Daniel Ferrer i Esteban al seu espai Barreja ens presenta els seus magnífics poemes. Versos que omplin el blog, passejant-se per entre l'espai blanc, esperant tan sols una mirada o una veu per a que cobren vida. Ens agraden els seus poemes i per això us invitem a llegir-los. Doneu-se una llarga miradeta i ho comprovareu.
I per obrir boca, un tastet:
Somnis íntims d'una fada amagada
Somnis íntims d’una fada amagada
a l’avantsala de la obscura tornada
somniem abans cap somni et reclama
amades són les ales nues de la màgia.
somniem abans cap somni et reclama
amades són les ales nues de la màgia.
Somnis premonitoris entre fades i dimonis
aturen el món dins les nimfes del teu nom,
momentànies són les mirades de les albades,
ahir somniava en la teva mirada de fada nua
després t’amagaves entre el llençol blanquinós
vestides al teu lleu sol, entre blanques ales,
vas desaparèixer, esmorteïda entre la mort
em vas donar la vida quan ho veia llunyà
ets la fada anhelada, dolça bruixa estimada,
que segueixin els somnis íntims de la mirada
esclava de les hores, de les nits, estimant-nos.
Mirant-nos, cremant-nos, expulsant-nos del món
el teu nom ressona entre l’ona i cada embruix nu,
una vegada et vaig estimar sense mirar-te, sol,
des d’aquell dia et miro, somni a somni, sentint,
tint a tint, tintem tiges trigo-mètriques i suaus,
el blat de les terres castelleres ara és llet dolça,
als teus pits que em reclamen, abans del després.
Somnis íntims que una fada amaga, són el far,
ràfegues de llum que guien els ulls turqueses,
als teus ulls, reflectits digitalment a la ment.
Temeraris són els contes dels infants muts,
no entenen de la naturalesa d’una fada viva,
entenen els miratges d’una fada antiga i nua.
El bosc fosc ens dóna el camí d’on ara mirem,
són les línies fines d’un destí mai prou present,
sent com jo sento que ja res no és etern, ara,
el present és el futur quan tot acaba, tot reneix.
I no és una paraula o un lament, després d’això,
és el fet que una fada amagada et diu el que no sent,
per així desfer-se en lloances cap el teu vers silent.
Quan em mires, ulls mig clucs, els teus llavis s’encenen
amb un foc que ve entre la dansa i el ball dels estels,
de tant en tant la nit amagarà la fada i el somni infant,
entre les nimfes estranyes de núvols de cotó i encens.
Va volar la papallona on l’ona alçava una veu allà mateix
i eixia el que creixia just quan ja res existia rere el cant.
Somnis íntims d’una fada amagada que no vol esperar més,
que sent pressa d’una passió que els infants no miraran,
perquè són encants d’ombres que ja s’han fet grans,
són gegants galants que saben on hi ha cada límit,
la nit estén les seves ales, quan tu et fas gran.
Somnis íntims, efímers, d’un infant i una joguina,
la serp del desert es pentina, és la fragància,
mai assolida, dissolta entre pintures i natura.
Somnis íntims d’una fada amagada estranya,
que cerca l’ombra quan tot just ja s’acaba.
aturen el món dins les nimfes del teu nom,
momentànies són les mirades de les albades,
ahir somniava en la teva mirada de fada nua
després t’amagaves entre el llençol blanquinós
vestides al teu lleu sol, entre blanques ales,
vas desaparèixer, esmorteïda entre la mort
em vas donar la vida quan ho veia llunyà
ets la fada anhelada, dolça bruixa estimada,
que segueixin els somnis íntims de la mirada
esclava de les hores, de les nits, estimant-nos.
Mirant-nos, cremant-nos, expulsant-nos del món
el teu nom ressona entre l’ona i cada embruix nu,
una vegada et vaig estimar sense mirar-te, sol,
des d’aquell dia et miro, somni a somni, sentint,
tint a tint, tintem tiges trigo-mètriques i suaus,
el blat de les terres castelleres ara és llet dolça,
als teus pits que em reclamen, abans del després.
Somnis íntims que una fada amaga, són el far,
ràfegues de llum que guien els ulls turqueses,
als teus ulls, reflectits digitalment a la ment.
Temeraris són els contes dels infants muts,
no entenen de la naturalesa d’una fada viva,
entenen els miratges d’una fada antiga i nua.
El bosc fosc ens dóna el camí d’on ara mirem,
són les línies fines d’un destí mai prou present,
sent com jo sento que ja res no és etern, ara,
el present és el futur quan tot acaba, tot reneix.
I no és una paraula o un lament, després d’això,
és el fet que una fada amagada et diu el que no sent,
per així desfer-se en lloances cap el teu vers silent.
Quan em mires, ulls mig clucs, els teus llavis s’encenen
amb un foc que ve entre la dansa i el ball dels estels,
de tant en tant la nit amagarà la fada i el somni infant,
entre les nimfes estranyes de núvols de cotó i encens.
Va volar la papallona on l’ona alçava una veu allà mateix
i eixia el que creixia just quan ja res existia rere el cant.
Somnis íntims d’una fada amagada que no vol esperar més,
que sent pressa d’una passió que els infants no miraran,
perquè són encants d’ombres que ja s’han fet grans,
són gegants galants que saben on hi ha cada límit,
la nit estén les seves ales, quan tu et fas gran.
Somnis íntims, efímers, d’un infant i una joguina,
la serp del desert es pentina, és la fragància,
mai assolida, dissolta entre pintures i natura.
Somnis íntims d’una fada amagada estranya,
que cerca l’ombra quan tot just ja s’acaba.
La il·lustració és de Ray Caesar.