Josep Pla

 En aquest temps, encara de confinament, i al fil de la pandèmia, he revisitat El quadern gris de Josep Pla, tot recordant les primeres paraules del dietari, del 8 de març de 1918: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat” —així comença i per això em sembla una lectura triada oportunament—.

Pla, llegit aquests dies serenament, sense presses, en la quietud de casa, m’ha semblat més deliciós que mai, ameníssim, divertit i tot, sembla que amb la seua prosa t’agafe de la mà i t’acompanye de manera que no el pugues deixar. No cal estar d’acord amb les seues opinions, és difícil estar-hi sempre, però les tertúlies de cafè que conta, els punts de vista enraonats o de vegades estrafolaris de la gent amb qui es troba, les lectures que comenta o els llocs que visita ajuden molt a passar l’estona, a viure plàcidament, a deixar-se seduir per una llum, per un capvespre, per unes sardines torrades, per una tieta vella i carregada d’històries que arriba inesperadament a casa. Això és el que em passa aquests dies i em sorprenc del plaer que estic trobant en aquesta lectura recuperada. Pense si deu ser que estic fent-me vell.

Manxar-se la camisa

No sempre diem el que volem. De fet, a voltes, diem una altra cosa. Això passà a una mare amiga que va convidar la filla a “bufar les veles” del pastís d’aniversari. L’error és obvi, per bé que freqüent. Cada vegada hi ha més gent que, sempre per influència del castellà, confon un “tros de lona o de tela forta [...] que es ferma a l’antena [...] d’una nau per rebre el vent i fer que aquest faci córrer la nau“ o també un “tros de lona o de tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai” amb una “metxa de cotó envoltada d’una capa de cera [...] que fa una flama lluminosa quan s’encén”. Copie del diccionari i en definitiva vull dir que aquella mare amiga confonia allò que en castellà es diu “vela” (d’una embarcació) o “toldo”, amb la nostra “candela”, “ciri” o “espelma”. Hi ha matisos entre un i altre mot: la candela, segons el diccionari, respon a la definició de més amunt, el ciri és una candela grossa —per exemple el “ciri pasqual”— i una espelma és normalment curta i gruixuda, emprada per a ús domèstic”.

Per tant, qui vulga, pot bufar ciris o pot bufar espelmes; però això de bufar “veles”, haurem de deixar-ho per al llebeig o per a qualsevol dels vents del món.

I ja que parlem de vent, passa igual amb la tendència a dir que hom s’ha fet una “manxa” a la camisa. L’expressió hauria de ser incomprensible, si no fos una altra vegada per la interferència del castellà. Una manxa, per al nostre parlant incontaminat, és un “instrument d’accionament manual que serveix per a fer vent, per a fornir aire”, per exemple podríem parlar de la “manxa d’un ferrer” o la “manxa d’un orgue”, però no la manxa d’una camisa. En aquest cas hauríem de dir una “taca”, “una taca d’oli, de tinta o de cafè”. La dita popular “en la millor roba cauen les taques” té un sentit inequívoc: ningú no està lliure de tacar-se la camisa, o dit d’una altra manera tots estem sotmesos al risc d’un accident inesperat.

En conclusió: la “vela” per al vaixell i la “manxa” per al ferrer o per a l’orgue.

I de sobte m’ha vingut al cap aquella galanteria barroca amb aire musical del poeta Vicenç Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, quan requeria d’amor una jove de nom Tecla:

Tecla que sones amb manxa

amb lo vent gelat i fred,

permet que aquest pobret

te puga picar la panxa!

Ja ma flauta es desenganxa,

pensant en ton bell teclat.

Diràs-me que és desbarat,

però si em dónes lo punt,

per bemoll i contrapunt

te sonaré requintat.

Passejant València, amb un blog a mà

“Bonica és Valėncia, però ai Bèlgida de la meua vida!” Exclama Enric Valor en una de les seues rondalles. La frase no és banal, resumeix la dicotomia entre el camp i la ciutat i més encara, entre la ciutat i el país. La qüestió ha fet vessar molta tinta i no és ara el moment d’insistir-hi. Tòpics a banda, els valencians "de poble" hem tingut una relació contradictòria amb el "cap i casal".  Hi hem barrejat l’estima i la desconfiança, la indiferència i la ignorància, la proximitat i el distanciament i fins i tot l’odi i el perdó.

De raons per a totes aquestes actituds, n’hi ha de sobres. Però vist amb la perspectiva dels anys, tinc la impressió que València s’amaga d’ella mateixa, de la seua història, de la seua monumentalitat i i fins i tot dels secrets que hi han anat deixant els avantpassats capitalins al llarg dels segles. La ciutat, que a l’Edat Mitjana va ser l’admiració del món, ha tingut després més vocació de capital de província que de capital del País Valencià i això l’ha feta més pobra, més insignificant, més tímida i més autocomplaent de les seues renúncies i dels seus fracassos. Tanmateix, on hi ha sempre en queda i tenim manera de descobrir-ho.

Us propose que seguiu el blog de Lluís de Manuel “Passejant València amb ulls curiosos” https://actualitatvalenciana.com/passejantvalencia/ (també podeu enllaçar-la des de Facebook), on  trobareu múltiples i variadíssimes referències als vint-i-dos segles de la història de la ciutat: una inscripció, el detall d’una finestra, el pany d’una porta, la història d’un carrer, d’una casa, d’un palau, d’un barri o potser d’un personatge que ha deixat petja a la ciutat. “Passejant València amb ulls curiosos” és una pàgina molt completa, de lectura sempre amena, que es pot seguir habitualment al fil de les publicacions però també es pot tenir com a material de consulta i fins i tot com a guia de viatge. Sempre hi ha alguna cosa per descobrir en aquesta ciutat que sense voler hem ignorat massa i que sobtadament, quan la mirem de més a prop, “amb ulls curiosos", enamora.