Molta festa a L'hort dels cirerers

L'hort dels cirerers, de Thèxov, és un text que s'alimenta de records, de passat rememorat i impossible de reviure, entre altres coses perquè ja es veu a venir que res tornarà a ser igual, encara que tota la família torni de París. Així, en L'hort dels cirerers adaptat per Mamet i dirigit per Manrique al Romea sembla com si aquests records fossin un afegitó, com si la pèrdua de la casa, de l'estatus i dels símbols que aguanten la família no fos per tant.

L'adaptació se centra més en l'anècdota, en si es casen o no es casen Varya (C. Genebat) i Yermolay Lopakhin (D. Selvas), que no pas en la pena i la tristesa que Lyubov Ranevskaya (M. Guallar) està passant. Així els personatges dels fills agafen rellevància i també la seva interpretació destaca per sobre dels personatges més grans que passen sense pena ni glòria, tot i escarressar-s'hi amb crits i gracietes. David Selvas, espectacular, enquadra l'ambició i la venjança d'una classe que ha lliutat per ser propietària i que ara, orgullós, fa tot el possible per remenar les cireres i aconseguir allò que ell i tots els seus predecessors s'han guanyat treballant. L'altra banda de la família sembla que s'ho passa molt bé, mentrestant, hi ha molta festa i mentre la festa continua ningú recorda la tragèdia. Encegats per la guirnaldes i les cançons boniques, tampoc arriben a emocionar l'espectador i Guallar, especialment, va fregant la línia del sentiment vertader, però no hi acaba d'entrar. D'aquesta manera, quan caldria enfonsar-s'hi tot sona fals, impostat: plors, crits, gestos exagerats.

Potser el meu record encara està massa impregnat de la versió de Pasqual de fa 11 anys al Lliure amb Anna Lizaran, amb un teatre que es tancava, amb una història d'un edifici i una institució que acabaven un cicle. Aquell cop tot era massa rodó perquè no fos perfecte; avui, les notes projectades al teló al principi i final de l'obra, que pretenen centrar-nos també el lloc que ocupa l'obra en la biografia de l'escriptor i fer així més èpica una peça que ja ho és per la mateixa història que explica, m'han semblat un cop més un recurs que acaba provocant tot el contrari: desconnexió.

Kòstia mata una gavina

Ahir a la Villarroel una nova adaptació de Txèhov, en aquest cas la de Martin Crimp de La gavina. Es tracta d'un text ric perquè parla de diferents generacions que no s'entenen, d'amors que no arriben a enlloc i d'intents d'èxit que acaben amb fracàs. Sota la direcció de David Selvas i amb l'adaptació del britànic era d'esperar una aproximació que fugís del convencional o si res més no que s'hi enfrontés. Diria que La gavina que ha dirigit Selvas fa petits intents per arribar a alguna cosa nova i es queda també en un intent, ho dic per recursos que ja comencen a ser un pèl suats com fer fer als actors un playback, perquè és divertit i queda bé...

Tot i això, em va agradar l'espectacle d'ahir i hi vaig trobar la Rosa Renom espectacular, amb molta força i vitalitat. L'escenografia també força ben trobada, de Max Glaenzel i Estel Cristià. Em van agradar el gest dels actors, gens postís i també Manel Sans en el paper de Piotr Sorin, perquè retransmitia humanisme, proximitat, dins la desfeta de la malaltia. Mentre que l'únic que hauria de ser el pilar on tots es recolzessin, el Dr. Eugeny Dorn, trontollava una mica, potser massa llunyà per ser humà?