Li donem la benvinguda a 2010 amb uns versos de Pere Bessó:
Arribes amb l’escuma esguitada del somni,
com una postal inacabada que creuara el pont
de les aigües turbulentes,...
La il·lustració és de Béatrice Rodriguez.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Bessó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Bessó. Mostrar tots els missatges
1.1.10
Benvingut 2010: comencem a caminar amb poesia
Arribes amb l’escuma esguitada del somni,
com una postal inacabada que creuara el pont
de les aigües turbulentes,...
La il·lustració és de Béatrice Rodriguez.
13.8.09
Pere Bessó: Tots els colors de l'arc de sant Martí
Un excel·lent poeta valencià: Pere Bessó. Us invitem a visitar la seua web i a donar-se una llarga i bona passejada pel seu blog on podem anar descobrint la seua obra i els seus poemes inèdits (en català i castellà). De lectura obligada per al amants de la bona poesia.
I per obrir boca un tastet:
TOTS ELS COLORS DE L´ARC DE SANT MARTÍ
(Pere Bessó)
El color és la cinta nua d’un llavi rotund,
El color és la cinta nua d’un llavi rotund,
-fashion, en diuen ara-
com una volta que ignoràs el carmesí,
i esgasrrinxàs la bona nova del maquillatge més pregonat.
Inclús l’aparent fidelitat del violeta
estroncat davant dels nostres mateixos ulls.
I més, i més: El gat negre de Ronsard a Baudelaire, Poe o Serge Gainsbourg
es llepa les potes damunt del coixí,
deixant-hi una taca de tinta,
un menut oceà fosc
com una lenta i esgrogueïda pixada!
I fora, el gori-gori improvisat del color absent:
les abelles succionant el nèctar de l’orquídia negra
o revolotejant extasiades,
com si premeditaren un assassinat sublim.
El pol·len de la memòria encén
la llarga i tortuosa espera que la nit,
com una vella cançó pelegrina,
ens du a la nostra porta.
I sagnen totes les coloraines de lluna grossa
que es passen envejoses a l’arc de sant Martí.
*
*
TODOS LOS COLORES DEL ARCO IRIS
(Pere Bessó)
El color es la cinta desnuda de un labio rotundo,
El color es la cinta desnuda de un labio rotundo,
-fashion, lo llaman ahora-
como una bóveda que ignorase el carmesí,
y desgarrara la buena nueva del maquillaje más pregonado.
Incluso la aparente fidelidad del violeta
destroncado ante nuestros propios ojos.
Y más, y más:
¡El gato negro de Ronsard a Baudelaire, Poe o Serge Gainsbourg
se lame las patas sobre el cojín,
dejándole una mancha de tinta,
un menudo océano obscuro
como una lenta y amarillenta meada!
Y afuera, el canto de cenizas improvisado del color ausente:
las abejas succionando el néctar de la orquídea negra
o revoloteando extasiadas,
como si premeditasen un asesinato sublime.
El polen de la memoria enciende
la larga y tortuosa espera que la noche,
como una vieja canción peregrina,
nos lleva a nuestra puerta.
Y sangran todos los colorines de luna gruesa
que se pasan envidiosas al arco de san Martín.
La il·lustració és de José Ortega.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)