Publicació dels Moros i Cristians 2025. Pego

El passat 7 de juny vaig tenir l’honor de fer de publicador de la festa de Moros i Cristians de Pego. Heus ací el vídeo amb gairebé tot el parlament i el text del parlament mateix:

Publicació Moros 2025

Bona nit. Abans de començar, deixeu-me que salude el Capità senyor Salvador Frau, de la filà Inquisidors, el seu ambaixador, senyor Fernando Morell, de la filà Feixucs, el senyor Enrique Moll, alcalde de Pego, que tinc a la meua esquerre, i la senyora Núria Gómez, presidenta de la Junta Local de Moros i Cristians de Pego, que tinc a la meua dreta, i totes les filaes:
Inquisidors, Al-hagamba Muza, Feixucs,
Almogàvers, Conqueridores, Beduïnes,
Templàries, Algarades, Ah-ben-Saïnes,
Al-Garrapets, Albardins, Coscolls i Alaçdrac.
 Sou l’essència de la festa.
I ara: Silenci. Falten dos minuts per a les set del matí. La nit ha sigut calorosa. Amb l’alba s’alça una brisa fresqueta que ve de la ja desitjada mar. La replaceta és un silenci fresc com de cisterna. Només se sent, fugaçment, un colom que bat les ales i vola baix. La gent va venint i s’acomoda a les baranes o a les voreres.
Fa un silenci de son encara. Els músics, tots amb camisa blanca, ixen de tot arreu i el matí es deforma reflectit a la campana lluent d’una tuba. Els moros de la Gamba preparen els trabucs i formen; uns altres moros, més enrere, es preparen. Allà baix es mesclen les bandes d’uns i altres en una germandat de do-re-mi-fa-sol. Si xarra algú, és fluixet, com si tinguera por de despertar el sol, que no gosa encara traure el cap per darrere les cases. Silenci. Un xiquet que menja pipes fa sonar un crec-crec-crec estrident i massa matiner. Molt de silenci encara. Calma, quietud, tensió. La replaceta és de cotó-en-pel. Algú mira el rellotge. Falten…
I només el net batall d’una campana parteix en dos el matí, i al so d’una marxa estudiada, els moros de la Gamba enceten el moviment ritual. Encara no caminen, només fan un balanceig inaugural. Música. Són les set i amb la Diana comença el dia. Aquell silenci és ara un aplaudiment sentit, familiar i respectuós. Va passant la filà i se’n forma una altra més avall: Feixucs? les Ah-ben-aïnes? Coscolls? Beduïnes? La que siga. Pego està en mans dels moros i dels cristians —dels moros—. Visca la festa!
Però reculem en el temps: la nit passada ha sigut per a alguns més llarga que calorosa. Han sopat en harmonia menús elaborats i ritmes festers. La commemoració de la guerra de cada any entre Jaume I i Al-Azrac va començar, si seguim reculant en el temps, amb “les voltetes”, cercaviles i entrades de bandes, marxes, reverències al capità i visites de cortesia; de càbila a càbila, d’amics a amics, encara que les gelabes siguen de colors diferents i els fesos marquen les diferències pacífiques entre uns i altres.
Contestant a la història, si Pego podia tancar la ruta de la vall cap a Alcalà i Alcoi en els temps d’aquells cabdills insignes, ara és un poble de portes obertes. Al ball d’anit, la vespra de la diana que hem evocat, cadascú va ballar amb qui va voler, va ballar i va beure i va parlar, si la música i l’atropell el deixaven. Tot Pego, moros i cristians —dels moros—, mores i cristianes —dels moros— era una batalla de besos i abraçades i fraternitats. I l’endemà —hui— i l’endemà passat i encara l’endemà passat l’altre, és a dir el diumenge, amb l’entrada jove, la música ressonarà per tot el poble; i tot el poble veurà com els moros triomfants i els cristians vencedors desfilaran orgullosos mostrant les seues armes i la seua imaginació guerrera, sense domini ni vassallatge, en una cordial demostració identitària de cadascú.
Totes les guerres haurien de ser una gran abraçada col·lectiva, sense bombes ni morts, sense injustícies ni prepotències, sense invasors ni envaïts, sense agressors ni agredits, sense perdedors ni vencedors. Aquesta guerra nostra és l’única del món en què tots guanyen. Preservem-la.
Però tot això encara no ha passat i és faena del publicador anunciar que passarà. I tinc l’honor d’anunciar-ho, de proclamar-ho, de publicar-ho als quatre vents: tot això passarà.
I ara aneu a sopar de bona gana. Que el vi córrega per les taules i que entre ferm als cossos del guerrers. I en endavant, endreceu les càbiles, proveïu-vos de les armes necessàries i de les bandes imprescindibles, no us oblideu de la carn per al putxero i de tota l’altra impedimenta sòlida i líquida i gasosa que haureu de necessitar per a la batalla. I després, que cadascú es mude com li pertoque i li agrade, que es pinte a la cara els colors més bel·licosos, que desfile al ritme de la millor marxa i que un terratrèmol de música somoga places i carrers i que Pego siga un poble que només guerreja al so de les marxes —mores o cristianes— més festives.
Visca el capità, visca l’ambaixador, visquen tots els moros sense distinció de raça ni de color, ni de llengua ni de sexe, visquen tots els cristians, que siguen bons, i visca Pego sencer i els seus moros i cristians.

Vall Nou, l’evitern paradís

 

Si ho preferiu, podeu escoltar el text en aquest enllaç

El paradís

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.
Del paradís al foc no s’hi va mai.

(Ibn Kafaja d’Alzira, 1058-1138)

Amb aquestes paraules, un poeta àrab, que vivia a Alzira, a la vora del Xúquer, ara fa mil anys, cantava el seu paradís a la terra i exortava els valencians a gaudir de l’aigua, de l’ombra, dels rius i dels arbres, de la natura, en definitiva, que ens dona el major confort si la sabem aprofitar. Crida l’atenció la paraula “evitern” —gens usual— però defineix allò que té un començament però no tindrà fi. Això creu ell i un dia, segles més tard, tots els qui eren de la seua religió van ser cruelment expulsats del seu paradís i ja no els va quedar res més que una enyorança de segles per una terra que no van poder veure més.

“El Vall Nou”, com l’anomenen els seus propietaris, és un indret natural, fet amb el treball i el sacrifici de diverses ganeracions que han trobat en aquell paratge valors immaterials: el sentit del bon veïnat, de la cooperació, de la solidaritat i de l’harmonia entre les persones. Són valors que no es poden comprar ni vendre amb diners, però que es cobren amb sensacions úniques: el ventijol d’un capvespre d’estiu quan fa moure els canyars, la llum esmorteïda del sol quan a poc a poc va extingint-se entre els cants dels ocells, la contemplació d’uns reflexos rosats en unes sèquies netes on nada l’ànec i l’aigua corre plena de moltes altres vides minúscules, les vetlades sota una morera que va acollir fa anys els avis quan contaven coses de la guerra, el raïm d’una parra, el passeig matiner per uns caminals antics fets per anys i anys d’anar i tornar, de xafar aquella arena que a la vora de la mar és un muntanyar on cria el corriol i en la seua modèstia, amagat entre les plantes, espera el moment d’alçar el vol cap a l’aigua de la mar o cap al cel altíssim, sempre cercant el cuquet que l’alimente.

Sí, el Vall Nou, és un paradís per a qui el sap contemplar i entendre. Un paradís amenaçat, un paradís que podria no ser “evitarn” si forasters rics aconsegueixen anar retallant i trossejant horts, cases de sempre, sèquies necessàries, ullals, arbres de soques retorçudes per anys de fer ombra a les persones i als animals de casa.

Per això és important dir als invasors prepotents: podreu comprar terra, però no podreu comprar sentiments, els sentiments que ens fan forts i ens arrelen en allò que és nostre, que ha sigut sempre nostre i volem que siga per als nostres descendents.

I hui i sempre volem fer un homenatge a Pepita i Pepe, que van saber resistir l’ambició dels poderosos perquè se sabien més poderosos encara, poblant i conreant la seua terra, la seua i de ningú més. El seu exemple, la vista del seu “Marell” és un avís: “tot no es pot comprar amb diners”. I el seu llegat també ens fa forts i resistents, conscients que la terra es pot comprar i vendre, però després de la terra ja no hi ha res, ja s’ha acabat tot, ja no tornaríem a ser el que som i volem ser. La terra és la nostra vida i no està en venda.

Seguirem la lliçó de Pepita i de Pepe i mantindrem ben dretes i conreades les nostres cases damunt les nostres terres. Volem que el nostre paradís, com el del poeta, siga “evitern” i com diu Estellés “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.

Observació de passejant

Abans, una volta a l’any, fèiem la carta als reis, ells venien aquell dia tan esperat i únic, portaven uns paquets i fins l’any que ve. Ara som més pobres, gràcies o per culpa d’Amazon qualsevol dia pot assemblar-se, només assemblar-se, al dia dels reis.