Començant l'any a Madrid

Hem començat l'any fent una escapadeta a Madrid on, a part de visitar museus, hem trobat llibreries ben interessants.

La primera és Paradox, especialitzada en humanitats, al carrer Santa Teresa, núm 2. El que ens va semblar més interessant és que tot i seguir un ordre, els llibres estaven col·locats de tal manera que era molt fàcil que es produïssin descobriments curiosos. És a dir, les piles no eren de llibres iguals. Hi havia una mescla de volums relacionats o no entre si que acabava sent realment addictiva. Començaves a mirar i ja no paraves. Val a dir que quan li preguntaven al llibreter per algun títol en concret, es dirigia amb decisió cap a una de les piles i el trobava sense dificultats. Chapeau!

Tot i el seu nom, ni és un espai dedicat a la mala tipografia, ni els nois que el regenten són detestables. Tipos Infames és una llibreria agradable amb espai per prendre alguna cosa tranquil·lament i amb una sala d'exposicions a sota on nosaltres vam veure-hi els quadres de Ricardo Cavolo. Està al carrer San Joaquín, núm. 3. Hem tafanejat el seu bloc i fan moltes activitats, presentacions, conferències,... i a més, recomanen bons llibres! O sigui que els podem seguir la pista a distància.

Passejant pel Retiro després de compar uns llibres als Tipos Infames.

Paula fent  lèche-vitrine *
davant de l'aparador de Panta Rhei

A part de passar per El Prado i el Thyssen, també vam visitar l'expo sobre Raymond Roussel al MNCARS (que, per cert, té una biblioteca fantàstica). L'exposició ens mostra les múltiples influències de Locus Solus en l'art al llarg del segle XX. De Roussel aquest any hem conegut les estranyes circumstàncies de la seva mort amb la lectura d' Actas relativas a la muerte de Raymond Roussel de Leonardo Sciascia.

Seguint un twit de recomanació (gràcies Ferran!) vam visitar també Panta Rhei al carrer de Hernán Cortés, núm 7. Una llibreria preciosa i plena a vessar de llibres sobre art, disseny, il·lustració, fotografia i demés, tot relacionat amb la cultura visual. Fan exposicions i el seu web és d'allò més interessant. A més, tenen dos gossetes, Groovy i Frola, que es passegen entre els clients amb parsimònia.
Val la pena passar-hi. Millor sense cartera, per si de cas. No sigui que caigueu en la temptació de gastar-hi un dineral! S'hi poden trobar exemplars d'altres llocs del món, llibres rars, fanzines, edicions precioses i d'altres més comuns. Esplèndida.

Passejant, aquelles coses que passen, vam acabar a la galeria de l'editorial La Fábrica. Hi feien una expo de Francesca Woodman, fotògrafa que morí als vint-i-tres anys, però que va deixar-nos un grapat de fotos fantàstiques. Sembla que els seus pares tenen un arxiu d'unes vuit centes fotografies que encara no han ensenyat. S'han fet un parell de pelis/documentals sobre la seva vida i obra.

El Museo del Romanticismo va ser una altra de les parades. Un lloc encantador amb la mida justa. Permet passejar per la vida del XIX madrileny a partir de la pintura (obres d'Eugenio Lucas o Federico de Madrazo), els gravats i els objectes de la vida quotidiana de l'època. Una pena que al jardí s'hi sentin tan fort els motors de la calefacció (suposem que a l'estiu els de l'aire condicionat). La Paula tenia entès que hi havia la pistola de Larra, però no la vam veure. És a un altre lloc o vam ser miops?

Ganes, en sortir, de llegir algun llibre de les Brönte pensant en els nostres "lechuguinos".

Buscant alguna joia per la Cuesta de Moyano

* Traduir  literalment com lleparvitrines.

Els negatius de la Maleta Mexicana

Una exposició, un llibre i un documental

Quan el 2007 els negatius que contenia l’anomenada Maleta Mexicana arriben a l’ICP de Nova York comença el procés que portarà a configuració de l’exposició* que fins el 15 de gener podem veure al MNAC. Però el viatge de la Maleta Mexicana havia començat molt abans quan Tchiki Weiss, fotògraf, amic de Robert Capa, salva tres capses amb 4.500 negatius de Capa, Gerda Taro i David Seymour (Chim), que després d’estar desaparegudes tres dècades seran localitzades a Mèxic.

La Maleta Mexicana generarà diverses reflexions. A l’exposició veurem exposats en paral·lel els fulls de contacte, les còpies d’època de les fotos, i les revistes, llibres i diaris on apareixerien publicades durant el conflicte. Això ens procura una reflexió sobre quins eren els processos de selecció de les imatges . L’exposició és veu ampliada per un catàleg monumental de dos volums, editat per La Fabrica, que aprofundeix en aquest tema i que ens permet un passeig més reposat pels negatius.

Finalment, Trisha Ziff ens procura amb el seu documental una visió global de tot el que va envoltar la Maleta Mexicana en el seu periple històric. Ens explica el pas dels fotògrafs per Espanya, els qui guardaren els negatius al llarg dels anys, els que els buscaren, l'estudi dels negatius a l'ICP, la repercussió dels negatius en els procés de memòria històrica...

I si sobre la Maleta Mexicana ja en sabeu prou, podeu seguir sabent més coses sobre les vivències de Robert Capa a la Segona Guerra Mundial al llibre que us recomanem a Sota el pont.

* Amb motiu de l'exposició també s'ha creat un bloc i al Periòdico busquen els nens de la Maleta mexicana.

"Podia fotografiar el pensament."

Ligeramente desenfocado

Robert Capa (La Fabrica, 2009)

“Podia fotografiar el pensament” deia Steinbeck de Robert Capa, ho veiem escrit a la faixa d’aquest llibre deliciosament editat per La Fabrica. Al seu interior s’hi combinen algunes de les fotografies més importants que Capa va fer durant la Segona Guerra Mundial i els textos que narren el seu periple pels diferents fronts d’aquest conflicte. Aquest llibre va aparèixer per primera vegada el 1947 a Nova York i era el quart d’aquest tipus que Capa publicava, llibres que mostraven el seu pas per la Guerra Civil Espanyola (Death in making, 1938) i pels diferents escenaris de la Segona Guerra Mundial ( The Battle of Waterloo Road, Invasion! i Slightly Out of Focus) i que serien una referència gràfica clau d’aquesta època convulsa per Europa.

Ligeramente desenfocado ens presenta el periple de Robert Capa des de l’estiu del 42 a EEUU fins al final de la Segona Guerra Mundial a Europa. L’inici no pot ser més cinematogràfic, situa Capa en el moment que estant a Nova York rep tres cartes, la primera era la proposta de Collier’s de viatjar a Europa com a reporter gràfic de la revista, la segona era una carta del Departament de Justícia dels EEUU recordant-li la seva situació il·legal al país per la qual cosa se li impedia exercir el seu ofici i la tercera era de la companyia de l’electricitat (ja no es molestarà a obrir-la imaginant-se el possible tall de subministrament de llum). Un inici que no pot deixar indiferent, i que serà seguit per altres moments encara més apassionant amb la descripció del pas del fotògraf per Anglaterra, per Sicília, França i el desenllaç de la guerra a Alemanya.

Al text, Capa ens narra les peripècies del seu ofici i ens transmet la profunda convicció que el portà a exercir-lo. La narració és àgil i està carregada d’ironia i d’un gran sentit de l’humor . O veiem per exemple en les reflexions del fotògraf abans del Dia D :

Si en este punto de la historia mi hijo me interrumpiera para preguntar “¿Cuál es la diferencia entre un corresponsal de guerra y cualquier otra persona de uniforme?” tendría que responder que el corresponsal de guerra bebe más, liga más, gana más y tiene más libertad que un soldado, pero que a esas alturas de la guerra, tener la libertad de elegir dónde estar en cada momento y tener la posibilidad de ser considerado un cobarde sin ser ejecutado por ello constituían para él una tortura. El corresponsal de guerra tiene en sus manos su mayor apuesta, su vida, y puede elegir el caballo al que apostarla, o puede guardársela en el bolsillo en el último segundo. Yo soy un jugador. Decidí acompañar a la Compañía E en la primera oleada.

Cal dir aquí que Capa és l’únic fotògraf que trepitja la platja el primer dia de desembarcament, i seves són les úniques vuit imatges que es conserven d’aquest moment ( la resta de les 136 fotos que havia fet enmig del caos de la batalla es van fer malbé al laboratori).

Però Capa no només ens parla del camp de batalla, com en les seves fotografies, allò humà i allò quotidià també tenen un paper principal en la història. Al mig de la barbàrie de la guerra ens parla de les emocions d’aquells que la viuen i entre ells trobem al mateix Capa que, emocionat i plorant, arriba a París amb els republicans espanyols que formaven part de la divisió Leclerc.

Aquest és un llibre on les imatges i el text creen un conjunt capaç de traslladar-nos d’una manera molt viva el moment històric, però també ens transmet l’energia i la força dels sentiments d’aquells que el visqueren.


Bonus track: La Maleta Mexicana