Temps de vacances, temps de familia I

No calen massa coses per pasar-s'ho bé a les vacances. Simplement tenir temps lliure.

Font del Boyó.

Quines sensacions més estranyes compartir els espais d'infantesa-joventut amb els teus fills. Un matí jugant a la font del Boyó, tant senzill però tant màgic com això.

L'homenet de casa se'n va a l'escola

No hi havia pensat massa fins que un company m'ha enviat un missatge mig plorós que avui la seva nena entra a l'escola després de l'escola-bressol. Després de burlar-me una mica també m'ha agafat l'enyorança.

El Pau avui també comença a l'escola però pel fet de ser el segon no ni havia pensat gaire. En fi el Pau a P3 i la Mar ja a cicle de mitjans.Tant content que hi ha anat amb la seva cartera i l'hem deixat mig plorós!!!

Com passa el temps!!

Un tió sapastre

El tió de casa nostra és una mica sapastre, suposo que és de la família.

A l'agost quan estàvem traient una taula del traster, la Mar va descobrir que estava allà tancat, el pobre havia marxat després de cagar i s'havia quedat tancat al traster. Ho vam atribuir al fet que havia perdut una pota i els dos ulls en aquelles festes de Nadal. La Mar se l'emportava amunt i avall com un ninot i fins i tot alguna nit va dormir amb ella.

Unes setmanes més tard el vam descobrir a l'armari de les olles que no fem servir gairebé mai, per sort s'havia curat de la cama i ara només li falten els dos ulls. El divendres passat abans d'anar cap a Vimbodí la Mar el va veure per casualitat dalt d'un armari. I vam deduir que aquest any havia vingut abans de Prades, els tions familiars venen de Prades, encara que nosaltres pensàvem que encara trigaria un parell de setmanes. Així que m'espera un llarg advent de menjar mandarines perquè el tió es pugui menjar les peles.

Per cert dues coses.

La Mar no estén com s'ho fa el tió per cagar regals embolicats, que menja paper? El fet que un tronc de fusta cagui regals ho troba totalment normal, només no estén com s'ho fa per embolicar-los.

Segona cosa la Mar ajudat del Pau es va passar tot el gener i febrer de l'any passat jugant a tions. Agafava el que feia de tió,el tapava, possava coses a sota, cagava el tió i feia cara de sorpresa quan el destapava. I va començar a cridar quan  va veure el tió dalt de l'armari.

Dies de pluja, dies de tolls.

Els dies de pluja poden ser una llauna amb nens tancats a casa, però després són genials: la roba més vella que hi hagi, que es pugui embrutar i mullar i un parell de botes de pluja, I a fer l'animal!!! I jo que no en tinc, quina enveja!

Un any!

Avui el Pau ha fet un any. Ha estat el dia d'anar recordant... Ara estàvem deixant la Mar a casa del avis, en aquesta hora li vaig veure per primera vegada la marca de naixement que té a la parpella. Més o menys es quan vam portar la Mar a conèixer el seu germà... Bé hem celebrat el seu aniversari més o menys com ha anat l'any: amb antibiòtics.

Dies llargs, nits encara més llargues.

No sé si els meus fills són bons o són dolents el que tinc clar és que coordinen la seva estratègia. El Pau ha estat malalt i en febre de dijous a dissabte. La Mar a partir de dissabte fins ara. A les nits la Mar està queixosa i ploramiques fins a les dues del matí, el Pau comença a les tres.

No sé si queden per no deixar-nos descansar mai i són uns... O al contrari. Ja que hem d'estar malalts i ploraners no ho fem els dos alhora que els pares es col·lapsen. L'únic que sé és que tinc son, molta son.

Un diumenge qualsevol

Quarts de nou al matí, no hi ha faci estar els nens al llit, que és diumenge! Esmorzem tots. La Mar decideix fer de cuinera, és a dir, davantal i tovalló al cap. En Pau juga a terra amb una joguina. La Mar comença a repartir sopes per a tothom. - No encara! Que crema! Qui vol croquetes? ( sempre fa croquetes o macarrons). I en Pau, que quan veu una cullera obra una boca de pam, és el còmplice ideal. I jo mig adormit, m'ho miro de lluny.

Ja ha arribat el tió!

A casa meva els tions vénen volant de Prades i tenen forma de porquet, coses de casa. Avui de sobte hem sentit un cop a la porta i ens hem adonat que ja havia arribat. La reacció de la Mar ha estat emocionar-se i preocupar-se perquè no tenia cap bastó. La reacció del Pau ha estat continuar emocionant-se perquè es pot xumar el peu i d'aquí no l'hem tret. Amb el bastó la Mar s'ha dedicat a estovar el tió. I encara torna a casa cada any? Després quan li hem dit que per cagat ha de menjar, ha anat a buscar cinc o sis plats i omplir-los de cereals, casualment els que no li agraden. El problema és que el tió de casa és força petit. Ideal perquè una nena de tres anys el pugui transportar tot el dia per casa sense dificultat. No sé si l'any que vindrà més tard, vist el panorama.

No cal riure

Només recordo un camí que la Mar es pixés sols treure-li el bolquer. En canvi en Pau ho ha fet més de deu vegades, d'acord és un nen i diuen que els hi passa més sovint. D'acord és més explosiu i surt més impulsat, efecte font. D'acord però no cal començar a riure quan passa i menys fer cleques a les cinc del matí. Quin penques!!!

Pau a casa.

A casa en tenim un que va nèixer cansat una setmana més tard del que li tocava.

Ja en som quatre! Quina por.

6:21 hores 12 Juny 2012
3.250 Kg 51 cm

Quina feinada nèixer amb la que està caient!