Colors, cels i castells

Un dels grans debats que forces vegades he sentit sobre Barcelona gira al voltant de quin color és la ciutat. Sempre que m'ho han preguntat he dit sense dubtar-ho dues vegades: blava. Per mi Barcelona és blava. Els que normalment defensen la postura contrària diuen que és grisa. I quan els hi dius que tu la sents blava, et diuen…"però mira el cel, és gris!". I la veritat, alguns dels dies que he sentit aquesta afirmació, tenien raó, el cel era gris. Però per mi el color de les ciutats, com el de les persones, va molt més enllà del color que realment són. Barcelona no és blava perquè tingui més tonalitats de blau que cap altre lloc, és blava (o del color que cadascú cregui) perquè la sentim dins nostre d'aquest color, o potser perquè ens transmet aquesta sensació.

Ara bé, moltes vegades efectivament Barcelona té un cel blau preciós. I aquests dies tan sols tens ganes d'estirar-te algun parc amb gespa ben verda i mirar els núvols com es mouen. Quan el cel té aquesta bellesa pujada, et ve de gust treure temps de sota les pedres per poder mirar-lo amb calma.

"Farem volar coloms, construirem castells a l'aire, pel simple plaer de fer-ho, pel senzill motiu que tenim ganes de jugar, tot estirats a una esplanada verda, amb un cel ennuvolat i blau. I passaran els minuts, i els núvols es mouran i ens enlairarem plegats."

Ulls nous

Aquests dies està fent unes postes de sol precioses, és un autèntic plaer caminar durant les últimes hores de la tarda per la ciutat amb un sol baix i daurat que t'il·lumina i et fa veure amb uns ulls nous els carrers de sempre. Passa airet, i quan et pares als semàfors, un cop de vent et fa treure la calor del cim i et fa volar la camiseta mentres t'acaricia el cos. Està fent uns dies agradables i amables que fan enamorar-te de la ciutat a cada instant. El ritme normal ja ha tornat i els carrers tornen a estar poblats i plens de gent i vida. I com que les escoles encara no han començat es poden veure moltes famílies passejant amb els fills, grups de joves i gent gran que aprofita que ja fa menys calor per estirar les cames cap al vespre.  

Una tarda qualsevol t'adones que la màgia segueix intacta, que la por a la rutina no existeix quan cada dia una llum nova et permet veure amb ulls nous els llocs de sempre i tornar-te'n a enamorar, cada dia.

Voleiar

Vaig amb bici i m'haig de parar per guardar-me aquesta perspectiva a la butxaca. Ja la tinc, ja l'he capturat. I torno a posar el cul al seient i ja que he interromput el viatge perfecte, aprofito i em desfaig la cua. Poso les mans al manillar i fiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu continuo baixant lleugera com un avió de paper, i els cabells em voleien i sento l'escafor del vent que m'acaricia la cara. Pedalo amb ànsies, i a cada pedalada m'allibero d'alguna cosa que duc dins i que vull fer fora. Aprofito per disfrutar molt la baixada, perquè ara no tinc l'oportunitat de fer-la gaire sovint. I aprofito perquè és dissabte, i és primera hora de la tarda i tothom deu estar fent la migdiada i el passeig està fantàstic tan calmat, tan diferent a com és sempre.

Abans feia aquest trajecte gairebé cada dia per anar a la universitat. Al matí de baixada i a la tornada cap a casa de pujada. Me'n recordo que si tenia el dia bo, podia passar tres semàfors verds sense haver-me de parar, això era presagi de dia rodó i somrient. Els dies que no passava això o que pedalava distreta, em tocava parar-me a ca da se mà for. Llavors aprofitava per mirar amb la cara al cel, aviam si mica en mica el sol em feia el favor de posar-me coloret a les galtes; la meva pell blanqueta si posava bé a veure si feia sort. I quan no feia sol, em distreia mirant la gent que creuava el pas zebra, i especialment m'agradava mirar als adults que posen pressa i estiren del braç a nens petits de motxilla, que van embadalits a pas de formiga amb el cap mirant enrere o al terra com si busquessin alguna cosa. Al passeig de Sant Joan us puc assegurar que n'hi ha molts. I ara que ja no hi passo cada matí, trobo a faltar aquests nens i la baixada que em feia arribar a classe renovada. 

Però aquest dissabte no, no hi havia gaire ningú, tota la baixada per mi sola....Pedalo que veig que el semàfor està verd i no vull que se'm posi vermell!!

A la fresca

Barcelona i estiu. Muntanya i cinema. Gespa i bona companyia. Ahir a la nit vaig estrenar-me al cinema a la fresca de Montjuïc d'aquest any. En tenia moltes ganes perquè durant l'estiu passat no hi vaig anar ni un sol cop i per això aquest any ho esperava amb candaletes. El cinema a la fresca al castell de Montjuïc és el cine al carrer de tota la vida, però en un espai francament acollidor, on pots disfrutar d'una pel·lícula estirat a la gespa o assegut en una gandula mentres l'airet et refresca el cos, enduent-se tota la calor acumulada al llarg del dia. Ahir vaig tenir la sort d'encetar aquesta temporada amb una joia de l'Iran que em va fer riure, plorar i estar connectadíssima - patint - tota l'estona, i entendre una mica més la realitat de la societat iraniana. Tot i així, el millor del cinema a la fresca de Montjuïc no és el cinema, ni molt menys. Aquest, més aviat és l'excusa per disfrutar d'un dels regals de la ciutat en forma de racó on estar tranquil i relaxat, per passar una bona estona amb els amics. Tan és així, que el que més m'agrada és l'estona d'abans de la projecció.

Per mi el pla és una delícia. Pujar la muntanya i plantar-se al castell cap a 2/4 de 9 del vespre. Gaudir com si d'un fet nou es tractés de les vistes de Barcelona, que queda estesa com una catifa. Després triar lloc, estirar les estovalles a la gespa al més pur estil pícnic nocturn i sopar, tot picant per aquí i per allà el que hagueu portat. A mesura que el cel es va enfosquint, l'esplanada verda es va cobrint de teles de coloraines. A les 10 de la nit, amb cosa de cinc minuts, el cel apaga els llums perquè la pel·lícula es vegi perfectament. I en nits com les d'ahir, en què estava molt ennuvolat, fins i tot la lluna es va amagar. La pel·lícula va avançar al mateix ritme que la gent s'abrigava i s'anava acostant. Hi ha un microclima (semblant al del Camp Nou) que fa que corri una airillo fred que anima a abraçar-se buscant escalforeta. 

No deixa de ser, el pla de sempre, el més antic de tots: quedar amb el amics i fer-la petar. Però et trobes amb la cara més relaxada, jove i amable de Barcelona. És un pla senzill, normal, simple, però que no necessita res més. Per mi ja ho té tot. S'hi està bé, bé amb majúscules. Anar-hi suposa una desconnexió brutal amb el tempo barceloní d'entre setmana i et permet sentir l'estiu a la pell malgrat no estar de vacances i l'endemà haver de fer matines. Oblides per complet les presses i la Barcelona d'asfalt. I quan  tornes tens la sensació que has fet una escapadeta o una excursió de cap de setmana. Tot i que en realitat,  tan sols ha estat una inofensiva sortida nocturna d'unes quantes hores. Sigui com sigui, és una escapada que aquest estiu penso repetir uns quants cops.

Mirant Barcelona

Cel ennuvolat

Negra nit

Part del fons

Confessió

M'agrada molt mirar els balcons dels pisos de Barcelona. Pot semblar una plaer una mica estrany, però tan sols està contraindicat per les cervicals i de moment el pitjor disgust que he tingut ha estat ensopegar-me per anar amb el cap enlairat mirant la lluna de València. I en canvi, m'ho passo la mar de bé cada cop que em sorprèn un balcó ben eixerit. Disfruto molt descobrint noves tipologies de balcons, ja que realment n'hi ha de molta diversitat. 

En aquesta ciutat de llum és fàcil trobar balcons plens de flors (balconsfloristeries), que amb el seus colors alegren el dia a qualsevol, a part de proveir-te d'agradables gotes d'aigua per refrescar, que tot sigui dit, ara a l'estiu s'agraeix i tot. També hi ha molts balcons verds (balconsselva) que tenen tantes plantes diferents que criden l'atenció de qualsevol vianant (la veritat és que no sé com s'ho fan perquè els hi quedin tan formosos, suposo que deuen ser anys de dedicació i "carinyo"). A la Barceloneta abunden els característics balcons amb penja-robes (balconssisí), que deixen bocabadats als turistes anglesos tan acostumats a la secadora. Els meus preferits però, són els balconets raconets de pau i tranquil·litat (balconsraconetsdepau), que aprofiten tot l'espai per muntar una petita zona on estar relaxat llegint o fent el cafè; aquests tenen alguna petita taula i cadira i alguna planta innocent. 

Igual que diuen que els ulls són el reflex de l'ànima, els balcons són el reflex de la vida que es du dins de cada pis. Per això m'alegro al descobrir dia rere dia balcons amb vida: plantes, flors, banderes del Barça, de Catalunya, molinets de vent, palmes i palmons de rams beneïts, periquitos, bicicletes de nens petits amb rodetes..,etc. Perquè encara que aquí a Barcelona els balcons siguin força petits, la qüestió és que són eixerits. 

Balcó raconet de pau

Balcó selva

Barcelona i la platja

Segurament Barcelona no té les platges més boniques del Mediterrani. De fet, crec que gareibé tots hi estaríem d'acord en termes de qualitat de l'aigua, calma i naturalesa. Dit això, no treu que viure en una ciutat que té platja és fantàstic. Em sembla que el simple fet de saber que està allà, a prop, accessible, fa que no expressem prou sovint com ens l'estimem i com ens agrada ser una ciutat de costa.

Fa uns anys enrere un amic estranger em va dir que Barcelona seria igual sense el mar. I que la platja no era un dels trets característics de la ciutat. Jo no hi estic d'acord. Crec que si bé és cert que els barcelonins no centrem la nostra vida al voltant de la platja, ens agrada tenir-la i sentir-la. Per mi Barcelona també és platja. M'agrada anar en bicicleta pel Passeig Marítim, veure els focs artificials per la Mercè a la sorra de la platja, preguntar si "banda mar o muntanya" al quedar en un xamfrà de l'Eixample, veure les vistes de la ciutat amb el mar al fons, fer una paella a la Barceloneta i tantes altres coses que defineixen la vida a Barcelona.

I vosaltres, què en penseu?

Foto: Platja de la Mar Bella. Ahir a la tarda en Jordi fent volar l'estel.