Milton Glaser+

La mort el passat 26 de juny (el dia del seu aniversari número 91) del dissenyador Milton Glaser va ser coberta expeditivament per la nostra premsa amb la menció de les seves dues obres més conegudes —el pòster amb la silueta de Bob Dylan i l'eslògan "I Love New York"— i poca cosa més. Amb prou feines algú va recordar el redisseny del diari La Vanguardia de 1989, tot i que va ser un treball que ens va tocar de prop. Com que l'home protagonitzà una llarguíssima i brillant carrera des de la dècada dels 50 fins a la seva mort, intentaré mostrar aquí algunes de les seves obres, encara que només sigui per documentar-me a mi mateix.

L'any 1968 Glaser va associar-se amb el periodista Clay Felker per fundar la revista "New York", precursora de les publicacions d'informació urbana (Time Out, Guía del Ocio...) de tanta utilitat pels ciutadans amb ganes de sortir de casa. Dalt podeu veure un dels seus cartells publicitaris que evidencia que Glaser, a més d'un gran dissenyador, era també un excel·lent il·lustrador.

La seva faceta com a tipògraf no ocupa la parcel·la més important de la seva obra i es cenyeix sobre tot a títols i capçaleres. La seva lletra més recordada és la "Baby Teeth" (Dents de llet), nom que rep segurament per la forma graonada de la "E". Abaix podeu veure una aplicació d'una variant d'aquesta tipografia a la coberta d'un disc, on també es pot observar el seu estil entre pop i psicodèlic que emprava als anys 60. Encara que recordi poderosament "Yellow Submarine", caldrà atribuir-ho a les tendències estètiques de l'època, perquè Milton Glaser no va tenir res a veure amb la cinta d'animació de The Beatles.

Una altra tipografia seva que ha gaudit d'una bona difusió és la Glaser Stencil de 1970, que recorda una plantilla d'estergir des del seu propi nom.

A continuació us poso tres exemples d'eficàcia gràfica, bona prova que menys és més (segons i quan).

Però trobo que Milton Glaser brillava més quan li permetien integrar les seves il·lustracions en els dissenys. Crec que tots els següents exemples són indiscutibles.

Vaughan Oliver (1957 - 2019)

This Mortal Coil, "It'll End in Tears" (1984)

Vaughan Oliver va morir el passat 29 de desembre als 62 anys. De vegades cal que arribi la mort per posar nom a un artista que ens ha anat acompanyant tota la vida sense que ens molestéssim mai a descobrir qui era. Oliver va participar des del seu inici en el disseny dels discos de l'exquisida companyia independent 4AD i fou l'imprescindible responsable de dotar-la d'una estètica inconfusible, onírica i nostàlgica amb un punt inquietant, com el contingut d'una Wunderkammer o unes golfes per explorar. Imatges borroses i falsament abstractes, sovint en blancs i negres o sèpies, quan convingué també va emprar el color de forma quasi agressiva.

Personalment l'associaré sempre a grups favorits meus com Cocteau Twins, This Mortal Coil, Mojave 3, Red House Painters o el malaguanyat Jóhan Jóhannsson, tot i que la simbiosi més duradora la va establir amb Pixies de qui va fer pràcticament totes les caràtules. També dissenyà esporàdicament per noms llegendaris com Scott Walker, David Sylvian i Robert Fripp, o David Lynch.

Independentment de raons sentimentals, trobo que totes aquestes obres són d'una altíssima qualitat que ultrapassa la seva funcionalitat. Una pena que Oliver desaparegui encara jove i amb la creativitat intacta.

Cocteau Twins, "Treasure" (1984)

Cocteau Twins, "Head over Heels" (1983)

This Mortal Coil, "Filigree and Shadow" (1986)

Cocteau Twins, "Victorialand" (1986)

Pixies, "Surfer Rosa" (1988)

Pixies, "Doolittle" (1989)

Pixies, "Bossanova" (1990)

Pale Saints, "The Comforts of Madness (1990)

The Breeders, "Pod" (1990)

Red House Painters, "Down Colorful Hill" (1992)

Mojave 3, "Ask me tomorrow" (1995)

Jóhann Jóhannsson, "Fordlandia" (2007)

Cocteau Twins, "Heaven or Las Vegas" (1990)

Per Sant Jordi vaig comprar un llibre

Suposo que ja ho hauré dit alguna altra vegada que per Sant Jordi no acostumo a comprar llibres per les evidents incomoditats que comporta: les multituds que envaeixen els carrers des de primera hora del matí no constitueixen l'entorn més idoni per dedicar-se a triar i remenar. No sóc fetitxista de les edicions dedicades, i l'atractiu del descompte tradicional ja me'l fa la meva llibreria de confiança qualsevol altre dia de l'any. Com que, malgrat tot, a casa mantenim la tradició de regalar-nos llibres (i roses), els adquirim tranquil·lament dies abans.

Enguany, però, he faltat a la meva tradició personal a causa d'un incident bastant desagradable. Resulta que uns malfactors van entrar la matinada del 22 d'abril a la llibreria Al·lots de Barcelona, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Sembla ser que no es van dur res de valor (els llibres mai no són atractius per a la delinqüència o el vandalisme en general), però van causar desperfectes a la reixa i a la porta de vidre. Un corrent de solidaritat envaí les xarxes, tot convidant els lectors a fer costat a la llibreria violentada.

A casa no hi ha criatures (almenys en el sentit més estadístic de la paraula); però, com que quan un llibre és bo, els termes "infantil" o "juvenil" sobren, no em va costar gens trobar un títol que em vingués de gust. Es tracta de "Què vol dir, això?", preciós volum de l'influent dissenyador Enric Jardí, editat per comBel el febrer de 2019 (hi ha també edició castellana que, totxament, es diu "¿Qué significa?").

"Què vol dir, això?", adequat per a infants de cinc anys o més enllà, proposa un viatge fictici, desdoblat com a jornada d'aprenentatge, on cada experiència quotidiana s'emmiralla en un potencial d'icones, dèries polítiques, i símbols. És un llibre bell, admirable, i perfectament editat, que funciona molt bé com a objecte de desig dels observadors de la segona fornada.

Pronostico que aquesta serà la primera baula de la meva particular "Ofensiva Jardí".

Res de tinta tonta

Un altre dels meus humoristes favorits és Flavia Álvarez-Pedrosa, coneguda artísticament com Flavita Banana. Va néixer el 1987 a Oviedo, però fa temps que resideix a Barcelona, on va estudiar Disseny i Il·lustració (Escola Massana). Des de l’any 2016 la seva carrera ha esdevingut fulgurant, amb tres llibres publicats, col·laboracions a «SModa», el desaparegut «Orgullo y satisfacción», «Mongolia», «Jotdown» o «El País». I, pel que puguin valer aquestes xifres, compta amb més de 354.000 seguidors a Instagram i més de 507.000 a Facebook.

Quan vaig començar a conèixer Flavita, els seus dibuixos de tinta negra em van semblar maldestres i poc atractius, de manera que em vaig deixar seduir per la intel·ligència del seu contingut. Ara que em són molt més familliars, els hi trobo totes les gràcies en la seva concisa espressivitat i em semblen el complement ideal pel seu humor tan bèstia com penetrant.

Moltes de les seves vinyetes tracten de relacions afectives de parella, a les que aporta la perspectiva d’una dona jove i perspicaç, encara un punt de vista poc freqüent en el món majoritàriament masculí de les il·lustracions d’humor. Però el seu univers aviat s’ha expandit més enllà de les històries d’amor i sexe, per burlar-se dels estereotips, defensar la lectura o exhibir un humor negríssim de clara filiació hispana.

Un dels seus hits més grans és la vinyeta següent, la qual, diu l’autora, l’ha vista reproduïda en tota mena d’idiomes i formats. Els experts li aconsellen que, per evitar aquesta mena de plagis, inclogui a la imatge una marca d’aigua o una firma indestriable del dibuix. Flavita Banana afirma que es conforma si tots els que la reproduïm donem la denominació de l’autor. Queda dit.

Si la voleu conèixer, res millor que començar per «Archivos Estelares» (Astiberri, 2017), una antologia molt completa de les seves millors vinyetes.

Agatha vestida per Adams

I així arribem a l'obra que donaria més fama a l'artista: la seva col·laboració durant més de vint anys amb les editorials que publicaven les novel·les d'Agatha Christie en edicions de butxaca. Un èxit ressonant de crítica i públic que el conduí als excessos d'haver d'il·lustrar el mateix títol més d'una vegada (i de dues).

Per a la capçalera de l'apunt he escollit aquest exemple aparentment innocent de la coberta de "Cinc porquets", que tan bé il·lumina la inherent perversitat d'Adams. Una il·lustració immaculada amb un ambigu morter farmacèutic en primer terme. Al darrere s'entrellegeix el poema popular que comença comptant els dits de la mà, des d'aquell garrí impulsiu que va anar al mercat, i acaba en matança del porc.

Ningú no li negarà a Adams el seu control tècnic del patró hiperrealista; tot i que el seu vocabulari argumental podria ser més que discutible per la seva barreja d'incongruències i truculència barata. A mi, he de dir que m'agrada, quasi sempre, malgrat la seva manca de versemblança. Us poso alguns exemples no escollits a l'atzar on es combinen elements heterogenis pensats per provocar la inquietud.

Aquests dissenys s'utilitzaren també per edicions estrangeres. Acabem de veure un exemple en francès, "Le chat et les pigeons", i no podem oblidar les Selecciones de Biblioteca Oro d'Editorial Molino. "El asesinato de Rogelio Ackroyd" i "El espejo se rajó de parte a parte" eviten el recurs del bodegó, però continuen sent tan suggestives com inquietants (un pèl "gore" la primera).

La que ve és la novel·la més popular de la Christie i també la que més títols ha tingut. Es va publicar a Gran Bretanya el novembre de 1939 sota el títol de "Ten Little Niggers", fent referència a una popular cançó infantil. A l'hora d'editar-la a l'altra costat de l'Atlàntic, on la paraula "nigger" ja resultava despectiva, es va optar per "And Then There Were None" ("I aleshores no en quedà cap"), que és el vers final de la cançó, i que acabat sent el títol definitiu en totes les edicions en llengua anglesa (tot i que també ha sigut coneguda com "Ten Little Indians").

En català, fins fa ben poc s'ha mantingut el títol "Deu negrets", encara que aquest diminutiu faci dècades que sona paternalista. Sorprèn però que a l'edició de Fontana Books als anys 60 es mantingués encara el títol original i que Tom Adams emprés la controvertida imatge d'un nino Golliwog (penjat en el que bé podria ser un cas de linxament!) com a tema principal. Bé, espero que alguna cosa haguem avançat en la qüestió de no ferir sensibilitats.

De vegades Adams pot esdevenir massa delirant pel meu gust. No sé si seria influència de la psicodèlia de l'època; però la seva solució per "Destí desconegut" em fa pensar més en The Moody Blues que en Agatha Christie.

I en la seva època de segones versions podia ser emprenyadorament manierista, com ara aquí, on només falta la Patum de Berga per completar l'efecte.

Per desengreixar i no acabar amb una nota amarga, us deixo amb tres cobertes que sí que m'agraden. Només afegiré que "The ABC Murders" és potser la meva novel·la favorita de la Christie i que la coberta d'Adams és potser la meva favorita de les seves. I no em puc creure que en català la titulessin amb la insipiditat d'"Assassinats en ordre alfabètic".