Arts menors

 

La recent lectura d’Esperanto em retornà la referència d’un personatge fascinant a qui tenia mig oblidat. Per fortuna, amb un cop de Viquipèdia, he recollit més dades de les que mai hauria volgut saber sobre aquest Joseph Pujol de dilatat record. Va néixer a Marsella l’any 1857 dins d’una família d’orígens mataronins (el seu nom nostrat seria Josep Pujol i Mauri). Als quinze anys va tenir l’experiència de la seva vida un dia que, en submergir-se al mar, al mateix temps que agafava aire als pulmons, notà una cosa freda que li entrava per l’anus. Raonablement espantat, nedà cap a la platja, on començà a rajar aigua pel darrera. Una visita al metge va tranquil·litzar-lo: més que un problema, el jove Pujol tenia una aptitud única per absorbir aire o aigua a voluntat a través del seu orifici posterior. Uns esfínters privilegiats, en definitiva.

Durant el servei militar es va fer molt popular entre els seus camarades amb proeses casernàries com el llançament d’un doll d’aigua, prèviament absorbida d’una palangana, a cinc o sis metres de distància. Posteriorment, treballant de forner a Marsella, solia delectar els seus clients amb imitacions d’instruments de música. Em pregunto com reaccionaria la clientela si coses com aquesta succeïssin avui dia al Fornet d’en Rossend.

Però l’època devia de ser propícia a aquestes innocències escatològiques i Joseph Pujol decidí professionalitzar-se dalt de l’escenari. Diuen que tenia una bona veu, en el sentit més convencional de la paraula, i fins i tot aficions musicals, però la seva carrera havia de basar-se ben lluny dels tradicionals òrgans canors. L’èxit fou tan espaterrant, que el terrassenc Josep Oller (un altre que caldrà rescatar!), que poc abans havia obert el famós Moulin-Rouge parisenc, el va fer debutar-hi l’11 de febrer de 1890, sota el nom artístic de “Le Pétomane”. Durant el seu número apagava espelmes a metres de distància, imitava sons animals i interpretava a l’ocarina o el flautí cançons populars com “O Sole mio” o “La Marsellesa”, ajudat per una goma connectada al seu cul. Posteriorment hi incorporà un número fort en el qual reproduïa el terratrèmol de San Francisco de 1906, autèntic “sensurround” “avant la lettre”. Entre el seu distingit públic s’hi comptà des del Príncep de Gal·les, fins al rei Leopold II de Bèlgica o Sigmund Freud.

A partir de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, on va perdre dos fills, va retirar-se dels escenaris, potser amb els músculs anals un xic deteriorats, i retornà a l’ofici de forner que ja no abandonaria mai més. Va obrir una fàbrica de brioixos a Toulon, on finalment morí el 1945.

Va deixar per la posteritat (mai millor dit) algunes frases memorables: “Jo vaig endavant i no em preocupo del meu darrera”; “Un artista ha de saber deixar-se anar a l’escenari” o “sóc l’únic que no paga drets d’autor”. Sembla ser que el senyor Pujol (Joseph) era més aviat de dretes, motiu pel qual els surrealistes no el respectaren gaire, malgrat les evidents afinitats estètiques. Per aquest mateix motiu, Salvador Dalí el tenia en un altar i el comparava en excel·lència a artistes com Rafael. El músic rossellonès Pascal Comelade i l’actor Johnny Depp en són admiradors contemporanis. De les diverses referències al personatge que es poden trobar en literatura, cinema i televisió, potser les més accessibles són el paper de Mel Brooks a “Sillas de montar calientes” que rebia el nom de William J. LePetomane o la pel·lícula de Pasquale Festa Campanile “Il petomane”, protagonitzada pel gran Ugo Tognazzi. Entre les reencarnacions recents de Le Pétomane, potser el recordareu formant part del decorat del bigarrat “Moulin-Rouge” de Baz Luhrman.

Malgrat que la Viquipèdia assegura que aquí, a Catalunya, el tenim força oblidat i que és molt més cèlebre a França o al món anglosaxó, el cert és que l’entrada en català és la més extensa de les tres. De totes maneres, darrerament no anem tan sobrats de catalans universals i sabuda és la nostra afició als excrements i els afers del cul. Senyor Mascarell, ¿seria possible abduir Monsieur Pujol vers la catalanitat i atorgar-li, a títol pòstum, una Creu de Sant Jordi? Estic segur que, en aquest cas a diferència d’altres, no se n’haurien de penedir mai.

Live in concert

Poema per untar

Afegeix la llegenda

Els lectors d’Enid Blyton prou sabem que els anglesos són capaços de menjar coses tan estranyes com els entrepans de cogombre o el pastís de ruibarbre. Un dels elements més entranyables de la malfamada cuina britànica és una pasta marron de poderós gust salat que s’anomena “Marmite” (pronunciat “marmait”, tot oblidant el seu origen francès) i que seria una mena de resposta vegetariana al “Bovril”.

Sense cap relació amb Obelix, el producte nasqué l’any 1902 com una manera d’aprofitar les restes inservibles del llevat utilitzat en la fermentació de la cervesa. Per la seva formulació, aviat es descobrí que era una font important de vitamines B, riboflavina i niacina el que li conferí una reputació terapèutica, especialment des que esdevingué part de la dieta dels soldats que lluitaven a l’estranger en la profilaxi del beri-beri. Si a això afegim el seu baix contingut calòric i la seva composició totalment vegetal, ens trobarem amb un aliment “saludable” perfectament dissenyat per encarar els reptes dietètics del segle XXI. A més, és tècnicament kosher, tot i que els rabins que en dispensen el certificat no han donat encara el seu vist-i-plau, ja que la substància es fabrica a la mateixa planta que el “Bovril”.

©Accidental Hedonist
Tot i que va ser ideat com un substitut del concentrat de carn (i pot ser afegit com a tal a sopes, brous i altres guisats), el seu èxit prové de la seva utilització com a pasta per estendre en el pa. La preparació clàssica consisteix en una torrada untada de mantega abundant i amb una punta de Marmite (4 grams) a sobre. A partir d’aquí la imaginació dels seus fans ha proposat infinitat de variacions, les més freqüents fan intervenir mantega de cacauet, formatge cheddar o melmelada. També es comercialitzen diversos productes aromatitzats amb Marmite: salsitxes, galetes d’arròs, patates fregides o palets d’aperitiu. Potser recordareu un episodi nadalenc de Mr. Bean en el qual preparava uns deliciosos entremesos sucant branquillons d’arbre en aquesta salsa.

Des del seu bressol a Burton on Trent Marmite ha estès la seva influència a la majoria dels països de la Commonwealth, tot i que al sud d’Europa diria que és una perfecta desconeguda. Pels britanics, en concret, és una veritable institució i molts d’ells (Elton John, Victoria Beckham entre els famosos) no viatgen a l’estranger sense dur-ne un pot a la maleta. Asseguren que causa addicció i que cada vegada necessites dosis més altes per assolir la plena satisfacció (en dono fe). Diu que en algunes zones les mares lactants unten amb Marmite els seus mugrons. Ja en el terreny de les llegendes urbanes o rurals, s’assegura que el consum de Marmite repel·leix els mosquits i evita les rampes nocturnes i que, aplicada a la zona pertinent, és eficaç contra la calvície i les morenes.

De l'amor a l'odi, tot és qüestió del punt de vista.
Com qualsevol producte amb veritable personalitat, és capaç de desvetllar amors i odis instantanis; de fet, el seu eslògan ja ho diu, “love it or hate it”, i així ho exploten a la seva web: una pàgina molt ben dissenyada, plena d’humor i molt recomanable. Si calien proves de les emocions que suscita aquest condiment humil, recordem la controvèrsia nacional que provocà el 2006 l’aparició d’un nou envàs de plàstic flexible que permetia dispensar el producte amb més facilitat. Milers de britànics s’alçaren en peu de guerra en contra del canvi: que ningú els toqués el tradicional pot rodanxó de vidre, la creativitat s’havia de reservar només als usuaris i les seves receptes!

©booyaa

Sí, podríem arxivar “Marmite” com una més de les moltes excentricitats dels anglesos, però quan un simple condiment inspira a un jubilat britànic a escriure “Mai no seré capaç d’escriure un poema a l’alçada de Marmite” (com he llegit a l’etiqueta del pot que hi ha a casa), cal reconèixer que ens trobem davant d’un fenomen que toca fibres recòndites de l’esperit humà i que mereix, per tant, tots els respectes.

El progrés era això

No devia ser aquesta la intenció inicial; però, vista en l'actualitat, la imatge resulta absolutament angoixant.

Cinema ranci

Serà cosa de l’edat, però últimament em tornen al cap records d’èpoques ben remotes, temps en els que als cinemes existia allò que es deia “sessió contínua” i que consistia en un bucle de dues pel·lícules que es projectaven sense atur. Podies entrar a la sala quan volguessis (i habitualment ho fèiem a mitja pel·lícula), i en sorties quan la cinta inicialment incompleta mostrava la seva continuïtat. Estèticament potser no té justificació, però no hi ha dubte que contribuïa a la participació activa de l’espectador, que es veia obligat a imaginar-se de què anava la història.

Que ara no suporti veure una pel·lícula començada, encara que només m’hagi perdut els primer títols de crèdit, deu ser un símptoma de la meva insuperable retentivitat anal; perquè ja es veu que a la meva infantesa ho trobava la cosa més natural del món.

He recordat ara aquell cinema de la Rambla que es deia “Atlántico” i que venia acompanyat de l’eslògan “siempre apto”. Donada la innocència de tota la seva programació, imagino que devia ser un cau permanent de pederastes. Allí vaig veure “Canción de juventud”, la presentació en societat de Rocío Durcal. I segurament també algun traumàtic Disney, experiència que tanmateix no bescanviaria mai de la vida per un dels Píxar políticament correctes d’ara.

Allà vam anar a seguir les aventures de l’ara oblidat Topo Gigio. No sé perquè la mare, gairebé sempre tan professional, aquella vegada delegà en la minyona l’anada al cinema. Recordo perfectament que hi havia un personatge (cuc) que es deia Giovannino, amb el que la Susana i jo vam batejar tots els cucs de la fruita del mesos i anys subseqüents. En sortir regalaven globus. Com no ho sabíem, ens vam entretenir, i en arribar al vestíbul ja s’havien acabat. Així que un altre dia vam tornar-hi i sortírem just abans del final, només per recollir el globus. Ara pot sonar una mica excessiu, però és que en aquells temps d’una felicitat petita en trèiem molt de profit.

Clavells 3, el retorn

Com que els blocs s’han de començar d’alguna manera, jo vaig escollir per la primera entrada escriure una elegia nostàlgica pels clavells que havien desaparegut dels nostres balcons. Ou sont partis les oeillets d’antan?, més o menys.

Fa pocs dies el meu germà Santi em regalà cinc testos de clavells de diferents colors i olors per demostrar-me que la flor no s’havia extingit, que només sobrevivia oblidada. Procuraré que creixin ben esponerosos per mantenir una d’aquelles tradicions familiars que val la pena preservar.

Logolatria

Per què existeix la logolatria? Ja sé que no hi ha res més oposat a la lògica que el món de la moda i que, per tant, no m’hi hauria d’encaparrar; però no puc fer-hi res i li dono voltes i més voltes durant els anys.

L’abillament ja no marca necessàriament les diferències socials, el món laboral té cada vegada una màniga més ampla pel que fa al que es pot dur o no a la feina, i tampoc l’edat obliga a vestir d’una forma determinada. Hom podria creure, per tant, que mai no havíem pogut vestir-nos amb tanta llibertat com ara (parlo és clar de societats on no hi ha talibans).

Però no, molta gent opta per la uniformitat de les imatges de marca. I no, no és que escullin la particular forma de fer d’un dissenyador, sinó que es limiten a adoptar el seu logo; ja que en molts casos l’únic que es poden permetre és lluir una vulgar samarreta de màniga curta, blanca o negra, amb la marca estampada al pit (i encara gràcies si no és pirata). No es tracta tampoc d’una decisió estètica (no hi ha cap bellesa en la silueta d’un os de gominola o en la ineptitud cromàtica del “Burberry check”). Entenc doncs que s’ha de tractar d’una voluntat mimètica d’integrar-se al grup per no destacar i sentir-se protegit.

Evidentment cada logo, cada marca invoca uns valors diferents; n’hi ha de més conformistes (com ara el dels plantígrads), mentre que d’altres imposten un esperit rebel o suggereixen un status al que òbviament no s’hi ha accedit. Però tots ells apel·len a la seguretat de la tribu en la qual vols integrar-te. Ben bé com vaques marcades amb un ferro roent perquè tothom sàpiga qui és l’amo del ramat.

Negra i ròmbica

Fa uns dies, a propòsit d’alguna altra cosa, van aparèixer per aquí les entranyables “Pastillas Juanola” i com que aquest bloc va néixer amb la intenció de donar resposta a tot allò que ningú no es preguntava, he investigat una mica en l’assumpte.

Les celebèrrimes pastilles per calmar la tos van ser inventades l’any 1906 per don Manuel Juanola Reixach a la seva farmàcia del barri de Gràcia, a Torrent de l’Olla cantonada Montseny. Ja nasqueren amb la seva peculiar forma ròmbica, el color negre i una barreja de regalèssia, mentol, eucaliptol i terpinol. Al principi es venien a granel, però aviat s’inventà la famosa capseta rodona metal·litzada que contenia 6 grams del producte i es venia a 2,5 cèntims. Aviat es popularitzaren per la ciutat; el 1907 es vengueren 100.000 unitats i sis anys més tard s’arribà a les 236.000 capses.

Manuel Juanola confiava en les propietats addictives de les pastilles i per això enviava mostres gratuïtes a cantants, locutors, dependents, amb la seguretat que qui les tastava una vegada ja no se’n podria passar. Durant la dècada dels anys 30, l’èxit s’havia estès per tota Espanya.

Durant la Guerra Civil un intent de tancament dels laboratoris mobilitzà tot el barri. El fill del descobridor, Manuel Juanola Cervera, va fundar l’any 1940 al també gracienc carrer Martí els laboratoris homònims per industrialitzar l’elaboració del producte que fins al moment s’havia tallat a mà.

Els anys 90 porten l’entrada del merchandising (expositors en farmàcies, primers espots a la televisió) i la diversificació del producte (caramels balsàmics, xiclets...) i, sí, el súmmum de la modernitat “Juanola’s Sabores” (sic) amb gust de menta, maduixa, llimona, però sense sucre.

L’any 2005, encara, dissenyen una capsa ergonòmica que té la mateixa forma de les pastilles. Però, en el fons, els seus fabricants saben que els rombes negres apel·len a un temps passat, al vocabulari afectiu de la infantesa i que res les farà més irresistibles que un toc ranci i matusser com el que aquí es mostra.

Barcelona postal

L’altre dia Gazophylacium parlava de l’exposició de Jean Bigot que se celebrava fins ahir a l’edifici de Correus dedicada a les figures de Pompeu Fabra i Carles Rahola, besavis de l’artista. L’exposició, com caldria esperar de dues figures que acabaren bé a l’exili, bé afusellats, era força evocadora i depriment.

Però el veritable motiu pel qual em vaig acostar el divendres passat a la nostra vella Central de Correus fou el fet d’adonar-me que potser no havia trepitjat l’interior de l’edifici en dècades. Resulta difícil comprendre ara el motiu pel qual es construïren a principis del segle XX aquestes extravagants catedrals laiques (ve al cap també el pastís de noces del Palacio de Comunicaciones madrileny) per allotjar un servei que en realitat es fonamenta en material tan lleuger com el paper de carta, els segells o les ones telegràfiques. Suposo que era una forma d’expressar la immensa fe que es tenia en el poder de la comunicació com a base de la modernitat. No s’explicaria d’una altra forma la necessitat de bastir la gran sala central amb frescos al·legòrics i altíssima cúpula de claraboia, una ostentació d’espai desaprofitat que encara aclapara avui als quatre usuaris que s’hi aventuren.

Per descomptat, en dies de mòbils i e-mails, el servei de correus ha perdut tones de prestigi. Recordo que fa uns anys hi va haver una vaga en el servei i ningú no va semblar ressentir-la, com si la seva incidència en les nostres vides fos pràcticament inexistent.

Visitar l’interior de l’edifici entristeix, com sempre que ens trobem davant de la decadència de glòries incomprensibles. Tot és gris i empolsegat, ple de relíquies no sempre voluntàries (i no sé si incloure aquí la figura en carn i ossos de Benito Pocino-Mortadelo plantat al vestíbul). Sorprenentment encara s’hi pot trobar una minsa activitat residual: immigrants que van a fer un gir postal, els darrers turistes que encara escriuen postals (ara s’estila més la retransmissió en directe via mòbil) o una botigueta que dispensa bolígrafs i xiclets sense sucre... Tots ells envoltats d’una llum somorta, vinguda d’un segle enrere, encapsulats per uns instants en una bombolla del temps, comunicant-se potser amb corresponsals difunts.

Pla quinquennal

Ho he trobat tirat en algun racó de la xarxa, ha degut caure del Vuitton d’algun trend-setter despistat. Prenc nota de les tendències per la temporada primavera-estiu, mentre observo amb satisfacció que vaig pel bon camí: tinc la leather jacket, el facial hair, les amistats online i I speak European (crec). Ara progresso adequadament en la ironia i en l’intent de menjar més carn.

Cotxe

Mequi-mequi!

Europa - Amèrica

Foto teliko82

Coca-Cola

Pepsi-Cola

Balduino

i Fabiola!

Plaers culpables

No sempre cal anar al cinema amb la intenció de veure una bona pel·lícula; de vegades pots passar una estona molt entretinguda amb una pel·lícula regular o més aviat dolenta (aneu a veure “Mamma mia!” per comprovar-ho). Aquest dissabte hem anat a veure “Miss Pettigrew lives for a day” (“Un gran día para ellas”, en castís) i me l’he empassada amb un gran somriure. No gosaria recomanar-la a ningú a menys que:

-Us agradi el glamour dels anys 30.
-Us satisfacin les històries una mica previsibles i una mica passades de moda.
-I, sobretot, adoreu l’encant tan particular de Frances McDormand (o bé sou fans d'Amy Adams, que també és plausible).

Família desestructurada

Tinc cinc fills tísics i prims, i amics íntims, vint-i-cinc.
(d'El Català, mare de totes les llengües)

El català (i el castellà) que ara es parla (III)

Com persones ben educades que som, la nostra mare ens va ensenyar que quedava molt lleig tractar algú de mentider, per tant evitem emprar l’expressió “Això és mentida!”. És preferible utilitzar “és fals”, “no és cert” o “no és veritat”.

Ara bé, hi ha gent tan delicada (sobretot en aquest gènere de programes de televisió en els quals es tiren els trastos pel cap) que opta per replicar: “Això és incert”.

I no és ben bé el mateix.

La modernitat era això

Imagina quatre músics (baix, bateria, guitarra i teclats), dos d’ells amb barbes poblades i aires de predicador del far-west, un altre amb galons i xarreteres platejades, el quart vestit de lapó amb un tocat de plomes de fantasia. Imagina un espectacle amb projecció de taques de colors psicodèlics, fotos solaritzades i efectes de fum. Imagina que sona una música planejant, espacial, panoràmica, de lent desenvolupament i d’interrupcions catàrtiques, una música que convida a balancejar-se i fumar-se un porro (i, efectivament, a la sala flota el flaire de la xocolata). Pink Floyd després de fer fora a Syd Barrett? Gairebé.

En realitat són Sigur Rós, una de les bandes més cool del nou segle, que aquesta nit han tocat als baixos del Palau Sant Jordi. Durant el concert m’he preguntat més d’una vegada que era el que distingia aquests islandesos dels seus avis psicodèlics dels seixanta i, superficialment, no hi he trobat tantes diferències. Coneixent l’embolcall dels seus discos, es percep una absència gairebé absoluta de “literatura” i potser en aquesta abstracció sense coartades residiria la seva modernitat. Compareu (per posar un exemple simptomàtic de tota una generació) vells títols de cançons dels Pink Floyd, com ara "Several Species of Small Furry Animals Gathered together in a Cave and Grooving With a Pict" amb el tercer disc dels Sigur Rós, de nom (), on les cançons no tenen títol. Afegiu-hi unes lletres cantades en falset i en una llengua inventada (o això és el que diuen, perquè per a mi l’islandès em sona tan estrany com si l’acabessin d’inventar) i ja tenim el súmmum de l’exotisme per consum de les noves generacions.

De tot el que acabo de dir es pot desprendre que sóc partidari acèrrim dels temps passats, quan la veritat és que m’ho he passat de conya revisitant-los corregits i augmentats. Segurament en aquesta època de música tan sincopada i fragmentària ens feia falta, com a novetat per desmemoriats, un toc d’amplitud etèria en Panavision (sense caure en la beneiteria insípida del chill out).

Imagina que Jon Thor Birgisson toca la guitarra amb un arc de violí i que Georg Holm copeja el seu baix amb una baqueta. Imagina que sonen celestes, glockenspiels i tambors tribals, que cau una nevada i que sobre les làmpares japoneses es projecten els músics. Imagina un cel estelat. Em fas el favor de passar-me el porro?

El bloc és mort, visca el meu bloc!

Jo, que estava tan content del meu bloc i dels seus tres fidels lectors (sense comptar en Josep), m’acabo d’assabentar que una vegada més arribo tard. Segons un article de Paul Boutin a Wired, els blocs podien estar bé l’any 2004 com a plataforma per donar veu a desconeguts malabaristes de les paraules i a crítics d’aguda independència; però que avui dia la blogosfera és cosa del passat i està dominada pels diners. Els blocs millor classificats a Technorati, per exemple, pertanyen tots a professionals, a revistes online amb un equip de 30 persones al darrera o bé a campanyes de màrqueting encobertes; mentre que les humils pàgines personals han quedat desplaçades a les catacumbes dels cercadors.

Segons el senyor Boutin en l’actualitat els únics que s’interessen pels vells blocs són els busca-raons que es complauen en deixar comentaris insolents, de manera que s’ha perdut totalment el sentiment inicial de comunitat còmplice.

El futur sembla raure en Twitter, Flickr i Facebook, xarxes socials que es ramifiquen vertiginosament i permeten el tràfic ràpid i senzill d’imatges, vídeos i petits textos. Twitter, amb la seva limitació de 140 mots per missatge, sembla el futur de l’escriptura de blocs.

Bé, fins aquí els vaticinis del guru que, com a tal, sempre estarà disposat a certificar la mort d’alguna cosa, sigui la novel·la, la minifaldilla o la cuina mediterrània. Per descomptat la revista Wired era d’allò més moderna cap a l’any 97, per tant, per llei de vida (o per llei de moda), és impossible que continuï a la cresta de l’onada. O sigui que no cal fer-li molt de cas. A més, no tots estem aquí per fer milers d’amics, guanyar pasta o batre un rècord. Jo em conformo amb anar escrivint aquestes descàrregues de paraules, que sovint superen el límit de les 140, i que em deixen molt satisfet.

És més del que podia esperar després de quatre anys de sequera creativa.

Els bisbes i la Gran Carbassa

Gràcies a Déu, mentre existeixi la Conferencia Episcopal, no em faltarà inspiració per escriure aquests allaus. Ara es depenjen amb un ferotge atac contra el pujant costum de celebrar la festa de Halloween a Espanya en detriment de la tradicional festa dels difunts. Lamenten que, enlloc de dur els nens als cementiris per posar crisantems sobre les tombes dels familiars traspassats, els pares fomenten una visió carnavalesca i festiva de la mort, un assumpte que caldria prendre sempre seriosament.

Afegeixen que la festa de Halloween té origens pagans i que els celtes la nit del 31 d'octubre celebraven el culte al déu de la mort i les tenebres amb sacrificis animals i humans. I que la culpa de l'èxit d'aquesta festivitat entre nosaltres prové del cinema americà.

Reconec que serà difícil erradicar aquesta tendència pagana, perquè el personal, si el deixen escollir, sempre preferirà la gresca a la freqüentació dels fossars. De totes maneres en aquesta ocasió (i no voldria que els bisbes es fessin il·lusions) estic bastant d'acord amb els arguments de la CE. Jo també sóc més partidari d'un plat de panellets amb un gotet de moscatell.

El català (i el castellà) que ara es parla (II)

On diu: La vetlla de Tots Sants el timador va optar per no cridar l'atenció.

S'ha de llegir: La nit de Halloween l'enginyer social va decidir mantenir un perfil baix.

El català (i el castellà) que ara es parla

En els meus anys de creixença, allà pels 60 del passat segle, es parlava molt dels "complexos", especialment del complex d'inferioritat. Aquest terme ha desaparegut del nostre vocabulari. Ara se'n diu "manca d'autoestima". Com que suposo que aquest canvi en el meu vocabulari és responsabilitat dels psiquiatres, no el discutiré (no fos cas que em sotmetessin a un electroxoc de pastilles).

Però hi ha altres expressions més profanes que també han sofert una mutació al llarg dels anys. Ja no podem mencionar la "intolerància", que sona lletja (i remet al cripto-feixista Griffith), hem de dir "tolerància zero". Una foto de grup ha esdevingut "la foto de família", encara que el lligam entre tots ells sigui més aviat sanguinari que sanguini. Dels "danys col·laterals" val més no dir res.

Clavells

Fa molt de temps que no veig clavells. Era una flor humil, una mica feréstega, amb certes connotacions folklòriques, però que arrelava als nostres balcons sense donar problemes. Espero que la seva desaparició sigui un efecte de la moda (qui vol clavells ara que les orquídies es poden cultivar fora de les capses de plàstic?) i no la irreversible aniquilació de l'espècie en alguna hecatombe ecològica.

Recordo l'aroma embriagador de les clavellines que el meu avi tenia al terrat, davant de la cúpula de la Mercè. I els esqueixos que la meva mare anava repartint pels testos de la terrassa i que sempre arrelaven sense complicacions.

L'altre dia li ho comentava al meu company Josep i ell ni tan sols recordava que els clavells fessin olor. Així és com el món es va empetitint sense adonar-nos-en.