Dos ídols pop

S’acaba d’editar aquest gener a Anagrama un llibret de Nick Hornby que amb un títol com Dickens y Prince. Un tipo de genio muy particular necessàriament m’havia d’atreure l’atenció. D’entrada sobta la idea de posar en una mateixa frase dos personatges aparentment tan diferents —no comparteixen ni nacionalitat, ni època, ni àmbit professional—, de manera que tot sembla indicar una ocurrència nascuda en una vetllada alcohòlica en un pub. Però aviat Hornby s’afanya a assenyalar algunes similituds interessants, com per exemple que tots dos van morir a la mateixa edat, que van gaudir d’una popularitat colossal abans d’haver arribat als trenta anys o que van patir alguna mena d’abandó durant la infantesa.

En realitat, mentre que Dickens va morir als 58 anys, a Prince li faltaren gairebé cinquanta dies per tenir-los. Bé, no cal ser tan puntimirat, de fet una tal edat podia considerar-se provecta a l’època victoriana, però al segle XXI estem a un pas de classificar-la com a juvenil. També podríem adduir que en el terreny de la música pop l’èxit —si arriba— sol produir-se abans de la trentena, mentre que a la literatura acostuma a ser més tardà. Pel que fa a les respectives infanteses, cadascuna va ser desgraciada a la seva particular manera. Són ben conegudes les estretors que patia la família de John Dickens i el trauma de per vida que va sentir el jove Charles quan el van enviar a treballar a una fàbrica de betum. Els pares de Prince, tots dos músics, no disposaven d’una economia gaire més sanejada, i a partir del seu divorci el jove prodigi va anar rebotant entre les cases dels dos progenitors fins acabar dormint al soterrani d’un amic de l’escola.

El que no es pot negar és que tots dos foren uns pencaires fora de tota mida. Apart d’escriure quinze novel·les —en alguna ocasió de forma simultània—, gairebé totes de talla XL, Dickens va produir centenars de contes i articles periodístics, Fou l’autor de nombroses obres teatrals, en l’escenificació de les quals s’implicà fins al punt d’actuar en alguna d’elles. També fou editor de publicacions periòdiques, incansable escriptor de cartes i promotor actiu de diverses causes que considerava justes com la protecció de la infantesa o el dret a l’educació. Viatjà freqüentment donant conferències i escenificant monòlegs a partir de les seves obres amb un èxit aclaparador. I no cal menystenir la seva atrafegada vida social i les exigències de la seva nombrosa família.

Prince no presenta aquesta diversitat d’interessos. La seva principal obsessió era la música: compondre-la, interpretar-la i enregistrar-la; però el volum de la seva producció no admet comparacions. Es calcula que entre els anys 1983 i 1984 va gravar 108 noves cançons i el seu llegat de cançons encara no publicades s’estima entre tres i cinc mil, el que garanteix un futur ple d’àlbums inèdits durant les properes dècades.

Un altre punt de coincidència entre els dos artistes és la seva defensa dels drets d’autor com a conseqüència de la seva immensa popularitat. Dickens va haver de lluitar pels seus drets i contra la pirateria en una època en la qual la comunicació de masses era encara a les beceroles. En el seu moment les seves reivindicacions no foren enteses, ja que el fet que el plagiessin o l’editessin clandestinament era considerat una mena d’homenatge. Prince per la seva banda va tenir molts problemes per mantenir el control de la seva obra enfront de la indústria discogràfica. Molts recordarem la seva rebel·lió contra Warner Bros que va materialitzar-se rebatejant-se amb un símbol impronunciable.

Una dada curiosa que també agermana a Dickens i Prince és la relativa pèrdua del favor del públic a la darrera fase de les seves respectives carreres, potser perquè tanta facilitat creativa sol acabar derivant en desinterès. Hornby completa el panorama aportant també dades sobre les seves vides sentimentals i familiars, tot i que en aquest cas no es pugui dir que guardin similituds. 

Dickens y Prince es ameníssim i ve ple d’informació curiosa i perspicaç. Recomanable per a qualsevol amant d’un dels personatges titulars o del propi autor, que no pot ocultar que aquesta mena de Vides paral·leles és una excusa per parlar de dos artistes difunts que estima, admira i li continuen servint d’inspiració pel seu propi treball. En definitiva una obra més sòlida i emotiva del que la seva mida podria suggerir.

Dickens manual d'ús

 

Pip i els seus amics intenten ajudar el fugitiu Magwitch

Una lectura pública de Charles Dickens

Dickens al desert

 

Disseny de Susana Ullibarri

    —El desert —va dir, com si respongués a la pregunta que jo no havia plantejat—. El desert, Darley, nano! Una cosa digna de veure. —D’una de les butxaques grans va treure un exemplar d’Els papers pòstums del Club Pickwick. Va dir—: Ep, que no em descuidi d’emportar-me’n un exemplar nou; si no, els nois no m’ho perdonaran.

    Era un llibret tot llardós, grapejat, amb un forat de bala a la coberta, tacat d’oli.

    —Constitueix tota la nostra biblioteca, i algun fill de puta s’hi deu haver netejat el cul. Els he jurat de canviar-lo per un de nou. N’hi ha un exemplar a l’apartament. M’imagino que en Pombal no s’enfadarà si l’hi pispo. És absurd. Quan no estem en acció, jaiem i un de nosaltres llegeix en veu alta als altres, sota els estels! Absurd, amic, però no pas més absurd que qualsevol altra cosa. Tot és més absurd cada dia que passa.

Clea, Lawrence Durrell (traducció de Lluís-Anton Baulenas)

Per acabar bé l’any (VI)

 Més llibres:

• Tres novel·les breus, Lev Tolstoi (Club Editor): recomanar Tolstoi és gairebé redundant; però no deixa de ser admirable que, després de tenir tota la feina feta gràcies a Anna Karénina i Guerra i pau (i després d’haver anunciat que es retirava de la ficció), l’autor ens oferís tres obres mestres tardanes com les que ocupen aquest volum. Bé, potser La sonata Kreuzer —amb el seu marc narratiu possiblement prescindible i un narrador protagonista fatigosament obsessiu— no m’acaba de fer el pes; però les altres dues novel·les són de treure’s el barret. La tremenda Mort d’Ivan Ilitx documenta a la perfecció com és d’incòmode per a tots els implicats i com és de solitari el negoci de morir-se. Però la que més m’ha impactat ha estat Hadjí Murat (l’única de les tres que no havia llegit abans), un relat històric d’àmplia volada que és una mena de Guerra i pau de butxaca. La traducció d’Arnau Barios és sempre un plus. 
• Ocàs i fascinació, Eva Baltasar (Club Editor): després d’una trilogia protagonitzada per dones que semblen fugir del món, aquest cop l’autora aborda una qüestió tan candent com la precarietat (laboral i d’habitatge). O almenys això sembla en la primera part del llibre (la de l’ocàs); després deriva cap a un deliri criminal on m’he vist incapaç de seguir-la.
• Demon Copperhead, Barbara Kingsolver (Navona): l’autora ret homenatge a la baquetejada població dels Apalatxes —sovint tractada amb condescendència com a «white thrash»— amb la vida de l’orfe que dona títol al volum, una mena de paràfrasi del David Copperfield de Charles Dickens. El resultat és tan entretingut com emocionant, però qui conegui l’original trobarà el desenvolupament de la trama força previsible.
• Diarios, Stefan Zweig (Acantilado): anades i vingudes d’un senyor bastant privilegiat per diversos cafès i per les cases d’algunes celebritats. Prometia molt, però l’he hagut d’abandonar allà per la pàgina 200.
• Agnes Gray, Anne Brontë (Viena): la Brontë que em faltava per llegir narra aquí les desventures d’una noia de família vinguda a menys que es veu obligada a treballar d’institutriu a diverses cases de gent de possibles. Sense assolir el nivell de les seves germanes Emily i Charlotte, la novel·la és força llegible i ofereix un bon retrat de la situació de les dones sense recursos a principis del segle XIX.
• El dia de l’escórpora, Miquel Bonet (La Segona Perifèria): recuperació d’una novel·la premiada que va passar injustament desapercebuda en el seu moment. Una vila turística de la costa es veu assetjada per una escórpora monstruosa; les forces locals intentaran posar-hi remei. Malgrat la paròdia a Jaws i una sàtira al poder municipal que podria caure en la previsibilitat, el llibre mostra un estil brillant així com una comicitat de primer ordre.

Cromo

Gentilesa de JT

 

Orfe!

Mig com a revisió aplicada de les adaptacions de Dickens, mig com a regressió a la meva infantesa tardana, he tornat a veure «Oliver!» la pel·lícula de Carol Reed que va causar sensació l’any 68. Com és ben sabut, es tracta de la translació cinematogràfica d’una comèdia musical basada en el famós «Oliver Twist» de Charles Dickens, realitzada en format de superproducció i adreçada a tota mena de públics. És lícit preguntar-se si la versió és fidel a l’esperit, o almenys a la lletra, del novel·lista victorià, i la resposta seria que més al primer que a la segona. Encara que la durada de dues hores i trenta-tres minuts pugui semblar generosa, si descomptem els minuts ocupats per les omnipresents cançons i els interludis a teló corregut del pròleg i la mitja part, el temps que queda per fer avançar la història és ben just i, per tant, l’adaptació omet molts episodis i en simplifica d’altres.

Potser el canvi més notable és que Fagin, el vell mentor de la colla de petits lladres, no acaba penjat com a la novel·la. Així se li concedeix una amnistia al personatge, que tal com el defensa Ron Moody (un dels punts forts del film) és un avar entabanador i murri, però no especialment malvat. De la resta del repartiment, una colla d’excel·lents actors britànics que semblen nascuts per interpretar Dickens, destaca el debutant Jack Wild, completament captivador com el simpàtic pillet Artful Dodger. En canvi el protagonista que fa Mark Lester, resulta excessivament edulcorat, encara que em consta que a l’època va trencar més d’un cor de col·legiala. Afortunadament per a ell, en fer-se adult va evitar el destí de tants nens actors, que acaben enfonsats en les drogues, el proxenetisme o l’obesitat, i va establir-se com a osteòpata i acupuntor.

En tractar-se d’un musical, les cançons de Lionel Bart cobren un gran protagonisme; de vegades destaquen per la seva delicadesa («Where is Love?») o per la seva accessibilitat («Consider Yourself»), alguna s’allarga més del necessari («Pick a Pocket or Two») o cau en la pura vulgaritat («Oom-Pah-Pah»). Invariablement excel·leixen les coreografies de la guardonada Onna White, que omple les escenes de desenes de dansaires marcant amb els seus oficis el bategar d’una gran ciutat. No podem oblidar tampoc els amplis decorats que recuperen el Londres més sòrdid i boirós, encara que sigui el «crescent» ben real que obre el segon acte, on puc datar el naixement de la meva anglofília.

«Oliver!» —còmica i melodramàtica, populista i humana, curulla d’activitat frenètica i de distraccions de tots els colors— constitueix l’ideal d’un digne entreteniment, quelcom no gaire lluny de l’esperit de Dickens. Només s’hi troba a faltar la seva sensibilitat social. 

[Postdata: Veient com «Oliver!» —i tantes altres pel·lícules llargues de l’època («The Sound of Music», «Lawrence d’Aràbia», «West Side Story»…)— deixaven una pausa d’intermedi perquè el «respectable» pogués sortir a fer un riu o una cigarreta, m’he preguntat perquè s’ha perdut aquest saludable costum. Si tenim en compte que en l’actualitat qualsevol bajanada de super-herois s’acosta fàcilment a les tres hores, no seria raonable demanar uns moments de descans abans no ens agafi la síndrome de la classe turista? O potser és una prova de resistència per a les nostres bufetes?]

 

Charles Dickens entra en un bar

Aquests dies rarament dedico una entrada del blog a una sola pel·lícula, però, com ja sabeu, res que es relacioni amb Dickens m’és aliè, per això parlaré avui de «The Tender Bar», encara que els mèrits del film dirigit per George Clooney siguin limitats (passa amb la majoria de les obres de l’actor esdevingut director). Es basa en un llibre autobiogràfic de J.R. Moehringer que es titula igual i que va tenir molt bona reputació quan va aparèixer. L’autobiografia d’Andre Agassi que va escriure pocs anys després també va rebre crítiques entusiastes. Per tant tinc la fundada sospita que Moehringer és un escriptor a qui cal llegir, encara que la versió cinematogràfica de Clooney faci tot el possible per llimar la seva personalitat i convertir la història en una col·lecció de clixés prou coneguts.

«The Tender Bar» explica una història convencional de maduració, en el qual un noi de classe obrera, fill de família desestructurada —pare absent, avi esquerp i malhumorat, oncle vividor…— arriba a ser escriptor d’èxit. Per escapar de la parentela excessiva, el noi es refugia al bar del seu oncle, que funciona com improvisada biblioteca, i on els pintorescos parroquians esdevenen els seus mentors no oficials. Per arrodonir aquesta narració tan masegada, el jove s’enamorarà d’una noia de família rica que posarà al descobert les diferències socials.

El guió podria funcionar —els seus materials són bons—, però el producte final queda bonic i sense força. Moltes altres vegades abans hem vist la figura del pare desaparegut i mitificat, l’avi irascible però entranyable o els clients del bar, afables i borratxons, per tant podem imaginar l’efecte buscat encara que les imatges no arribin a assolir-lo. El millor de «The Tender Bar» és Ben Affleck com a oncle còmplice i protector, un paper que no és difícil però que s’agraeix en un film de sensacions tan indiferents.

I Dickens?, us preguntareu. Tot ve perquè així es diu el bar on es refugia el protagonista [en la realitat van canviar-li el nom per «Publicans», després «Edison’s» i de nou «Publicans»] i en una escena l’oncle li dóna al nebot una novel·la de Dickens. Sospito que al llibre de Moehringer les mencions al novel·lista anglès són més abundants. En tot cas, tant el llibre com la pel·lícula en castellà es diuen «El bar de las grandes esperanzas», que és molt dickensià i que ja sabem que és l’últim que es perd. 

Notes de lectura: David Copperfield (2)

'David i Dora' de Frank Reynolds

La primera vegada que David Copperfield va veure Dora Spenlow, hi va caure rendit incondicionalment: va ser un amor a primera vista de manual. A partir d’aquell moment David no tenia ulls per a res més i no podia entendre com la resta de la Humanitat no estava cantant nit i dia lloances a la figura de Dora. Hem de suposar que la noia tenia una agradosa aparença, però no hi ha res més que ens la faci atractiva, si hem de fer cas a la descripció que ens proporciona Dickens. A Dora li agrada presentar-se a si mateixa com poruga, infantil, incapaç de prendre cap decisió pràctica i necessitada del control permanent d’un adult. Lluny de dissuadir David, aquests defectes semblen ser interpretats com si de virtuts es tractessin. Però no ho podem atribuir només a la ceguesa pròpia de l’enamorat, ja que tots els amics de David —en lloc d’advertir-lo que a la noia li falta un bull— coincideixen a trobar-la adorable. Fins i tot la tieta Betsey, que a la resta d’assumptes de la novel·la exhibeix un criteri independent i ben fonamentat, sembla riure-li totes les gràcies.

Com ja es veia a venir, un cop celebrat el matrimoni es fa palesa l’absoluta inutilitat de Dora per a la vida domèstica, ni tan sols en la relativament senzilla tasca de supervisar el servei. Totes aquestes contrarietats no semblen refredar l’encaterinament de David, que es mostra perfectament conformat d’haver-se casat amb una autodenominada «doneta criatura» (child-wife), encara que la seva vida de casat sigui un pur desgavell. Malgrat tot, com que Dickens té designis més alts pel seu protagonista, es treu de la màniga una d’aquelles malalties literàries inexplicables que et va debilitant lentament fins a matar-te i força Dora a fer mutis sense gaires drames. És un gir de guió que des de l’època de Dickens mai no ha satisfet ningú, tot i la poca simpatia que desvetlla aquesta noia tan bleda entre els lectors moderns: sembla que la pobra xiqueta ha estat utilitzada com a mera estació de pas en la maduració del protagonista. Amb molt bon criteri la recent adaptació d’Armando Ianucci optava per una solució del tot post-moderna: era la mateixa Dora la que veia que aquella relació no anava enlloc i decidia sortir de la trama per pròpia decisió.

La mort de Dora, és clar, deixa el camí lliure perquè David es casi amb la dona que Dickens li havia destinat d’entrada: Agnes Wickfield. Si bé s’ha volgut identificar Dora Spenlow amb la capriciosa Maria Beadnell, primer amor del novel·lista, resulta difícil pensar en la seva esposa Catherine quan es llegeix sobre Agnes. David i ella es coneixen des dels temps escolars i repetidament la tracta com a «germana». Lleial, assenyada, devota del seu pare alcohòlic (fins a límits que faciliten la seva fallida professional), Agnes representa totes les virtuts de la bona esposa i mare segons els criteris dictats per la societat victoriana. Amb ella David s’assegura una pau domèstica que no interferirà amb la seva carrera com escriptor. No és de cap manera un ideal romàntic, però ningú ens va dir que David Copperfield tenia reputació de ser un gran amant. 

Notes de lectura: David Copperfield (1)

És conegut el recurs de Dickens de caracteritzar fortament els seus personatges (especialment els secundaris) per fer-los reconeixibles a l’instant. Els sol identificar amb els trets personals més perceptibles, que poden abastar tant les formes com es captenen i es relacionen, les seves particulars aparences físiques o algunes idiosincràsies del llenguatge amb el que es comuniquen. Aquest conjunt d’identificadors, que funcionen gairebé com una etiqueta que penja del coll del personatge, facilita l’orientació del lector en novel·les on el nombre de personatges és molt superior a l’habitual; però li ha costat a Dickens l’acusació de reduir de vegades la comèdia humana a un cert esquematisme.

No obstant, aquest comportament monolític dels personatges, repetit en successives escenes al llarg de la novel·la, pot canviar de sobte quan la trama ho requereix. Vegeu per exemple Mrs Gummidge, la vella vídua que ha estat acollida per Daniel Peggotty i que es passa mig llibre ploriquejant, trobant a faltar el seu difunt marit i lamentant la seva solitud, amb un efecte més còmic que patètic. Tanmateix, quan Little Emily desapareix abduïda per Steerforth, la bona dona abandona els plors i es converteix en la guardiana de la llar, la que encén cada vespre una espelma a la finestra en espera de la fugitiva.

De la mateixa manera l’esplendent Wilkins Micawber, una de les grans creacions còmiques dickensianes, discorre per bona part de la trama entre excessos retòrics,altíssimes intencions i un estat de fallida permanent atribuïble a una inclinació més gran per les paraules que pels actes. Però quan es posa a treballar sota les ordres d’Uriah Heep sembla perdre tota la bonhomia que el caracteritza (en Dickens, aquests canvis sobtats solen ocultar un complot per desemmascarar algun briball). I les últimes notícies que tenim d’ell —després d’haver-lo vist empresonat per deutes la major part del temps—, és que va retornar puntualment tots els terminis del préstec que li havien fet els seus amics i que, en arribar a Austràlia, s’ha convertit no sols en un ciutadà exemplar sinó en un dels pilars de la comunitat. Com es pot constatar les necessitats del guió són més fortes que el caràcter de qualsevol home o dona. 

Return to Copperfield

«David Copperfield», publicat en forma de serial entre 1849 i 1850 té l’envejable reputació de ser la novel·la favorita del seu autor, possiblement perquè es tracta d’una versió idealitzada de la seva pròpia biografia. Episodis com el de la feina del David infant al negoci del mercader de vins, la relació i posterior matrimoni amb la capriciosa Dora Spenlow o els seus inicis com cronista taquigràfic al parlament tenen fidel correspondència amb fets similars viscuts per Dickens. Algunes d’aquestes circumstàncies, com per exemple l’explotació infantil que va patir a la fàbrica de betum, eren ignorades per la seva família i només foren revelades pòstumament; s’entendrà per tant l’alleujament que devia sentir el novel·lista en poder obrir el seu cor, protegit darrera la pantalla de la ficció.

I tanmateix, «David Copperfield» no es compta entre les meves novel·les preferides de l’autor, tot i que devia de ser la primera seva que vaig llegir a l’adolescència, en una versió seriosament esporgada (si jutgem pel seu nombre de pàgines) d’Editorial Juventud. Per què no em fa el pes «Copperfield»? Potser per la seva previsible linealitat, que s’inicia a la primera pàgina amb el naixement de l’heroi i no el deixa fins prop de mil pàgines més tard, quan ja el tenim ben instal·lat a la vida, feliç per sempre més. Segurament coincideixo en l’opinió amb la de Holden Caulfield, el precoç narrador de «El vigilant en el camp de sègol» de Salinger:

Si de debò en voleu saber alguna cosa, probablement el primer que voldreu saber és on vaig néixer, i com va ser la meva pollosa infantesa, i a què es dedicaven els meus pares i tot el que va passar abans del meu naixement, i tota aquesta merda de tipus David Copperfield, però no tinc cap ganes de posar-m’hi, si us he de dir la veritat.

M’estimo més un Dickens menys episòdic, no centrat en un sol protagonista, més aviat amb una visió coral i polièdrica de la vida. I és cert que la meva favorita «Great Expectations» és també una aventura unipersonal, que comença amb la infantesa del protagonista i es prolonga fins la seva maduresa; però la seva ben lligada trama s’engega ja a la primera pàgina amb l’encontre al cementiri de Pip i Magwitch i conclou a l’última plana amb una ambigüitat moral molt més verídica que el rodó final feliç de «Copperfield». T’ho miris com t’ho miris, David és un heroi deficient, molt més reactiu que dotat d’iniciativa pròpia. Ja a la primera frase de la novel·la revela els seus dubtes: «Si reïxo a ésser l’heroi de la meva pròpia vida, o bé si aquesta posició escau a algú altre, a aquestes pàgines pertocarà de mostrar-ho». Curiosament el protagonista ha de lluitar al llarg del llibre per prendre possessió del seu nom veritable, mentre va sent batejat arbitràriament per diversos personatges: Davy per la seva mare, Trot o Trotwood per la tia Betsey, Daisy pel seu amic Steerforth, Doady per la seva estimado Dora o Mr Copperfull per la seva dispesera Mrs Crupp.

Apart de la mania que té l’autor de donar nom i característiques particulars a tot ésser humà (per petit que sigui el seu paper) que apareix a les seves pàgines, és inevitable que una novel·la tan llarga contingui personatges i moments de pur farciment (la nana Miss Mowcher, el conflicte més aviat abstrús del doctor Strong i la seva jove esposa…) Fins i tot amb la inclusió dels quatre capítols retrospectius, que permeten resoldre el pas del temps en poques línies, el nombre de pàgines acaba pesant, especialment a les dues-centes darreres, on la voluntat de deixar-ho tot tancat i ben tancat obliga el novel·lista a acumular més finals successius que a «El retorn del rei». I quina dèria d’enviar-los tots a Austràlia! 

Amb tot no negaré que la relectura m’ha proporcionat molts bons moments, especialment en les escenes que no recordava, on Dickens brilla amb els seus inesperats detalls còmics.

em presentà amb molta de cerimònia a una tremenda senyora amb vestit negre de vellut i un gran capell també de vellut negre, la qual recordo que em va semblar una parenta pròxima del príncep Hamlet: la seva tia, diguem.

[…] Per a esmenar-ho, la tia de Hamlet tenia la tara de família de deixar-se anar al soliloqui, i s’allargava, per a ella mateixa i d’una manera descosida, sobre cada tema proposat. Aquests, de segur, no foren sinó pocs, però com que sempre anàvem a caure a la sang blava, comptava amb una àrea tan dilatada per a l’especulació abstracta com el seu mateix nebot.

Haguéssim estat una partida d’ogres, la conversa no hauria pas adquirit un caient més sangonós. 

David Carner Copperfield

Deixant de banda la més temptativa «Una cançó de Nadal» de 1918, la relació com a traductor de Josep Carner amb Charles Dickens se centra en els anys 1928-1931, quan va traduir per a la col·lecció «A tot vent» d’Edicions Proa les novel·les «Pickwick Papers», «Great Expectations» i «David Copperfield». Va ser una tasca molt grata al seu cor, per l’afinitat que sentia amb el novel·lista anglès, executada en un moment ja de maduresa, i amb la reforma fabriana molt present, una conjunció de circumstàncies que contribuïren a que els seus resultats hagin esdevingut mítics dins de la literatura catalana. Almenys la resposta a la publicació (en tres i dos volums  respectivament) del «Pickwick» l’any 1931 i «Les grans esperances de Pip» de 1934 fou força entusiasta entre un públic inquiet, assedegat de l’ampliació dels horitzons culturals. La interrupció de la Guerra Civil estroncà l’aparició de la versió de «David Copperfield», que hagué d’esperar l’any 1964 per veure la llum, sota l’excusa celebratòria dels 80 anys del poeta.

Amb els anys, aquell entusiasme inicial —allò d’afirmar que Carner «millora» Dickens— es va anar moderant i, tot reconeixent que els textos traduïts eren un veritable festival lingüístic, capaç de demostrar la plasticitat del català en una àmplia gamma de registres, es va constatar que no sempre jugaven a favor de la comprensió lectora. Potser el traductor s’havia excedit en l’ímpetu amb el que va explorar els límits de la llengua, potser el nivell del lector dels anys 30 marcava unes expectatives molt superiors a les actuals; el cert és que, llegides ara, aquestes traduccions ressonen amb ecos arcaïtzants que xoquen de ple amb la idea de Dickens com un dels cims de la literatura popular universal.

Suposo que ja he explicat en una altra banda que, quan vaig llegir el «Pickwick» de Carner als vint anys vaig quedar-ne completament enlluernat. No és tan segur que l’entengués totalment —la meva experiència en la llengua era encara insuficient—; però en vaig tenir prou per besllumar-ne l’enginy, la ironia i la pirotècnia verbal. Estic convençut que aquesta novel·la primerenca —episòdica i exagerada— s’avé a la perfecció amb les virtuts del Carner traductor. En canvi, a pesar de ser la seva novel·la favorita entre les de l’anglès (i una de les meves), crec que no li fa cap favor a «Great Expectations», que requereix una lectura fluïda i una certa seriositat de propòsit sense distraccions lèxiques i sintàctiques, objectius que jo diria que no s’assoleixen a «Les grans esperances de Pip».

Pel que fa a «David Copperfield» —del qual no havia llegit la seva versió fins ara— opino que es tracta d’un cas intermedi que combina el caràcter episòdic de «Pickwick» amb el to més reflexiu de «Great Expectations». Potser perquè ja em temia el pitjor, la lectura no ha estat tan traumàtica com esperava; també és cert que «Copperfield» no es compta entre les meves favorites dins del cànon, així que em puc permetre ser més laxe amb les meves exigències. Tot i això m’he trobat amb alguns fragments que no sabria dir-vos què signifiquen exactament i paraules que m’han obligat a consultar el diccionari (taülejar, sol i vern, aürt, marmanyer, sotall, escandallar, gànguil, fetxida…) Heus ací, per exemple, un paràgraf de prosa confusa:

Va conservar totes les seves delicioses qualitats fins a la darreria, fins que, cap a les vuit, ens en vam anar a la casa nàutica del senyor Peggotty. Talment, havia anat palesant-les amb més i més d’esclat a mesura que passaven les hores; i vaig pensar aleshores i tot, i ara no en dubto gens, que el fet d’adonar-se que reeixia en la seva determinació de plaure li inspirava una nova delicadesa de percepció, i, per subtil que aquesta fos, se li feia més planera. Si algú m’hagués al·legat aleshores que tot allò no era sinó un joc brillant, jugat en l’exaltació del moment, per a l’esmerç de la seva animació i per amor atarantada de la seva superioritat, cercant pròdig i negligent d’aconseguir allò que li semblava indigne i que llençaria al cap d’un minut; si algú, dic, m’hagués al·legat una tal mentida aquella nit, qui sap en quina manera d’acollir-la no hauria esplaiat la meva indignació! Probablement, si la cosa hagués estat possible, només que en un augment dels sentiments romàntics d’amistat i de fidelitat amb què caminava al seu flanc pel negre sorral hivernenc, cap al vell gànguil, mentre el vent sospirava al voltant nostre encara més adolorit que no sospirà i gemegà la nit que jo havia aombrat per primera vegada la porta del senyor Pegotty.

I és clar, arriba un punt que et preguntes per què Carner es complica tant la vida amb l’elecció de les paraules. Algú a la sala sabia que "la talent" és sinònim de "la gana" (les ganes de menjar)? Si a l’original posa quelcom tan comprensible com «a day’s holiday», per què ho has de convertir en «un dia de grifolda», una expressió que francament sembla inventada? En altres casos canvia lleugerament el sentit i «cowslip wine» (vi de prímules) esdevé «vi de margaridoies», que sona carrincló i presenta l’agreujant que les margarides no s’empren per aromatitzar el vi, però les prímules sí.

Vaig tenir dificultat per entendre «un comerciantet en espàrvols», ja que el mot «espàrvol» no figura a cap diccionari. Amb ajuda de Twitter vam arribar a la conclusió que es tractava d’una variant dialectal (i gens documentada) de la paraula «espàrgol», que és sinònima tant de «llúpol» com d’«espàrrec». Atès que a l’original hi posa «hop», s’ha d’entendre que estem parlant de «llúpol». Calia fer tota aquesta marrada per comprendre un mot que es podia haver traduït de forma molt més clara?

En efecte, llegir els Dickens de Carner no és per a cors febles, ara bé, si hom s’hi aplica amb atenció i paciència, s’hi aprenen moltes qüestions de llengua, reals o inventades; pel que fa a l’encant narratiu del novel·lista potser no tant. 

Turista i sedentari

El juny de 1844 Charles Dickens emprèn un viatge al continent acompanyat de la seva família. Encara que només té trenta-dos anys, ha escrit ja sis novel·les molt ben rebudes pel públic, entre elles els èxits colossals de «Pickwick» i «Oliver Twist», als quals cal afegir el «hit» recent de «Cançó de Nadal»; a més dos anys enrere ha fet una gira triomfal pels Estats Units. Entretant ha tingut temps de carregar la seva esposa Catherine amb cinc fills (cinc més arribarien més endavant), de manera que tant la seva vida familiar com la vida professional sembla funcionar a ple rendiment.

El voluminós seguici —en aquella època calia viatjar assistit per mainaderes, donzelles, camàlics i un imprescindible guia encarregat d’interactuar amb els nadius— passà per París, resseguí el Roine fins a Marsella i s’instal·là durant prop d’un any a Gènova; primer a l’atrotinada Villa Bagnerello, propietat d’un carnisser, després a un «palazzo» molt més acceptable. D’entrada, la decrepitud de l’arquitectura urbana, les incomoditats domèstiques i la desorganització general tan pròpia de la península itàlica van desconcertar el jove escriptor. Però no va haver de passar gaire temps per acabar sent seduït per la lluminositat de l’aire i la vivaç cordialitat dels genovesos.

La vista, com he dit, és encisadora; però de dia has de tenir les persianes de gelosia ben tancades, o el sol et faria parar boig; i quan el sol baixa has de tancar les finestres, o bé els mosquits t’induiran a suïcidar-te. Per tant, en aquesta època de l’any, des de dins de casa no veus gaire res de la perspectiva. Pel que fa a les mosques, no en fas cas. Ni les puces, la mida de les quals és prodigiosa i el nom de les quals és legió, i que poblen la cotxera fins a tal punt que cada dia espero veure com el carruatge surt en persona, tirat per una miríada de puces feineres treballant en equip. Les rates són mantingudes a una confortable distància per una munió de gats magres, que vaguen pel jardí amb aquesta finalitat. Dels llangardaixos, és clar, ningú no en fa cas; juguen al sol, i no mosseguen. Els petits escorpins són una mera curiositat. Els escarabats surten més tard, i encara no han aparegut. Les granotes són un batalló. N’hi ha un vedat en els terrenys de la vil·la del costat; i al vespre, creuríeu que una gran quantitat de dones amb esclops van amunt i avall, sense cessar ni un instant, per un paviment de pedra molla. Aquest és exactament el soroll que fan.

En allunyar-se de Londres, imaginem que el propòsit de Dickens era el d’escapar de les servituds de la celebritat per poder treballar tranquil en nous projectes literaris. Al mateix temps, confiaria que el canvi d’escenari li podia servir per inspirar nous temes i arguments. De fet, aquells mesos a Gènova no foren completament sedentaris, i els aprofità per visitar algunes de les etapes preceptives del que s’anomenava el Grand Tour, la volta turístico-cultural que un cop a la vida havien d’emprendre totes les famílies de possibles per indrets selectes del continent europeu. I, com que era un grafòman compulsiu, que no feia una passa sense escriure’n al respecte, de l’experiència en va fer un llibre que es digué «Pictures from Italy» (1846), de la traducció recent del qual [«Postals d’Itàlia», L’Avenç, setembre de 2020, traducció de Josep M. Muñoz Lloret] és del que ara estic escrivint. 

Ja us avançaré que no es pot considerar Dickens un clàssic de la literatura de viatges i, encara que l’humor amara tots els seus textos, tampoc no arriba als cims d’hilaritat d’un Twain. Ell mateix al capítol preliminar ja ens adverteix que dedicarà molt poc temps a la descripció de monuments, ja que per això ja hi ha guies publicades que ho fan molt millor que ell; i, per tant, el nombre de pàgines que dedica a alguns dels destins turístics més famosos del món, és sorprenentment minvat. El seu pas per Florència el resol en tres planes i la visita a Venècia és una fantasmagòrica visió de boira i aigua. Per contra, on l’autor es rescabala (com a bon humanista) és en la pintura al detall de l’activitat humana, omnipresent i inabastable en els carrers i els patis, els teatres i els mercats. Amb Dickens assistim a l’òpera i a una execució, a una processó de Setmana Santa i al carnaval, a una desfilada militar i al sorteig de la loteria napolitana. Però finalment ha de frenar el seu entusiasme, quan s’adona que el pintoresquisme que l’encisa al Sud no queda tan lluny de la misèria que deplora a la seva ciutat natal.

Tot això, i tota mena d’agitació i de vida al carrer, i menjar macarrons al vespre, i vendre flors tot el dia, i pidolar i robar arreu i a totes hores, ho veus a la riba resplendent, on les onades de la badia centellegen alegrement. Però, amants i buscadors del pintoresc, no perdem massa deliberadament de vista la miserable depravació, degradació i misèria amb què aquesta alegre vida napolitana està inseparablement associada! No està bé trobar Saint Giles’s tan repulsiu, i la Porta Capuana tan atractiva. Un parell de cames nues i un mocador vermell espellifat, no fan pas tota la diferència entre el que és interessant i el que és groller i odiós? En pintar i poetitzar per sempre, si voleu, les belleses d’aquest tros de terra tan bonic i encisador, intentem, com el nostre deure, d’associar un nou pintoresc a un vague reconeixement del destí i les capacitats humanes; més prometedors, crec, entre el glaç i la neu del Pol Nord, que al sol i esplendor de Nàpols.

Al primer capítol Dickens declara la seva intenció de no ofendre els qui professen la fe catòlica romana (al cap i a la fi els catòlics només feia quatre anys que tornaven a estar autoritzats a Anglaterra), però com a bon britànic no pot evitar expressar la seva perplexitat, horror o indiferència davant de les processons, les relíquies, els oficis religiosos i els exvots que troba a qualsevol ciutat italiana. Ni tan sols la basílica de Sant Pere l’impressiona i cada cop que va a missa el que més l’interessa són els gossos que hi troba. Diria que, de vegades, disfressa d’opinions estètiques la seva militància antipapista, tot i que en general no és el novel·lista el millor àrbitre en qüestions que toquen a les arts visuals. Encara així, és molt graciós quan descobreix als carrers de Roma, en carn i ossos, els models d’incomptables quadres acadèmics:

Hi ha un senyor vell, amb els cabells llargs i blancs i una barba immensa, que, pel que sé, ha passat per mig catàleg de la Royal Academy. És el model venerable o patriarcal. Porta una vara llarga; i cada nus i giragonsa d’aquella vara els he vist, fidelment reproduïts, innombrables vegades. Hi ha un altre home amb una capa blava, que sempre fingeix estar adormit al sol (quan en fa), i que, no cal que ho digui, està sempre completament despert, i ben atent a la disposició de les seves cames. És el model «dolce far’ niente».

Com a fan de Dickens, aquestes «Postals d’Itàlia» són una visita quasi obligada; però crec que ofereixen diversió freqüent i un doll d’informació sobre com discorria el turisme dels nostres rebesavis a qualsevol lector casual. Us deixo, per acabar, amb un divertit fragment de la pujada nocturna al Vesubi.

L’única llum és la que reflecteix la neu, fonda, dura i blanca, que cobreix el con. Ara fa un fred intens, i l’aire és tallant. Els trenta-un no han portat torxes, sabent que la lluna s’alçarà abans que no arribem al cim. Dues lliteres estan destinades a les dues senyores; la tercera, a un senyor més aviat gras de Nàpols, l’hospitalitat i amabilitat del qual l’han afegit a l’expedició i l’han determinat a ajudar a fer els honors a la muntanya. El senyor més aviat gras és portat per quinze homes; cada una de les senyores, per mitja dotzena. Els que caminem, traiem tot el partit possible dels gaiatos; i d’aquesta manera tot el grup comença a pujar treballosament per la neu —com si estiguessin ascendint al cim d’un tortell de reis antediluvià.

(…) Però la visió de les lliteres a dalt, inclinant-se amunt i avall, i saltant d’un costat a l’altre, mentre els portadors rellisquen i cauen contínuament, distreu la nostra atenció; més especialment quan l’entera llargada del senyor més aviat gras se’ns presenta, en aquell moment, de forma alarmant, en escorç, amb el cap cap avall. 

Reis 2021

"Conte de Nadal" amb Ebenezer Scrooge, Bob Cratchit i el tolit Tiny Tim

 

Memòries d’un heroi reticent

«David Copperfield», indiscutible obra major de Dickens amb marcada càrrega autobiogràfica, no ha estat traslladada al cinema amb tanta freqüència com altres novel·les seves d’argument més potent («Grans esperances», «Oliver Twist», «Història de dues ciutats»…) Cal reconèixer que el seu protagonista —aquest David que a la primera frase del llibre ja es pregunta si serà o no l’heroi de la seva pròpia vida— no té (a diferència del Pip de «Grans esperances») gaire interès com a personatge literari, i funciona sobretot de forma reactiva en relació al zoo humà que l’envolta. La trama és, a més, extensa i episòdica, de manera que tot adaptador de la novel·la al cinema s’haurà d’enfrontar a la delicada tasca de decidir per on s’ha d’expurgar. Per això és freqüent trobar «David Copperfield» convertit en sèrie televisiva de diversos capítols, un format que permet donar cabuda a la rica comèdia humana dickensiana sense necessitat de sacrificar ni un sol dels seus membres. 

La versió cinematogràfica canònica és la de George Cukor de 1935, de sempre força ben considerada. Lamentablement no l’he poguda revisar i m’he de refiar d’un vague record juvenil de quan la van passar a Televisión Española. Si m’he de refiar de l’experiència, el film m’apareix particularment accelerat, malgrat que es va prescindir d’alguns dels episodis (com el dels dies de l’internat). Veient la llista d’actors del repartiment (Lionel Barrymore, Edna May Oliver, Basil Rathbone, Elsa Lanchester…) ja s’entén quin és un dels principals atractius d’aquest «David Copperfield». Té la virtut de comptar amb un bon actor juvenil (Freddie Bartholomew) per representar els primers anys de David (detall que és tot un alleujament) i la presència de W. C. Fields com a Mr. Micawber, un aparellament de somni.

A Filmin he pogut recuperar un «David Copperfield» de 1969, coproducció angloamericana que va dirigir Delbert Mann. Pensada originalment per a la televisió, la pel·lícula fou projectada en cinemes del Regne Unit i d’altres països. La versió de Jack Pulman (també adaptador de la molt més afortunada «Jo, Claudi») difereix de la novel·la sobre tot en la forma de presentar el material. Comença amb un David turmentat, que rememora les desgràcies de la seva vida mentre passeja per la platja. Els diversos episodis van apareixent en forma de «flash-backs» desordenats que emboliquen innecessàriament la narració i les imatges dels nombrosos funerals als que ha hagut d’assistir el protagonista es repeteixen com a motius francament kitsch. Paral·lelament, Agnes Wickfield (l’amor de la vida de David) travessa Anglaterra a tota velocitat per tal d’aconseguir l’escena final de l’abraçada dels amants. Si el guió és un disbarat, la fotografia de tons invariablement marrons fa angúnia. En quant a l’abús de zooms matussers, potser es podria explicar per la novetat de la tècnica.

Igual que a la versió anterior, en el repartiment abunden el bo i millor de l’escena britànica —Laurence Olivier, Ralph Richardson, Richard Attenborough, Wendy Hiller, Susan Hampshire, Michael Redgrave, Ron Moody (el Fagin d’«Oliver!»)…—, però tenen pocs segons en pantalla i la seva presència acaba sent testimonial. Robin Phillips interpreta a David sense particular distinció; de fet l’actor abandonà el cinema un parell d’anys més tard i va fer una bona carrera com a director teatral. Per si a algú li ha quedat algun dubte, ho diré amb totes les paraules: desaconsello encaridament dedicar-li ni un minut a aquest «David Copperfield».

I ara passem a «The Personal History of David Copperfield» (2019) d’Armando Ianucci, disponible a Movistar+ (o a Filmin, fora de quota). Aquí és on volia arribar. Enlloc de fotocopiar una fidel producció d’època, d’aquelles en les quals els britànics són especialistes, els adaptadors (Simon Blackwell i el mateix Ianucci) han optat per prendre’s abundants llibertats, sempre des del costat més lúdic. No sempre s’entenen algunes decisions de guió i de posada en escena, de manera que és fàcil titllar el film de frívol i d’arbitrari, però quan el resultat és tan fresc i divertit resulta difícil comportar-se com un jutge sever.

«David Copperfield» és una novel·la narrada en primera persona pel seu protagonista i aquesta pel·lícula comença precisament amb David fent una lectura pública de la seva biografia en un escenari teatral, una imatge idèntica a la de Charles Dickens encarnant triomfalment els seus propis personatges en teatres de Gran Bretanya i Estats Units. Mentre David llegeix les circumstàncies del seu naixement, desapareixen les parets del teatre i veiem com escapa corrents per un prat per ser testimoni directe del part. Aquests jocs metaliteraris, que travessen inesperadament diversos nivells de la realitat, sovintegen tant com les referències a la vocació literària de David, tot plegat per indicar que ens trobem davant d’un gran artifici. Decorats i vestuari, fantasiosos i coloristes com si fossin la il·lustració d’una rondalla (i que recorden l’alegria de la recent «Emma.») insisteixen en l’aspecte de convenció compartida.

Les llibertats que es prenen Ianucci & co. (i que han ofès alguns puristes) passen també per la varietat ètnica del repartiment, mai justificada i orgullosament mancada de tota versemblança. Només cal veure el molt «morè» Dev Pattel fent del victorià personatge titular per adonar-se de l’abast de la transgressió. La història original també ha sigut costumitzada de múltiples maneres: canviant les circumstàncies d’aparició d’alguns personatges, estenent o limitant el seu paper, ometent algunes defuncions que enfosquirien la jovialitat dominant i suprimint l’èxode generalitzat a Austràlia que en el llibre emprenien tots els personatges que li feien nosa a Dickens. El canvi més curiós té a veure amb el personatge de Dora Spenlow, la primera esposa de David, adorable cap de pardals, completament inútil per a la vida domèstica, que a la novel·la morirà ran d’un avortament espontani. En el film, encarnada per l’actriu Morfydd Clark (que, curiosament, també fa de mare de David), és encara més beneita que en el llibre i, després d’un considerable festeig, decideixen de comú acord que el personatge d’ella no té sentit, de manera que desapareix sense més explicacions.

Com correspon a una producció britànica de primera categoria, els actors fluctuen entre correctes i excel·lents (només he trobat deficitari el Steerforth d’Aneurin Barnard, insuficientment seductor pel meu gust). Apart de la reconeguda afabilitat de Patel, podrem gaudir dels deliciosos treballs de Tilda Swinton (Betsey Trotwood), Peter Capaldi (Mr. Micawber), Hugh Laurie (Mr. Dick) i Ben Wishaw (Uriah Heep). Atenció també a Gwendoline Christie (Jane Murdstone) a anys llum de Brienne of Tarth.

M’ho he passat estupendament amb el «Copperfield» de Ianucci, i no m’ha molestat ni una sola de les suposades traïcions a Dickens. Mort als puristes, doncs!

Bon Nadal!

 Us desitgem Charles Dickens (Gonzo), la rata Rizzo i un servidor.

Malson abans de Nadal

Com a prova irrefutable del seu atractiu inextingible, amb una periodicitat gairebé anual ens arriben noves versions de la «Cançó de Nadal» de Charles Dickens. La corresponent a 2019 —una sèrie de FXP i la BBC, escrita per Steven Knight (i vista a HBO)— comença amb una escena en la qual un jove pixa sobre una làpida i el pixum es filtra fins a degotar sobre la cara del cadàver que hi ha enterrat a sota. Definitivament, no és la idea més victoriana del món, i demostra que en matèria d’adaptacions dickensianes ja està quasi tot inventat. És clar que la «novella» original difícilment ompliria tres capítols d’una hora —les versions habituals despatxen l’argument en uns 90 minuts, de vegades incloent-hi cançons— i ha calgut afegir episodis de collita pròpia.

Amb els canvis introduïts, l’obra perd la seva condició de clàssic familiar per esdevenir una cosa molt més fosca i més en sintonia amb les inquietuds contemporànies. Així, per exemple, Scrooge no és només un usurer, sinó que té interessos en fàbriques i mines on s’exploten els obrers durant llargues jornades i sense mesures de seguretat. Els seus abundants soliloquis, més que a un mesquí avar amargat, ens revelen un veritable científic disposat a demostrar els abismes d’ignomínia als que pot arribar la natura humana. A to amb aquests propòsits, tot en aquest «A Christmas Carol» és asfixiant i somort, enmig d’un clima propi d’un film d’horror, amb escenes de les flames del purgatori, d’un cadàver que torna a la vida o d’un nen que s’ofega sota el gel.

Alguns dels esdeveniments afegits —un pare que permet que abusin sexualment del seu fill a canvi d’una rebaixa en la matricula de l’internat on estudia— queden tan lluny de l’univers de Dickens, que sembla ultratjós haver utilitzat el nom del novel·lista amb tan poc fonament. En el moment que Scrooge, per posar a prova el preu de la virtut de la dona de Bob Cratchit, la humilia sexualment, el protagonista revela una ànima tan enverinada que perd qualsevol possibilitat de redempció, per molt que el guió marqui que tot li serà perdonat el matí de Nadal.

La producció, amb una fotografia uniformement blavosa, presenta alguns bons moments d’efectes especials i, malgrat els disbarats del guió, Guy Pearce és un Scrooge força acceptable, ben secundat per Stephen Graham, Andy Serkis i Vinette Robinson. Només puc recomanar aquest «Conte de Nadal» a espectadors adults, de disposició misantròpica i que sentin ben poca estima per Charles Dickens.