Dues d'Eduard Màrquez

Un altre autor que sempre m'ha fet por de llegir per tenir-lo en consideració de massa tecnicista -o sigui abocat en excés a la tècnica- és Eduard Màrquez. Per sort, en compensació, és al·lèrgic a la palla, element que no convé en l'ambient perquè les nostres maneres de vida ens porten a moltes al·lèrgies. N'he llegit El silenci dels arbres i La decisió de Brandes, i m'ha agradat molt més el primer llibre, el més antic. Efectivament és un autor excessivament perfeccionista pel meu gust, amb un intent desmesurat que l'obra no tingui res de sobrer, de banal, poesia en prosa, hi ha moments que el text fins sembla escrit per una màquina. I que jo sàpiga, els humans cometem errors, i estic convençut que totes les grans obres són grans obres perquè contenen errors (errors de classe, és clar, no d'aprenent, ni de pixatinters que es pensa que es menjarà el món).

Segur que m'ha agradat més El silenci dels arbres pel fet que l'acció passa a Sarajevo durant la guerra (encara que el llibre no ho especifiqui en cap moment), i el component humà, sentimental, hi té molt de pes, el qual falta en l'altra novel·la, massa centrada en el món de l'art. Només al final els artistes que ho han donat tot per l'art s'adonen que la seva vida no ha valgut res, però no cal ser artista per adonar-se'n. M'he anat trobant amb moltes obres amb artistes de protagonistes, i la majoria són avorrides, siguin escriptors, pintors o músics, i és que quant a artistes interessen poc, són uns avorrits de mena, i quant a persones valen poc.

L'altre dia vaig anar a veure Tres dramolette, de Thomas Bernhard, amb la Sardà, i si ho arribo a saber no hi vaig. Va estar bé, però no és un text per ser representat: dramaturgs i actors parlant de dramaturgs i actors, el que faltava. I per acabar-ho d'adobar L'home de teatre de fa uns anys, també de Bernhard, també parlava del món del teatre.