No he estat gaire bon oïdor de jazz, ni de gairebé res. Però de tant en tant sí que em cau a les mans un DC o CD (sóc arcaic, encara n'utilitzo) i no paro de punxar-lo (¿també es punxen, oi?). A Toni Solà (saxo) i Ignasi Terraza (piano) ja els coneixia, ara han tret un disc nou amb Ramon Fossati (trombó), The Black Key, editat a Barcelona. Com em passa sovint amb la primera escoltada, primer em va deixar fred, o potser és que el meu cervellet no és capaç d'assimilar de cop tanta bellesa. Però després hi he tornat i ja m'hi he aviciat. Bé, és un vici barat, com no n'hi ha gaires. I si us espavileu, crec que encara estan de gira.
La meva cançó favorita ha anat variant d'una setmana a l'altra, però finalment ha pujat al capdamunt del podi La Copa Rota d'Ignasi Terraza, i ara per ara si no l'escolto periòdicament me n'agafa mono. Primer el trombó, després el saxo, després el piano, i finalment tots tres, amb baix i bateria de fons, em parlen amb tristesa i alegria alhora, com al poema d'en Fonollosa, sap greu que es mori el jazz però tot el que hem viscut no ens ho treu ningú, ens agradaria que el nostre país no fos com s'està tornant, les vacances s'acaben, tant que ens hem estimat i ara ens hem de separar. Alegria i tristesa alhora, sempre és millor estimar amb data de caducitat que aparentar ser de pedra.