Anna entre bambolines

Després de la recent experiència amb “Anna Karènina” al club de lectura de Vic, un cert interès per veure la versió que s’havia tret Joe Wright de la màniga semblava justificat; especialment, perquè tenia notícies que l’adaptació del dramaturg Tom Stoppard no havia seguit els procediments estàndards per apropar les joies de la literatura universal al gran públic, sinó que havia optat per una visió tan personal com estilitzada, cosa que ja m’està bé. Perquè, francament, no crec gaire en la possibilitat de transmetre les virtuts d’una obra literària a altres mitjans, sobretot quan es tracta d’una novel·la tan indiscutible i monumental com “Anna Karènina”, i per tant prefereixo l’aproximació creativa i lateral que no una inassolible fidelitat feta de reconstrucció pulcra i historicista.

En aquest sentit la lectura de Wright/Stoppard no decep des de les seves primeres imatges d’un teatre buit, on s’alça el teló i la immortal història de Tolstoi comença a tenir lloc sobre l’escenari. Així, mentre la càmera es mou entre fluida i artificiosa per les dependències del teatre, màgics moviments d’envans i paravents van fent aparèixer davant dels nostres ulls des d’un restaurant, fins a l’interior d’un vagó de tren o un hipòdrom. L’estilització inicial és tan deliberada com en una comèdia musical i per uns moments fa pensar en el “Moulin Rouge” de Baz Luhrman en versió sedada. Més endavant la pirotècnia formalista es modera (o potser és que l’espectador s’hi acostuma), però el que no hi ha dubte és que Wright té una visió molt precisa de com vol explicar la seva història. Què pretén dir-nos, que la societat està regida per rígides normes similars a les d’una representació teatral? Que Anna, en desafiar aquestes regles, és l’únic personatge viu?

Siguin quines siguin les intencions del director, no crec que afavoreixin la comprensió de la narració. Wright, que és sobretot un estilista, aconsegueix això sí imatges molt belles des de la seva absoluta irrealitat, com ho són la seqüència del gran ball o el clímax a les curses de cavalls. Inevitablement en una novel·la de gairebé mil pàgines moltes de les seves peripècies han hagut de ser sacrificades, la més curiosa de totes per la seva rellevància, l’intent de suïcidi de Vronsky.

Qui només conegui “Anna Karènina” per les seves translacions cinematogràfiques, potser ignorarà que paral·lelament als amors dissortats de la protagonista, hi ha una segona trama igualment important entorn del propietari rural Levin i el seu festeig inicialment fallit amb Kitty. Atès que Levin és sens dubte l’alter ego de Tolstoi, es comprendrà que aquesta part del llibre contingui molta més reflexió existencial que no pas acció; per això sol estar absent de la majoria d’adaptacions al cinema. Sorprenentment Stoppard ha inclòs més dosis de Levin del que és habitual amb el que aconsegueix excitar-nos la curiositat i deixar-nos després insatisfets, amb ganes de saber-ne més.

Malgrat les conegudes excel·lències dels actors britànics, una posta en escena (mai millor dit) tan epidèrmica com aquesta, no afavoreix les seves possibilitats de lluïment. Per a Keira Knightley (Anna), sempre tan decorativa, el plantejament juga al seu favor i fins i tot li he cregut descobrir indicis de maduració interpretativa. Igualment bonic de veure, però totalment erroni en el paper, és el Vronsky d’Aaron Taylor-Johnson. Qui hauria de ser tot un tros d’home capaç de dur a la perdició una dona adulta, apareix aquí com una derivació de Justin Bieber amb borrissol al llavi superior. Amb tota seguretat, només Jude Law com el cornut Karenin, dota el seu paper de consistència i humanitat.

Com ja he dit al començar, en matèria d’adaptacions de clàssics favorits, abans que una còpia correcta (com m’oloro que serà la pròxima “Grans esperances” de Mike Newell), doneu-me un intent fallit, però amb un excés d’ambicions, sempre que ens proporcioni un parell d’hores de plaers superficials i titil·lants.

Per un manat de llonganisses…

Passades les dotze del migdia pujo al tren; fa pudor de goma, de desinfectant i de peus. Em recorda aquella olor tan especial de les vaqueries de la meva infantesa. Ou sont allées les vaches d’antan? Ens anem aturant a una estació i a una altra sense arribar a sortir de l’àrea metropolitana, com si un filat de xarxa rovellada ens impedís l’escapatòria cap als cels blaus de l’hivern que anuncien gloriosament el meu dia de festa. Superats els congostos del Congost, se m’apareix el Pirineu o el pre-Pirineu (sempre els confonc) nevat.
A l’estació de Vic m’espera Matilde Urbach per repetir el suculent ritual de dos anys i mig enrere, quan ens trobàrem per parlar de Dickens. Com que ara el subjecte de la nostra atenció és la Karènina de Tolstoi, Matilde evita acostar-se a l’andana i jo vigilo on poso els peus per no acabar fent acudits de mal gust.

Fem una passejadeta pre-prandial per uns carrerons deserts i agradables, sota una volta celeste que desmenteix la mala fama de la climatologia vigatana. Anem a petar a l’immortal Ca l’U, on es pot dinar esplèndidament, contemplats pels frescos de Francesc Pla el Vigatà. No revelaré el contingut de la nostra (viva) conversa que, de ser coneguda, suscitaria escàndols sense fi entre els comentaristes socials de la xarxa.

M’interessen coses tan sumament peculiars que acabem visitant la Biblioteca Episcopal. Ens rep mossèn Gros, qui abans d’accedir a fer de guia, demana que el deixem calçar-se una armilla de forro polar. No és d’estranyar, perquè a l’interior de l’edifici el termòmetre marca els set graus. La biblioteca és un laberint important que volta els alts del claustre de la catedral. Els llibres, entre ells més de 200 incunables, estan protegits (és un dir) per filats hexagonals de galliner. Hi ha col·leccions completes de l’obra dels usuaris més il·lustres: Verdaguer, el pare Claret i per descomptat Jaume Balmes. Mossèn Gros ens allarga uns caramels minúsculs, ideals per combatre la ingestió involuntària de pols. Em fa pensar en els caramels tous del professor Calys a “L’estel misteriós”. Veig una foto del capella amb un noi barbut i un nadó; el mossèn ens explica que va ser presa a Nova York i que els havien fet fora d’un restaurant on estaven expressament prohibides les criatures (país clarivident!)

Després del fred luterà de l’arxiu, al carrer hi ha una tebior quasi tropical. L’alegria dura poc i entrem a la gelor de la catedral, on una monja jove (de procedència estrangera i desconeguda) s’ha espavilat a aprendre el català amb el sol objectiu de cobrar-nos un euro per visitar els racons més incòmodes del temple. Les pintures de Similor d’en Sert em semblen més insignificants que la primera vegada que les vaig veure en plena infantesa, però el retaule de Sant Pere de Pere Oller és una obra mestra del gòtic, encara que la tinguin amagada al quarto dels mals endreços. Passem testimonialment pel claustre i per una capella rodona i barroca.

Reprenem les forces amb unes tisanes servides a un pub reconvertit en “txiqui-park” i després anem de “shopping” d’embotits, el meu veritable propòsit per visitar la ciutat. Anant amb la Matilde per aquests carrers ens hem d’aturar cantonada sí, cantonada també per saludar coneguts. Es diria que, fora de les magribines velades, la resta de transeünts són artistes o lletraferits, un nivellàs.

En quant al club de lectura, bona entrada i un èxit descriptible. La novel·la de la Karènina és un clàssic que sol agradar a tota mena de públics, potser perquè toca molts pals i té una mica per satisfer a tothom. M’he trobat còmode amb l’experiència i l’endemà em preguntava perquè no m’havia dedicat a un ofici de lletres enlloc de perdre el temps al món de les finances. Com seria de feliç amb una tartana i un ruc voltant Catalunya per dur la bona nova tolstoiana als clubs de lectura d’arreu del país!

Catàleg de portes (1)

Porta de Kiev, mencionada per Mússorgski

Com a noi obedient que sóc, rellegeixo “Anna Karènina”, no sigui cas que el club de lectura de la Triadú, previst pel mes de gener vinent, m’atrapi amb els pixats al ventre i sense haver fet els deures. La novel·la de Tolstoi pot presumir d’un dels inicis més cèlebres de la literatura universal i a la meva edició electrònica d’EDAF (traducció de Santos Hervás, revisada per Olga Penzova, russa ella) diu així:

Todas las familias felices se parecen, pero las infelices lo son cada una a su manera.

La frase sona portentosa, com si estigués escrita en pedra al calendari del pagès, i vol demostrar que l’autor té les idees clares i que segurament el que seguirà serà una il·lustració d’aquesta asserció. Vladimir Nabokov, que era més partidari de Tolstoi que de Dostoievski, iniciava la seva novel·la “Ada” amb aquestes paraules:

“Totes les famílies felices són més o menys dissemblants; totes les infelices ho són més o menys igual”, diu un gran escriptor rus al principi d’una famosa novel·la (Anna Arkadievitch Karenina, transfigurada a l’anglès per R. G. Stonelower, Mount Tabor Ltd., 1880).

El gran fetiller de Petersburg capgira la sentència de Tolstoi, escampa algunes inexactituds i a continuació s’afanya a informar-nos que poc té a veure la crònica familiar d’Ada i Van amb la novel·la que protagonitza l’Anna K. Són les servituds d’escriure a la segona meitat del segle XX, quan les grans certeses esdevingueren material  sospitós i la posició acceptable fou la del dubte perpetu.

I ja ficats de ple en la matèria, me n’adono que encara no havia escrit mai en aquest bloc sobre les frases amb les que s’inicien les novel·les —tot un clàssic dels blocs amb pretensions intel·lectuals—, o sigui que ho faré ara que començava a embolicar-me amb les famílies més o menys desgraciades. I és que un inici de llibre amb una frase sentenciosa, que sembla que no pugui admetre discussió, és una forma immillorable de captar l’atenció del lector. Per això són justament famosos principis com el de la Karènina o el de “Orgull i prejudici”, on Jane Austen dicta fets incontestables amb una fina ironia britànica:

És una veritat universalment reconeguda que un home solter amb una bona fortuna a la seva disposició ha de necessitar una esposa.

I a continuació, molt conseqüent amb aquesta primera frase, Austen es dedica a mostrar com és de difícil casar un solter amb possibles.

Continuo en terreny britànic, i encara que la meva obertura favorita d’una novel·la de Dickens sigui la de “Bleak House”/”El Casalot” —una estampa atmosfèrica plena de boira i sutge, digna de Piranesi—, la més cèlebre pertany a “Història de dues ciutats”, potser pel seu caràcter lapidari que tant ens agrada als lectors.

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, era l’edat de la saviesa, era l’edat de la beneiteria, era l’època de les creences, era l’època de la incredulitat, era la temporada de la Llum, era la temporada de la Foscor, era la primavera de l’esperança, era l’hivern de la desesperació…

Sense pensar-m’ho gaire, un altre principi de novel·la que em sembla impecable és el que escrigué Herman Melville per a “Moby Dick”. La breu frase “Call me Ishmael” (Digue’m Ismael), aborda de forma molt directa el lector i pretén tractar-lo de tu a tu per aconseguir la confiança que busca tot narrador. Sembla voler deixar enrere les convencions per explicar el que realment importa, encara que sigui a través d’una mentida.

Tanmateix un bon íncipit no garanteix la qualitat d’una obra. I el viceversa també és vàlid. No tornaré a explicar aquell cèlebre cas històric, on era tan infame la primera frase com la resta del text, sinó que m’ocuparé d’altres aventures literàries; però com que les costures d’aquest apunt són a punt (pun! o pum!) de rebentar, ho deixaré per a més endavant.

Rentrée

Encara que jo he estat en actiu bona part del mes d'agost, em fa l'efecte que avui s'inicia realment la reincorporació civil del personal, almenys a nivell domèstic.

De cara a la nova temporada poc puc prometre, llevat de la tediosa exposició de les fotos de vacances i d'alguna explossiva reacció contra David Foster Wallace.

Als sospitosos habituals (Carroll, Hergé, Dickens), tots mereixedors de nova entrada, hi afegiré Tolstoi, comte visionari que em conduirà de nou a Vic.

Em temo que he acabat amb els mapes de metro, però de segur que algunes ciutats aspirants presentaran les seves candidatures.

I, si no queda cap altre recurs, la tardor serà de segur calenta.

Estarem distrets.