Temps era temps

A mi, com suposo que a tothom, m'afecta molt el confinament actual. Diria que estic vivint grans pèrdues alhora que petits guanys, però potser el temps capgirarà la meva percepció. Però no és de les penes i les alegries de què vull parlar, sinó del temps, tot i que ja ho he fet sovint en aquest blog.

Diu el filòsof Joaquim Sempere a Mejor con menos (2009) que l'invent del rellotge va ser clau per l'entrada a la societat moderna alhora que l'acompanyava. I que va marcar el canvi entre la societat dels ritmes lents i la de la velocitat. Jo afegiria que la tecnologia actual també ha introduït un canvi en els ritmes, progressiu i alhora accelerat, passant de la velocitat de creuer a la immediatesa. Si el primer va tenir lloc als campanars de les esglésies i més tard, durant la segona meitat del segle XIX, amb la popularització del rellotge de butxaca, el segon no té gaire més de dues dècades. Avui no escrivim cartes, sinó missatges que es reben gairebé de forma instantània; ja no viatgem, sinó que ens traslladem; no mirem una pel·lícula sinó que papallonegem entre sèries. No goso posar més exemples, però segur que també en coneixes en altres àmbits, potser en el cultural, el social o en qualsevol altre.

Somriu i ja estàs preparat!

Aquest darrer any escolar el vam començar a l'institut amb un curs sobre la gestió de les emocions. Teòricament anava encaminat a saber treballar amb les emocions dels alumnes, reconèixer-les, interpretar-les i ajudar a expressar-les. Crec que, preveient que els docents tindríem la nostra dosi d'ansietat, depressió i estrès, el treball sobre les emocions es va combinar amb la pràctica del mindfulness o atenció plena, una pràctica d'origen budista, associada a la meditació, que intenta focalitzar l'atenció en les emocions i les sensacions del present, sense fer-ne un judici. Dirigit magistralment per la Leire, vam compartir unes tardes d'intimitat entre companys. En guardo un molt bon record. 

Fora de joc, qüestió d'anacronismes

El fora de joc és aquesta norma del futbol que sanciona el jugador o jugadora d'un equip quan, amb alguna excepció, en el moment que li passen la pilota no té cap oponent en el camí entre ell i el porter rival. 

Formalment, es podria dir que el fora de joc és un anacronisme, perquè en realitat és com trobar-se en un temps i en un espai que no toca: el jugador infractor no ho seria si estigués algun metre enrere -de vegades uns pocs centímetres- o si el temps avancés o retrocedís lleugerament, potser només unes dècimes. Senzillament, el jugador o jugadora eren esdeveniments anacrònics que no estaven al lloc adequat al moment escaient. Anacronisme, una paraula d'origen grec (contra (el) temps) i que en argot arqueològic és substituïda per l'acrònim anglès oopart (out of place artifact o artefacte fora de lloc). Temps i espai.

Onze quilòmetres entre la depressió i l'esperança

La Júlia duia una gran depressió al damunt, la cara trista i uns ulls on s'hi albirava una petita espurna d'esperança. Se'm va fer entranyable. 

Vam coincidir al mig de la carretera. Jo tornava de la feina, amb ganes d'arribar a casa i desconnectar una estona. Ella feia autoestop enmig del tràfic dens de mitja tarda. Situada a la zona de polígons, envoltada de concessionaris de cotxes i planxisteries, bellugava insistentment el braç mentre assenyalava amb el polze la terra promesa on volia arribar. Més tard, asseguda al cotxe, em confessaria que era el primer cop que feia dit. Va ser aquell gest maldestre d'indefensió o tal vegada l'aura depressiva i angoixada que traspuava el que em van fer aturar-me a la seva alçada, baixar la finestra del copilot i preguntar-li on anava. Segurament els meus records de joventut, en què vaig practicar amb certa assiduïtat aquesta forma sociable i socialitzada de desplaçament, han deixat en mi un pòsit d'empatia cap als autoestopistes en general, i moltes vegades em dolc per ells quan els faig el gest de què vaig allà mateix i no serviria de res aturar-me, o quan vaig ple i no m'hi caben o bé quan, senzillament, no tinc ganes d'acollir-los.

En Pep i el tancament d'un nou cercle

La setmana passada vaig fer una xerrada als alumnes de l'institut sobre la meva vida professional més enllà de l'ensenyament. Com que aquesta trajectòria no ha sigut rectilínia ni tan sols unidireccional, vaig haver de preparar-me-la amb cura. No sé si vaig encertar en el format final o si vaig provocar cert caos entre les neurones adolescents dels meus estudiants. A mi, em va ajudar a repensar el meu present i el meu futur, però sobretot a reviure el meu passat, amb algunes llums i unes quantes ombres, i on la figura d'una bona persona, en Pep Ribera, director del CIDOB, hi té un paper rellevant.

El meu primer contacte amb en Pep i el CIDOB va ser a mitjan dels vuitanta, moment en què les meves inquietuds acadèmiques, que havien giravoltat a l'entorn de les ciències naturals, intentaven obrir-se pas en l'àmbit de la cooperació al desenvolupament, un equilibri que m'ha acompanyat sinuosament fins avui. El curs sobre cooperació i voluntariat internacional que organitzava el CIDOB va ser un dels punts d'inflexió intel·lectual més importants de la meva vida, ja que vaig prendre consciència que el principal treball a favor de la justícia social calia fer-lo a casa nostra, al cor dels països rics i al cor de cadascú de nosaltres. Va ser en Pep qui m'ho va fer veure.

L'ou o la gallina? Qüestions de sexisme

Aquests dies de juny es fa difícil evadir-se dels festivals de nens i nenes que assenyalen l'acabament d'una etapa escolar i l'inici d'unes llargues vacances de desconnexió. Malgrat que els formats poden ser més o menys variats, una de les activitats que més agrada en aquests espectacles és disfressar-se, maquillar-se i ballar: sigui de vaquers o maoris, de rapers o indis, els nostres infants gaudeixen mostrant les seves destreses i sent protagonistes multiobservats. Les cares de satisfacció i alegria en sentir-se reconegudament aplaudits mereixen aquest esforç. Un esforç que acostuma a venir de la mà de mares i pares (especialment mares) que dediquen moltes hores -gairebé mai prou reconegudes i sovint força criticades- per seleccionar músiques, escollir vestits, idear coreografies, marcar passes i canvis de ritme, maquillar cares, pintar cossos i aconseguir en temps rècord uns minuts de glòria per als infants. Lloança i glòria a aquestes generoses, abnegades i improvisades mestres!

Plectonèmic

Al darrer post, long time ago, vaig parlar del temps i de com n'és d'escadusser. Potser el temps es va emprenyar amb mi i amb les meves paraules que qüestionaven la seva capacitat de mantenir un ritme constant al llarg de les nostres vides, o potser vaig ser jo qui no va saber interpretar-ne els senyals que les coses poden canviar d'un moment a un altre. El cas és que, de cop, a primers de març em vaig trobar en una situació enrevessada de la qual, tot just ara, començo a emergir. I per això crec que estic en condicions d'explicar-la.

Crec recordar que ho he comentat alguna vegada, però por si los dípteros, ho torno a explicar aquí. Laboralment fa set anys que treballo com a autònom. Qüestions de la crisi, qüestions de prioritats que no de crisi (ja en parlaré en un altre moment), el cas és que em van despatxar a començament de 2010 de la meva darrera feina a compte d'altres i, per allò de reconvertir-se i obrir noves portes, vaig esdevenir de la nit al dia autònom recuperant antigues habilitats i destreses per tornar a sortir al camp i fer seguiments d'ocells, per redactar informes i preparar cursos on-line en temes ornitològics, elaborant i executant projectes de cooperació com el que em va portar a Togo aquests darrers anys, i mantenint, això sí, les meves esporàdiques classes de medi ambient i desenvolupament dins el màster de Globalització, cooperació i desenvolupament de la UB. Això compaginat amb la tasca educativa de fer de pare de dues criatures que han tingut la sort -crec que ho puc dir així- d'haver-me tingut força a la seva disposició durant aquests set anys, ja que majoritàriament treballo des de casa, i també ocupant-me de la major part del manteniment de la casa (roba, neteja, menjar, i altres) alliberant així la Cristina qui cada matí ha de desplaçar-se a Barcelona a treballar. 

La misteriosa desaparició dels moments

Quan era petit la mare em deia que havia de gaudir de cada instant de la vida -bé, això encara m'ho diu ara- que el temps és efímer i que, a cada volta que fem viatja més ràpid. No sé si per aquella època jo ja tenia esperit científic i pensava per dins que no era possible perquè els minuts duren seixanta segons tant si tens quatre anys com noranta, però em sembla que no me la prenia gaire seriosament. Han passat anys, moltes el·lipses al voltant de la nostra estrella, i la durada del temps, amb perplexitat, s'ha reduït misteriosament. La mare tenia raó. No es deu tractar de cap qüestió física, serà la percepció que en tinc, però de cop, miro enrere i hi trobo un petit, mitjà o gran abisme entre l'instant present i aquell en què vaig tenir els meus fills en braços per primer cop, tornava d'aquell viatge tan desitjat o arribava a casa amb el títol de biòleg sota el braç. Més enrere no miro perquè m'agafa vertigen.

De pastorets i de mestres

Aquesta setmana he escrit una carta als mestres de l'escola dels meus fills. Es tracta d'una reflexió a l'entorn de la implicació dels professionals de l'ensenyament amb els nens i nenes que modelen amb la seva àrdua feina. La carta gira a l'entorn d'un esdeveniment puntual d'aquests darrers dies, però tot i tractar-se d'un fet local he volgut publicar-la aquí sense canvis -a banda d'un onze per un nou, que un encara s'equivoca sumant- perquè crec que la reflexió va més enllà de les portes de l'escola del poble ja que no va tan lligat a la idiosincràsia dels mestres, que també, sinó al propi fet educatiu i per tant intueixo que replicable arreu del país. 

Rètol promocional dels Pastorets dels alumnes de sisè

La carta, tot i no tenir aquesta intencionalitat, pot ferir la sensibilitat d'alguns i algunes de vosaltres, especialment dels que us dediqueu a l'ensenyament de forma professional, però jo no en sóc aliè al propi sector ja que hi he treballat i, més enllà de la defensa gremial que se'n pugui fer o de poder considerar que es tracta d'una intromissió dins la vida privada d'altres persones, no intenta ser una crítica, només una reflexió en veu alta fruit de la constatació i la vivència dels fets, que a mi em fa repensar les bondats i les mancances del nostre sistema educatiu. 

En cap cas vull posar en qüestió la llibertat dels mestres en les decisions que prenen, ni el seu dret a la vida familiar i a poder desconnectar de la seva feina. Com podràs llegir es tracta d'un esdeveniment extraordinari dins l'any, que fins i tot es pot fer de forma participativa en família i que, per tant, no sembla que hagi de suposar un gran trasbals. O potser sí. Qui sóc jo per valorar-ho! 

* * * * *

Cipriano, no podràs tornar a casa per Nadal

No baixo gaire a Barcelona. Més aviat és la família qui s'acosta al Montseny per veure'ns de tant en tant. La meva parella sí que hi va, cada dia de dilluns a divendres, sempre amb tren. Té l'opció del cotxe però hi ha molts elements en contra de fer-ho: per una sola persona és més car i a més és un malbaratament d'energia i de contaminació bellugar 1.500 kg de ferro i altres metalls per desplaçar una persona de poc més de 60 kg. El tren és més segur, pots descansar o treballar, pots pensar o parlar amb gent. Això sí, la puntualitat de la línia de Sant Celoni no és que sigui una joia i segons els horaris pots fer el recorregut de fins a 54 minuts (amb 35 ja s'hi arriba però això depèn del dia i del tipus de tren) enllaunat com sardines. Malgrat tot és l'opció que ella ha triat i que jo també utilitzava quan treballava a Barcelona.

Una cosa diferent és quan anem els quatre junts. Aleshores poques vegades ens plantegem baixar en tren. Ens surt massa car en comparació amb el cotxe, i més quan després ens hem de desplaçar per la ciutat i hem de comprar bitlles de metro perquè no està integrat amb el del tren. En dies extraordinaris, com ara Nadal o el dia de Reis, no ens la podem jugar. En aquest darrer cas, per exemple, és obligat que passem per casa de les àvies. Tota una aventura perquè una viu a Horta i l'altra a L'Hospitalet. Tenint en compte que normalment els reis porten algun regal -o fins i tot uns quants- és una raó afegida per acabar agafant el cotxe, malgrat la dificultat d'aparcar prop de cap de les dues cases. Si més no, aquest any ho podrem fer. Però no em queda tan clar si l'any que ve també.

Sobre l'ànim i les seves connexions

Tinc la percepció, gairebé la seguretat, que de vegades ens ofeguem en gots d'aigua. Almenys jo. Diu el psicòleg Rafael Santandreu al seu llibre L'art de no amargar-se la vida que ho fem massa sovint i que ens costa molt relativitzar les coses. Explica que als seus pacients els demana que s'imaginin algunes de les pitjors situacions que poden patir com ara perdre la feina, que els deixi la parella o que perdin la casa. I els fa veure que malgrat els passi alguna d'aquestes coses, o diverses d'elles alhora, no es moriran d'això i, fins i tot, que poden sentir-se útils en la nova situació i ser feliços. D'alguna manera ens ve a dir que tot està en com percebem les coses, les entomem i som capaços de relativitzar-les per donar-lis el valor que realment tenen.

Aquest començament em serveix d'introducció per comentar-te una petita anècdota, estúpida en la distància, que he patit aquí, a Tami. Dic patir perquè en realitat ho he viscut d'aquesta manera.

Dobles

No t'ha passat mai que algú se t'acosta, et saluda efusivament i, veient la teva cara d'estupefacció, s'acaba enretirant murmurant un: "Perdó, crec que m'he confós de persona"? O potser eres tu qui estava a l'altre costat: vas veure algú conegut, t'hi vas atansar i, adonant-te que no era qui et pensaves, vas mirar darrere seu com si anessis a saludar algú altre intentant així dissimular el teu error? O només vas fer una aixecada de celles? Potser un somriure? Tal vegada un lleuger moviment de cap, però sempre indicant que coneixies aquella persona a qui t'adreçaves? No t'has trobat amb algú que t'ha somrigut, t'ha sonat conegut, li has tornat el somriure i, no havent-vos dit res més, has acabat pensant que en realitat no el coneixies? O potser sí que el coneixies? És només que s'assemblava a algú conegut o era el mateix conegut?

Fer un Vueling

Per a determinades accions, especialment si són pífies sonades, és un costum força recent indicar de tal o qual persona que "ha fet un..." i damunt aquests punts es posa el nom d'una persona coneguda justament perquè acostuma a fer aquella mateixa acció que ara pretens ridiculitzar. M'explico amb un exemple: l'altre dia, parlant amb el meu fill, em vaig embarbussar amb les paraules i vaig acabar dient: "És que té un fort molt gust". Seguint la conya que va córrer sobre l'actual president espanyol amb aquell "Muchas tardes y buenas gracias" -m'importa poc si el vídeo és manipulat perquè n'ha fet moltes altres de semblants- li vaig dir a l'Aran: "Ara acabo de fer un Rajoy". Ens va agafar un bon atac de riure del que no podíem parar... Un segon exemple també viscut enmig d'un sopar entre amics, coneguts i saludats: tres estàvem xerrant plegats, es va acostar un quart i un dels meus interlocutors, immediatament, "va fer un Brexit"; o sigui que es va aixecar de la taula i se'n va anar perquè no tenia gaires ganes de compartir amb el nouvingut. Va ser bastant més discret que els anglesos, però.

Neil Young, la banda sonora de la meva vida

Aquest estiu l'he estrenat gaudint d'un regal excepcional: el concert que Neil Young va oferir al Poble Espanyol. Gràcies a la generositat de l'Anna, la meva germana, vaig viure el que, amb gran probabilitat, és el millor concert que s'ha fet a les darreres dècades. No ho dic jo, que al cap i a la fi sóc barbamec en qüestions de concerts i espectacles diversos, sinó la majoria de crítics que hi han escrit. I més enllà d'ells. En Xavi, bregat des de l'adolescència a passejar-se per places d'arreu per gaudir dels millors músics i bandes rockeres des dels vuitanta endavant, afirmava entusiasmat que el del dilluns estava entre els cinc millors de les dotzenes de concerts als que havia assistit mai. La Cristina, qui ha hagut d'aguantar amb estoïcisme i un punt de curiositat llargs viatges en cotxe i tardes de casa amb la música de Neil Young de fons o, encara més, en primer pla, es preguntava pel gran magnetisme d'aquesta figura musical que, amb aparent paradoxa, no feia esforços per contactar amb el públic, sense aproximar-s'hi amb cap senyera o bufanda del Barça embolicada, ni cap crit a l'estil "Bona nit, Barcelona", però en cap moment caient amb el quasi-bordisme d'altres mites tipus Bob Dylan. El magnetisme hi era perquè aquest enorme músic i cantautor canadenc de setanta anys es va entregar totalment al públic, -així és com hi va contactar i no amb cap frase feta o gracieta- fent un recital antològic. Li robo aquest qualificatiu al músic Àlex Torío qui també hi era segons explicava l'endemà per ràdio. L'Àlex parlava d'antològic més enllà del sentit de què tot el que va fer va ser destacable, anant a l'accepció d'entendre el concert com un repàs a la seva carrera, des de la seva vessant més acústica i acollidora a la fortalesa i rotunditat de l'electricitat més punyent.

Traître, malgré tout

Diu el diccionari que la traïció és la violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa. I posa com exemple la frase: Culpable de traïció envers els seus conciutadans. A dia d'avui podríem pensar en tots aquests evasors fiscals dels papers de Panamà, que han oblidat el seu rol de bons ciutadans per mantenir les seves riqueses al marge dels beneficis que haurien de revertir en les societats de les que formen part. Com a mínim en aquestes. 

Però avui no penso en ells. Ja s'ho faran, ja els investigaran i ja els engarjolaran, si la justícia és justa. Estava pensant en mi i en aquest retorn a casa després d'aquests dies de feina, allunyat, en un món a part. Com algú em recordava fa uns dies, jo tinc la possibilitat de tornar a la meva comoditat de Gualba quan vulgui, i exerceixo aquesta llibertat amb il·lusió i amb ganes, ja ho saps, però ells no poden. Em queda alguna coseta endins, "la meva veueta" com deia el detectiu Magnum, que tot i que parla fluix i que l'emmudeixo constantment, em xiuxiueja la paraula "traître, traïdor".

Mòbils, motos, funerals i el Barça

El viatge de tornada a Lomé va ser llarg. Més de tretze hores per recórrer els 700 quilòmetres entre el nord i el sud del país, amb una parada tècnica de dues hores i mitja a Kara, quan encara no dúiem ni una tercera part del recorregut fet. Això sí, l'autocar estava ben climatitzat i això ho feia més suportable. El meu veí no era gaire xerraire així que em vaig dedicar a mirar el paisatge, escoltar música i a pensar. I pensar especialment en les coses que m'havien cridat l'atenció en aquest nord de Togo entre els diferents viatges que porto fets.

Viatger i turista

S'acosta la tornada a casa. No sé si a tu et passa però els viatges de tornada sempre se'm fan més llargs que els d'anada. Seran les expectatives, l'empenta, la vitalitat que porto al damunt, però quan estic embarcat en un viatge cap algun lloc no m'importen gaire els petits inconvenients que trobo pel camí ni el llarg recorregut que tinc per endavant fins arribar al destí. Al contrari, intento gaudir de cada instant que voldria que fos infinit, de cada detall per retenir a la memòria tant temps com em sigui possible. Segurament és quan més m'acosto a l'essència del viatger. Així ho he llegit en textos d'experts en turisme, els quals distingeixen el viatger del turista, entre altres coses, perquè el primer gaudeix del desplaçament i l'incorpora en l'essència del viatge, mentre que el segon vol passar d'un destí a l'altre tot de cop i el recorregut li desagrada i mai no el compte com a part del viatge sinó com una pèrdua de temps.

Jo, contradictori per definició, per acceptació i gairebé per convicció, dec ser un glamurós viatger mentre vaig però un avorrit turista quan torno. Demà diumenge inicio el retorn a casa, però no arribaré fins dimecres, si tot surt com està previst, i m'agradaria fer “txas” amb els dits i aparèixer com per encanteri al sofà de casa, amb els meus. Evidentment no tinc ni conec cap poder màgic que em permeti fer aquest pas en l'espai i el temps, així que intentaré prendre-m'ho d’una altra manera i miraré de fer de viatger també a la tornada, per poder recuperar més tard aquell instant infinit, aquell detall etern...

* * * * *

Tot i que tornat a casa revisaré tot el que he escrit i ho complementaré amb fotografies, aprofito per acomiadar-me de tu i per agrair-te haver-me acompanyat fins aquí! Els teus comentaris des de l'altra banda de les ones, saber que estaves allà i reies o et quedaves pensant una estona en alguna de les meves històries, m'ajudava a donar-li més valor al treball diari. Com diuen per aquí, Balg!

Togo, vint-i-tres anys després...

Ara m'ha vingut al cap aquell diàleg d'Aterriza como puedas -sempre l'he vist en castellà- en què el protagonista, ex-pilot, està assegut dins l'avió, suant de mala manera i tremolant abans de l'enlairament. Al seu costat, la dona d'edat avançada li pregunta "¿Nervioso?" "Sí", respon ell amarat de suor i tremolors. "¿Es la primera vez?" demana la padrina. "No. He estado nervioso muchas veces".

Hibernació

Fa unes quantes setmanes vaig començar la hibernació. Si més no aquella que s'expressa en veu alta per manifestar el que ja fa massa temps havia esdevingut evidència silenciada. No sé si va arribar amb el fred ni tan sols si té a veure amb la climatologia. Només sé que havia d'entrar a la cova, sense gaires sorolls ni escarafalls. No sento res que valgui la pena ser dit ni escoltat. Tampoc no anhelo visitar la teva cova per conèixer de les teves inquietuds ni dels teus sabers malgrat que sempre m'han seduït per suggeridores i reconfortants. Necessito, així ho crec o així crec creure-ho, enroscar-me i deixar la ment en blanc. Però m'he sabut poc educat i gens mereixedor del teu record retirant-me sense dir-te que no diré i que tampoc no t'escoltaré. Ja em perdonaràs. No em preguntis quan acabarà la hibernació: qüestió de dies, potser de tota una eternitat. Al capdavall, però, sempre arriba el desgel i l'aigua flueix de nou per revifar l'herba desmaiada. 

Hibernar. Gràcies pel silenci. Ajusto la porta.

50 anys de records: 18 til I Die

Grup de COU del col·legi Tecla Sala de L'Hospitalet, 1983-1984

El baby boom dels anys seixanta va tenir algunes repercussions de les quals jo en sóc un efecte tant pel que va suposar de bo com pel que no ho és tant. Els nascuts sota el símbol del cavall xinès, concretament els de 1966, som fills d'aquesta època, marcats i seduïts pel temps que ens va tocar viure. I l'any que ve celebrarem el mig segle d'existència. Cinquanta voltes al sol, un llarg viatge que fa només un segle suposava l'esperança de vida mitjana d'una persona en néixer. Però els temps han canviat i no es tracta de córrer, que com a casa enlloc! Sigui com sigui, aquest proper any serà singular en la meva vida i en la dels meus coetanis per això de creuar una significativa frontera sense retorn.