Pare, jo vull ser un carbassó

La venganza de las hortalizas asesinas (Espasa Juvenil, 2001)
Damon Burnard

L'altre dia vaig agafar de la biblio un llibre d'aquells que agafes una mica de més a més. Pel títol penses que anirà de verdures que es vengen per haver estat repudiades per tots els nens i nenes del món (bé, de la part de món que es permet triar quin menjar li agrada i quin no i escopir-lo, si cal). Podríem fer un estudi de quin ha estat el tractament de les verdures en els llibres infantils. Existeix? No ho crec. Segurament hi hauria una part important d'històries on se n'exalçarien les virtuts a tall pedagògic i moltes d'altres on de ben segur hi sortiria algun personatge al que no agrada la verdura. Em pregunto per què no surt mai un nen que estigui en contra de menjar ou ferrat o, què sé jo, palitos de cangrejo. D'acord, d'acord, és més habitual que als infants no els abelleixin els espinacs. Si el féssim, l'estudi, i ens donés com a resultat que les verdures són tractades o bé amb condescendència o bé amb fàstic i, a més, es donés el cas que som una verdura que llegeix estudis sobre literatura infantil i juvenil, què creieu que sentiríem? Set de venjança, ves.

El fet és que el llibre no segueix aquest fil argumental. És més, sembla que als personatges del text de Damon Burnard fins i tot els agraden les hortalisses. Jo encara diria més, els agraden tant que el poble on passa tot plegat es diu Vila Escarola.* Sorprenent. I —espero que això no sigui considerat un spoiler— la prota es vol disfressar de carbassó. Només per això ja trenca motlles.

La lectura de La venganza... és bastant plaent. En general és divertida i esbojarrada. Trenca algun tòpic com ara que els pares mai s'equivoquen, però pel meu gust en algun moment la Rínxols (nom de la prota) té diàlegs un pèl forçats. Això sobre tot en les converses entre pare i filla.
El format mig llibre mig còmic funciona molt bé perquè, a més, les cares de les verdures són molt expressives i estic segura que agradaran als lectors. Els dibuixos són molt dinàmics, pròpiament del còmic, i el text també està molt basat en els diàlegs i en breus acotacions de text en veu de la Rínxols.

No conec massa la trajectòria de Burnard, però he de dir que els seus títols acostumen a contenir històries imaginatives, aferrades a situacions quotidianes, però amb girs surrealistes. Sap fer-nos riure'ns de nosaltres mateixos i del nostre patetisme. No està mal.




* Si mai llegiu el text esbrinareu que en realitat que es digui Vila Escarola no té a veure amb el fet que els agradi menjar escarola, però per llavors ja us haureu hagut de llegir el llibre i així podreu comentar-lo aquí de manera entusiasta.
Per cert, ser un amant de l'escarola no us sembla estrany? Sospitós, si més no? No fa que tot plegat perdi credibilitat? Vull dir, de cop llegeixes: ...i li encantava l'escarola. Automàticament no penses: l'autor m'està prenent el pèl, això no hi ha qui s'ho cregui, amb perdó pels vilanovins i pel xató (fixeu-vos en l'estratègia comercial del plat de xató que evita dir en el seu nom que duu escarola). Doncs us he de dir que en aquest cas Burnard en surt victoriós perquè evita tractar aquest gran conflicte i es concentra en les hortalisses que s'acostumen a menjar bullides.

L'amor és un huracà

L'estiu dels papafigues (Cruïlla, 2008)
Eglal Errera + Raquel Marín (il·lustracions)

Rebecca té deu anys. Ha canviat. Ja no és la mateixa nena innocent de l'estiu passat, encara que segueix sent nena i innocent. Els seus pares ho saben. Saben que arriba aquell moment difícil en què els ocells prenen consciència que poden volar fora del niu.

Palmereta bonica, aviat els teus dàtils endolciran la boca de qui et tastarà.

Amina, dona d'Abdou, el guarda de la casa

Rebecca està nerviosa perquè es retrobarà amb Dahoud després de mesos sense veure's. És una impaciència nova, la que sent. És la primera forma de consciència de l'amor.
Rebecca ens relata la seva experiència en forma de diari amb moments plens de poesia i de gaudi dels sentits (descriu l'olor, la veu o el tacte de les mans de Dahoud). La lectura ens transporta al desert, al paisatge erm i desestressat on viuen els beduïns. Sembla que el temps no avanci, però passa un estiu sencer.
Amb una naturalitat exquisida, Errera ens narra petits episodis on la curiositat pel cos que canvia, el despertar de la sexualitat o la sensualitat troben a una Rebecca que encara no acaba de codificar-los. Els personatges femenins de Clémentine o Amina tenen una veu sàvia i Dahoud, que és amic de poques paraules, parla amb una simplicitat poètica que aclapara. El seu amor és simple i pur.

M'agrada el pa amb farigola i ceba, m'agrada nedar 
i m'agrada l'olor del pollastre farcit; 
m'estimo els meus pares.

Errera, tot i a vegades utilitzar boniques metàfores, ens presenta diferents temes amb mestratge. He de reconèixer que em va sorprendre que Rebecca es masturbés, per exemple. De vegades penses que els libres per a nens no parlen de segons quines coses. Evidentment això és absurd. El que trobo interessant, però, no és que aparegui l'escena en sí, sinó com li treu tota càrrega moral o transcendental i la converteix en quelcom normal.
Començar a fer-se adult no només significa descobrir la sexualitat o l'amor. També és entendre com funciona el món dels adults, entendre que hi cap la bellesa, però també la injustícia. En aquest sentit, també són lloables les pinzellades sobre la vida nòmada dels beduïns i sobre l'impacte de les multinacionals al medi.

Pel que fa a la il·lustradora, confesso que al principi no em deia ni fu ni fa, però que al final penso que té un treball prou interessant. Us passo el link del seu bloc: http://raquelmarin.blogspot.com.es/

Coses com enamorar-se d'una dona bicèfala

Estrellita Marinera. Una fábula de nuestro tiempo (Ollero & Ramos Editores, 1999)
Laura Esquivel + Francisco Meléndez (il·lustracions)

Coneguda per ser l'escriptora de l'exitós Como agua para chocolate, Laura Esquivel ens regalà deu anys després aquest àlbum de text abundant (prop de vuitanta pàgines). Es tracta de la història de María i Facundo, dos nens de procedència humil, que es coneixeran arran de la mort dels seus respectius avis. Aquests els deixaran en herència el circ Atracciones Polifemo (a María) i un dels dos caps de la mare morta conservat en una caixa de barrets (a Facundo). Mica en mica anirem coneixent-los a tots dos i, sobre tot, ens anirem familiaritzant amb el circ on treballen.

El que de debò desitjaria Facundo és poder donar vida al cap de la seva difunta mare a qui pràcticament no va conèixer. Per aconseguir-ho ha de vessar-hi les llàgrimes d'una mare que hagi perdut el seu fill. María, en canvi, el que vol és sentir-se plena i feliç perquè sempre s'ha sentit miserable.
El gran repte, però, és combatre el malvat Doctor Castro que només desitja aniquil·lar la diferència per convertir-la en un enigma de laboratori. Farà el que sigui per tal d'experimentar amb espècies animals rares o amb humans que hagin patit alguna deformitat de naixement. Quin millor lloc per explotar les seves habilitats que un circ on hi ha dones amb dos caps, un geperut, un que té quatre braços o sirenes?
En la creuada per evitar les accions de Castro, tots els personatges creixeran, es reconciliaran amb ells mateixos, amb els seu passat i afrontaran les seves vides amb més claredat. 

Lo más curioso, decía Facundo, era que dentro de esta concepción [lineal] del mundo nadie podía considerarse una persona feliz a pesar de ser un ganador, pues al momento de obtener un triumfo ya estaba pensando en obtener otro, y la angustia por competir todo el tiempo no deja lugar a la felicidad. Facundo pensaba que para encontrarla teníamos que volver a la concepción circular del mundo, ya que dentro de un círculo no hay principio ni final.

El text d'Esquivel està ple d'interpel·lacions directes als lectors (ho dic en plural perquè és un llibre agraït de llegir acompanyat per nens) o de qüestionaments ètics, filosòfics i morals. Sense tampoc buscar una transcendència sonada, propicia les reflexions sobre la vida, els altres, l'honestedat o la franquesa. Té una dosis de cursileria, d'autoajuda i de fantasia molt portable, i el conjunt resulta d'allò més agradable. Apoteòsic final ple d'emotivitat i amor per la mare Terra. Pel meu gust un pèl massa sentimentaloide, però definitivament, és el que més escau al conte d'Esquivel i per tant: res a dir-hi.
La feina de Francisco Meléndez és esplèndida i ens porta a pensar que els originals del seu treball deuen ser extraordinaris. L'encaix entre el realisme màgic de la història i els seus dibuixos és perfecte. Cada personatge té un caràcter peculiar i les escenes són riques. Recentment Libros el Zorro Rojo ha tret una edició dels Diarios de Adán y Eva il·lustrats per Meléndez. Encara que ja ha deixat la seva feina com a il·lustrador, va retornar-hi excepcionalment per dibuixar el volum de Twain. Val la pena recuperar alguns dels seus llibres anteriors!

Quan la il·lustració fa alguna cosa més que acompanyar

La invenció de l'Hugo Cabret (Cruïlla, 2007)
La invención de Hugo Cabret  (SM, 2007)
Brian Selznick

Aquest any sembla que el cinema està nostàlgic d'èpoques més màgiques i entusiastes. The Artist i Hugo en són la mostra. Suposo que a hores d'ara ja us n'heu assabentat, la pel·lícula de Martin Scorsese ha guanyat cinc Òscars: millor direcció artística, fotografia, edició de so, mescla de so i efectes visuals. Va tenir una gran idea de comprar-ne els drets per fer-ne l'adaptació, perquè realment el llibre se la mereix. De segur que això ens fa recuperar-lo després d'aquests cinc anys que han passat des que es va publicar per primer cop.

Primer de tot, us adverteixo que és un llibre poderós. Què vull dir amb això? Vull dir que té tot allò que fa que un llibre físic sigui un objecte refotudament únic. Vull dir que és d'aquells llibres que necessites tocar i que desprenen una mena de magnetisme i complicitat que no sempre és tan evident. Vull dir que penso que crea vincles reals amb els lectors més joves.
Comencem per l'esplèndid llom. No exagero si dic que costa molt trobar-ne de tan personals i atractius. També el fet que les pàgines siguin negres ens remet a les pel·lícules on cada fotograma està emmarcat en negre. O parlem si voleu de l'ús que Selznick de les il·lustracions. Aquí podríem escriure'n una extensa tirallonga... crec que feia molt temps que no em trobava amb un llibre on imatge i text es relacionessin de manera que una no acompanya a l'altre sinó que cadascun explica una part de la història sense que després torni a repetir-se en l'altre llenguatge. O sigui, el que veiem dibuixat és narració, és continuació i no sobre-explicació de la narració. Per mi és un dels trets més remarcables del treball de Selznick i que més admiro.

La part gràfica es converteix en un homenatge al cinema mut i a la màgia explicat en forma de novel·la, però amb un caràcter marcadament cinematogràfic. Hi ha un moment en què Hugo i el jove Etienne parlen sobre pel·lícules que han vist i diuen que el millor que tenen són les escenes de persecucions. Cap al final del llibre hi ha més de trenta pàgines de persecució només en dibuixos. Són fantàstiques. El protagonista viu amb pell pròpia allò que tant l'ha seduït i, alhora, l'autor ret homenatge als films en blanc i negre jugant amb els enquadraments de les imatges i amb el ritme com si talment estiguéssim davant la gran pantalla.

L'atmosfera Oliver Twist (orfe que s'ha de buscar la vida en un entorn agresta) i el recorrent tema dels rellotges i els autòmats pot ser no són d'allò més originals. Però què hi ha de més suggeridor per posar-se a escriure que imaginar què va passar amb els autòmats abandonats a l'àtic d'un museu de París que després es llançaren a la brossa (germen inicial i verídic del llibre de Selznick). Pot ser, després de tot, la història que ens explica no sigui res de l'altre món, però aconsegueix atrapar-nos, fascinar-nos i xiuxiuejar-nos que no hem de deixar morir la màgia. Aquell qui comenci a llegir-lo sense cap pista prèvia se sorprendrà de cap a on van anant les coses. Les expectatives del lector estan ben jugades i ens mantenen amatents.

Last but not least, hi ha tot un elogi a l'esforç i a la perseverança gens desdenyable (penso en Hugo intentant i intentant arreglar l'autòmat), o a l'ètica del bon lladre. Amb els temps que corren, pot ser algun hi aprèn alguna cosa.

Si us ve de gust passejar-vos pel web del llibre (en anglès) hi trobareu un munt de links, fotografies del making off (que cinematogràfic, també, això...) i tot d'extres.

Raig X als pensaments aliens

¿En qué piensas? (Kókinos, 2011)
Laurent Moreau

Aquests dies d'avorriment incansable, fent cua a llocs d'interès sociològic com l'inem o el metge de capçalera, anant d'un lloc a l'altre amb el metro o l'autobús (sense bateria al mòbil), o en una festa d'un amic d'un amic segurament haureu vist la cara a molta gent. Alguna en portaven entre mans, però el difícil era endevinar què. Un volia rebentar les rodes del seu ex-cap, quatre que encara tenien temps per tenir pardalets en ment, un poeta (això segur que no, però ho posaré per si cola), la que no suportava a l'amfitriona però feia que sí, empresaris pensant estratègies perquè sembli que era inevitable i no hi podien fer res, el que busca alguna cartera per birlar... però qui pensava què?

La proposta d'aquest llibre és que afinem els nostres sentits endevinatoris i entrem dins les ments dels desconeguts i, com autèntics i per tant intrusos voyeurs, esbrinem els seus íntims pensaments. Es tracta de treballar les emocions, els somnis i els desitjos, i com aquests es manifesten exteriorment bé sigui amb les ganyotes de la cara, el llenguatge corporal o aquell no sé què que se'ns queda als ulls i a la mirada. Un cop pensem que ja sabem què s'amaga darrera la cara del personatge proposat, n'aixequem la finestra i veiem com ha representat Moreau el pensament: la ràbia, la preocupació pels altres o per la feina, la creació, la tristesa, etc.

Si us agrada fer safareig, podeu fer com jo i buscar relacions entre els personatges. Aquí us deixo algunes de les meves deduccions, encara que us aviso que si no correu a la llibreria o a la biblioteca per mirar-vos aquest àlbum em titllareu d'enrevessada.

L'Elena "a veces siente la necesidad de estar sola" i per això se'n va mentalment fins a la llera d'un riu. Allà es troba a l'Ana, "que está triste" i, per tant, té només mig cap fora de l'aigua; i amb en Luciano amb un banyador d'slip que està recordant vells temps. Llavors l'Elena ja no està sola, l'Ana està sorpresa enlloc de trista i en Luciano s'adona que estem en plena onada de fred siberià... però, ah!, eus ací que la María, gelosa de mena, enganxa en Luciano banyant-se amb l'Ana mentre l'Elena (quina perversió) els mira des de certa distància. Després que la Rosalía li hagi pres l'Antonio i ella s'hagi quedat a l'ombra això és una mala jugada. Per María és difícil tenir desitjos dolços com l'Anabel i més aviat hi ha moments que amb horror s'adona que s'assembla al seu pare, en Guillermo, de tanta ràbia com sent. Tot i així, la María, per calmar-se una mica, s'apropa al Forn Boix del carrer Xuclà de Barcelona per mirar-se uns merengues roses i respirar fondo. Pensa que millor trucar a la Magdalena i anar-se'n a passar el cap de setmana al camp a veure si així es despreocupa una mica com fa sempre en Nicolás.

El llibre en si és molt senzill. Fins i tot les finestres, tan grosses, deixen de ser exòtiques com ho són en aquells àlbums on hi ha pestanyes i finestres d'interacció petites o de les que s'han d'estirar perquè passin coses. Les tintes són planes, els dibuixos clars i ben delimitats. El text va a una banda, en negreta sobre una pàgina tota blanca, sense floritures. A l'altre costat hi ha la il·lustració, un retrat sense fons que omple quasi tot l'espai. La paleta de colors és bonica i, tot i que els colors són alegres, en general té un to força pastel. 

Li podeu treure prou suc si teniu nens a prop. Es pot convertir en una bona manera per aprendre com expressar el que pensem o sentim sense les paraules, gràficament. Jugar després a dibuixar emocions o idees i a endevinar-les és una possible proposta per passar la tarda. Sovint, aquelles coses que intuïm es manifesten de manera més clara en la seva expressió artística. Feu lloc a la taula i a treure la pols als pinzells!

Les fotografies utilitzades les hem tretes del web de Laurent Moreau directament. Podeu seguir gaudint-ne a Laurent Moreau

Animals 3D

Animalades de paper (El cep i la nansa, 2011)
Pere Cabaret (idea original) + Lola Casas (poesies) + Esther López (fotografies)

Un bestiari versejat no és res que ens vingui de nou, però sí que ho és la gràcia i encert d'aquesta proposta. Es tracta de quasi cent animals representats no només amb les paraules de Lola Casas, sinó també amb els cossos d'un grup de nois i noies de Sant Feliu de Llobregat. 

HIPOPÒTAM

De les aigües

           treu un ull,

mentre té el cos

            en remull.

En un taller de teatre-dansa el grup recrea la fauna que apareix al llibre. Sense més disfressa que paper d'embalar, adoptaran la forma i manera de moure's de cada animal. L'experiència lectora resulta molt més expressiva, probablement, que si enlloc de les imatges d'Esther López hi hagués il·lustracions o fotos directament dels animals.
És així perquè inevitablement mimetitzem les posicions i expressions que posen els nois i noies per a convertir-se en cocodrils, lleons, tortugues o elefants. 

Divertit i engrescador, aquest llibre anima a posar-se mans a l'obra i dedicar una tarda a casa o a l'escola a jugar amb el cos, entendre'n i utilitzar-ne els límits; així com també dóna peu a parlar de les característiques dels animals.

Pel que fa als seus creadors, tot i que no els conec, veient-ne la fotografia de la solapa no puc evitar de tutejar-los. En Pere i la Lola, que no és el primer cop que treballen junts, omplen el llibre de complicitat. I si no, mireu-vos atentament les cares dels participants!

I allò de no obrir la porta a desconeguts?

El tigre que vino a tomar el té (Kalandraka, 2010)
El tigre que va venir a berenar (Kalandraka, 2010)
Judith Kerr

Judith Kerr és una autora molt popular a l'estranger i els seus textos són considerats clàssics contemporanis de la literatura infantil i juvenil. Tot i així, la seva presència al nostre país és minsa. De fet, fins que Kalandraka no va recuperar aquest àlbum el 2010, crec que només s'havia publicat Cuando Hitler robó el conejo rosa (i el segon volum de la trilogia).

La història que ens ocupa és força estranya. Sobre tot perquè els personatges demostren una capacitat d'acceptació de l'impensable sorprenent incorporant amb extremada naturalitat el no fer-se mala sang. Per què ens entenguem: un dia piquen a la porta i resulta que és un tigre que parla i camina (i molt alt, per cert). Això, de per si, ja és una mica raret. Va i demana amablement si pot entrar a fer el te. Com que ho demana de manera tan correcta, doncs, mira, el deixen passar. Des de casa ja estem tots patint perquè detectem que la família no havia llegit un clàssic dels clàssics infantils: Les set cabretes i el llop, i tot i que el tigre fa cara de bon jan no et pots refiar dels desconeguts! Un cop beguda la primera tassa de te, el charme del tigre ja té encisada la filla, que no para de tocar-li la cua i somriure.
És el moment d'atacar les magdalenes, les galetes, la nevera, l'aigua de l'aixeta i tot el que es posi per davant. Com que té tanta gana, a casa ens sembla que el següent seran mare i filla i que haurà de venir el caçador de la Caputxeta a obrir-li l'estómac a l'animal. Però no. Quan s'acaben les existències, s'acomiada i adéu siau.
I la cosa continua! Arriba el pare i, sense ni immutar-se (aquesta família és extraordinària), decideix que aniran a un restaurant a sopar i problema resolt.

Deixeu-vos de teràpies zen que aquest llibre és savi. Decidiu a qui prendre per exemple: al tigre o a la família. És un conte tan surrealista que penso que no ens deixarà indiferents. El que genera més inquietud és el fet que es respiri tan bon rollo. Segurament, si aneu preguntant a gent que se l'hagin llegit, no us diran que és sinistre. Vull dir que no us preocupeu, que els vostres fills dormiran tranquils. Tot i així, a mi m'ha deixat molt trasvalsada i crec que encara hi donaré unes quantes voltes.

Pel que fa als dibuixos, la Kerr domina molt més els animals que les persones. El personatge del tigre és excel·lent. Què tindran els tigres que surten tan sovint en els contes infantils?

Per cert, quina pena que el títol en català li tregui classe al distingit tigre que pica a la porta. Encara que parlant clar i català, el tigre el que fa és anar a berenar i no a fer el te.

Monarquia, solidaritat i la crisis del "pepino"

Me importa un comino el rey Pepino (Alfaguara, 1986)
Cop d'escombra al rei cogombre (Empúries, 1992)
Christine Nöstlinger

Ha de passar així? Ha d’aparèixer un rei cogombre a la cuina de casa per què un s’adoni que la seva família és un desastre? Que no hi ha comunicació real, que no hi ha igualtat entre homes i dones (ni a dins de casa!), que l’amor no es mesura amb hores d’oci, que el patriarcat és un llastre i que l’educació basada en la por no facilita aprendre? Pot ser sí. Pot ser un cogombre manaire, finolis, malcriat, espieta, cabronàs, despietat pot solucionar els problemes d’una família com n’hi ha tantes. No és una garantia, però vaja, ajuda.

Amb les dosis necessàries d'irreverència i d'humor, Nöstlinger situa a Wolfgang, un nen de dotze anys, com a narrador d’una història fantàstica. Ho farà de manera amena i divertida, seguint el suposat esquema que el professor de llengua els ha facilitat per escriure relats. Introdueix fins i tot fragments en format teatral i va argumentant la disposició de capítols i d'episodis en les introduccions de cadascun. El que ens explicarà és com un dia, de sobte, la mare es troba un cogombre amb corona que parla a la cuina, Kumi-Ori II, de l’estirp dels Escalèrids. Resulta ser un tirà insuportable del que tots es voldran desempallegar a excepció del pare (i el fill petit, que tardarà en adonar-se’n).

–Si fuera un pepino sensible, ya se habría largado. Tiene que haberse dado cuenta de que por su culpa no hay más que peleas. (Martina, germana)

Les figures dictatorials del pare, el professor i el rei (tots homes...) es posen en qüestió i en evidència al llarg del relat. A partir de les accions autoritàries i de les conseqüències que aquestes porten o podrien portar, se'ns va desvetllant que una altra manera de fer les coses és possible i, en aquest cas, millor. Nöstlinger, que creu en el compromís social i polític de la literatura infantil i juvenil, rebrega la família, l’educació, la convivència, els totalitarismes i les jerarquies. De vegades ho fa amb una sorprenent incorrecció política, tanmateix magnífica i probablement difícil de trobar avui escrita d’aquesta manera. Em refereixo, per exemple, a com tracta el tema de les donacions de joguines. Com es ridiculitza la bondat dels veïns i com s'utilitza la solidaritat com a estratègia per un benefici propi* (sense cap mena d'escrúpols! A per feina!). Aquest retrat social que, encara que no ho sembli està carregat de mala llet, ens diu que un està disposat a donar el que sigui pels pobres negrets, però en canvi destruiria tota una civilització de cogombres que viuen al soterrani de casa només per un ascens. Pot ser toca treure la pols a aquest clàssic de la Nöstlinger que rebé el premi al millor llibre juvenil d'Alemanya el 1972, perquè remogui amb humor alguns mals enquistats que encara duren quaranta anys després.

Kumi-Ori II i Sr. Hogelmann gaudint d'un son profund.

Superada la crisis d'E-coli a la llar familiar, Nöstlinger deixarà la feina de reflexió a la família Hogelmann, i a nosaltres, lectors. Intuïm que començarà una etapa de replantejament de l'estructura familiar i de molta felicitat pels Kumi-Oris, però no ho podríem pas jurar. No tenim cap garantia que després d'ensopegar amb una pedra, ja no hi tornin a ensopegar més. 

–¡Hogelmann! ¡Usted no puede tomar el sol! ¡Los suspendidos tienen que estar pálidos! (Haslinger a Wolfgang)

Hem d'estar molt contentes dels títols fantàstics que ha rebut aquest llibre en català i castellà: Cop d'escombra al rei cogombre i Me importa un comino el rei Pepino. En francès, per exemple, es van haver de conformar amb Le roi des concombes.

* És veritat que no es tracta ben bé d'un benefici propi, sinó segurament de la solidaritat real de Wolfgang i la seva germana. Tot i així, ells es valen d'una excusa que saben que segur que tindrà afecte: apel·lar als pobres desvalguts del Sàhara. També es desvetlla així una altra veritat: la del consumisme compulsiu de joguines de pares i fills. Joguines fins i tot noves de trinca o repetides. Per no parlar de la quantitat de donacions desinteressades d'objectes i peces de roba inservibles o, com diu la mare de Wolfgang, fa anys que servien per netejar-se les sabates amb betum.

Monstres color de rosa

Yo mataré monstruos por ti (Principal de los libros, 2011)
Santi Balmes + Lyona (il·lustracions)

El seu èxit ha agafat per sorpresa a l'editorial que en qüestió de dues setmanes ja estava portant la tercera edició a impremta. La primera aposta de la Principal de los Libros en el terreny de la literatura infantil i de l'àlbum il·lustrat és Yo mataré monstruos por ti. L'autor és ni més ni menys que Santi Balmes, cantant del popularíssim grup de pop Love of Lesbian. Si pensem que el grup té més de 123.000 seguidors a Facebook i més de deu anys de trajectòria, no ens estranyarà tant aquest boom de ventes. Si a això li sumem que les il·lustracions corren a càrrec de Lyona, doncs encara menys. Seguida de prop per moltíssima gent a través de les xarxes socials, és sobre tot coneguda pels vídeoclips que ha fet per a grups indie.

Sabent també que entre Balmes i Lyona hi ha complicitat perquè no és el primer cop que treballen junts, només ens quedava veure si les expectatives es complien. La idea del text sorgeix d'un malson que solia tenir l'autor de petit i al que ara volia donar forma de conte. El títol us pot sonar de la cançó Un día en el parque de Love of Lesbian, cosa que ens fa pensar que aquesta història no ha abandonat Balmes amb el pas del temps.
El llibre narra una història amb forces dosis de déjà-vu, però que ens entendrirà. A Martina, la protagonista, li costa dormir perquè té por. Pensa que a sota terra hi ha un món paral·lel però de caps per avall on hi habiten monstres. En aquest altre món, però, a Anitram li passa si fa no fa el mateix. Per sort, totes dues tenen un pare disposat a ajudar-les a combatre aquestes pors sense que la sang arribi al riu (tot i que pot ser sí al cap...).

Foto de Santi Balmes i Lyona extreta del web clubdefansdejohnboy

En general és un bon llibre i malgrat el títol, no té assassinats. Pot ser li falta un punt de mala llet o de ser més macarra que segur que Balmes li hagués pogut donar. Les il·lustracions són senzilles però tenen gràcia. Particularment m'encanten els mobles peluts de casa dels monstres. Es nota que han volgut cuidar-ne l'edició, tants els autors com Principal de los Libros. Detalls com el de les guardes que, en una banda són un estampat d'Aniram i a l'altra de Martina, en són un reflex.

Enigma resolt

A l'altre costat del barret / Al otro lado del sombrero (Anaya, 2002)
Carles Cano + Paco Giménez

Hem de donar les gràcies que hi hagi gent com Carles Cano disposada a donar-nos respostes a preguntes que no ens havíem fet. Riu-te'n tu dels filòsofs i científics que busquen sentit a la vida, l'origen de l'univers i aquest tipus de coses. De les verdaderes qüestions primordials sovint no se'n cuida ningú. Per això és sempre una grata sorpresa topar-se amb un llibre com aquest que ens desvetlla el misteri dels conills dels mags. 

D'on els treuen? On viuen? Dins del barret, ja s'hi compleixen les normes d'higiene o seguretat? El narrador d'aquest llibre, Camil Miró, decideix convertir-se en el President de l'Associació de Defensa dels Conills de Barret* i anar a fer la inspecció de rigor als vint-i-set mags que apareixen al llistí telefònic. Com a bons cuiners de la seva màgia, cap d'ells va voler-li donar la recepta del seu truc estrella. Camil haurà de posar-hi de la seva part per aconseguir saber el que s'ha proposat.  

"Ni siquiera había surtido efecto la amenaza de denunciarlos por mantener animales en lugares tan estrechos y tan poco soleados. Llegué incluso a mostrarles un supuesto estudio de un sabio austríaco, que venía a demostrar que los conejos de los magos eran blancos porque nunca les daba el sol."

Tot i que acabarem sabent d'on surten i on viuen aquests conills, no per això desapareixerà la màgia.

Carles Cano fa ús d'aquest sentit de l'humor i del joc de paraules i sons que tan el caracteritzen per teixir una història que ens farà riure i que despertarà la nostra curiositat. El millor de tot és que aquest llibre va néixer d'un projecte conjunt amb l'escola Gençana (València), molt activa i amb una programació cultural d'allò més interessant. Al contrari del que els prejudicis ens podrien fer pensar, la proposta és divertida i rica. El llibre aconsegueix motivar-nos a seguir llegint, perquè la seva funció de promoció de la lectura no n'és el fil conductor, sinó un resultat. La curiositat ja se'ns ha ficat a dins!

Activitats proposades per l'editorial en relació al llibre: AQUÍ

* Us heu fixat que les sigles de l'Associació podrien ser ABCD? Veureu que no és l'únic ABCDari que surt al llibre. N'està ple!! Les lletres capitals de cada paràgraf formen també un abecedari que, a més a més, està fet utilitzant els conills en posicions que de vegades requereixen habilitats contorsionistes per part seva (en la seva vida 2D, és clar).

Mickey in Slumberland

In the Night Kitchen (Harper Trophy, 1995)
Maurice Sendak
Reedició en celebració del vint-i-cinquè aniversari de la primera edició
Caldecott Honor Book 1971

Maurice Sendak és un home sense pèls a la llengua. Si no vigiles ja t'ha enviat a l'infern. En una recent entrevista per The Guardian (2-4/10/11) manifestava el seu rebuig a mentir als nens dient-los que la vida era sempre bonica i tenia un final feliç. La innocència és una fal·làcia.
Probablement el conegueu per la pel·lícula que Spike Jonze en va fer fa un parell d'anys (Where the Wilde Things Are, 2009). Si l'heu vista o, evidentment, si heu llegit el llibre, estareu d'acord amb mi que es respira un aire inquietant, poc confortable. La convivència amb els monstres no és alegre, pressentim que en qualsevol moment es pot girar la truita i les coses poden anar mal dades. Es percep el risc, la por existeix. L'ombra d'alguna cosa que no se sap què és plana sobre la història. És a dir: no és conte innocent, malgrat acabi bé.

"I have to accept my role. I will never kill myself like Vincent Van Gogh. Nor will I paint beautiful water lilies like Monet. I can't do that. I'm in the idiot role of being a kiddie book person." 

Maurice Sendak a The Guardian

A La cocina de noche (títol de la versió castellana d'In the Night Kitchen), Mickey es desperta de nit i va a parar misteriosament dins la massa del pastís d'uns cuiners. Aquests es pensen que Mickey és la llet (¿?) i comencen a amassar-lo. Aquest es construeix un avió amb la massa i surt volant. Cau dins la veritable ampolla de llet, el pastís-avió es desfà i quan Mickey surt de l'ampolla vessa la llet al pastís. Els pastissers poden acabar d'amassar i enfornar, i Mickey torna fent tombarelles per l'aire al llit.
En la trajectòria de Sendak sempre hi trobarem referències a la seva condició jueva i a la seva infantesa turbulenta, encara que sigui de retruc. En el cas d'In the Night Kitchen, no hi ha monstres, tot i que hi ha qui diu que l'autor volia dotar amb el rostre de Hitler la cara dels cuiners de la pastisseria. Al final, però, van acabar sent tot de clons d'Oliver Hardy que –i ja sé que no us interessa especialment aquesta dada– jo tenia en ceràmica a casa de petita per posar-hi els cullerots i demés estris de cuina. Si ens hi fixem, tota l'arquitectura que forma la ciutat està feta d'objectes de la llar: filaberquins, ampolles, pots, capses. Un escenari ideal per sobrevolar de nit amb un avió amb regust de gingebre.

Oníric i surrealista, aquests són els adjectius que defineixen Sendak. Malgrat s'hagi convertit en un clàssic de la literatura infantil, sempre ha generat opinions contraposades. En l'aparició d'In the Night Kitchen va ser censurat i criticat per fer aparèixer un nen despullat en un conte infantil. Tot i així, l'any següent va aconseguir el Premi Hans Christian Andersen d'Il·lustració.
L'estructura i disposició narrativa, o el personatge de Mickey, recorden moltíssim a les aventures de Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay. Autor d'historietes per a la darrera pàgina del New York Herald als anys vint, McCay –i sobre tot les tires de Little Nemo– són absolutament recomanables. Estan recollides en diferents volums i es llegeixen com a una narració completa. Solen començar amb el nen dormint al llit i, a partir d'aquí, entra al país dels somnis i li passen coses fantàstiques. Aquest deix surrealista és el que trobem en la història de Mickey, un homenatge a l'alçada del gran McCay.

Vendre's la càrrega de consciència

El llibre negre dels secrets (Cruïlla, 2007)
F.E. Higgins
Premi Protagonista Jove 2008

Ludlow Mostela és un noi que malviu a la City fent de carterista. Un dia aconsegueix fugir i va a petar a la botiga de Joe Zabiddou, un misteriós prestador que, com ell, acaba d'arribar a Pagus Parvus.
El negoci de Zabiddou és guardar secrets que paga a preus molt alts. És a dir, paga per guardar secrets i ho fa en un poble on el 99% no té ni cinc. El seu èxit és immediat.

Ludlow li farà d'ajudant transcrivint els secrets en un enigmàtic llibre negre. Escoltarà, amb unes orelles igual d'atentes que la nostra curiositat, les històries macabres dels habitants de Pagus Parvus. Moltes de les desgràcies dels pagus-parvusencs estan relacionades amb Jeremiah Trinquet: ric, malvat, xantatgista, èticament i moralment reprovable, i estafador empedreït. El veredicte per tots compartit però mai expressat obertament és que Trinquet mereix la forca. Tenen l'esperança que Zabiddou acabi amb ell, però no s'hi mostra gaire disposat. Sembla que l'ofici de prestador no inclou matar a ningú, però mai se sap a què es pot estar disposat.

"un home té dret a tenir com a mínim un secret"

Normalment, quan llegim aprenem a posicionar-nos al costat dels que considerem que són els bons. A El llibre negre dels secrets tots els personatges es despullen de manera que la part fosca de cadascun se'ns manifesta. La por els duu a cometre crims i atrocitats, a trair-se els uns als altres i a no pensar en alternatives a sotmetre's al xantatge d'altri. És clar que totes aquestes accions comporten uns certs remordiments i els provoquen insomni. El millor remei per sentir-se més alleugerits serà desfer-se del secret que els corromp i vendre-se'l a Zabiddou. Bons i dolents? Els límits se'ns presenten força borrosos.

Llibre que de ben segur agradarà, puix que satisfà el nostre esperit tafaner, i també part del morbós. Desconfiarem una mica més del nostre metge, pot ser ens atrevirem a discutir l'autèntic valor dels llibres rurals amb la llibretera, deixarem de menjar botifarres farcides (per cert! al born en fan unes amb taronja confitada bocato di cardinale!!), el tema dels enterramorts i els zombies seguirà igual (de fet ja era un tema que feia una mica d'esgarrifances), etcètera, etcètera.

Higgins sap mantenir-nos atrapats en la història i ens deixarà amb ganes de més. Després d'haver repassat la capacitat de maldat dels humans i, sobre tot, la importància dels diners en les seves vides, ens torna a deixar sols, però amb una mirada renovada cap als nostres veïns. Tothom té secrets. Fins i tot Ludlow en guarda un. Fins i tot Joe. Fins i tot nosaltres.

Veiem aquí les portades de les edicions castellana (Urano, col·lecció Puck), anglesa (Macmillan) i catalana (Cruïlla). Cadascuna té un to diferent, la primera és morbosa ("tengo que confesar algo horrible...), la segona és més fantasia i la darrera és simplement misteriosa. No s'aprecia del tot bé en la fotografia, però llibre i tipografia són negres. Per tal de poder llegir bé el títol has de posar el llibre una mica a contrallum, cosa que casa molt bé amb el sentiment constant de Ludlow, de Polly (i el nostre mentre llegim!) de curiositat pel que amaga a les seves pàgines.

Encara que es tracta de llibres independents, F.E. Higgins planteja L'encantador d'ossos (Cruïlla) com a una trama paral·lela a la d'El llibre negre dels secrets. Segons explica la mateixa autora al web Meet the author, l'element que uneix els dos llibres és la cama de fusta. I atenció! En tots dos ens deixarà amb la intriga! Pot ser a The Eyeball Collector o al recent The Lunatics Curse, que ja han sortit a Anglaterra, hi ha alguna pista més sobre aquest enigma.

Va, i ara ELS QUE HEU LLEGIT EL LLIBRE sigueu sincers! Qui no s'esperava que entre la Polly i en Ludlow... definitivament, aquest és un llibre amb poques històries d'amor!

Adolescència desnatada

SKIM (La Cúpula, 2009)
Mariko Tamaki + Jillian Tamaki (il·lustracions)

És dur ser la diferent en un institut privat de noies, sobre tot si a les festes de disfresses tu vas de lleó covard d'El màgic d'Oz i la resta de ballarines. En aquest còmic, les cosines Tamaki retraten la crisi d'identitat de Kim, una adolescent nord-americana de setze anys fascinada pel món de la màgia i la bruixeria.

Tot comença amb el suïcidi d'un company de classe i xicot d'una de les noies més populars. El fet trasbalsarà el dia a dia de la comunitat d'estudiants fins arribar a punts un xic extrems com la creació d'un club defensor de la vida. En aquest context, Kim, una outsider massa grassa pels estàndards adolescents (d'aquí el sobrenom irònic Skim: llet desnatada en anglès), s'enamora. Serà el moment de la descoberta dels desenganys amorosos, la definició d'una identitat sexual, la relació amb la mort, el sentiment de comunitat, la barrera dels prejudicis. Sense afectació, ni excessos sentimentaloides.

És una d'aquelles històries que parlen sobre fer-se gran, sobre els primers sotracs del món adult. Tot i així, no interessarà només al lector adolescent. El llenguatge afilat, directe i desenfadat de Mariko Tamaki acompanyat pel dibuix de la sempre excel·lent Jillian Tamaki ens faran passar pàgines a una velocitat trepidant. Després, però, ens podem entretenir llargament observant de nou les vinyetes, farcides de detalls (Kim és fan d'Einstürzende Neubaten i Joy Division!) i recuperar moments tan ridículs i alhora tan representatius de la nostra societat com la visita a la psicòloga de l'institut. Aquí en teniu la pàgina:

Per aquells que no conegueu el treball de Jillian Tamaki heu de saber que és una il·lustradora canadenca molt activa als Estats Units, on viu actualment. A banda de dibuixar còmics i mantenir el web de tires online SuperMutant Magic Academy, ha estat l'encarregada de donar una nova imatge a la col·lecció de clàssics de la literatura universal de Penguin Books, i ho ha fet de forma delicada i bellíssima. Col·labora habitualment amb diverses publicacions periódiques i amb webs. Alguns dels clients més destacats són The New Yorker, Esquire, el New York Times o The Guardian.

Visitar el seu web pot ser addictiu! Sobre tot pel fascinant ventall de tècniques i d'estils que Tamaki pot adoptar. 

Si voleu fer una ullada a alguns dibuixos dels seus fans cliqueu aquí!

Scratch amb sis dits

Um garoto chamado Rorbeto (Cosac Naify, 2005)
Gabriel O Pensador + Daniel Bueno (il·lustracions)

L'autor d'aquest conte és el popularíssim raper brasileny Gabriel O Pensador. Escrita en rimes àgils, ens conta el naixement de Rorbeto, fill d'una família humil, i els seus avenços a l'escola. Patim amb el nen el descobriment de la diferència i com afrontar-la. Podria ser una història tràgica, però no arriba a ser-ho. Ans el contrari, en tot moment el que se'ns transmet és un esperit de superació.

Des de bon començament, Rorbeto ja neix amb una errada. Se li ha colat una R fora de lloc al nom. El pare, que és analfabet, no se n'adona quan el metge li ensenya el certificat de naixement, i d'aquí que Roberto passi a ser Rorbeto. Però és que a banda d'aquest entrebanc, ha nascut amb sis dits en una mà. Motius tots dos suficients com per ser la riota d'una classe de nens sense escrúpols, l'autor aconsegueix donar-los la volta i convertir-los en valors positius. 

Amb un final emotiu i possiblement una mica efectista (per excés de pensament positiu, pot ser, però que és realment molt bonic), la lectura d'Um garoto chamado Rorbeto omple d'optimisme. 

La música de Gabriel O Pensador és crítica i parla dels problemes del Brasil, de les faveles, del nens del carrer, l'analfabetisme, la violència, etc. En aquest context, doncs, el conte de Rorbeto vol ser una injecció de vitalitat i una finestra a d'altres possibilitats. 

L'edició del llibre està molt cuidada. Les guardes són precioses i el tractament tipogràfic està molt aconseguit. Les il·lustracions de Daniel Bueno són molt més austeres que en d'altres dels seus treballs, cosa que en aquest cas afavoreix el text. Elegants i simples, troben el to apropiat per acompanyar una història sense estridències.

Ètica i tradició o ètica vs tradició?

El jardí de les ombres (Proteus; Fundació Contes pel Món, 2010)
Mia Couto + Malangatana (il·lustracions)

El conte que presentaré en aquesta ocasió és de l'escriptor moçambiquès Mia Couto. La peculiaritat, però, serà que el llibre conté dues versions de la mateixa història. Aquest interessant exercici neix dins del projecte conjunt de l'Editorial Proteus, especialitzada en llibres ètics, i la Fundació Contes pel Món d'acostar-nos la tradició oral de cultures minoritàries i de fer-ho, a més, des d'una perspectiva centrada en l'ètica i la transmissió de valors. 

En el cas de la col·lecció Oralia, es tracta de prendre contes tradicionals, mites o llegendes i donar-los a conèixer tan en la versió "oficial" (entenent que una història que procedeix de la cultura oral mai té una forma definitiva 100%) com en una de revisada. Serà la tasca dels escriptors col·laboradors en el projecte convertir-los en els textos que se'ns posen a l'abast. D'aquí que llegim dues vegades El jardí de les ombres, sense que cap de les dues sigui ben bé la mateixa història. La primera és la que Couto ha adaptat pensant en la col·lecció, la segona és el que ha redactat basant-se en la història que corre de boca en boca entre els macondes.
Val a dir que el text que prové directament de la tradició és molt més suggeridor i visceral que no pas l'adaptat, que corre el risc de ser una versió desnatada del predecessor. No és tan sols el fet que corregeixi els trets menys políticament correctes (matar l'àvia per fetillera, per exemple), sinó que d'alguna manera perd imatges molt poètiques i que resulten d'una fantasia exquisida. Tot i així, és cert que l'adaptació permet treballar bé els valors, parlar de la mort, del més enllà o d'alguns tabús culturals. En tractar-se també d'una versió més extensa, és possible generar un tipus de misteri que no dóna temps de donar-se en el cas del relat tradicional, i d'aquesta manera allargar el delit cap a la resolució final.
Encertada tria de l'il·lustrador (i artista multidisciplinari!), Malangatana Valente Ngwenya, que acompanya els textos amb figures i sanefes que retraten l'atmosfera de l'imaginari moçambiquès a la perfecció.

Aquí l'enllaç amb algunes pàgines del text perquè pugueu fer-ne un tastet!

Open publication - Free publishing - More infantil

Publicitat creativa

Les Rhumes (Delpire éditeur, 2011)
André François

Va ser un llibreter de París que em va alertar sobre l'origen d'aquest àlbum mentre el fullejava. Sembla que l'any 1966 els laboratoris Beaufour van encarregar una campanya publicitària a André François. Aquest va presentar els dibuixos que ara podem veure en l'edició Les Rhumes. Una manera poc convencional i divertida d'anunciar medicaments contra el refredat. De fet, el veritable culpable de la campanya no va ser altre que l'editor francès Robert Delpire.
Defensor acèrrim de la il·lustració com a quelcom més que "dibuixets" per a nens i nenes, amant de la imatge (tant la fotogràfica com la il·lustrada), galerista, editor i publicista. Aquest és Delpire. Quan un bon dia el seu estudi publicitari va atendre la demanda de Beaufour, el francés de seguida va pensar en un personatge que sapigués donar-li el tomb a la proposta: François. D'aquí que els típics anuncis de gent tossint que es prenen un remei miraculós i després respiren tan bé o millor que mai, es convertissin en una desfilada d'estranys personatges semblants a hipopòtams als que, malgrat la seva dòcil aparença, millor no tenir d'animals de companyia.

Jessie Bi, al bloc du9. l'autre bande dessinée (molt interessant si us agrada el món de la il·lustració i el còmic) descriu d'aquesta manera el llibre:

Entre tempérament et substances, un petit livre pour dire par la bonne humeur les mauvaises, celles désignées comme rhumes, qui encombrent parfois le cerveau mais plus certainement les muqueuses enfiévrées de l’appareil respiratoire, dans un chaud par le froid qui fait enchifrener, renifler, moucher voire tousser en un déluge sonore semblant proportionnel aux mucosités secrétées.
Car oui, étymologiquement un rhume est un « écoulement des humeurs », alors quoi de mieux que la panacée de l’humour pour que ces humeurs puissent s’écouler plus rapidement ou pour le moins être évitées ?

D'origen hongarès, François és molt conegut a França per les seves vinyetes a Le Nouvel Observateur, així com per haver il·lustrat molts llibres i àlbums infantils que han calat a fons en l'imaginari popular (Les larmes de crocodil, per exemple). També és coneguda la seva vessant com a escultor i pintor. L'any 2004 el centre Pompidou de París li dedicà una exposició dos anys després que el seu estudi s'incendiés i es perdés la pràctica totalitat de les seves obres. A vegades se l'ha emparentat amb un altre dels grans, Saul Steinberg. Contemporanis l'un de l'altre i habituals en les portades i vinyetes del New Yorker, convergeixen en alguns aspectes de la seva obra com ara un peculiar sentit de l'humor. Tot i així, tots dos tenen una forta personalitat artística.


Us engresco a fer un cop d'ull a Les Rhumes. Animals que són simpàtiques taques negres, caligrafia de la d'abans, humor i bons consells.

Salut!
(no podia acabar d'altra manera)

La recepta tradicional dels pancakes

Portada d'una edició antiga

The Story of Little Black Sambo (Harper Collins, primera edició el 1899)
Helen Bannerman (text+il·lustracions)

M'agrada col·leccionar llibres infantils especials, antics, en altres idiomes. Fa uns anys vaig trobar The Story... a la capsa dels saldos que tenen a La Central. Valia dos euros. No m'ho podia creure. És un llibre preciós, estèticament molt atractiu i de la mida dels objectes desitjables. A més a més, a la portada hi posa: The only Authorized American Edition, que no deixa de ser un reclam per a la imaginació (si aquesta és la versió autoritzada, què devien dir les altres?).
El text té el ritme iteratiu de les històries que han estat contades moltes vegades oralment, fàcil de memoritzar i en certa manera musical. Explica la història d'un negret que es passeja amb roba nova i un paraigües verd tot satisfet i és increpat per diferents tigres que l'amenacen de menjar-se'l. Per sortir-se'n, els va donant peces de roba fins a quedar-se sense en calçotets. Tot fa pensar que el pròxim és la mort del noiet quan resulta que la sobergueria dels tigres els fa entrar en conflicte entre ells. Gràcies a això, no només Black Sambo recuperarà la seva roba nova, sinó que descobrirem l'ingredient secret dels pancakes de Black Mumbo.

Coberta sense la solapa

La lectura d'aquest clàssic no està exempta del rerefons racista i dels estereotips sobre negrets somrients i babaus. Sambo, sense anar més lluny, era un sobrenom típic per a referir-se a qualsevol negre. Per als blancs, tots eren Sambo. Helen Bannerman visqué a la Índia amb el seu marit, que era metge, i les seves dues filles quan era colònia anglesa. Tot i que és un conte fill del seu context, al meu entendre la trama fins i tot té un punt crític amb els colons que acaben matant-se els uns als altres per una absurda lluita de poder o de rang. En canvi Little Black Sambo se'n manté al marge i acaba traient profit de la situació i menjant-se 169 pancakes en un gest quasi de revel·lió contra la situació, més que no pas de golafreria.
Les il·lustracions de Bannerman tenen molta gràcia i ens regalen grans moments com el del tigre amb les sabates a les orelles (realment els pinta molt idiotes!) o a Black Mumbo cuinant amb el "Tiger Ghi" al costat ensenyant-nos les dents amb una expressió –perquè no?– de sornegueria.

Bonus track

Seguint l'aroma de la banana

Oh! Que bonic és Panamà! (Kalandraka + Hipòtesi, 2010)

Janosch

Per aquells que van llegir l'entrada de Banana Yoshimoto i els va agradar, sento decebre'ls perquè no parlaré en aquest cas de cap dels seus llibres. Disculpeu-me, doncs, si us he despistat amb el títol de l'entrada, però és que els personatges de Oh! Que bonic és Panamà! (esplèndid títol, per cert) emprenen un viatge seduïts per l'aroma d'una caixa de bananes.
Fa uns dies vaig llegir aquesta piulada al Twitter:












La cita de Francesc Trabal (diria que és de Quo vadis, Sànchez?) ens ve a pèl. El petit ós i el petit tigre marxen amb el que porten posat, com aquell qui diu, cap a Panamà, sense haver fet grans meditacions sobre el tema prèviament. Segueixen un ideal imaginari (cap dels dos ha estat mai a Panamà) sense por del risc que això comporta.
S'ha destacat el fet que vagin fent amics pel camí, tot i que personalment penso que no és veritat i ni de bon tros un fet remarcable del text. El bonic (a part de Panamà...) és que el viatge els serveix per netejar la mirada de prejudicis, del ja sabut, del costum, i els permet veure el que sempre havien tingut al davant. Cal assenyalar també la filosofia de l'autosuficiència de la parella protagonista, gens estranya en els llibres de l'autor, i el —no sé si és voluntari, però aquí ho deixo anar— petit gest agnòstic quan substitueixen les senyals divines per una d'autofabricada. I és que també és veritat que davant les adversitats, aquests dos animalons saben esmolar les seves habilitats per convertir-les en solucions.

- Quan un no sap quin camí ha de seguir –va dir el petit Ós– necessita un senyal.
Així doncs, va fabricar un senyal amb la fusta de la mateixa caixa.

Janosch, o Horst Eckert com diria el seu document d'identitat, és un altre dels clàssics infantils en alemany a adorar.

Gest pictòric per Tonino l'invisible

Tonino l'invisible (Libros del Zorro Rojo, 2010)
Gianni Rodari + Alessandro Sanna (il·lustracions)

La por al fracàs, a la resposta errònia, al ridícul. El desig de tornar-se invisible fet realitat. Un llibre anècdota sobre l'assumpció d'un mateix, dels propis actes i les conseqüències. També sobre el "compte amb el que desitges". I per què no?, també sobre la tristor de fer-se gran i estar sol a la ciutat.
Cal donar gràcies a Rodari perquè acabés la història on l'acaba i ens estalviés el paràgraf on posaria que Tonino a partir de llavors cedí el seient a les senyores carregades al troleibús, aprengué la lliçó sense remugar, tractà els companys amb respecte i consideració, saludà ancians veïns, no prengué propietats alienes, etc.
Gràcies. Siguem realistes...

Com és costum en els Libros del Zorro Rojo, l'edició és impecable i les il·lustracions són arriscades, poc convencionals i tenen interès. El treball plàstic d'Alessandro Sanna combina l'aquarel·la amb un gest veloç de l'acrílic, la tinta xinesa o el pastel, integrat tot de manera exquisita. El gust per l'ús d'un material o un altre aconsegueix dotar de sentit tàctil les imatges: un jersei de caixmir, el pèl d'un gat boleta o la pana d'un pantaló. Tal com ell mateix es defineix, les seves imatges estan basades en el gest i en una improvisació controlada. D'aquí la vitalitat, vivesa i dinamisme dels dibuixos. Sembla talment que la classe plena de nens estiguin removent-se a les seves cadires, inquiets, a punt pel joc i la disbauxa.

Feu una llegida a les entrades del bloc de l'editorial sobre Rodari! El veureu recitant algun dels seus contes, hi ha un petit reportatge en italià on el titllen d'etern infant i ens fan cinc cèntims de la seva biografia. Molt interessants les cites escollides que ens faran sentir simpatia per l'escriptor i pel seu compromís.
Fans confesses del gust de Libros el Zorro Rojo. Bravo!

Bonus track 1, Bonus track 2.

Mirada oriental al paisatge europeu

El viatge d'Anno (Joventut, 1979)
Mitsumasa Anno

Ja he manifestat en altres ocasions la meva debilitat per les il·lustracions de paisatges amb molts detalls on perdre's. Un altre dels ineludibles és Mitsumasa Anno, un japonès fascinat per Europa que decidí anar-se-n'hi i deixar-se seduir. El producte d'aquesta aventura són una col·lecció de diaris de ruta sense text (n'hi ha també sobre Espanya o Estats Units) que ens transmetrà aquesta seducció a nosaltres, lectors. Qui sap si pels ulls d'un altre aprendrem a veure'ns.

Vaig anar de vila en vila, d'un país a un altre país, i de vegades el viatge m'era fatigós, però era llavors precisament quan assolia la recompensa. Quan un home perd el seu camí, de vegades es troba a si mateix o descobreix algun tresor inesperat. En acabar-se el meu viatge, em vaig adonar que no l'havia començat en busca d'informació, sinó per perdre'm... i per descobrir el món que vosaltres trobareu en aquest llibre. 

Les imatges comuniquen calma, el pas del temps del passeig tranquil i serè. Anirem reconeixent algunes de les grans escenes de la història de l'art (Millet, Vincent Van Gogh, Courbet, Renoir, ...), de la literatura (Andersen, Don Quixot, ...) o simplement pobles i ciutats que, de vegades, podrien ser-ne moltes.

Mitsumasa Anno va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 1984.

Si voleu, feu un cop d'ull a l'entrevista que li van fer a Anno www.yamaneko.org  La pàgina és una mica kitsch, però les preguntes estan bé.