I l'autocrítica?

En realitat no acostumem a vestir així a classe...

Fa un parell d'anys vaig conèixer la Vero. Ella, professora de dibuix, necessitava algú que compartís classe a primer d'ESO, fent un reforç ja que eren massa nens per treure'n un bon rendiment. La cap d'estudis em va preguntar "A tu què tal se't dona el dibuix tècnic?" i jo, "Dona, l'últim que recordo és de segon de BUP". "Perfecte!" I així és com vaig anar a parar a les classes de la Vero. Mentre ella explicava la teoria, amb aquella veu suau però sense esquerdes, seixanta ulls clavats en les seves mans, jo aprenia ràpidament. Després ens repartíem la classe i jo podia ajudar els nens i nenes a agafar bé l'esquadra i el cartabó o a utilitzar el compàs per copiar figures. Van ser moltes les coses que vaig entre aprendre i recordar aquell any. Però la classe magistral va arribar fora de l'aula...

L'ou o la gallina? Qüestions de sexisme

Aquests dies de juny es fa difícil evadir-se dels festivals de nens i nenes que assenyalen l'acabament d'una etapa escolar i l'inici d'unes llargues vacances de desconnexió. Malgrat que els formats poden ser més o menys variats, una de les activitats que més agrada en aquests espectacles és disfressar-se, maquillar-se i ballar: sigui de vaquers o maoris, de rapers o indis, els nostres infants gaudeixen mostrant les seves destreses i sent protagonistes multiobservats. Les cares de satisfacció i alegria en sentir-se reconegudament aplaudits mereixen aquest esforç. Un esforç que acostuma a venir de la mà de mares i pares (especialment mares) que dediquen moltes hores -gairebé mai prou reconegudes i sovint força criticades- per seleccionar músiques, escollir vestits, idear coreografies, marcar passes i canvis de ritme, maquillar cares, pintar cossos i aconseguir en temps rècord uns minuts de glòria per als infants. Lloança i glòria a aquestes generoses, abnegades i improvisades mestres!

Radio Communitaire, 102.5 FM

Radio Communitaire, 102.5 FM, d'11 a 12 he estat convidat especial en una entrevista a Dapaong per parlar d'ocells, de biodiversitat i del treball fet a Tami. Primera vegada a la vida que parlo en directe per la ràdio, i durant una hora i en alguna cosa semblant al francès (que la France em perdoni!). Ha estat molt bé i el meu contertulià, Thomas, i el director del programa, Morongu, molt amables! Ha sigut tota una experiència très agréable!

De pastorets i de mestres

Aquesta setmana he escrit una carta als mestres de l'escola dels meus fills. Es tracta d'una reflexió a l'entorn de la implicació dels professionals de l'ensenyament amb els nens i nenes que modelen amb la seva àrdua feina. La carta gira a l'entorn d'un esdeveniment puntual d'aquests darrers dies, però tot i tractar-se d'un fet local he volgut publicar-la aquí sense canvis -a banda d'un onze per un nou, que un encara s'equivoca sumant- perquè crec que la reflexió va més enllà de les portes de l'escola del poble ja que no va tan lligat a la idiosincràsia dels mestres, que també, sinó al propi fet educatiu i per tant intueixo que replicable arreu del país. 

Rètol promocional dels Pastorets dels alumnes de sisè

La carta, tot i no tenir aquesta intencionalitat, pot ferir la sensibilitat d'alguns i algunes de vosaltres, especialment dels que us dediqueu a l'ensenyament de forma professional, però jo no en sóc aliè al propi sector ja que hi he treballat i, més enllà de la defensa gremial que se'n pugui fer o de poder considerar que es tracta d'una intromissió dins la vida privada d'altres persones, no intenta ser una crítica, només una reflexió en veu alta fruit de la constatació i la vivència dels fets, que a mi em fa repensar les bondats i les mancances del nostre sistema educatiu. 

En cap cas vull posar en qüestió la llibertat dels mestres en les decisions que prenen, ni el seu dret a la vida familiar i a poder desconnectar de la seva feina. Com podràs llegir es tracta d'un esdeveniment extraordinari dins l'any, que fins i tot es pot fer de forma participativa en família i que, per tant, no sembla que hagi de suposar un gran trasbals. O potser sí. Qui sóc jo per valorar-ho! 

* * * * *

Un nou ocell a Togo

Togo té des d'aquest setembre una nova espècie d'au per afegir al seu llistat oficial. Es tracta d'un petit teixidor conegut com a teixidor menut de clatell rogenc (Sporopipes frontalis) que va ser detectat al Centre de Formació Rural de Tami (CFRT), al nord-oest del país, durant els seguiments ornitològics que es van realitzar dins el projecte "Vuela con Tami" de l'organització PROYDE amb qui col·laboro.

Aquest ocell, de la mida d'una cadernera, pertany a la família dels teixidors, caracteritzats per teixir un niu amb herbes, normalment amb entrada en forma de túnel. L'ocell té un disseny ben bonic, on les plomes del front i el pili són de color negre amb les puntes blanques, donant-li un aspecte pigallat. El clatell és rogenc i contrasta molt amb la resta del plomatge blanc i gris. No hi ha diferències entre els dos gèneres. Aquesta espècie es distribueix al llarg del Sahel, des de Mauritània fins a Etiòpia, tot i que hi ha una subespècie, lleugerament diferent, que es troba per Uganda, Kenya, Tanzània i Sudan del Sud. L'espècie havia estat observada a Benín, país veí de Togo, a una latitud inferior a la del CFRT, i això feia suposar que podria trobar-se al nord de Togo, però la seva presència no s'havia confirmat fins ara.

Sensibilització, potser sí, potser no

Si bé la tasca de seguiment d’ocells a Tami és el principal objectiu d’aquest projecte per tal de poder comprendre la riquesa de biodiversitat que hi ha dins aquesta petita finca, també és cert que un altre dels objectius no menor és el de sensibilitzar la població local sobre la conservació de la natura.

Ja durant la primera estada vaig fer una presentació en una escola de secundària de Dapaong, i també vaig fer una cosa similar aquí, a Tami, entre els stagiaires que s’estan formant. En aquesta actual estada, parlant amb la gent de PROYDE de Madrid, que és l’ONG vinculada a La Salle que financia el projecte i que m’han esperonat a tirar-lo endavant, vam veure que una millor forma d’arribar a la població, més que anant a cap escola, seria donar una classe en els cursos de formació del professorat. El contacte el tenen amb la Federació d’Escoles Cristianes, que al nord de Togo, es cohesionen al voltant de la ciutat de Dapaong. Així que, arribat a començament de curs, podria trobar els professors abans i compartir amb ells algunes idees del projecte. Després ells s’encarregarien, si ho creien convenient, de replicar el treball amb els seus alumnes. O sigui, que tindria un efecte de major abast que la simple visita a una escola.

Parctematització sense fronteres

Aquest dimarts al vespre, una colla de turistes alemanys feien una flash mob o mobilització espontània pels carrers de Platja d'Aro simulant que eren un grup de fans que perseguien algun famós i van provocar el pànic entre altres turistes, molts d'ells francesos i belgues hipersensibilitzats pels esdeveniments que darrerament havien viscut als seus països, que van creure que els crits i les corredisses responien a un atemptat terrorista. El 5 de juliol es va donar a conèixer la nova aplicació per a mòbils anomenada Pokémon go, que permet capturar Pokémons virtuals que apareixen en el món real, activitat convertida en febre per a molts malalts d'arreu del món. Benvinguts a la parctematització sense fronteres!

Visca Martorelles!

Està clar que ens queda molt per aprendre -a mi segur- i que cada dia és una oportunitat nova (o un conjunt d'elles) que ens brinda el present per encarar el futur d'una millor forma. I el que ens serveix a escala personal -a mi segur- té la seva extrapolació quan augmentes la perspectiva i saltes d'allò més particular a l'àmbit públic, per exemple a escala municipal.

Font: ent.cat

Aquest cap de setmana he pogut fullejar l'edició del Vallès Oriental del periòdic El 9 Nou, de 28 de setembre. A la pàgina 17 apareixia una gran taula sobre la recollida selectiva de residus a tots els pobles del Vallès Oriental. Les dades, procedents de l'Agència de Residus de Catalunya, mostraven l'evolució que sobre aquest tema havien experimentat els diferents municipis, comparant els anys 2004 i 2014. Es pot veure, per exemple, com tots els municipis han incrementat el percentatge de recollida selectiva respecte de la recollida municipal -un fet altament positiu per al medi ambient i l'estalvi- però aquest s'ha fet de forma molt diferenciada segons municipis. Així, mentre que Bigues i Riells només ha experimentat una pujada del 2%, -d'un 35,42% ha passat a un 37,46%- hi ha hagut municipis on aquests increments han estat molt significatius. Com a més destacat es troba el de Martorelles, on el percentatge de recollida selectiva respecte la total municipal ha pujat un 55,57% passant d'un discret 22,74% el 2004 a un esplèndid 78,31% el 2014. He dit discret el de 2004? Bé, encara hi ha un parell de municipis que al 2014 tenen valors inferiors a aquest 22,74% que he adjectivat com a discret. 

Evidències poc evidents

Impression, soleil levant (Claude Monet)

Un dia fred d'hivern de fa una colla d'anys, la primera albada em va trobar creuant el pont del tren d'Hospitalet camí del barri de Pubilla Cases, on donava classes de ciències. Al mig del pont vaig mirar a l'horitzó i vaig veure com naixia el dia amb un sol ben rodó i vermell. Il·lús o il·lusionat em vaig aturar per rebre aquelles primeres glopades de calor. I vaig caure del cavall! En aquell moment se'm va fer present aquella evidència racional de ser un insignificant -per petit- ésser viu, de peu a la superfície d'un planeta d'aigua i roca que estava intentant escalfar-se amb la calor que arribava d'un estel de mitjana edat, a l'entorn del que girava a 150.000 milions de quilòmetres de distància. Tants anys estudiant-ho i explicant-ho i aquell dia en vaig prendre consciència vital! 

Després del vot, el dret a la paraula i a la participació

Avui és un dia curiós. Dia d'alegries i de tristeses, de mals de cap ressacosos de victòries esperades o imprevistes i de plors amagats nascuts de fracassos públics escrits i negats. Acabada la batalla campal, toca recollir els ferits i curar les nafres, però també de netejar poltrones tacades, buidar paperers atapeïdes i endreçar despatxos. Després de les eleccions, uns es pentinen ufanosos les plomes de la cua per mostrar els seus millors ventalls de colors als ciutadans; els altres passegen pels carrers buscant oferir la imatge orgullosa d'haver-ho intentat però llepant-se les ferides darrera cada cantonada. Hi ha guanyadors i hi ha derrotats. No hi ha terme mig. Es poden fer les lectures que es vulgui però al final només hi ha números que demostren la confiança dels votants en un sentit o un altre.

Estratègies de rebuig

Forrest Gump abans de pujar a l'autobús

No fa gaire vaig escoltar que a Catalunya, un parell de segles enrere, les dones de la noblesa o de l'alta burgesia utilitzaven olors per atreure o allunyar, segons conveniència, els homes que se'ls hi acostaven. Es veu que duien dos petits flascons amagats a la pitrera amb uns cordills per destapar-los segons el cas. Un dels flascons contenia un perfum i l'altre deixava anar flaires pudents. L'estratègia, quan se'ls acostava un home amb intencions seductores, consistia en destapar-ne un o l'altre en funció de si volien o no rebre les seves atencions. Una forma poc subtil, però segurament efectiva, d'enviar missatges. 

Els anys han passat i les modes han canviat, però qui més qui menys tots tenim les nostres estratègies per evitar la companyia de persones que, pels motius que sigui, no volem tenir al costat. Possiblement aquestes, les estratègies foragitadores, són més eficaces que les seductores, però aquestes darreres encara no les tinc gaire treballades, així que parlaré de les primeres.

Exactament, què vol dir "Obra Social"?

Aquest dilluns passat, l'escola dels meus fills ha tingut a bé donar-nos un dia de festa. Suposo que, tenint present que els pares portàvem un esgotament al damunt després d'una setmana sencera -de dilluns a divendres- de pintar cares, fer pentinats originals, disfressar els nens de maneres diverses i preparar truites a primera hora del matí abans d'entrar a classes, l'equip docent va decidir fer ús d'un dels seus dies de lliure disposició de què gaudeixen per a què pares, mares, avis i àvies poguéssim descansar. Tot un detall tenint en compte que la celebració s'allarga fins demà passat, dissabte, data irreverent en què se celebra el Carnestoltes a Gualba. 

Amb un dia de festa al davant, jo, que degut a les irregularitats de feina tinc força disponibilitat horària, m'he plantejat què podria fer perquè el dia fos profitós per als meus fills. L'any passat, en un dia com aquest, vam visitar les runes d'Empúries i un altre dia el zoològic de Barcelona, però per no repetir he buscat alguna alternativa lúdic-educativa, que aquí a muntanya som rics en recursos naturals però pobres en els culturals, i tots són bons per enriquir l'esperit. Així que em poso a la recerca d'algun museu i, ah! els dilluns molts museus tanquen! (Si ets mestre pren nota i així un altre cop demanes, en interès dels nostres infants, que el dia lliure no sigui dilluns, per tal que els pares puguem seguir treballant en aquest procés col·lectiu i participatiu en què, se suposa, consisteix l'educació).

Puc anar a vendre sabatilles a l'escola?

Fa unes quantes setmanes, el meu fill Aran, de nou anys, va arribar a casa amb la revista Reporter Doc que li havien ofert a l'escola. Segons ens va explicar, una persona de l'empresa que l'edita va anar a la seva classe i hi va dedicar un temps a presentar la revista als alumnes. Mentre ens ensenyava la revista a casa, ell mateix ens va comentar que ja sabia (o s'imaginava o havia deduït) que l'objectiu d'aquella presentació de la revista era aconseguir que els alumnes se subscriguessin a la revista i així guanyar diners (paraules textuals). La seva reflexió em va forçar a fer la meva pròpia.

D'entrada deixar clar el meu suport a què es facin aquest tipus de publicacions infantils i juvenils per als nens i nenes ja que és una eina educativa important que pot ajudar-los a desenvolupar les seves capacitats. Però paral·lelament, com ja l'Aran ens comentava, veig que es tracta d'una iniciativa comercial d'una empresa privada l'objectiu principal de la qual és l'obtenció de beneficis econòmics (no estem parlant d'una ONG, perquè ens entenguem). L'escola dels meus fills és pública i em pregunto si la presentació d'aquest tipus de publicacions dins l'horari escolar i dins el recinte de l'escola, és coherent amb el mateix procés educatiu ja que, entre altres "valors" actua sobre els alumnes com una eina per estimular el consumisme, malgrat que es tracti d'un producte educatiu. Ja et pots imaginar que un cop a casa molts nens es mostren insistents (o directament pesats) demanant als pares que els comprin la revista.

Atzar i contingència: el camí cap a la llibertat?

Durant la meva etapa universitària vaig tenir un gran professor, en Xavier Ruiz, que em va ajudar a treure moltes benes dels ulls, jo que era tot puresa i innocència. Les seves classes de zoologia eren excitants perquè, lluny d'entrar en la dinàmica de les inacabables i tedioses llistes sobre taxonomia animal, ens introduïa de manera dinàmica i expectant a la comprensió del món animal a través de la seva història evolutiva. I de la gastronomia! Una de les seves frases cèlebres era "l'anatomia s'aprèn a la taula", i a tenor de la seva envergadura estomacal ens demostrava que, efectivament, havia practicat molt la seva prèdica. Malauradament, com sempre passa amb els bons, en Xavier va morir jove, pocs anys després que jo deixés la universitat. Vaig tenir sort d'haver coincidit amb ell durant aquell temps.

Innocentada adolescent

Em sembla que mai no he fet cap innocentada en un dia com el d'avui. Però recordo una anècdota de quant era bupero -aquella etapa anterior a la de COU-Boy, que un ja té una edat- que, potser per haver-la explicat en diverses ocasions, potser perquè, amb certa enveja per l'atreviment, m'hagués agradat participar-hi més activament, he arribat a creure que l'havia ideat jo.

El context: una escola de missioners d'Hospitalet, una colla d'adolescents dels dos sexes amb quatre pèls i quaranta grans a la cara -menys el Ferran que ja a primer tenia barba tancada i pèls per tot el cos. La víctima: el professor d'història, de cognom Isern. Era un veritable capullo. Si no vaig errat també era el psicòleg o pedagog de l'escola. En aquella època -anys vuitanta- els professors fumadors fumaven a classe. Aquest tenia el costum de preguntar la lliçó, especialment a les nenes més maques, mig estirat damunt les taules dels alumnes, amb el cigarret entre els dits, i aixecant la barbeta de la interpel·lada amb la mateixa mà mentre el fum s'escolava entre els dits i penetrava per les narius i lacrimals de la pobra noia. Recordo el cas de l'Anna que va anar baixant pel seient empesa pel fum fins tocar amb el cul a terra.

Persones especials, molt especials

Com us deia a l'anterior apunt, a l'alberg de Sort vaig viure un parell de situacions curioses. Aquí en comento una.

Resulta que vaig reservar un llit per dormir el parell de dies que havia d'estar fent els seguiments d'ocells pel Pirineu. Vaig parlar amb l'encarregat de l'alberg i em va advertir que hi havia un grup de disminuïts psíquics que havien reservat l'alberg pels tres dies del pont. Pertanyien a la Federació Catalana d'Esports per a Disminuïts Psíquics (ACELL) i volia posar-me sobre avís per si m'ho volia repensar. La veritat és que no ho vaig dubtar gens i li vaig dir que no hi veia cap problema. M'havia de passar el dia a la muntanya fins que es fes fosc i, a banda, no tinc especial aprensió ni prejudicis particulars. Fa una pila d'anys, encara adolescent, vaig estar anant de voluntari durant una temporada al psiquiàtric de Sant Boi i em podia imaginar el que em trobaria. Vaig pensar que, ben mirat, podria ser una experiència interessant i no hi vaig pensar més. I així ho va ser.

Divertimentos ortogràfics

Un dels debats que tinc darrerament amb el meu fill, que tot just comença a aprendre les normes d'accentuació, és sobre la necessitat d'escriure bé. El tema es fa realment difícil quan ens trobem davant de lletres que no es pronuncien (moltes hacs, erres finals,... ) i lletres diferents però fonèticament iguals (ves i bes, però també os que sonen a us, i es que sonen a as). Dic difícil perquè sovint jo mateix desconec el perquè de certes regles i quan les conec veig que, moltes vegades, tenen explicacions etimològiques no aptes per a cervells preadolescents. En un món d'escriptura dominat pels sintètics missatges de mòbils on tot és vàlid, des d'abreviatures inversemblants fins a pictogrames, emoticons i altres, pot resultar complicat explicar la importància de les normes ortogràfiques. Per sort, la vida ens posa exemples interessants... No cal anar gaire lluny per trobar situacions edificants i educatives per explicar als fills la importància de l'ortografia. Jo en sóc un bon exemple de cagades escripturals diverses. Però mira, avui he volgut sortir de casa.

Monstres i pallassos de cara blanca

Fa uns anys vaig estudiar un postgrau sobre societats africanes. Entre les coses interessants que vaig aprendre, i és que vaig tenir molts bons mestres, hi havia el tema de la corrupció. En aquella època els corruptes tenien, principalment, sang africana. O això ens pensàvem! Molts no només eren corruptes sinó que a més eren cruels. Només fa falta llegir "Pallassos i monstres" (Sánchez Piñol, 2000) per saber quina mena de personatges eren Mobutu Sese Seko, Idi Amin o Haile Selassie. Una de les explicacions que es donava per explicar com es podien mantenir aquests personatges corruptes al poder tenia a veure amb plantejar la corrupció en vertical. Què vol dir això? Doncs que si deixes sense molestar gaire que la corrupció circuli lliurement per les capes mitges i baixes de la societat, aquestes no miraran gaire cap amunt ni qüestionaran la corrupció de les capes governants i de poder. Deixeu que la corrupció s'escampi com una taca d'oli i ningú es ficarà amb els grans corruptes. I la veritat és que experiències posteriors per terres africanes m'han fet comprendre el valor de la corrupció de petita magnitud per bellugar-se pel país: si em dones diners et deixo passar, et portaré a un lloc on no hi van els turistes, t'aconseguiré un seient més còmode al tren...

Bon dia. Desperta, Mònica!

Com ja vaig fer un temps enrere amb en Manel Fuentes, avui he enviat un correu a la Mònica Terribas, la directora del programa d'El matí de Catalunya Ràdio amb una reflexió sobre l'escassa o nul·la presència de les qüestions ambientals al programa, quan no directament la frivolitat en el seu tractament. M'ha semblat oportú penjar-la també al bloc perquè la coneguis.

* * * * *  

Benvolguda Mònica,

Avui m'he despertat amb ganes d'escriure't per compartir una reflexió. Es basa en un fet anecdòtic, si ho vols, però que respira un rerefons que m'ha recordat temps passats. Fa un parell d'anys ja vaig escriure un correu en el mateix sentit al teu antecessor al programa, en Manel Fuentes, però mai no vaig rebre resposta. Potser tampoc l'esperava, com tampoc espero que ara em contestis aquesta.

La meva reflexió és sobre l'escàs interès -per no dir nul- que la ràdio pública i nacional de Catalunya que tu representes al llarg de moltes hores setmanals, manifesta sobre les qüestions ambientals i la sostenibilitat. Tot i que aquest és el motiu principal de la meva reflexió, no és en l'únic àmbit on hi trobo mancances: el teu programa té un biaix marcat cap a qüestions polítiques -de fet sobre el procés català perquè de política internacional cada cop se'n parla menys- i econòmiques -amb visió neolliberal dominant amb espais com el de l'informe Sala i Martín però amb poca o nul·la presència de visions alternatives. També es parla de qüestions socials, encara que amb un pes desigual segons el tema i l'entorn geogràfic, i una mica d'aspectes culturals amb un llistó molt baix on el futbol (que incloc en l'anomenat espai cultural) hi té un paper rellevant.

Interès desinteressat o desinterès interessat?

Aquesta història de l'artroscòpia amb extirpació inclosa de la banya del menisc intern m'ha fet replantejar la manera, alguna de les maneres, com ens relacionem amb els altres. No és que aquesta intervenció sigui greu i esperi que la gent s'acosti a portar-me flors o caixes de bombons, però hi ha reaccions que donen peu a alguna reflexió. En el meu cas a dues.

Situo el tema: als tres dies de l'operació surto pel poble a passejar amb les meves crosses. El camí fins a la plaça se'm fa llarg. I no només per la meva forma de caminar sinó per les diverses aturades atenent a veïns i veïnes que em demanen sobre el meu estat físic i la intervenció. Gent a qui agraeixo el seu interès desinteressat (acabo d'escriure un oxímoron?). Arribat a la plaça m'assec a absorbir el raigs càlids d'aquesta tardor estiuenca. Un conegut em pregunta per la cama embenada. Als vint segons de la meva resposta em comença a explicar una operació semblant que li van fer a ell i aquella recuperació eterna que mai s'acabava i que la cama no li va quedar mai igual... La idea era quedar-me una bona estona allà però ja no l'aguantava, així que em vaig aixecar i vaig fer el meu pelegrinatge de retorn. Què inoportú!, vaig pensar.