Confessions d'una banda de noies

Puro fuego. Confesiones de una banda de chicas (Booket, 2008)
Joyce Carol Oates

L'escenari de fons d'aquesta novel·la ja havia aparegut en altres obres de l'autora. És la ciutat de Hammond, a la perifèria de Nova York, que sortia a Because it  is bitter and because it is my heart  i que s'assembla al lloc on la mateixa Joyce Carol Oates va créixer. Els personatges que s'hi mouran, com altres de les seves novel·les, reaccionen davant de l'asfixiant ambient d'un lloc aparentment pacífic. Les protagonistes són aquí un grup d'adolescents que formaran una banda per tal de fugir  d'aquest ambient opriment.

La narradora de la història és Maddy Wirtz que a la cinquantena recupera el diari on va escriure la crònica de la banda. El relat s'estructurarà a partir del diari però reflectirà també el punt de vista de Maddy adulta, apareixent les dissonàncies entre les impressions del diari i la memòria de la narradora. L'escriptura d'aquesta història està motivada per la voluntat de fixar els fets des del punt de vista de les membres de la banda, per tal que el lector descobreixi allò que podria ser increïble o que podia haver estat silenciat des del punt de vista dels observadors externs. Perquè l'existència d'aquest gang als anys 50 podria ser difícil de creure.
Foxfire serà una banda formada per noies de 13 a 16 anys que es rebel·len davant el món masclista que les envolta. Es confronten a uns homes que les acosen i les menyspreen. Professors, companys de classe, tot tipus d'homes patiran la seva ira. Les noies de la banda, comandada per Legs Sadovsky, es comprometran amb el grup, implicant-se en una trajectòria cada vegada més violenta en la seva voluntat de justícia.

Joyce Carol Oates presenta en molts dels seus textos una gran sensibilitat cap a persontages femenins que es veuen violentats o atacats per un entorn masclista, mostra la complexitat de la relació que s'estableix entre atacant i atacat. En aquesta novel·la es planteja un cas extrem, que podríem considerar poc versemblant, però que és atractiu no només per la riquesa i la complexitat de l'estil de l'autora sinó  pels caràcters adolescents que planteja. La relació que s'estableix entre totes les noies es mostra amb les seves contradiccions, la lleialtat, la tendresa, la solidaritat hi apareixen però també les actituds competitives o les relacions de poder. En resum la vida gregària d'una banda però que portarà a l'extrem el seu ideal feminista, més enllà dels límits socials, alliberant les noies de les convencions de l'època.

L'estiu passat Laurent Cantet (director de La clase) rodava una nova adaptació de Foxfire. Esperem que millori l'adaptació de 1996 que traslladava la història dels 50 als 90.

Els contes humorístics de Mark Twain II

Cuentos humorísticos
Mark Twain (Akal, 2008)

Adam i Eva
Lucas Cranach el Vell

Amb el mateix títol que el recull de l’editorial Navona, Akal presenta un altre grup de contes de Mark Twain. El volum comença recollint dos textos titulats Diario de Adan  i  Diario de Eva, en ells Twain imagina com podia ser la visió individual dels protagonistes del  Gènesi. Els dos contes construeixen una visió en paral·lel, són dos personatges que s’observen.  Per un costat presenta Adam com un personatge desganat, sense massa inquietuds i que defuig a Eva. En canvi ella és presentada de forma antagònica, és qui posa nom a les coses, qui analitza el món, qui descobreix el foc i persegueix a Adam. El diari d’Eva expressa consciència:  Hé aquí  lo que se me ocurre. Es poco, pero téngase presente que soy sólo una chiquilla, y además el primer humano que filosofa sobre tan hondas materias. Sirvan de disculpa ambas circunstancias, si la posteridad juzga erróneos mis juicios.  Twain utilitza ironia i tendresa a parts iguals, això fa que les peripècies dels dos personatges prenguin un caire nou i siguin una paròdia del gènere humà.

A part d’aquests dos que es distingeixen per la seva singularitat, el volum presenta altres contes  de tipus molt divers. En trobarem un que parla dels suposats avantpassats de l’autor  (Una genealogía ilustre), un altre que és una autobiografia animal* (Autobiografía de una perra), un on Twain fa una sàtira de les noves tecnologies de la seva època (La mujer por teléfono), un altre sobre la poca fiabilitat dels rellotgers (Mi reloj), ... podria seguir enumerant-los, tots mostren la capacitat crítica vers la societat de la seva època que té Mark Twain. Entre els que m’han divertit més hi posaria Para curar un constipado, on un personatge s’encaparra a provar tot aquell remei pel refredat que li proposin, per esbojarrat que sigui:  Yendo camino de la oficina, me encontré a otro de mis amigos íntimos. Éste me aconsejó que tomara, al tiempo de acostarme, un litro de agua de mar caliente. Y aún recuerdo que afirmó que ésa era la única panacea eficaz para los resfriados. Probé el remedio con resultados sorprendentes: como que llegué a creer en la inmortalidad. ¡Cuándo no fenecí entonces!...  

Clou el volum una Fantasía macabra, on Twain dessacralitza una història de terror, convertint el vagar del cadàvers d’un cementiri en quelcom desproveït de transcendència.  

Tant la selecció de Navona com la d’Akal són interessants. De la d’Akal cal destacar-ne la presència dels diaris d’Eva i d’Adam, textos que també trobem en català a Angle Editorial.

*Ja vam parlar de biografia animal amb l’entrada sobre Flush de Virginia Woolf.

Els contes humorístics de Mark Twain I

Cuentos humorísticos

Mark Twain (Editorial Navona, 2010)

“Tota la literatura nord-americana moderna prové d’un llibre de Mark Twain, Les aventures de Huckleberry Finn”  deia Hemingway i situava a Twain en el centre de la seva tradició. Twain és un autor fonamental pel dinou americà al costat de Melville.  Destacarà pel seu caràcter aventurer, curiós i profundament crític però també pel seu sentit de l’humor que apareixerà com a tret fonamental en els seus llibres. 

Twain va escriure molts contes humorístics. Els considerava esbossos, apunts sense més pretensió. Però la innocència aparent de les seves històries deixava al descobert una gran capacitat d’anàlisis de la societat que l’envoltava.  Els seus contes també reflecteixen els seus periples vitals. Dins del recull que en va fer la Editorial Navona, amb traducció i pròleg de Carme Font, trobem escenaris que provenen dels seus viatges (Europa o EEUU), la seva estada entre els miners de Nevada, l’experiència com impressor i periodista, entre altres moments singular de la seva biografia. Els personatges que hi apareixen són caricatures, retrats deformats d’allò que Twain coneixia.

El conte que encapçala el recull La célebre rana saltarina del condado de Calaveras, parteix de les anècdotes relatades a les tabernes pels miners dedicats a l’extracció de la plata a Nevada. També trobarem aquests miners a  El gato de Dick Baker. A part de caràcter humorístic que tenen aquests contes, Twain mostra la seva sensibilitat per l'observació social i recull personatges d’un món  destinat a desaparèixer.

Cabana on diuen que Mark Twain  va escriure
La célebre rana saltarina del condado de Calaveras

Dins del llibre trobarem altres contes que provenen de les experiències viatgeres de Twain. L’autor ja havia parlat de la seva estada Europea a Los inocentes en el extranjero . Aquí veurem com ridiculitza tan als viatgers (La tumba de Adán) com els qui pretenen fer negoci amb els turistes (Nuestro guia italiano). A La dieta europea composarà una divertida caricatura sobre  els hàbits alimentaris a ambdós costats de l’Atlàntic, on el protagonista tindrà una clara (i obsessiva) predilecció per allò que cuinen a EEUU.

Twain es submergeix en l’exageració per fer arribar els seus personatges a les situacions més extremes i absurdes.  Alguns dels contes són exercicis hiperbòlics. A Una noche en vela un excusionista camina més de nit dins de l’alberg que a les seves caminades diürnes, a  La experiencia de los McWilliams con la difteria una mare de família histèrica farà anar de corcoll tota la família amb la seva obsessió per la salut, l’obsessió pels remeis miraculosos la trobem a Una dosis medicinal, podria seguir enumerant  personatges obsessius i catastròfics,que fan passar una estona ben divertida a costa dels seus fracassos i frustracions, però m'aturo aquí.

Tanca el volum, de manera apoteòsica,  Cómo edité un períodico sobre agricultura , on un ridícul editor substitut ens farà saltar alguna llàgrima (de riure, naturalment) amb la seva combinació d’ineptitud i supèrbia.

Si els vaticinis negres sobre el futur us tenen angoixats aquesta és una bona lectura per divertir-vos i oblidar-vos de primes de risc i altres deliris.  Twain és una figura central en la literatura americana però també ocupa un lloc ben alt entre els autors que dominen l’humor. De fet jo no en tinc  prou amb aquest llibre, aviat hi haurà un segona part d’aquest post.

Fragments de realitat

Els jugadors de whist

Vicenç Pagès Jordà ( labutxaca, 2011)

Són molts els elements que es combinen en Els jugadors de whist. Ens trobem amb un protagonista deprimit que viu al garatge de casa seva. Mostra símptomes clars de malenconia, causats per l’edat , per la crisi del seu matrimoni i la pèrdua de contacte amb la seva filla que està apunt de casar-se amb un indesitjable. La història d’aquest personatge se’ns narra barrejant diferents moments, en paral·lel es desenvolupen els fets que van marcar la seva adolescència el 1977 i el moment del casament el 2007. Cal afegir altres fragments que provenen de blocs o que es troben fora dels dos moments principals i que ens presenten altres elements que completen la visió sobre Jordi Requesens i dels jugadors.

Simultàniament ens trobarem amb un escenari de fons que es converteix en l’altre protagonista, la ciutat de Figueres, de la qual es destacarà el castell de Sant Ferran i els descampats. Aquests espais estranys, marginals, abandonats, terrenys de joc durant la infantesa i l'adolescència, prenen protagonisme com a marc de la història.

És una novel·la carregada de referències: a cançons, a artistes, a altres llibres, a pel·lícules, a la moda ... però aquestes no són només les de Jordi sinó també les dels personatges més joves, creant un mosaic pop que acompanya la història.

Això ens indicarà el caràcter fragmentari de la novel·la. Al mateix temps veiem que en la novel·la s’expressa explícitament aquesta voluntat, el narrador de la història se’ns presentarà i ens parlarà de la seva voluntat experimental, creant un joc metaliterari. Aquest és el costat que s’ha destacat més de la novel·la, sobretot perquè es considera excepcional en el panorama literari català, però que té autors de referència en la literatura anglosaxona (Hornby) o en la literatura en castellà ( Nocilla).

La suma de tots aquests elements podia tenir resultats molt diversos, els personatges es podien haver perdut en aquest marasme , però passa justament el contrari, ens trobem amb personatges plens de contradiccions i molt rics. L’estructura en rizoma , les referències, les descripcions dels paisatges ... contribuiran a reforçar els caràcters, construint nexes d’unió amb el lector. L’advertiment a l’inici del llibre “ Tots els personatges d’aquest llibre són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals” no deixa d’expressar la voluntat de l’autor de construir a partir de fragments de la realitat la seva història i, cal dir, que el resultat és reeixit. És impactant com aquests fragments aconsegueixen constituir una visió plena de detalls de diferents èpoques: de finals dels 70, dels 80, dels 90 i dels inicis d'aquest nou mil·lenni. És una novel·la amb una vocació global, de reproduir tot un món, com ho feien les novel·les del dinou però que al mateix temps utilitza un llenguatge plenament actual.
L’etiqueta experimental podria intimidar alguns lectors però el que es cert és que tots els elements apareixen integrats i el seu ús és calculat. L’estructura complexa de la narració contribueix a una major sensació de naturalitat i s’aproxima a la pròpia fragmentació de la ment del que llegeix. Una lectura que val la pena i que us enganxarà.

Vista aèria que tanca el llibre, amb banda sonora.

Bonus track

Vida d'un gos

Portada de The Hogarth Press

Flush

Virginia Woolf (Austral, 2010)

Tots els que han conviscut algun cop amb un animal domèstic s’hauran preguntat moltes vegades el que devia pensar, o el perquè d’alguna mirada o d’algun estrany estirabot de la bèstia. Virginia Woolf s’interroga també sobre aquestes qüestions però escull per a fer-ho un cocker spaniel amb pedigrí que havia estat propietat de la poeta victoriana Elizabeth Barrett Browning.

Es pot classificar aquest llibre de Virginia Woolf dins del grup que porten el subtítol una biografia ( on també trobaríem Orlando i Roger Fry) i és precisament d’això del que es tracta, tot i que a les biografies de Virginia Woolf s'hi entrellacen molts elements de ficció. El llibre repassarà la vida del gos de Mrs.Browning, des de la seva criança al camp per part d’una altra literata, Miss Mitford; el pas per Londres a la casa dels Barrett; i les estades a Florència dels Browning.

Però com es pot transmetre el punt de vista d’un gos? L’autora utilitzarà el llenguatge sensual que li és habitual. Buscarà quins poden ser els elements que poden atreure l’atenció de l’animal i intentarà transmetre la manera com Flush percep el món. Construirà a partir de diversos recursos, com ara la sinestèsia, un relat que ens portarà una barreja de sensacions humanes i animals:

Lo correteaba todo con la nariz a ras del suelo, sorbiendo las esencias, o con la nariz vibrante de aromas. Dormía en esta manchas tostada por el sol -¡qué vaho despedía la piedra recalentada!-. Buscaba aquel túnel de sombra -¡qué ácida olía la piedra a la sombra!-. Devoraba racimos enteros de uva madura a causa del olor púrpura que despedían; mascaba y luego escupía las piltrafas endurecidas, de cabra, o los restos de macarrones que cualquier ama de casa había tirado por el balcón ( el olor a cabra y a macarrones es un olor ronco y carmesí). Seguía la desfallecedora dulzura del incienso en la violácea oscuridad de las catedrales, y al husmear el oro de las losas sepulcrales, se ponía a lamerlo.

Woolf utilitzarà el flux de consciència present en moltes de les seves obres, encara que el posa al servei de la seva voluntat d’expressar un punt de vista que no és només el de l’animal. Entremig de les sensacions més instintives que podem atribuir al gos va traspuant la visió de la vida d’una dona dedicada a la literatura, malalta, que ens porta a una reflexió sobre la posició d’aquesta en la societat victoriana. També apareix en la descripció de Londres una crítica a les condicions de vida de les classes populars i el classisme que impregnava la vida social del moment. La distància que li permet el punt de vista de l’animal no hi seria present si la biografiada fos la poeta.

Els Browning

Potser aquest no seria el relat d’un gos, ja que el que un animal percep no es pot transmetre a través del llenguatge humà, així ho expressa l’autora també:

En resumen, se sabía Florencia como jamás se la supo ningún humano, como no la conocieron ni Ruskin ni George Eliot. La conocía como sólo la pueden conocer los mudos. Ni una sola de sus innumerables sensaciones se sometió nunca la deformidad de las palabras.

El llibre acaba amb un apartat de notes de l’autora on aquesta ens presenta quines són les referències reals a Flush en els textos dels Browning o de la família Barrett. És aquí on es descobreix que Flush està enterrat a la cripta de la casa Giudi, residència dels Browning a Florència.

Una lectura entretinguda i plena d'humor i d'amor pels animals. És també un exercici interessant que ens fa pensar sobre quins són els punts de vista en que basem la nostra visió del món.

Montalbano i l'edat madura

La pista de sorra
Andrea Camilleri (Edicions 62, 2010)

De mica en mica podem anar llegint les últimes entregues de la saga Montalbano d’Andrea Camilleri. L’escriptor ja no n’escriu més i es van publicant progressivament el que encara resten inèdits, així que els incondicionals d’aquest comissari sicilià n’han de gaudir amb mesura perquè aviat s’acabaran.

La pista de sorra ens presenta com a inici al comissari descobrint el cadàver d’un cavall a la platja de davant de casa seva. D’aquest incident inicial es derivarà un cas que poc a poc ens anirà desvetllant la presència de la màfia a sota. D’aquesta manera subtil és com Camilleri fa la seva denúncia d’aquest sistema que domina la societat siciliana.

Trobem amb un Montalbano que ha arribat als 56 anys, comença a notar les xacres de l’edat, tot i que es nega a acceptar-les del tot. De fet veurem que no abandona els problemes sentimentals amb Lívia, i també el trobarem implicat en alguna aventura amorosa, mostra encara d’una certa vitalitat sexual.

Andrea Camilleri

Camilleri dóna importància en tota la saga a la vivesa del sicilià, en la traducció potser no hi són presents les expressions originals però sí la força i el dinamisme del llenguatge col·loquial. Ens trobem en aquest sentit una riquesa de registres que fan la lectura molt més interessant que els trets més esquemàtics del gènere. El cas, la trama no és més que un accessori on l’autor hi va penjant aquells elements que li resulten més interessant del caràcter de l’illa, fent-nos veure la seva posició crítica i irònica en determinats aspectes. Esplèndid el moment en que el comissari es troba en un sopar, que en principi sembla de categoria, però que evidència la falta de paladar del convidats. I és que Montalbano és del morro fi, el peix sempre fresc!

També hi trobarem paròdia del gènere i del personatge. Ens trobem un Montalbano més cansat i més malhumorat que ens farà viure alguna conversa surrealista com aquesta:

- Si vostè és el comissari Montalbano! –digué una veu d’home.

Es va girar. La veu havia sortit d'un quarantí alt i sec com un bacallà amb una sahariana de color caqui, pantalons curts, mitjons fins els genoll, casc colonial al cap i allargavistes al coll. No li faltava ni la pipa. Potser es pensava que eren a l'Índia a l'època dels anglesos. Li allargà una mà tova i suada que semblava una llesca de pa moll.

- Quina alegria! Sóc el marquès Ugo Andrea de Villanella. Vostè és parent del tinent Colombo?

- Qui, el dels carabinieris de Fiacca? No, jo sóc...

- No em referia al tinent dels carabinieris sinó al de la televisió sap qui vull dir?, aquell de la gavardina que té una dona que no surt mai...

Era idiota o li estava prenent el pèl?

- No, jo sóc germà bessó del comissari Maigret – contesta amb mala jeia.

L’altre féu una ganyota de decepció.

-No el conec, em sap greu.

I el deixà plantat. Sí, decididament era idiota, i potser una mica sonat també.

-

No apte per damisel·les

Drames rurals

Víctor Català ( Selecta, 1968) *

Imatge de l'edició de 1948

Quan veiem el nom de Víctor Català un dels records que ens pot venir al cap és el de la lectura obligatòria de Solitud. Per alguns aquest pot ser positiu i per altres negatiu, depenent del professor o de l’humor que tinguéssim quan vam llegir aquesta novel·la. Si el record era negatiu cal alliberar-se d’aquest llast perquè ens trobem amb lectures que sempre valen la pena.

La lectura de Drames rurals ens situa davant de la primera publicació de narrativa de Caterina Albert el 1902, també és el moment en que decideix prendre el nom de Víctor Català per tal d’ocultar la seva identitat femenina. La cruesa d’aquests Drames rurals feia encara més necessària aquesta ocultació ja que era inconcebible en aquell moment que una dona pogués escriure aquesta mena d’històries. Curiosament el “prec”, que serveix de pròleg a l’edició conjunta de les narracions, interpel·la a una “damisel·la ciutadana” prevenint-la de la duresa del que trobarà a continuació:

(...) Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariable a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en món sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives; unes inoloroses; les altres, de fragàncies extremades que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes i a tos ulls, que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernader.(...)

Amb aquesta advertència començarem la lectura trobant-hi històries on els personatges són extrems, curtits per la misèria i la duresa de la vida al camp. La violència, la baixesa moral marquen tots els relats. Captaires, pastors, parricides, suposades bruixes, capellans... conformen els personatges d’aquest univers. També hi trobarem una gran varietat de caràcters femenins maltractats, desfigurats o envilits per aquest món opressiu.

L'autora

Tot això ho trobarem emmarcat per la celebrada riquesa del vocabulari de l’autora, poc amiga de la normativització. Les descripcions dels paisatges i dels personatges són evocadores i precises prefigurant el que després trobaríem a Solitud. L’habilitat alhora de crear un personatge com el Met de les Conques ens parla de la capacitat de l’autora en aquest sentit. No podem negar que les arrels del ruralisme de l’obra de Caterina Albert les trobem en la seva admiració per Àngel Guimerà, però ens veurem com l’autora fa evolucionar els personatges dins d’aquest món simbòlic afegint-hi una alta dosi de penetració psicològica.

Potser aquest no és un llibre que trobem a les taules de les llibreries però cal buscar a les postades per recuperar una autora que ens proporciona una lectura excel·lent.

* Edició pescada a la 59ª Fira del llibre antic i d’ocasió, podeu trobar a les llibreries la d'Edicions 62 (també en e-book).

Bonus track

Michelin Houellebecq

El mapa i el territori

Michel Houellebecq ( Empúries, 2011)

És probable que, com a fan d’en Michel, no sigui massa neutral a l’hora de fer una crítica del recent premi Goncourt, però, la veritat, El mapa i el territori és un mirall que ens torna un fosc reflex de la modernitat.

Houellebecq ens parla de temes tan actuals com la buidor existencial, la mercantilització del món del art, la frustració vital o la mort. Però no us penseu que és només un llibre amb un profund pensament filosòfic sobre la banalitat i la superficialitat de la societat actual, curiosament la novel·la té un gir policíac d’allò més interessant que fa que en cap moment perdrem la tensió en la lectura.

Trobareu també com a tema secundari, però molt important dintre de la bibliografia houellebequiana, el turisme. Així, França apareix com una mena de parc temàtic per a nous rics, russos i asiàtics que es mouen pel ”territori” amb els mapes Michelin d’atracció en atracció.

Houellebecq amb un estat energètic alt.

A més, en aquest llibre tenim una altra pirueta de l’autor. Houellebecq es converteix en un dels personatges amb el que el protagonista, el pintor i fotògraf Jed Martin, interactua. No crec que sigui agosarat dir-vos que el nostre escriptor es converteix en una mena de segon pare "intel·lectual” que s’endinsa en la novel·la per a parlar d’ell mateix i de la seva visió del món.

Us aconsello la seva lectura inclús a aquells que vau quedar-vos una mica decebuts després de la lectura d’un dels seus últims llibres, La possibilitat d’una illa. De veritat que val la pena, l’enfant terrible de la literatura actual se’n surt.

Bonus track: La desaparició de Michel

Una cuina és una casa

Kitchen

Banana Yoshimoto (Tusquets, 2010)

Sota aquest títol hi trobem dues històries, Kitchen  i  Moonlight shadow. Es tracta del primer llibre que publicà el 1988 (al Japó) Banana Yoshimoto. Ambdues històries parlen de com els protagonistes sobreviuen  la buidor i el dolor  davant la pèrdua d’éssers estimats. Tots els personatges que apareixen a les històries han estat trastocats per alguna mort pròxima. 

En el cas de Kitchen Mikage, encara sota el shock de la mort de la seva àvia, dorm a la cuina de casa seva incapaç de pair la seva desaparició; la sortida d’aquest aïllament emocional la provoquen Yuichi i Eriko que l’acullen a la seva casa. Són una família singular, Eriko és la mare de Yuichi,  que en realitat n’és el pare que va decidir transformar-se en dona després de la mort de la seva esposa. Al llarg de tota la història la cuina ,o les cuines ( la de casa seva, la d’Eriko, la de la feina) són protagonistes, Mikage s’hi sent segura, ens parla dels elements que hi troba: els electrodomèstics, el menjar, el sofà on li toca dormir... tot això la conforta. La calidesa que emana de la casa que mostra també com són els que hi viuen la fan recuperar poc a poc. La història continuarà amb dues parts més on veiem com segueix el contacte amb aquells que l’havien acollida, com ha passat a formar part de la seva vida, i en compartirà també els fets tràgics.

L'autora

A Moonligth shadow la història ens presenta dos personatges molt joves que es veuen colpits per una tràgica mort però aquí trobarem com apareixen elements de tipus fantàstic lligats a la tradició japonesa. Yoshimoto barreja aquests elements tradicionals amb el fort aïllament emocional que pateixen els personatges en el context modern. El fet que el personatge que ens narra la història sigui gairebé una adolescent porta a l’extrem l’aïllament i la incapacitat per afrontar la tragèdia.

La sensació després de la lectura de les dues històries és que aquests personatges, aparentment hieràtics, a qui els costa expressar les seves emocions, acaben desprenent calidesa. És en el contrast entre el context urbà i dur de les ciutats japoneses i  els elements domèstics i càlids on Banana Yoshimoto aconsegueix extreure aquesta sensació en part de desemparament, però també de voluntat de supervivència davant de l’aridesa de la societat urbana. Significatiu en aquest sentit l’epíleg del llibre, on Yoshimoto parla justament d’aquesta voluntat de lluita que podem trobar  en molts dels anònims que passen davant nostre cada dia a la ciutat.

Novel·la negra de robots

El sol desnudo
Isaac Asimov (Debols!llo, 2010)

Un detectiu i un crim sense resoldre. Tan és que hi hagi vint mil robots per cada humà que surt en escena i tan és que passi en d'altres planetes. El sol desnudo és una novel·la policíaca en tota regla que ens parla, a més, sobre la deshumanització progressiva de l'ésser humà.

El protagonista, Baley, és un detectiu del planeta Terra que és cridat per a investigar un assassinat a Solaria. Es tracta d'un fet insòlit per dues raons. Primera, els humans estan considerats com una espècie inferior una mica burda i primitiva. Tenen expressament prohibit sortir del planeta i vetada la informació sobre els altres Cinquanta Móns Exteriors. En certa manera, se'ls manté en una volguda ignorància sobre l'evolució i el progrés de l'espècie humana (representa que els altres habitants no són extraterrestres, sinó humans migrats que han fundat noves societats i avançat moltíssim en ciència i tecnologia). L'altra raó és que a Solaria no existeix el crim i, per tant, tampoc la policia.

Baley i nosaltres, els lectors, avançarem al mateix temps en les investigacions. Tot detall observable pel detectiu se'ns fa constar i podem especular amb el protagonista i fins intentar resoldre el cas abans que ell. 

Si él hubiese sido un sospechoso y le hubiesen preguntado quién más estuvo en el lugar del crimen, no se le habría ocurrido responder: "Nadie, con excepción de esta mesa".

No ens resultarà tan fàcil, però. Aprendrem que l'educació, el nostre bagatge cultural i el context ens poden jugar males passades. Baley haurà de tenir la ment oberta i ser capaç d'entendre l'altre que, malgrat tingui aspecte d'igual, funciona amb uns altres codis i valors. Un dels motius per contractar-lo és que se'l considera un sociòleg, malgrat ell digui que no. Veurem que la seva capacitat per entendre el comportament dels personatges i les seves aspiracions el contradiuen, convertint-lo si més no en un sociòleg involuntari. 

L'acompanyarà un amic que ja apareix a Bóvedas de acero, una novel·la anterior. Daneel Olivaw, un robot de vegades sorprenent- ment humà que, per més inri, es fa passar per home per poder dur a terme la investigació sense problemes.

No le hace ningún bien a mi mecanismo ver sufrir a un ser humano.

Als habitants de Solaria els fa fàstic pronunciar la paraula "fills", amor els sembla un insult i el contacte humà quelcom obscè, despreciable i vomitiu. Viuen donant ordres als seus cinquanta criats robots (altament especialitzats, per cert) i mantenen el vincle social per visualització (una mena d'skype de gran pantalla). El control de la natalitat es fa des d'un laboratori i és vital. El nombre d'habitants és exactament el mateix sempre i quan un mor, es treu un nen de "la granja" i se li atorga la casa del mort. El xoc cultural de Baley, el terrícola, en aquests i d'altres aspectes serà evident.

Se'ns plantegen moltes preguntes sobre el futur i més sobre el present. Pot ser l'any 1958, quan Asimov va publicar el llibre i l'home encara no havia anat a la Lluna, algunes coses no semblaven tan properes. Però la proximitat de la tecnologia descrita amb l'actual (laptops, skype, videoconferències, xats, lectors electrònics, etc) fan que la lectura d'El sol desnudo ens emmiralli de manera inquietant.

Linca amb el Bonus Track de les portades de The Naked Sun o amb el Bonus de Les Lleis de la Robòtica!

Totxo d'estiu

Bomarzo Manuel Mujica Lainez (Austral, 2010)

El títol de la novel·la es refereix al castell que pertanyia al noble protagonista. Mujica Lainez començà a escriure la novel·la després de visitar el bosc del castell que havia estat transformat en el que avui s’anomena “Parco dei monstri”. La visita es produí el 13 de juliol de 1958 i del seu impacte sorgí la idea del llibre. L’autor reconstrueix la vida del Pier Francesco Orsini, de fet la intenció és ressuscitar-lo. Els elements que es coneixen de la seva vida són mínims però al voltant d’aquests Mujica Lainez construeix el personatge que ens explica en primera persona la seva vida que s’entrecreua amb l’entorn de la Itàlia del Renaixement tardà. Aquest duc geperut ens parlarà de la Florència dels Medici, de Venècia i de la Roma papal. Al llibre hi apareixeran els grans esdeveniments polítics de l’època (l'últim dels quals la Batalla de Lepant) i referències als artistes importants (Benvenuto Cellini és el que té més protagonisme).

És impressionant la capacitat de Mujica Lainez per crear un personatge amb una gran profunditat psicològica ( cosa no gaire habitual quan parlem de novel·la històrica), que , al mateix temps, té els trets propis d’un noble de la seva època. La violència, les intrigues cortesanes i els assassinats hi són presents com es propi de l'època que es representa. També hi trobarem elements que ens parlen de les creences i supersticions del personatge. De fet, quan se’ns presenta al principi ho fa a través del seu horòscop que li preveia una vida eterna.

Ens trobem davant d’un dels grans llibres dins del gènere de la novel·la històrica. Mujica Lainez aconsegueix traçar una imatge precisa del Renaixement, i a la vegada desplega un treball literari i de recerca impressionant.

A tall d’anècdota dir que Bomarzo va rebre el Premio J.F.Kennedy el 1964 juntament amb Rayuela. Cortázar en assabentar-se del premi compartit escrigué a Mujica Lainez per proposar-li una edició conjunta d’ambdues obres proposant títols com “Ramarzo” o “Boyuela” . A part d’això cal dir que ambdues obres marquen l’època en l’àmbit literari argentí.

Resumint, un llibre gruixut, ben escrit i entretingut; ideal per aquests dies ociosos i de calor.

Conseqüències d'una compassió sense fre

Stefan Zweig  
La impaciència del cor (Quaderns Crema, 2010)

La impaciencia del corazón (Acantilado, 2006)

Escrita el 1939, La impaciència del cor és la novel·la més llarga d'Stefan Zweig. Mestre de la immersió en la complexitat humana, l'autor vienès ens presenta un text angoixant i desassossegat que no ens deixarà indiferents, sinó més aviat intranquils i remoguts de consciència. 

La novel·la comença amb una brillant introducció que de seguida ens atrapa. Es tracta de l'encontre casual (dues vegades!) entre el que podria ser el mateix Zweig i el tinent Hofmiller, condecorat per l'ordre de Maria Teresa en tornant de la guerra. En el segon encontre, Hofmiller ens explicarà la seva història que, de fet, és la novel·la en si. Els herois d'una guerra, ens dirà, sovint no són aquells qui la fan, sinó aquells qui aconsegueixen esquivar-la.

Potser eren més els qui s'havien refugiat en la guerra que els qui n'havien fugit.

Beware a pity, duta al cinema per Maurice Elvey el 1946

Un dia, per aquells atzars de la vida, el tinent és convidat a cals adinerats Kekesfalva. Cada tarda des de llavors, anirà a visitar-los puntualment. Edith, la filla petita de la família, és minusvàlida. Està rebent tractaments cada vegada més recargolats de l'únic doctor que no ha tirat la tovallola, en Condor. Tot i que nosaltres sabem que són tan sols remeis per guanyar temps.

                                                                                       

Inevitablement i quasi només de veure'l, Edith s'enamora de Hofmiller. Això fa que recuperi les esperances de tornar a caminar i que les visites es converteixin en una medicina addictiva. Els Kekesfalva es bolcaran en aquest bri d'entusiasme arrossegant amb ells el jove oficial. La compassió que sentirà Hofmiller guiarà les seves accions, deixant-se endur per la inèrcia. La seva compassió es transformarà en covardia i culpabilitat, sentiments que sumats a la seva incapacitat de prendre decisions no auguren res de bo. Tot i així, no sols és Hofmiller qui intervé en els esdeveniments que es desencadenen, el pare, Ilona, Condor, tots queden atrapats per les circumstàncies. El desenllaç, és clar, pot ser és el de menys.

El pròxim Nothomb

Une forme de vie Amélie Nothomb ( Albin Michel, 2010)
Encara no s'ha públicat l'edició en castellà o català (segurament en Sergi Pàmies està enfeinat)

Amélie Nothomb és una autora que escapa d’allò comú, sobretot per la singularitat de la seva biografia que ens ha deixat conèixer en alguns dels seus llibres. I de fet algunes de les seves novel·les que han tingut més èxit són les que fan referència a la seva pròpia vida (Stupeur et tremblements, La métaphysique des tubes, Biographie de la faim, Ni d’Eve ni d’Adam). Doncs bé, quan comencem el llibre els personatge que ens narra la història és ella mateixa convertint-se en un dels dos protagonistes d’aquesta ficció. I cal remarcar aquí la paraula ficció perquè no ens trobem en un dels seus relats autobiogràfics.

El llibre ens presenta l’intercanvi epistolar de l’autora amb un dels seus lectors (Nothomb acostuma a contestar les cartes que els lectors li envien) . Però és un lector singular, un soldat americà que és a Irak. La història ens presentarà les cartes que intercanvien els dos personatges amb els comentaris de l’autora. El soldat relata com, per afrontar l’angoixa de la guerra i la por davant la mort, no para de menjar i cada vegada està més gras. No és l’únic, s’ha declarat una epidèmia d’obesitat entre els soldats. I deixem aquí la història per tal de no revelar els girs inesperats que conté.

Com podeu endevinar el to de tota la història és humorístic i histriònic, com la mateixa autora. Nothomb barreja ingenuïtat, perplexitat i ironia en el to de la narradora fent una paròdia del seu propi caràcter. També hi podem trobar temes que són freqüents en altres llibres de l’autora com la relació amb el menjar i el cos ( el soldat acaba enamorant-se del seu propi greix). És la barreja de dramatisme i humor el que ha procurat els resultats més interessants en molts dels llibres de Nothomb i aquest no n’és una excepció.

Potser quan llegiu aquesta ressenya pensareu: “Buf! Un altre Nothomb? Què pesada!”. I és veritat, ens trobem davant d’una autora molt prolífica, pública un llibre cada any. No negaré que aquesta alta producció no provoqui irregularitats en la seva obra, a vegades alguns dels seus llibres poden resultar massa sintètics. Però diré també que l’agilitat de les seves històries és un dels factors positius de la seva obra, que permet a alguns llegir un dels seus llibres en un trajecte d’una hora i mitja de tren ( aquests alguns exageren).

Així que si no podeu llegir-lo en francès estigueu atents a la seva publicació en castellà o en català. Suposo que els que sou lectors habituals de Nothomb ja deveu estar intrigats per com se'n sortirà d'una relació epistolar tan rocambolesca . Per aquells que no l'heu llegida mai dir-vos que Amélie Nothomb sempre ens procura una lectura divertida i allunyada de les convencions.

...n’omets pas de leur parler d’amour et de choses semblables

Mathias Enard

Parle-leur de batailles, de rois et d’éléphants (Actes Sud, 2010)

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants (Columna, 2011)

Habladles de batallas, de reyes y elefantes ( Mondadori, 2011)

S’ha de ser prudent quan a la contraportada d’un llibre ens prometen un viatge al passat. Molts cops dins de l’anomenada novel·la històrica ens podem trobar amb disgustos: personatges plans, trames inversemblants i la sensació d’estar davant d’un d’aquells exercicis literaris que simplement pretenen mantenir enganxat al lector sense donar-l’hi res a canvi.

No és el cas de Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants. La cita de Kipling a l’inici del llibre, i que li dóna títol, ens indica molt bé quines són les intencions de l’autor:

Puisque ce sont des enfants, parle-leur de batailles et de rois, de chevaux, de diables, d’éléphants et d’anges, mais n’omets pas de leur parler d’amour et de choses semblables.

La proposta de Mathias Enard ens transporta, a través del llenguatge, a les sensacions, les emocions que commogueren a Michelangelo Buonarroti en la seva estada a Constantinoble. Els conflictes geopolítics de l’època també hi són presents en la incòmoda situació en que es troba l’artista en aquell moment. Poca és la documentació que fa referència a aquest viatge, aquesta apareixerà dins del llibre com un element de suport de la narració. L’autor a partir d’aquests petits elements construeix un relat de l’estada de l’artista a la ciutat. Ens presenta els sentiments contradictoris que pogué experimentar ja que havia fugit de Juli II i es trobava treballant per l’ antagonista del Papa, el sultà Bajazet.

Cada descripció ens situa davant de matèries, colors, textures i olors. I és en aquests elements, en allò més petit i quotidià on trobem el que és més atractiu del llibre. Les llistes, són una de les poques referències escrites que va deixar Miquel Àngel del seu viatge. Són com petits poemes:

19 mai: bougies, lampe, deux petites pièces; brouet (herbes, épices, pain, huile) autant; poissons en friture, deux pigeons, un ducat et demi; service, une petite pièce; couverture de laine, un ducat.

Eau fraîche et claire.

Són les paraules les que tenen el paper principal. El llibre s’allunya del caràcter de la novel·la històrica. És fora del gènere on trobem una major capacitat evocadora del passat. En l’esforç en l’ús del llenguatge que fa Mathias Enard és on trobem la gran virtut d’aquest llibre, que ens permet tornar-hi i parar-nos altre cop en les seves imatges evocadores. Així que aproximeu-vos-hi sense por.

Aquesta entrada conté Bonus Track!