Com a lector vaig pensar que es tractava d'una anècdota, d'un pedaç afegit sense més ni més, per contra és un recurs potentíssim per descriure el món que envolta el microcosmos de l'escriptor-escombriaire i les persones que estima. Els bons escriptors no expliquen històries gratuïtes. A partir d'aleshores, descobrim que totes les persones amb algun càrrec una mica important parlen en jerkès, també el babau de "somriure arrogant d'una persona que ha rebut poder", la filla mira la televisió en jerkès (no n'hi ha d'altra), els professors universitaris escriuen els articles en jerkès, o si no ja no són professors i passen a ser sotmesos a investigació ("havien designat [un funcionari jerkès] eminent per a una universitat per tal d'assegurar-hi l'oblit de tota la literatura": eren molt avançats aquella gent), fins i tot els diaris publiquen poemes dels autors jerkesos més reputats: "Qui sap, qui sap / On neix la bellesa / On ens busca la sort / ..." .
El món és jerkès, només unes quantes persones triades de l'àmbit més íntim parlen la llengua heretada, però la força de l'exterior és aclaparadora i la contaminació és inevitable. Per sort, el protagonista per contrarestar té Kafka, de qui "ni un sol historiador de la literatura txeca ha trobat en ell mateix prou generositat, gosadia o tolerància per situar-lo al costat dels escriptors txecs". És un escriptor que parla de l'interior humà i s'interessa molt poc de "la política i els esdeveniment públics", però tot i així no agrada al règim, i "jo diria que el que més molesta de la personalitat kafkiana és la seva franquesa." Més citacions: "per Kafka la literatura no era una cosa externa, una cosa que ell pogués explorar o de la qual pogués separar-se'n. Per ell, l'escriptura era una pregària", i "prenia notes del seu camí solitari cap al precipici. Va baixar fins allà on es podia baixar".