Imatges a la mitja i alta muntanya

Tal com et vaig comentar a la darrera entrada, aquí et mostro algunes de les fotografies que vaig estar fent amb la nova càmera. Les que són d'animals estan fetes pràcticament totes amb el zoom al màxim de manera que ampliant les imatges pots veure la seva potència i les seves limitacions. Per veure-les en gran (no com l'original, és clar, que no es podrien penjar aquí) pots clicar al seu damunt i després obrir la imatge amb el botó de la dreta. Desitjo que t'agradin!

Per la Vall d'Àssua

El context: la Vall d'Àssua, al Pallars Sobirà, allà on Jaume Cabré va situar "Les veus del Pamano"

Iniciativa coparticipativa per la biodiversitat

Diuen que el 6 de juliol de 1985 hi havia 103.000 persones escoltant Lluís Llach al Camp Nou. T'imagines com es devia sentir davant tota aquella multitud? Doncs aquest dilluns jo vaig tenir una experiència semblant. En la proporció corresponent, és clar. No estava actuant, que l'etapa de guitarrejar amb Route 66 ja va tocar a fi. Es tractava de presentar una iniciativa a Gualba i, amb 16 assistents, vam arribar directament a l'1,1% dels gualbencs, un percentatge lleugerament inferior al de Llach respecte la població catalana, (tot i que ell feia trampes, ja que va anar a veure'l gent de fora de Catalunya!).

La proposta la vaig presentar com una xerrada sota l'estrambòtic títol de "Ciència ciutadana" i el subtítol "Runners, senderistes i biodiversitat a Gualba". Caram! Aconseguir que, amb un títol com aquest algú s'interessi a venir a la xerrada és tota una proesa, i veure tots els seients ocupats per gent expectant i receptiva una alegria total.

Un guia de muntanya (3/3): Ombres

"Véns gaire sovint a la piscina?" "Un parell de dies a la setmana", li contesto. "Jo vinc molt menys del que voldria, per la feina, ja saps." No, no sé. S'asseu al banc per cordar-se les sabates. Jo ja duc la jaqueta posada i la bossa a l'espatlla, a punt per marxar. "Bé, adéu". Aixeca el cap. "Ei, adéu! Ja ens veurem per aquí". 

A fora, l'aire de quarts de vuit del matí em glaça els cabells, humits. Les primeres llums del dia deixen entreveure, amb colors esmorteïts, la neu recent caiguda al Montseny.

* * * * *

Panical blau (Eryngium bourgatii). Autora: Núria Tomàs

Començat l'octubre vaig baixar de les muntanyes de tornada cap a casa, a ciutat. Amb ajuda d'un amic que tenia ordinador vaig acabar d'enllestir l'informe que havia estat elaborant durant els vespres, a l'oficina de Boí on dormia. Ningú no me l'havia demanat, però vaig pensar que valia la pena recollir la informació i les reflexions que n'havia tret. Es tractava d'una descripció dels itineraris que havia fet, de les espècies de flora i fauna que havia trobat, de la tipologia del turista que vaig conduir i acabava amb uns quants suggeriments que, modestament, pensava que podien millorar alguns aspectes de l'atenció al visitant. Poc temps després vaig tornar al parc i vaig buscar a Juanito per donar-li una còpia de l'informe per a la guarderia i una altra per al parc. N'estava satisfet de com havia quedat i el volia compartir.

Un guia de muntanya (2/3): Clarors

"Com et dius, que no em ve al cap?" "Ignasi". "Ah, sí. Ignasi". "Tu ets el Lluís, oi? Ara t'he reconegut, no has canviat gaire". "Home, mira la panxa que faig!" Exagera. Potser espera que li digui que no n'hi ha per tant, però no ho faig. "I de què treballes?" "Vaig fent cosetes, seguiments d'ocells i..." "Ostres, què bé! No és fàcil poder viure fent el que t'agrada". Es fa el silenci. Les imatges s'amunteguen dins el meu cap...

* * * * * 

Pels matins pujava amb els guardes o amb el personal de la brigada de manteniment. Si no estava de travessa, compartia amb ells l'estona del dinar. Reien de les meves carmanyoles d'amanida. "Has de menjar tall, si no no tiraràs". I vaig posar-me a menjar tall com un descosit. Em vaig passar deu dies sense entendre res del que parlaven. Entre l'escassa vocalització, els accents tancats de la vall, i el lèxic propi de cada poble -Durro, Erill, Taüll, Barruera, Boí...- no en pescava ni una. Però somreia, fent veure que els entenia. A les dues setmanes ja ho pillava tot. Dues setmanes més tard se m'havia enganxat l'accent i part del vocabulari.

Estany Redó. Autor: raul2010

Com que no teníem mòbils (encara no s'havien inventat) duia un walkie-talkie, connectat permanentment a la freqüència dels bombers per si passava alguna cosa greu. Per sort no el vaig haver d'utilitzar gaire. Algun cop, si estava sol i avorrit, escoltava les converses entre els guardes i la brigada. Un dia vaig enganxar-ne una en què utilitzaven un nom que no m'era familiar: Sherpa 2000. Vaig parar l'orella. Parlaven de mi. Es veu que feia dies que m'havien batejat així. I així se'm va quedar. En altres moments i en altres latituds he rebut altres sobrenoms. Aquest m'agradava especialment.

Un guia de muntanya (1/3): Llums

Mentre em canvio al vestidor de la piscina, un paio se m'acosta: "Ens coneixem". Me'l quedo mirant. Sí, la cara em sona, però no acabo d'ubicar-lo. "Tu vas treballar a Aigüestortes, oi?" Noto una punxada a l'estómac. Ara hi caic. Feia més de vint anys que no el veia. Vint-i-quatre, per ser exactes. 

* * * * *

Estany Llong d'Aigüestortes. Autora: Tania De la Paz

L'any 1991, amb el títol de biòleg sota el braç, i després de perdre un any i força diners lluitant per unes oposicions de medi ambient de la Generalitat que estaven apanyades, em trobava amb la necessitat econòmica i psicològica de trobar feina. Durant tota la carrera havia estat fent feinetes per subsistir, ara ja no tenia excusa per buscar alguna cosa més en ferm. Però no sortia res. Desesperat, vaig estar fent un curs a Catalana Occidente sobre assegurances, però allò no estava fet per a mi. I aleshores, sense esperar-ho i gràcies a un parell de bones amigues, vaig rebre una trucada per si m'interessava anar al Parc d'Aigüestortes a fer de guia de muntanya i de natura durant quatre mesos, contractat pel Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça. D'aquella experiència guardo extraordinaris records i vivències, i algun desencís. Com que sóc dels que acostumo a veure el got mig buit -perquè està mig buit, no ens enganyem- el desencís ha acabat copant espais de consciència que no li pertanyien. Aquesta trobada fortuïta a la piscina m'ha despertat les llums i les ombres que vaig viure...

Port Ainé, massificació i complicitat matussera

Aquest inici d'any ens ha trobat al Pallars. Intentem, per poc que podem, sortir del nostre entorn més comú i desconnectar una mica del paisatge i de la gent que veiem cada dia, i també dels excessos gastronòmics i familiars nadalencs, que no són pocs. Les muntanyes del Pirineu sempre ens han generat una atracció especial i si durant uns anys van ser els estius qui ens hi van acompanyar, des de en fa uns quants són també els hiverns els que emblanquinen les imatges que després revénen a la memòria, un cop retornats a la quotidianitat.

Aquest cop ha estat un pèl diferent als altres. Volíem que l'Aran i la Sitina es calcessin uns esquís ells que ja fa anys es belluguen per la neu però fins ara amb bótes de muntanya o raquetes. Vam trobar una oferta de curs per tres dies a les pistes de Port Ainé i, amb l'ajuda d'una bona climatologia, l'han aprofitat amb ganes. Tot molt bé, tot molt bucòlic, excepte... per la massificació.

De la Consti a la Puri i "tiro por que me toca"

Doncs jo he tingut un llarg cap de setmana ben especial. De fet, podria dir que encara segueix perquè la feina -feina plaent sí, però cansada i feina al cap i a la fi- la feina, deia, seguirà fins aquest divendres, que dissabte he d'estar a casa doncs la Sitina farà ja sis anys.

Dijous començava la història: agafo la furgo -de nom Cipriano en honor al protagonista de El hereje de Miguel Delibes- i cap a Juneda, a Les Garrigues, carregat de material per a una setmana, amb roba d'abric, calçat divers, una mica de menjar, prismàtics, llibretes i llapis. Tot just encarant la recta de Sant Celoni, veig que el camió de darrera em comença a fer llampegades. Ostres, he entrat bé a la carretera, no sé perquè s'enfada ara. I segueix fent llargues. Surto de la carretera perquè he de posar gasofa a la furgo i em quedo mirant el camió, ara correm en paral·lel, i veig que el camioner em dibuixa una roda amb la mà. Havia rebentat! Encara sort que estava a Sant Celoni. Mitja hora més tard, i amb el pneumàtic reparat, reprenc carretera cap al Sud.