Sobre novel·la històrica i ensenyament

Si admetem que la novel·la històrica no és un decorat anacrònic de cartró pedra, sinó una mirada al passat, una pregunta, per a entendre el present, Mujica Lainez ens ofereix una bona mostra del gènere. Llegim a Bomarzo:

"Después de todo, los escritores y los profesores, corona del humanismo, que, no obstante la retórica del miramiento, vivían eternamente postergados por los dueños de los señoríos, quienes los consideraban un poco como bufones y un poco como criados, en todo caso como miembros de una casta especial, aparte, a la que no había que tomar muy en serio porque entonces era capaz de volverse peligrosa (ya que los señoríos barruntaban que anhelaba usufructuar el poder, fundándose en presuntas razones de inteligencia), no lo pasaban mal en los caserones florentinos del siglo XVI."

El decorat i el temps són perfectes; la reflexió, adient i la frase, complexa i clara, tanmateix; però em fa l'efecte que, de llavors ençà, la funció docent, si no ha estat rebel, ha esdevingut una bufonada al servei del poder.

Sobre la tolerància. Encara Fuster

 Diu Fuster: "fer i deixar fer no va ser mai ben vist pels qui tenien la paella pel mànec. La burgesia, primera 'classe' que afirmava que 'tots som iguals' —en teoria, per descomptat— formalitzà la teoria de la 'tolerància'. He citat Erasme i Voltaire. Constitueixen una referència il·lustre. Les circumstàncies concretes varien geogràficament, segons el grau de 'modernització' o d'aburgesament de cada lloc. Entre nosaltres, encara estem sense 'prendre la Bastilla': encara no hem passat el tràmit de la 'revolució burgesa'. Ací hem passat del feudalisme a les multinacionals, com, segons don Santiago Rusiñol, els hispanoamericans havien passat del lloro al gramòfon. I així ens va..."

La citació és potser massa llarga, però l'he volguda deixar així per a contextualitzar la frase que vull destacar. La comparació entre el feudalisme i el lloro per una banda i de les multinacionals i el gramòfon per l'altra, m'ha fet gràcia. La humorística associació entre el pensament de Fuster i el de Rusiñol em sembla pròpia d’un gran escriptor capaç de convertir una idea vella en sorprenent.

Som conscients de fa temps que la penitència de no haver pres la bastilla és allargada però Fuster ja ho anunciava l'any  78, quan la democràcia era "acabada d’estrenar" i el sentiment de novetat, enganyosa o no, era legítim. Ara aquesta democràcia borbònica ja és vella. Si se’m permet la comparació, és com jo, llavors jove i novençà i ara, per dir-ho amb paraules de Josep Carner, amb "els queixals movents de senectud". En tot aquest temps ens hem tornat més vells i potser més tolerants, fins i tot amb els despropòsits i les mancances del sistema. Per això va bé que algú ens recorde de tant en tant que la tolerància pot ser en algun moment una insidiosa pedra a la sabata del progrés democràtic, que allò  del "tots som iguals" és només en teoria, i que no és convenient oblidar que el "tràmit" de la Bastilla no té succedanis. Tots els anys haurien de ser Any Fuster.

Sobre la igualtat

Fa calor. Em captiven els detalls de la novel·la El mag, de Colm Tóibín, que estic llegint. Un dels molts passatges, que em fan aturar la lectura i pensar, narra la proclamació de l’Estat Popular de Baviera (1918-19) encapçalat per l’escriptor Kurt Eisner, un intent de revolució socialista del qual Alfred Pringsheim, sogre de Thomas Mann i membre d’una rica família bavaresa, diu: ”Prediquen la igualtat dels homes, cosa que vol dir que odien tothom que no sigui com ells.” I és clar, pense jo, com haurien de voler una igualtat que els obligués, a ells, a ser diferents de com són, ara que es creuen amb poder per a imposar la seua idea d’igualtat universalment i definitivament?

Però la igualtat sempre és més inestable que la desigualtat. Només se sosté amb la força i encara caldria preguntar-se si la força, l’exercici de la força, no és ja d'entrada una manera de desigualtat. En el fons, hi a alternatives abans d’arribar-hi. El respecte a la diferència n’és una. I arribats en aquest punt, no és això la igualtat? Els igualitaris més repatanis, o els privilegiats més entercs, serien els primers a negar-ho. Jo no soc tan agosarat.

El poder

 Deia Mirabeau: “els jacobins, quan són ministres, ja no són ministres jacobins.” I alguns republicans, i alguns federalistes, i alguns demòcrates, i alguns comunistes, i alguns... La història, aquella mestra.

Joan Francesc Mira, fill predilecte de València. Un amor, per fi, correspost?

 "El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost. De vegades, els amors no correspostos són els intensos."

(Adolf Beltran: entrevista a Joan F. Mira.  El País — Quadern | 27 de novembre de 2008)

Vaig saber la notícia que Joan Francesc Mira havia estat proposat com a fill predilecte de la ciutat de València a través d'una amiga, que em va passar la notícia publicada al Diari Degà. El text, així llegit, ja contenia unes gotes del reduccionisme simplista, reaccionari i mancat del més mínim rigor periodístic i cultural amb què l’autor i segurament la publicació, manifestaven el desacord pel reconeixement a tan il·lustre personatge. El mateix reduccionisme que ha servit a la trinitat de la caverna política per a desqualificar-se, en paraules del poeta, com a gent “noble i neta, culta, rica, lliure
, desvetllada i feliç” a què tothom deuria aspirar com a humà i no li faria mal.

Però no és d’això, del que volia parlar, sinó del significat del guardó que rebrà l’autor de Borja papa i d’una quarantena de llibres més —a banda d'alguns milers d'articles—, i de com d’orgullosos poden sentir-se els valencians de la ciutat que compta entre els seus conveïns amb un personatge tan eminent.

Vaig començar a admirar Mira quan els primers anys setanta del segle passat el vaig escoltar en una conferència sobre llengua i normalització lingüística, on vaig descobrir un orador brillant, pròxim a l'oient, amb sentit de l'humor i uns coneixements ja llavors admirables per al jovencell que era jo. Després van venir els llibres: El bou de foc, Els cucs de seda, El desig dels dies, Crítica de la nació pura…, n'he llegit molts, tants com he pogut,  i van venir els premis.

Parlar de premis, en el cas de Joan F. Mira no és només parlar dels atorgats per un jurat a una obra presentada en un concurs literari, d'aquests en té molts i dels més importants: Andròmina, Joan Fuster, Sant Jordi, etc.; sinó de premis honorífics, de reconeixement a una obra publicada: Joan Crexells, Lletra d'or, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Nacional de la Crítica, Premi Maria Àngels Anglada, i com que la llista es pot fer llarga em remet a les cerques habituals que hom pot fer a Internet. Però només per fer un repàs breu, una mena de visió de conjunt, m'agradaria esmentar encara premis d'aquells més grans, de reconeixement a tota una trajectòria cívica i intel·lectual, parle del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla de la Universitat de València, de la Medalla de la Universitat de Castelló i del títol de doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant, que rebrà pròximament. També per citar-ne només alguns dels més destacables.

Amb el pas del temps, aquell jovenet que s'embadalia escoltant una llunyana conferència de Mira, va tenir la sort de tractar-lo amb freqüència. Per això he pogut escoltar de viva veu la impressió que li va produir el fet de rebre la Medalla d'or de la ciutat de Florència i el Lauro Dantesco de Ravenna per la traducció de la Divina Comèdia. Tot això ho vaig poder recollir en una entrevista publicada. Després van seguir les altres grans traduccions, els Evangelis i l'Odissea, que han rebut i reben si més no el reconeixement de milers de lectors.

Per tot això que he mirat de resumir, la concessió del títol de Fill Predilecte és ja la reparació d'un deute immens que tenia la ciutat de València amb un dels seus fills més "enamorats". Repassaríem ara, i la faena seria llarga, els molts textos en què Joan Francesc Mira manifesta el seu amor i el profund coneixement que té de la ciutat que ara el premia. Però no és el lloc ni el moment. Que cadascú faça el que vulga o puga.

Jo m'he fet una celebració particular d'un premi tan merescut. Avui, diumenge, dia de tranquil·litat, he rellegit El tramvia groc, la delícia amb què Mira parla de les seues anades amb tramvia al col·legi dels escolapis, de tot allò que veia al barri dels velluters d'aquella València de la postguerra i de la seua infantesa al barri de La Torre. La celebració ha pagat la pena. Deixeu-me copiar un fragment del que he llegit:

"De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes, i si era possible alguna altra peça de vestir, en honor a la resurrecció del Senyor. El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí —eren temps de l’Església de Franco i de sempre—, tota vida mundana s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d’una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s’ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes; no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i assots. El nostres gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena; a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ja havíem complit amb l’Església." (Pàg. 285)

Podria haver triat moltes altres pàgines i fins i tot podria haver anar a altres llibres, però ací he trobat, com és habitual en el nostre autor, una atenció apassionada i lúcida cap a la nostra societat, cap a la nostra gent, cap a la tradició, la terra i sobretot l'essència del que ens caracteritza com a valencians. Voleu més mèrits encara? Potser són la teja i la mantellina allò que no deixa veure a alguns coses que són tan òbvies.

Sobre llengües i nacionalitats

 

Avui s'ha debatut al Congrés de Diputats una proposició no de llei sobre les llengües de l'Estat que demanava el compromís de l'Estat en el respecte a totes elles, posar fi a les discriminacions i especialment a la imposició legal exclusiva del castellà en la normativa estatal. Dit d'una altra manera i cite de memòria, els "espanyols" tenim l'obligació de conèixer el castellà i el dret a saber les altres llengües "pròpies", l'adjectiu ja és prou eloqüent: pròpies que no tenim obligació de conèixer, mentre que el castellà ens és propi per imposició i per tant per obligació. En fi, el tema és massa conegut per a estendre'ns ara a tractar-lo.

El cas és que l'esmentada proposició no eixirà endavant, per culpa dels vots en contra de VOX, PP, Ciutadans i PSOE (que per això també és espanyol). És a dir que els que tenim una llengua naturalment "pròpia", que no siga el castellà, seguirem discriminats.

I precisament avui, llegint la Correspondència  de Joan Fuster amb Vicenç Riera Llorca (exiliat a Mèxic), em trobe una carta de l'escriptor català datada el dia 3 de desembre de 1950 (fa més de setanta anys!) on diu això. Copie literalment:

"A Mèxic, un grup d'exiliats castellans —o de parla castellana— edita una revista político-literària, l'equivalent castellà de LNR (La Nostra Revista); els editors propugnen el reconeixement de les diverses nacionalitats de la península i en tracten els problemes amb bastant comprensió, encara que conserven més prejudicis dels que creuen tenir i de la missa no en saben ni la meitat —una certa bona voluntat— i fan la publicació més decorosa, en tots els aspectes, dels exiliats de llengua castellana. Darrerament, alguns dels seus redactors, socialistes independents que veuen amb simpatia la política de LNR, han manifestat el desig d'entaular converses amb nosaltres. La invitació ha estat feta d'una manera vaga, però insistent. Nosaltres esperem que ens precisin un xic més el que pretenen. Diuen que ens hauríem de posar d'acord per a un treball conjunt. Sembla que accepten la idea de la unió dels Països de Llengua Catalana i que, vist que LNR no és una revista de catalans, sinó de valencians, balears i catalans, ells deixarien de considerar  València i les Illes —com ja havien deixat de considerar Catalunya— camp d'acció seu. A canvi de què? No ens ho han dit encara i jo no tinc gaire pressa a saber-ho. De totes maneres, us he de confessar que aquest intent d'aproximació —tot i que l'acullo amb recel— em plau i el considero un petit èxit." (Joan Fuster. Correspondència. Vol. 15, pàg. 183-184)

De manera que fa més de setanta anys les coses estaven així. Però allò que em sobta d'ara no són els vots dels partits que van guanyar la guerra i van enviar els perdedors al paredó, a l'exili o al silenci, i les llengües a la paperera; sinó el vot dels hereus d'aquells vençuts que avui han votat amb els vencedors en   contra de l'ideari dels seus avis, que ho van donar tot per la llibertat i la democràcia.  

Sobre Fuster i el feminisme

Diu el mestre: "Els prejudicis pesen més que les lleis." A la qual cosa podem respondre: sí, però les lleis, si es compleixen, tenen un poder "educador" capaç de vèncer els prejudicis. Ara, dependrà de les lleis i dels "pre-judicis" del legislador—que també és fal·lible—, que la humanitat avance, o no, cap a una equitat desitjable.

Gràcies, Isidre Crespo Redondo per oferir-nos aquesta lúcida —com no podia ser d'altra manera— reflexió de Joan Fuster (http://elramellet.blogspot.com) sobre el feminisme, a partir de la qual jo m'he permès "assajar-me" mínimament i modesta.

Un consell que ara fa cinc-cents anys

 

Enguany se celebra el 500è aniversari del començament de la Guerra de les Germanies,  una efemèride que, tant de bo m'equivoque, els valencians potser no celebrarem amb la solemnitat merescuda, que és molta.

Siga com siga, convé recordar que un dels motius del conflicte —n'hi ha uns quants més— fou l'aspiració dels artistes i menestrals a entrar en el govern de la ciutat de València. Ho van aconseguir per primera vegada a l'elecció de jurats de 1520. El 28 de maig de l'any següent, dies després de la votació d'aquell any —cal recordar que els càrrecs es renovaven anualment—, Jaume Ros, jurat en cap, que també va arribar a ser capità general de l'exèrcit agermanat, pronuncià un discurs davant el Consell en què va ressaltar la responsabilitat de l’ofici de jurat i les obligacions dels consellers, i els recomanà:

 “Deliberar les coses que us seran proposades, havent memòria del passat, sciència del present, prudència en lo sdevenidor, e així sereu prudents e savis en deliberar, madurs e justificats en consellar, ferms e constants en perseverar en vostre consell...”

Llegint aquesta nota, he cregut que era una bona lliçó de prudència. Ara, en temps de titulars en lloc de discursos, d’opinadors professionals i d’imitadors dels opinadors professionals, sembla que no val res l'art de deliberar, és a dir de "pesar les raons" de les llurs opinions ni de calcular-ne l'abast prou honestament. Per això ens convé recuperar les paraules d'aquell governant que parlà amb saviesa. 

Acabada la guerra, Jaume Ros, que aconsellà tan bé, fou condemnat a mort i a la confiscació de tots els seus béns. Germana de Foix i la causa dels mascarats que representava fou implacable amb la Germania. La justícia no sempre és justa amb les paraules sàvies ni amb qui les diu.

Josep Pla

 En aquest temps, encara de confinament, i al fil de la pandèmia, he revisitat El quadern gris de Josep Pla, tot recordant les primeres paraules del dietari, del 8 de març de 1918: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat” —així comença i per això em sembla una lectura triada oportunament—.

Pla, llegit aquests dies serenament, sense presses, en la quietud de casa, m’ha semblat més deliciós que mai, ameníssim, divertit i tot, sembla que amb la seua prosa t’agafe de la mà i t’acompanye de manera que no el pugues deixar. No cal estar d’acord amb les seues opinions, és difícil estar-hi sempre, però les tertúlies de cafè que conta, els punts de vista enraonats o de vegades estrafolaris de la gent amb qui es troba, les lectures que comenta o els llocs que visita ajuden molt a passar l’estona, a viure plàcidament, a deixar-se seduir per una llum, per un capvespre, per unes sardines torrades, per una tieta vella i carregada d’històries que arriba inesperadament a casa. Això és el que em passa aquests dies i em sorprenc del plaer que estic trobant en aquesta lectura recuperada. Pense si deu ser que estic fent-me vell.

Justícia

"Jo em dic només Borja i Borja i he nascut en un carrer de la ciutat de Xàtiva, potser per això sé que la justícia si no es demostra es conquista o es compra."

Joan F. Mira: Borja Papa

I si reporte aquestes poques frases és perquè entenc que de vegades llegir els clàssics ens ajuda a llegir el diari.

Llengua i país

“Els homes no habitem un país; habitem una llengua.”

Jaume Cabré: Jo confesso, pàg. 30.

—Què has après?

—Que aquest violí no és meu, sinó que jo sóc seu. Sóc un de tants que l’ha tingut. Al llarg de la seua vida, aquest storioni ha tingut diversos instrumentistes que l’han servit.” (Jo confesso, 110)

Com el violí, les llengües.

Sobre la Història (amb majúscula)

Llegesc de vegades com qui espigola, cercant suports o incerlocutors per a les meues reflexions; i acabe de trobar-me aquest passatge que transcric:

"En qualsevol cas, els valencians tenim un «país històric»: amb un passat documentat, pares i orígens coneguts, llengua formal i literària, noms i dates, i vicissituds conservades  als papers dels arxius, en els llibres i en la pedra dels edificis. I sobretot, amb un passat polític (el subratllats són meus): un regne fundat i definit amb límits clars i estables, un Estat propi en temps medievals i moderns institucionalment establerts, un país «independent» amb sistema legal codificat i propi, i tot allò que cal per a no patir un gran «dèficit d'història».  La qüestió és que la història, no com a matèria acadèmica sinó com a fonament d'una comunitat moral, té valor i utilitat, és a dir «serveix» efectivament de ciment i material de cohesió, en tant que és història conscient: coneguda, sabuda, recordada com a «memòria» social o ensenyada i apresa." Joan Francesc Mira: La nació dels valencians. 2015.

Heus ací per què Espanya ens ha adoctrinat durant segles —i voldria continuar fent-ho— en l'oblit de la nostra condició de poble amb un passat polític i tots els trets identitaris que Mira esmenta ací, és a dir en i amb la negació de la possibilitat que els valencians tinguem un present i un futur polític propis. No ho oblidem.

Abans bizantins que catalans

El passat divendres, dia 21, a la Casa de Cultura de Pego, vaig tenir la sort de compartir taula i micròfon amb Ferran Garcia-Oliver a propòsit del seu llibre Valencians sense ADN, guanyador del darrer Premi Joan Fuster d’assaig. La sala era plena de gom a gom amb un públic molt receptiu i crec que sorprès per la novetat de les tesis exposades a l’obra guardonada.

Bàsicament, explicava el professor Garcia-Oliver que el nucli essencial del seu treball és la contraposició de dos relats excloents entre si sobre l’entitat i la història del País Valencià; el primer emmarcat en el context federal de la Corona d’Aragó on el Regne de València gaudia de lleis i d’institucions pròpies i es relacionava i es reconeixia amb Catalunya “per parentiu” però també per interessos compartits; i el segon, progressivament dominant, que tracta d’anul·lar l’anterior i estableix Espanya com a únic i exclusiu espai de referència i de reflexió, dins el qual la tradició històrica del País Valencià queda diluïda i fins i tot silenciada.

El plantejament, fet d’una manera molt rigorosa i amena, repassa, analitza i comenta ambdues tradicions historiogràfiques i posa a l’abast del lector tots els arguments, els mètodes i els problemes a què s’han enfrontat els historiadors al llarg del temps i destaca el fet decisiu de la publicació de Nosaltres els valencians, on Fuster dinamita els discursos especulatius i idealitzants d’un i altre bàndol i s’acara a la seua pregunta “què son —que som— els valencians?" amb criteris tan objectius com li fou possible i enceta i proposa el progressiu augment d’estudis sobre el País Valencià que permeten una visió més exacta del tema, contra la qual s’han alçat veus que, sense abandonar l’acientifisme tradicional, han defensat un relat anticatalanista, eminentment proespanyol i molt sovint de caire violent.

Valencians sense ADN és, a més, un llibre ben escrit que se serveix de l’humor i la ironia per a retratar personatges i opinions mancades de base científica:

“La tradició oral dels pobles, deia el catedràtic d’història antiga [Julián San Valero, un dels màxims adalils de l’anticatalanisme], pot remuntar-se a dos o tres milions d'anys d’antiguitat. Cal tenir molta fe per a creure-s'ho un, però qui sap si Lucy, la pitecantropa, no deixà anar algun vagit precursor del valencià”(pàg. 85)

"'Se puede afirmar sin posibilitat de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaume I', amolla Antonio Ubieto sense despentinar-se i lluny d'haver demostrat res de res. 'fenómeno de reconquista'!, és el màxim a què podia arribar un llenguatge flatulències, mancat per complet de substància teòrica.”(pàg. 121)

Acabat l’acte de presentació, vam compartir taula i aliments amb gent de l’Associació Cultural Atzaïla, organitzadora de l’esdeveniment; i durant la tertúlia coincidíem a lamentar les immenses dificultats que tindrà aquest llibre per a arribar al públic a què va destinat; fins i tot algú va expressar dubtes seriosos sobre el grau d’acceptació que tindran les tesis de Valencians sense ADN entre el valencianisme polític actualment més o menys al poder. Estan disposats els nostres protagonistes polítics a acceptar que els dos relats de què parlàvem més amunt necessiten excloure's entre si per a sobreviure? I en cas afirmatiu, quin grau de valor se’ls ha de suposar per a poder estar segurs que, vinguda l’hora, darrere les necessàries reivindicacions econòmiques hi ha també un projecte de País? Quin?

En prosa, parlant del temps

Llegesc aquesta nit Una vida articulada de Josep Maria Espinàs, una selecció de 36 anys d'articles publicats a l'Avui i a El Periódico. La prosa d'Espinàs, fóra gosadia voler descobrir-la ara, és neta i serena, punyent i sincera, de volguda proximitat al lector, dialogant i fruit de molts anys d'observar el pas inevitable del temps i d'escriure'l amb la parsimònia i l'ofici de qui sap carregar una pipa, encendre-la i anar assaborint-la, vivint-la fins al mínim detall i sense imposicions, deixant-la anar només amb el lleu estímul de l'alè. Però a més, dins la infinita varietat de temes, en Espinàs hi ha sovint el punt de vista inesperat, com ara aquest de 1982, que copie:

"Enguany ja he cobert la meva quota d'entrevistes escolars: m'han vingut a veure, en pocs dies, cinc grups,d'alumnes, d'EGB i de BUP. En alguns casos es tracta d'un "treball d'escola" proposat pel mestre, o la mestra, i m'adono que avui dia corren una mena de mestres que no eren imaginables en el meu temps, o no trobaven l'ambient adequat  per manifestar les seves inquietuds. Uns alumnes fan una revista literària.

Una noieta m'ha adreçat una pregunta que de primer m'ha fet gràcia i després m'ha fet pensar.

—Què va sentir quan el van nomenar escriptor?

Dona, li he dit, a un escriptor, o a un pintor, o a un músic no se'l "nomena", com es nomena un ministre o, en general, un càrrec. Hi ha un moment que un "s'adona" que és escriptor, o es pensa que ho és...

Però quan han marxat m'he quedat meditant sobre els "nomenaments". És cert que l'autèntic nomenament sempre el fan els altres. És la decisió dels altres el que et fa allò: músic, poeta, actor, polític... Quan hi ha una coincidència suficient d'opinions en el fet que algú és novel·lista, ho és. El que no compta és l'autonomenament."

Estic segur que tants anys de contemplar la llarga filera d'"autonomenats" que circulen per tots els camps de la vida obliga a la prudència, i en la meua modesta opinió, la bona escriptura demana molt d'ofici, però també una bona dosi de prudència.

"Per què Ciudadanos sí i ERPV no?" A propòsit d'un article de Josep Barberà

Josep Barberà, president d'ERPV, publica a La Veu un article, l'enllaç al qual trobareu al final d'aquesta entrada, en què es fa la pregunta que encapçala aquesta entrada i mig la contesta amb una resposta antiga de Joan Baldoví, la qual em dóna peu a aquestes altres preguntes al fil de l'actualitat. Ja sé que són preguntes retòriques a mitges, no pertoca a la immensa majoria de la meua minoria de lectors, ni a mi mateix, respondre-les. M'hi conformaré si no hi ha més remei, però, si hi ha sort, que hi reponga qui li pertoque o que crega que li pertoca.

Òbviament, la resposta citada de Joan Baldoví és una resposta "de polític" i no me la crec. Ja sé que ell és "més que polític", no ho dubte gens, però també cal recordar i agrair el valencianisme del senyor Tardà a la tribuna del Congrés de Diputats i el paper d'ERPV en la reconstrucció nacional. Errors? I tant, però no traïcions. Ni ho crec ni contestaria una altra cosa si parlàssem de Compromís. Allò que més lamente és el desencontre entre forces que haurien d'anar unides. Algú sabria contestar-me què està més lluny de Compromís, si Podemos o ERPV-ERC? Fem-nos ho mirar, perquè al programa electoral dels primers hi ha "pecats" indefensables des del punt de vista estrictament valencià. I jo pregunte: com és que no hi ha ningú capaç d'elaborar sis punts per a un acord —o confluència— de mínims entre Compromís i ERPV? Per què amb Ciutadans sí i amb uns altres no? Què ens fa tanta por? Ah, i no s'hi hauria de valer una resposta "de polític", sinó de compromís amb la terra, un compromís que no és que "se supose" com a la mili sinó que és ben palès i innegable per part d'uns i altres.

Enllaç a l'article: http://opinions.laveupv.com/opinio/blog/8052/per-que-ciudadanos-si-i-erpv-no

Els clàssics ens expliquen la modernitat

Casualment he anat a parar a una lectura d'Eiximenis, buscava un altre tema però m'he trobat amb el lladronici i la fornicació. Diu això el bon frare gironí:

"Segonament, car si la senyoria no punia los lladres, faria gran pecat, e es mostraria consentir a llurs mals; doncs, així mateix, si no puneix les fornicacions, apar que hi consenta, majorment com damunt sia dit que, de sa natura, és pitjor pecat de fornicació que de lladrocini simple, car la fornicació és en lo propi cors, segons que diu sant Pau, e el lladrocini és contra la roba, qui val menys que lo nostre propi cos."

Ergo, no és estrany que aquests dies la premsa es faça de ressò dels escàndols financers que tants diners han costat als contribuents que sí que paguem els nostres impostos. Són certs, aquests escàndols dels privilegiats. Sabem que aquests estafadors han robat, però no sabem si han fornicat —no hi ha proves ni papers que ho certifiquen—, la qual cosa els exonera de qualsevol responsabilitat més grossa i punible que comporte penes eternes. Tranquils, doncs, que no ha estat res.

Meditació transcendental

Signatura

“Tots cometem errors. Per aquest motiu el llapis porta goma d’esborrar”. Amb aquesta divertida frase Homer Simpson, personatge principal de la sèrie animada The Simpsons, va voler consolar la seva filla Lisa per un error que va cometre.

Dissortadament hi ha frases que s'escriuen amb ploma. Heus ací la diferència entre una frase brillant i la realitat. O potser la diferència equival tan sols a la nostra impaciència, que no sap esperar que el sol esvaesca la tinta.

Les classes socials segons Rafael Martí de Viciana

Quan Viciana (1502-1582) explica el naixement de la Germania, narra el parlament entre el peraire Joan Llorenç i Guillem Sorolla, teixidor de llana, queixosos tots dos dels abusos que suporten els plebeus de part de "los regidores de la ciudad y de los officiales de la iusticia y caualleros y hombres poderosos [...] que nos supeditan como a cautivos". És llavors quan Llorenç estableix una diferència plàstica i sempre vigent: "porque vemos en ellos la costumbre que tienen los puercos que si vno gruñe todos corren a socorrerle, lo que es muy al reués de los plebeos que seguimos la costumbre de los perros, que si vno llora todos los perros corren a le morder" (Crónica IV, De cómo fue fundada la Germanía).

L'observació és diàfana i justifica del tot la necessitat d'interrogar la història per a entendre el present i no haver de repetir els errors passats. I no ho oblidem: una metàfora no és només una figura retòrica, val més que mil paraules i és medecina aplicable a molts mals i a tots els temps.

Una definició del mal en una bona novel·la

"Atacs decidits amb els peus sobre la taula per quatre amics del president Bush fill amb el senzill discurs segons el qual no hi ha lloc per a les vacil·lacions amb qui no respecta els compromisos d'alcohòlic anònim recentment recuperat. I així va descriure l'eix del mal: l'Iran, l'Iraq. El mal és un absolut i qui l'encarna deixa de ser home, però aquesta és la creu; la cara és que qui pensa que l'adversari personifica el mal es predisposa a cometre la pitjor barbaritat per destruir-lo."

(Josep Maria Muñoz Pujol: L'experiment. Ed. 3i4. pàg. 24.)

La novel·la de Muñoz Pujol és l'obra d'un escriptor savi i capaç d'atrapar el lector des de la serenitat narrativa, la qual cosa és ben difícil en un món de demana ritmes trepidants. La clau, al meu parer, és el coneixement del món fascinant que descriu, un toc de gosadia en la construcció del discurs, frases com la que tanca el paràgraf que cite i, en general, una sintaxi rica en recursos, que obliga el lector a parar atenció a la riquesa de matisos que naixen d'una provocació, de la lectura potser casual o recuperada de les afinitats electives de Goethe i d'uns personatge obligats a jugar el joc de "la concordança de les sensibilitats que s'assemblen o volen assemblar-se i que, en trobar-se, tenen tanta connexió que el contacte és inseparable, 'com la tendència que tenen els àtoms a guanyar electrons', diuen els físics." L'experiment és servit.

Els altres "castellans"

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro (Proa), explica molt més que una història personal, tal com suggereix el títol. A partir del relat del nét que escarba en el passat de l'avi, un Villatoro andalús, de Castro —Còrdova—, il·lustrat, botiguer, republicà condemnat a mort pels feixistes durant dos anys, indultat després i emigrat a Terrassa als seixanta anys, el lector assisteix al relat èpic de l'aventura dels andalusos emigrats a Catalunya però també al País Valencia i potser també a altres territoris de l'estat.

Al voltant dels Villatoro, dels avantpassats, dels que van emigrar, dels que van morir pel camí o dels que es van quedar al poble, van teixint-se una sèrie d'històries que fan de contrapunt entre si i s'entrellacen amb altres aventures de supervivents, d'afusellats, de víctimes o d'assassinats, de fracassats o de triomfadors, de gent que canvia de pàtria, que torna a la seua després d'un periple o de gent que viu a cavall del passat i del present, de gent que se soterra en el silenci o d'altres que no callen i donen veu a l'autor per a anar reconstruint el trencaclosques de la vida de Vicente Villatoro Porcel i de la seua gent.

Un home que se'n va és, a més un llibre ple de saviesa, de la saviesa ancestral i de la saviesa que donen les vides llargues i agitades:

"[...] Què sé jo si l'avi Vicenç i la iaia Francisca podien necessitar els serveis d'un curandero vidente especialista en el amor. Aquestes coses no les saps, dels teus avis. I menys en aquell temps. Sí, esclar, deu haver-hi una història d'amor darrere tota aquesta relació de dècades, entre ells dos. Però ho sabien? N'haurien dit així? Potser, com a El violinista a la teulada, si l'avi hagués preguntat de sobte a l'àvia, en els anys quaranta, ≪m'estimes?≫, la iaia Francisca se l'hauria mirat com si hagués enfollit. Això són preguntes de novel·les roses, de pel·lícules del Fred Astaire i la Ginger Rogers. Res a veure amb la vida. Com a El violinista a la teulada, la meva àvia potser hauria respost: tenim dos fills, he aguantat la casa mentre eres a la presó, t'he esperat, he plorat, t'he acompanyat, he sortit al balcó per veure si et duien a la filera dels que pujaven al cementiri per afusellar-los de matinada, patim junts, comptem junts... M'estimes? No és la pregunta correcta. O potser tot això sí que n'és la resposta correcta, l'única possible. No en sabem res. No és possible saber-ne res." (Pàg. 535-36)

D'aquesta manera serena, sense arravataments, sense passions desfermades, amb equanimitat, posant sordina a la ràbia perquè és una ràbia heretada —no viscuda en primera persona— o potser perquè juntament amb la ràbia els perdedors transmeten la manera de contenir-la, Vicenç Villatoro, el novel·lista, supera la ficció i conta la realitat com si fos una novel·la d'aquelles que costen de deixar, de les que el lector lamenta que s'acaben, de les que presenten un món complex i ric de manera enciclopèdica.

Al fil de la lectura d'Un home que se'n va, hom va formulant-se preguntes i totes hi tenen resposta, totes les curiositats hi són satisfetes. Els catalans tots, receptors d'aquella onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta, estem acostumats a pensar-la des d'ací. Aquella gent que venia eren castellans, ras i curt: castellans i prou, com nosaltres, valencians, mallorquins o catalans, som senzillament catalans a Sòria, a Lugo o a Cáceres. Vicenç Villatoro, un català amb arrels andaluses, ha viscut i ens explica les dues cares d'aquesta mateixa moneda humana.

Vist des de Terrassa, des d'Alcoi, des de Figueres o des de Santanyí, durant molts anys ens arribaven "castellans", venien sense res, amb una mà davant i l'altra darrere i ho havien d'aprendre tot: l'idioma, les formes de viure i també les formes de treballar. Eren "castellans", se'ls veia d'una hora lluny. Amb Un home que se'n va descobrim d'on venien aquelles persones i quines raons profundes i doloroses les empenyien a emigrar o a exiliar-se que, tal com apuntava Juanito Valderrama, són conceptes intercanviables i nosaltres no ho sabíem o no ho volíem saber.