El cinema de la Duras

Entre 1972 i 1980 Duras es dedicà exclusivament al seu cinema. La insatisfacció que li havien produït les adaptacions dels seus llibres la porten a col·laborar en diverses pel·lícules com a guionista, serà a Hiroshima mon amour (Alain Resnais,1959) on Duras comença a trobar l'equivalent cinematogràfic de la seva escriptura. S'hi anunciaran dos dels elements que seran constants en els seus films: la importància de les veus i el subratllat d'allò visible pel text.

Duras començarà a crear les seves pel·lícules adaptant primer textos preexistents : La musica (1966), Détruire, dit-elle (1969). Són textos teatrals, Duras abordarà el cinema a través del teatre, i aquest caràcter teatral predominarà , amb la importància dels silencis i l'aparença somnàmbula dels actors. Els silencis, les dones, la casa, els diàlegs muts es convertiran en absoluts protagonistes a Nathalie Granger (1972):

Per Duras el cinema és una forma d'escriptura. En el seu cinema poc a poc la disjunció entre veu i imatge és una constant, arribant a l'extrem a India Song (1975) on les veus dels personatges no es sincronitzen mai amb la imatge:

El cinema de Duras no és còmode, no ho vol ser, vol fer un nou cinema:

Dans le cinéma, comme j'ai un sorte de dégoût du cinéma qui a été fait, enfin de la majeure partie du cinéma qui a été fait, je voudrais reprendre le cinéma à zéro, dans une grammaire très primitive... très simple, très primaire presque: ne pas bouger, tout recommencer.

En tout cas, le cinéma que je fais, je le fais au même endroit que mes livres. C'est ce que j'appelle l'endroit de la passion. Là où on est sourd et aveugle. Enfin, j'essaie d'être là le plus qu'il est possible. Tandis que le cinéma que est fait pour plaire, pour divertir, le cinéma... comment l'appeler, je l'appelle le cinéma du samedi, ou bien le cinéma de la société de consommation, il est fait à l'endroit du spectateur et suivant des recettes très précises, pour plaire, pour retenir le spectateur le temps du spectacle. Une fois le spectacle terminé, ce cinéma ne laisse rien, rien. C'est un cinéma qui s'efface aussitôt qu'il est terminé. Et j'ai l'impression que le mien commence le lendemain, comme une lecture.

De Les lieux de Marguerite Duras (Ed.Minuit, 1987)

Espais escrits

Les lieux de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Les éditions de Minuit, 1987)

Los espacios de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Ediciones del Oriente y del Mediterraneo, 2011)

Les lieux de Marguerite Duras recull el diàleg, ple de complicitat, entre Duras i la seva col·lega i amiga Michelle Porte. Aquest va servir per crear dos programes amb el mateix títol emesos a TF1 el maig de 1976. Amb la casa de Duras de Neauphle-le-Château com a rerefons inicial, s’anirà desplegant la conversa al voltant dels llocs on van transcórrer la vida i l’obra de l’escriptora francesa. Les fotografies que acompanyen el text són algunes de les que Duras i Porte tenien al davant i són punt de partida per algunes de les reflexions de l’autora francesa.
En el moment en que es produeixen les entrevistes Duras està immersa en els anys que dedicà al cinema. Entre 1972 i 1980 no va escriure cap llibre, només es preocuparà de les seves pel·lícules. El cinema era una altra forma d’escriptura per Duras, escriure en imatges. La seva producció cinematogràfica serà un dels eixos de la conversa, aquest és l’ofici comú que comparteix amb l’entrevistadora. De fet l’inici del diàleg a la casa de Nauphle-le-Château els serveix per situar-se en un dels films de Duras, Nathalie Granger (1972), que va ser rodat al seu interior. La casa és un dels protagonistes d’aquesta pel·lícula , Duras reflexiona sobre la relació entre dona i casa, també sobre la seva pròpia relació amb aquesta casa, un espai on ella escriu.

Marguerite Duras i Michelle Porte
a la casa de Neauphle-le-Château

Un altre element que condueix el llibres són les fotografies, a partir de les de la seva infantesa l’escriptora evocarà la seva mare, la vida de la familia a Vietnam, però al mateix temps aquest és l’espai on descobreix una dona que es convertirà en protagonista d’un dels seus llibres ( El Vicecònsol ) i d’un dels seus films (India Song). És Anne-Marie Stretter, un record que s’acaba convertint en un dels personatges femenins més importants per Duras: ... elle a incarné pour moi longtemps un sorte de double pouvoir, un pouvoir de mort et un pouvoir quotidien. Elle élevait les enfants, elle était la femme de l’administrateur général, elle jouait au tennis, elle recevait, elle se promenait, etc. Et puis elle recelait en elle ce pouvoir de mort, de prodiguer la mort, de la provoquer. Quelquefois de me dis que j’ai écrit à cause d’elle. Aquí apareixerà un altre dels espais, el Château Rothschild on es va rodar India Song. Els diàlegs de les pel·lícules, les veus de dones apareixen com un altre element per seguir amb aquesta cadena d’espais.

El que és més interessant i sorprenent d’aquest llibre, és com a partir de la reflexió sobre els espais on Duras habita i fa habitar els seus personatges, es despleguen molts altres elements sobre la seva obra. Hi trobarem les reflexions sobre el seu cinema, sobre l’escriptura, una escriptura que no té límits. Duras deia : Todo escribe a nuestro alrededor, eso es lo que hay que llegar a percibir... Llegint la conversa ens podem fer una idea de com aquesta capacitat de percebre de Duras estava ben afilada i repercutia en les diferents vessants de la seva creació.

Bonus track