La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Amb aquestes reflexions, a manera de manifest personal, he respost a la invitació de la CAPPEV i de la Trobada d’Escoles en Valencià 2025 de la Marina Alta que té lloc al Ràfol d’Almúnia, als escriptors de la comarca de fer un gest de reivindicació col·lectiva de la llengua, ara que està patint gravíssimes agressions institucionals des del govern de Carlos Mazón. Ens cal l’esforç de tots per a combatre l’adversitat i superar-la, perquè com diu el poeta, “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.

Hi haurà una publicació col·lectiva, molts noms i una única demanda en favor del dret a viure en el nostre idioma. Us convide a llegir tots els textos i a compartir una aspiració innegociable: Pepa Guardiola, Jaume Noguera, Antoni Prats, Jovi Lozano, Pablo Nicolás, Lídia Santacreu, Elvira Cambrils, Rafa Gomar, Carles Mulet, Josep Antoni Ahuir i jo mateix us convidem a la tasca i a la satisfacció de guanyar el que és nostre. 

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Sense la lectura, jo no seria ara el Tomàs Llopis que potser coneixeu. Jo seria un comerciant fracassat, un llaurador sense faena o un senzill passejant, a la meua edat, sense haver trobat sentit a la vida que he viscut.

En altres llocs ho he explicat més detalladament: als meus quinze anys ja havia llegit com a l’obra mestra de la “meua” literatura nacional, és a dir la castellana —coses de l’escola i de la propaganda d’aquell temps— Don Quijote de la Mancha en una versió juvenil. Em vaig divertir llegint-lo, em va agradar molt el Quixot. Però la descoberta del català escrit —digueu-li “valencià”, si voleu— va anar lligada al Tirant lo Blanc i a la lectura de la correspondència entre Joanot Martorell i el seu cosí Joan de Monpalau. “E com no siau en Matoses, mas en la ciutat de València, vergonya deuríeu haver…”, escriu l’autor del Tirant al seu cosí. Una paraula, un topònim, Matoses —una partida del terme de Pedreguer on la meua àvia paterna tenia una terra— va enllaçar les meues arrels familiars amb els clàssics de la nostra —ara sí: nostra— literatura. I aquella sonoritat, aquella bellesa de la llengua de Carmesina i sobretot de Plaerdemavida, de qui em vaig enamorar per sempre amb un amor adolescent d’aquells que no s’obliden mai, em va marcar definitivament. Va ser llavors quan vaig descobrir un altre amor vertader, l’amor a la lectura, l’amor a la lectura perquè ja podia llegir en el meu veritable idioma. 

És un idioma sovint maltractat, oblidat, odiat, silenciat. Però contra tot això m’he alçat, enorgullit i digne, amb el meu poble, i m’he mostrat com soc, vivint com parle, no alienat pensant i parlant en una llengua, la meua, i canviant, agenollat i submís, a una altra quan algú —algun poder sobretot— s’esforçava per denigrar-la i ocultar-la.

Fa molts anys, un dia em va dir Enric Valor, un altre dels referents que estime, que “escriure (obviament en català) és com respirar”. I jo, reprenent les seues paraules, us dic que parlar el nostre valencià, escriure’l i defensar-lo és com respirar.

Els valencians aspirem a això: a respirar. No a respirar pel nas d’un altre, sinó pel nostre; no a mirar pels ulls d’un altre, sinó pels nostres; no a parlar amb la llengua d’uns altres, sinó amb la nostra. No a sentir amb el cor d’un altre, sinó amb el nostre, perquè una llengua és un sentiment, una manera col·lectiva i inalienable de sentir.

Des de "Amor és, amor, lo que tinc, e no és roba que em puga despullar”, del Tirant lo Blanc, passant per “Veles e vents han mos desigs complir” d’Ausiàs March, fins arribar a “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble”, d’Estellés, i a “T’estime, t’estimo, t’estim” de La gossa sorda, hem recorregut un camí molt llarg, però més llarg és el camí que ens queda. “Després del teu silenci estricte”, camina decididament.

"Apiturisme", una oferta ben atractiva

 

D'alguna manera, tots tenim una magdalena que ens retorna els vells records, les olors quasi oblidades, les veus, les cares i els afectes que el temps s'ha emportat; una magdalena que ens recorda qui som i d'on venim.

Això em va passar fa uns dies quan un grup d'avis vam organitzar amb El Serralet de Segària http://www.elserralet.com/ una excursió per a dur els nets a veure la vida de les abelles, a conèixer una colmena per dins. Alguns s'estranyaran que use aquest mot ja documentat en català al segle XIII, però també hauria pogut dir "rusc", "arna", "buc", la llengua és rica i bonica.

El Serralet de Segària o El serralet del Fesol és una propietat al terme del Ràfol d'Almúnia on es pot fer apiturisme. Els actuals gestors de l'oferta són, si no vaig errat, la tercera generació d'apicultors en aquesta família, el pare dels quals, activíssim encara, dirigeix una bona explotació transhumant de ruscs i ho conta amb una vivacitat contagiosa.

Vam arribar al Serralet i vam començar amb una sessió teòrica per a descobrir què és una colmena, com viuen i s'organitzen les abelles, de quins instruments se serveix el colmener per a mirar les caixes i traure'n la mel: el fumall i la rasqueta són imprescindibles, entre altres. També vam veure com s'extrau el pol·len i fins i tot la mel, en aquest cas amb un aparell  anomenat "extractor" que centrifuga els quadres  amb les bresques plenes. L'explicació és molt completa i amena, Carles i Ester comuniquen perfectament la seua passió als oients.

Una passió que compartisc recordant que el meu pare també era un entusiasta de les abelles i no només va transmetre el gust per aquest ofici als seus fills sinó que no venia a casa cap amic que no fos convidat a veure en viu i de ben a prop el món de l'apicultura. Per això les explicacions de Carles i Ester, però també les de Juan Carlos, el pare, em van commoure tant, tornava a la infància i a l'adolescència, a quan no només vaig treballar durant les vacances al costat del meu pare, sinó que també vaig conviure amb companys seus d'ofici i m'hi vaig sentir identificat, i encara que la vida m'ha portat a dedicar-me a altres coses em reconec entre ells.

Però impressions personals a banda, l'excursió entrava en la part més interessant. Grans i menuts ens vam vestir d'apicultors, amb la careta, els guants i tota la protecció necessària, i vam poder veure uns quants ruscs en acció: les abelles obreres que de nit mouen les ales per a evaporar l'aigua sobrera que han portat durant el dia barrejada amb el nèctar de les flors, el procés de formació de les noves generacions d'abelles, des que la reina pon els ous fins que ixen de la cel·la perforant la cera que la segella, el trist paper dels mascles, els abellots, que quan ja han fecundat la reina jove estan condemnats a mort; fins i tot vam poder veure com una de les colònies es disposava a fer-se una reina jove segurament perquè la vella ja no era prou fecunda per a assegurar la supervivència de la colmena. Deixe ací aquests apunts ràpids, un esbós elemental de la riquesa que hom pot trobar en el món de les abelles, deixe aquesta invitació per a qui vulga fer-me cas.

La sessió va acabar amb una degustació de mels: de taronger, de frígola, d'acàcia, etc. Mels tastades amb una cullereta o directament menjades en una bresca, com fèiem d'infants, quan el pare tornava a casa i en portava un poal ple, regallant de dolçor i d'aromes de muntanya, però també dels afanys d'un ofici mil·lenari que hem de salvar de les absurditats d'un temps encara massa poc sensible a un dels grans motors de la vida.

Josep Pla

 En aquest temps, encara de confinament, i al fil de la pandèmia, he revisitat El quadern gris de Josep Pla, tot recordant les primeres paraules del dietari, del 8 de març de 1918: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat” —així comença i per això em sembla una lectura triada oportunament—.

Pla, llegit aquests dies serenament, sense presses, en la quietud de casa, m’ha semblat més deliciós que mai, ameníssim, divertit i tot, sembla que amb la seua prosa t’agafe de la mà i t’acompanye de manera que no el pugues deixar. No cal estar d’acord amb les seues opinions, és difícil estar-hi sempre, però les tertúlies de cafè que conta, els punts de vista enraonats o de vegades estrafolaris de la gent amb qui es troba, les lectures que comenta o els llocs que visita ajuden molt a passar l’estona, a viure plàcidament, a deixar-se seduir per una llum, per un capvespre, per unes sardines torrades, per una tieta vella i carregada d’històries que arriba inesperadament a casa. Això és el que em passa aquests dies i em sorprenc del plaer que estic trobant en aquesta lectura recuperada. Pense si deu ser que estic fent-me vell.

Passejant València, amb un blog a mà

“Bonica és Valėncia, però ai Bèlgida de la meua vida!” Exclama Enric Valor en una de les seues rondalles. La frase no és banal, resumeix la dicotomia entre el camp i la ciutat i més encara, entre la ciutat i el país. La qüestió ha fet vessar molta tinta i no és ara el moment d’insistir-hi. Tòpics a banda, els valencians "de poble" hem tingut una relació contradictòria amb el "cap i casal".  Hi hem barrejat l’estima i la desconfiança, la indiferència i la ignorància, la proximitat i el distanciament i fins i tot l’odi i el perdó.

De raons per a totes aquestes actituds, n’hi ha de sobres. Però vist amb la perspectiva dels anys, tinc la impressió que València s’amaga d’ella mateixa, de la seua història, de la seua monumentalitat i i fins i tot dels secrets que hi han anat deixant els avantpassats capitalins al llarg dels segles. La ciutat, que a l’Edat Mitjana va ser l’admiració del món, ha tingut després més vocació de capital de província que de capital del País Valencià i això l’ha feta més pobra, més insignificant, més tímida i més autocomplaent de les seues renúncies i dels seus fracassos. Tanmateix, on hi ha sempre en queda i tenim manera de descobrir-ho.

Us propose que seguiu el blog de Lluís de Manuel “Passejant València amb ulls curiosos” https://actualitatvalenciana.com/passejantvalencia/ (també podeu enllaçar-la des de Facebook), on  trobareu múltiples i variadíssimes referències als vint-i-dos segles de la història de la ciutat: una inscripció, el detall d’una finestra, el pany d’una porta, la història d’un carrer, d’una casa, d’un palau, d’un barri o potser d’un personatge que ha deixat petja a la ciutat. “Passejant València amb ulls curiosos” és una pàgina molt completa, de lectura sempre amena, que es pot seguir habitualment al fil de les publicacions però també es pot tenir com a material de consulta i fins i tot com a guia de viatge. Sempre hi ha alguna cosa per descobrir en aquesta ciutat que sense voler hem ignorat massa i que sobtadament, quan la mirem de més a prop, “amb ulls curiosos", enamora.