ÀGORA

Diumenge passat vam anar a veure la pel·lícula "Àgora", d'Alejandro Amenábar. Feia temps que volíem anar a veure-la perquè per la propaganda que li havien fet ens semblava que estaria bé. I no ens va decebre gens ni mica.

La pel·lícula narra una part de la vida d'Hipàtia d'Alexandria, una dona excepcional, que va ser una "científica" primerenca. Li va tocar viure el declivi de l'Imperi Romà i l'auge del cristianisme. Atrapada enmig dels corrents que volen destruir la saviesa "pagana", en serà una víctima propiciatòria. Està molt ben narrada i té imatges d'una gran bellesa visual. Bé, la mateixa Rachel Weisz és una dona ben guapa, no cal dir-ho. Resulta molt curiós veure, per exemple, una missa celebrada en un temple egipci. Una de tantes sorpreses que amaga la pel·lícula, amb uns decorats magnífics. No semblen gens de cartó pedra. Recomanable? Crec que sí.

La imatge està treta de: http://kinoticias.files.wordpress.com/2009/09/agora-01.jpg

LA JOVE DE LES ESPÈCIES

L'altre dia vaig trobar al bloc de "Deliciosa Martha" un post que parlava d'aquesta pel·lícula (el seu títol original és "The Mistress of Spices"). Tot i que no en feia massa elogis, la vaig trobar a València i me la vaig comprar per veure-la.

La història és molt simple: Tilo (Aishwarya Rai) és una dona que des de menuda ha demostrat tindre una sèrie de capacitats especials que la distingeixen de les altres persones. Això li durà la desgràcia: serà la causa de la mort dels seus pares. Arribarà a una mena de "congregació" dedicada al servei de les espècies. Només haurà (i no és poc!) de complir amb tres preceptes: no usar mai les espècies en benefici propi, no tocar mai ningú i no eixir mai de la seua botiga.

Aquesta botiga s'entén com una mena de "farmàcia" on tothom que entra hi troba la seua solució. Cada persona té associada una espècia o un grup d'elles que la poden ajudar. La Tilo és com la sacerdotessa que s'encarrega d'interpretar les visions que les espècies li van oferint a cada moment. Però, alerta! Faltar a qualsevol de les regles de les espècies implicarà desgràcies terribles per a la Tilo o els seus clients. I tot això que era molt interessant des del punt de vista argumental, esdevé, a poc a poc, una historieta d'amor entre l'Aishwarya Rai i Doug (Dylan McDermott), ambientada a los Àngeles.

En aquesta pel·lícula anglesa, el director, Paul Mayeda Berges, es passa pel folre la tradició culinària de l'Índia i en fa un potipoti una mica escandalós. La típica mirada occidental sobre l'univers oriental: simplista, superficial i plena de tòpics. Sort que l'Aishwarya Rai és una dona que no pots deixar de mirar i ompli la pantalla a cada vegada que t'hi apareix. Dir que és bella és quedar-se curt en descriure-la. No de bades és l'actriu més famosa de Bollywood i una de les dones més boniques de la història.



I ara, un toc una mica "friki":

MAMMA MIA!

Despús-ahir vam anar al cinema, a veure, ni més ni menys que: MAMMA MIA! , de Phyllida Lloyd. No es tracta d'una gran pel·lícula però, si t'agrada ABBA i les cançons, t'ho passes pipa. I a mi m'agrada molt aquest grup i Oreto i jo vam passar una estona d'allò més distreta i divertida.

L'argument va, més o menys, d'això: una xica es casarà en uns dies en una illa grega. Descobreix pel diari de sa mare tres possibles candidats a pare. Com que no sap quin és, els convida tots tres al convit. A partir d'ací, tot un munt de situacions esbojarrades i divertidíssimes. La lletra de les canços d'ABBA expliquen moments ben diversos del film. Meryl Streep està espectacular: canta, balla i interpreta divinament. Té una vis còmica fantàstica. La resta d'actors també ho fan molt bé. Les que fan d'amigues de la Meryl Streep són un cas a banda: és mirar-les i riure. Ho fan beníssim. Els candidats a "pare", bé, hi ha de tot. Pierce Brosnan no té una gran veu però no desafina. Els números musicals estan molt ben fets i les coreografies són molt entretingudes. El vestuari és totalment dels anys setantes i actuals. La recomane vivament als fans d'ABBA i als que no, també. És que és un no parar de riure i distraure's durant tot el temps. Potser no apta per a cinèfils molt experts.

La imatge del post l'he treta de la pàgina oficial de la pel·lícula.

NIT AMB INDIANA JONES...

Aquesta nit hem anat a Alzira, als cinemes "El Punt" Oreto i jo a sopar i a veure-hi l'última de la saga: "Indiana Jones i la calavera de Cristall".

Prèviament, hem sopat a "La mia Mamma", un restaurant d'aquells de "franquícia" (quin mot més lleig!) però que ho fan bo: amanida de marisc, una bruschetta, una pizza vegetal (per als dos) i de postres una crema catalana industrial i gelat de iogurt amb gerds. Per a beure: aigua, que fa la vista clara! La veritat és que, dins de tot, hi hem fet bondat amb el menjar.

Ja sopats, com que al País Valencià no tenim cap altra possibilitat de veure pel·lícules al cinema que no siga en llengua estrangera, doncs, hem hagut de veure-la en espanyol. Sort que en sabem, d'idiomes.
La pel·lícula ens ha agradat molt a tots dos. És molt entretinguda, amb alguns "tocs Espielberg" que no puc desvetllar. La Kate Blanchet hi fa un paperàs. No és una pel·lícula d'aquelles "de culte", però t'hi entreté tota l'estona. Val la pena l'entrada que hi pagues.

AVA GARDNER

Ava Gardner és una de les actrius del cinema nord-americà que més m’ha agradat des que en tinc memòria. Sempre l’he trobada d’una gran bellesa. La recorde en pel·lícules com ara "Mogambo" o "55 dies a Pequín". Però de totes les pel·lícules d’ella que he vist i recorde, la que trobe que més m’agrada és "La comtessa descalça". L’altra que esmentava abans de Pequín, també, per l’exotisme. Però és que en aquella de la ballarina que arriba a comtessa era un goig veure-la des del moment que apareixia a la pantalla. Ava Gardner, anomenada al seu dia "l'animal més bell del món", era d’eixes dones que fan somiar només amb una mirada o amb un somriure. La seua sensualitat inundava totes les seues pel·lícules. Bellíssima i seductora.

"COMO AGUA PARA CHOCOLATE"

Aquesta pel·lícula, basada en la novel·la homònima de Laura Esquivel, va ser una sorpresa per a mi quan la vaig veure per primera vegada ara fa uns anys. Es tracta d'una de les pel·lícules del cinema mexicà que més èxit ha tingut. Conta la història de Tita (Lumi Cavazos), filla petita d'una matriarca autoritària, Mamá Elena (Regina Torné) qui, per tradició familiar, decideix que l'ha de cuidar fins que es mora i, per tant, mai no es podrà casar. El problema apareixerà quan Tita s'enamore de Pedro (Marco Leonardi). Tot el pes de la tradició caurà al seu damunt. Pedro es casarà (a desgrat seu) amb la germana de Tita i començarà tota la seua desgràcia... Enmig de tot plegat, la màgia de la cultura mexicana indígena i l'amor i l'art de la cuina que trobaran en Tita el catalitzador per aconseguir enganxar-te. Tita domina l'art de la màgia culinària i l'usarà per a aconseguir triomfar en l'amor malgrat totes les dificultats. L'amor, la passió i el bon menjar embolcallen una història d'amor quasi impossible enmig de la revolució mexicana. Hi ha imatges d'una bellesa plàstica increïble. La història és un conjunt d'altres històries més petites que van lligant-se fins aconseguir contar-nos poc més de cent anys de la història de Mèxic. Crec que dec haver vist aquesta pel·lícula almenys cinc vegades i, tot i això, sé que encara la veuré alguna altra vegada més.

DEL PLAER DEL MENJAR (1)

M'agrada menjar i m'agrada la cuina. Menjar (i cuinar) és un més dels plaers de la vida. Gaudir d'una bona menjada, amb companyia adient i en un ambient relaxat és una bona manera de passar l'estona. M'interessa molt la cuina tradicional, però també la que es fa ara mateix.

Des de ben menut he tingut la sort de poder escorcollar dins d'eixe món (aleshores secret i, segons com, vedat als hòmens) de la cuina de casa. Recorde com en un somni la meua àvia Àngela trafegant per la cuina mentre feia la picada per al "guisat". Ma mare i les meues tietes van fornir de detalls i saviesa antiga algunes receptes que guarde com un bé preuat. He de dir que una de les persones que més ha influït en la meua manera de cuinar ha estat la meua tieta Angelita. Ella cuinava amb coses senzilles plats saborosos. No he aconseguit, però, donar eixe "toc" a alguns plats que ella brodava.

Tots tenim memòria, i diuen que la dels olors i els sabors és una de les que queda més marcada. Jo, despistat de mena com sóc, tinc, tanmateix, alguns records a la memòria que no se m'esborren. Tanque els ulls i encara ensume l'olor del pa acabat de coure, dels rotllets d'anis, de les mones, de les botifarres de ceba que omplien la meua Beneixama d'infant.

Segur que a l'univers dels records, el d'una taula ben parada sempre resultarà agradable. Potser més endavant hi torne.

Una bona visió de tot plegat, ens la pot oferir la pel·lícula "El festín de Babette". Tot un plaer per a la vista poder gaudir de la preparació d'un tiberi digne d'un rei per a unes persones que, per imperatius religiosos, dissimularan tot el que puguen el plaer que els produeix fruir-ne.