Go on, Greta!

Arriba un moment que el tema ja cansa. Enmig de la Cimera del Clima COP25 que té lloc aquests dies a Madrid, cada any passa el mateix: diaris, telenotícies, programes i tertúlies dediquen els seus minuts de rigor, com si ho decretés alguna junta electoral, a parlar del clima. Ara l'han batejat com a "emergència climàtica"... Es veu que calia donar-li un altre nom perquè amb canvi climàtic o canvi global no n'hi havia prou. Com si en posar emergència la cosa prengués una dimensió gaire diferent de la que tenia abans. 

No pensava escriure res però al final tinc la necessitat d'expressar-me. Per vàries raons: la primera, perquè el tema està de moda només uns dies; la segona, pels totòlegs que en saben de tot i no en saben de res; la tercera, perquè alguns d'aquests ara han descobert la sopa d'all i l'han de pregonar com si fossin predicadors quan no els propis creadors; i la quarta, perquè davant la falta d'intel·ligència per parlar del canvi climàtic amb una mirada realista i propositiva es prefereix desviar l'atenció ridiculitzant la figura de Greta Thunberg, el que em sembla una perversió maldestra.

"No renuncies a nada"

Pensar que vivim en una societat global sense límits és el que ens ha portat fins aquí: una societat amb una esperança de vida molt alta, uns nivells d'educació també molt elevats i una riquesa econòmica mai vista abans. O sigui, un nivell de desenvolupament sense precedents. Bé, això és així per a una part de la societat global, perquè segons el darrer informe de Nacions Unides sobre el desenvolupament humà més de 1.500 milions de persones, o sigui una de cada cinc, viu en situació de pobresa multidimensional, amb carències concurrents en salut, educació i nivell de vida. 

Tornem, però, al desenvolupament dels països rics que, per bé que desigualment repartit entre capes socials (si tu tens dos cotxes i jo cap l'estadística ens diu que cadascú de nosaltres en té un) i entre gèneres, se sustenta, o així ho ha fet fins ara, sobre els recursos del planeta: aigua, biodiversitat, sòl, energia...

El costat fosc... o no

El problema de tractar informacions sobre qüestions ambientals i de desenvolupament en format bloc o en publicacions convencionals és que acostumen a aparèixer més les notícies i les reflexions negatives que les positives. Això es tradueix en escrits més o menys crítics i més o menys carregats d'ironia, sarcasme o mala llet que poden tenir dos efectes oposats: el volgut i l'indesitjat. El primer és la presa de consciència, l'activació del sentit crític i la mobilització cap al canvi. El segon és el d'amagar el cap sota terra o sota la l'ala o mirar cap a un altre costat, tan aclaparador que és tot plegat, una situació que fàcilment condueix a la paralització, la inhibició o la desconnexió. El problema, com en gairebé tot, rau en trobar l'aristotèlica justa mesura, i això no és fàcil perquè la realitat es resisteix i perquè un, jo mateix, sigui per genètica, educació o vivències -o tot plegat que en realitat som un mix- acaba veient el got mig buit. I què vols fer-hi!

Full vermell... més enllà dels límits

Com ja vas veient als darrers mesos les meves entrades al bloc han estat força espaiades. No hi ha una sola causa darrera i de cap de les maneres hi ha una voluntat d'abandonar-lo. Però de vegades no tinc res a dir, d'altres no trobo el moment per fer-ho i bé, això és A CONTRATORRENT i ja vaig advertir que aniria a batzegades. 

Hi ha un element important però que ha contribuït de forma significativa per fer que la comunicació hagi esdevingut més ocasional i té a veure amb la creació d'un nou bloc. Es tracta de FULL VERMELL on tinc la intenció d'oferir informació, dades i notícies relacionades amb alguns aspectes que m'interessen especialment en relació al medi ambient i el desenvolupament.

Qüestió de prioritats... i de llonganisses

Lligar senglars amb llonganisses ha batut un rècord. En només dos dies s'ha introduït entre les deu entrades més visitades de les 113 que fins avui he publicat al bloc. No està gens malament tenint en compte el penós títol amb què la presentava. Sembla evident que el projecte de camp de futbol a Gualba ha despertat un interès força gran tant entre la població local com a d'altres bandes del territori. Alguns heu escrit comentaris al bloc, d'altres me'ls heu fet de paraula. I he cregut convenient aportar una mica d'ordre i informació perquè, per davant de tot, a mi també m'interessa saber què està passant amb tot aquest assumpte i les reflexions que jo mateix em faig són moltes i diverses.

Lligar senglars amb llonganisses

En temps de crisi les necessitats a satisfer es prioritzen. Aquesta és una realitat de la qual pocs se n'escapen. I es fa a tots nivells des dels diners de butxaca que portem al damunt fins als àmbits institucionals més elevats.

Gualba no n'és una excepció.

Susan George, sabiduria i revolta

Font: Transnational Institute

No tinc especial interès pel programa que dirigeix en Jaume Barberà, el Singulars. Fins ara només coneixia la seva existència per la divertida paròdia que en fan al Polònia, suficient com per no despertar-me cap mena d'interès pel programa real i menys pel seu presentador. Però aquesta setmana passada va ser diferent: l'entrevistada era Susan George, així que vaig anar a TV3 a la carta per recuperar el programa. No sé molt bé què deia el pobre Barberà a la l'entrevista ni si les seves preguntes eren o no encertedades. Reconec que me'l mirava com l'alter ego d'en Queco Novell, però en tot cas les respostes pautades, pausades i reflexionades de Susan George sempre paguen la pena.

Tertúlies de cafè, com sempre

La tertúlia del cafè Guerbois. Édouard Manet, 1869

Feia dies que no escoltava la ràdio. Però entrat l'any, recién estrenado com diria Mafalda, vaig pensar que potser amb allò d'any nou, vida nova les emissores haurien fet un gir interessant en els seus plantejaments. I especialment en aquests espais tan seguits per l'audiència com les tertúlies del matí. En part per la força del costum, en part per la impredictibilitat de les ones donat que a casa no sintonitzo gaires emissores, vaig resoldre el dubte amb la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio -des de fa un temps MCR- del 4 de gener. Seguint la seva línia habitual Manel Fuentes dirigia la tertúlia amb l'escriptor Xavier Bru de Sala, el cineasta Pere Portabella i l'arquitecta i ex regidora de Ciutat Vella Itziar González. Prometia interessant, encara que només fos per la bona interpretació de savi de veu reflexiva d'en Portabella. El resultat, l'avanço, va ser decebedor.

Més ràpid. Per què?

Alguns sociòlegs afirmen que no va ser l'invent de la màquina de vapor el que va revolucionar la societat sinó el del rellotge. El control del temps i la necessitat de fer encabir dins els minuts que conté un dia totes les activitats que desenvolupem, ja sigui per lleure ja sigui per produir més, han suposat un canvi sense precedents a les societats de les darreres dècades. Hem passat dels ritmes lents a la vida trepidant. De l'opció de gaudir d'un viatge a la de voler saltar de país en un pas. Del menjar entaulat al fast food. De les converses pausades als whatsapps i a les piulades d'immediatesa. De la producció artesanal al fordisme i taylorisme més exagerat per produir més amb menys temps.

A aquesta societat dels ritmes ràpids l'acompanya el ritme de les comunicacions i les noves tecnologies que permeten fer operacions cada cop a major velocitat i obtenir informacions de forma més immediata. 

Morir d'èxit... a Vallgorguina

Aquest any no he gosat treure-hi el nas. Altres anys ho havia fet però aquest cop he pensat que no tenia ganes d'agobiar-me. I no em refereixo a les eleccions catalanes, sinó a un altre esdeveniment més proper com és la XVII Fira del bosc i de la terra que ha tingut lloc aquest cap de setmana a Vallgorguina.

M'agradaria haver-me equivocat

Deu fer uns cinc anys, en plena bombolla immobiliària i enmig de la crisi energètica que es manifestava en l'increment dels preus dels carburants i en un canvi climàtic on les emissions dels carburants hi juguen un paper fonamental, estava fent un cafè amb un analista d'un think tank català i discutíem sobre l'afectació de tots dos factors a la nostra societat, intentant veure'n les causes i les conseqüències.

Sóc un fanàtic!

Mai no m'he considerat un fanàtic però potser és que no ho tenia ben entès. A veure, si m'aclareixo. Jo no en sé gaire de temes lingüístics ni filosòfics, i espero que em disculpis si faig una incorrecció i que em rectifiquis si ho creus convenient, però m'agradaria expressar la meva opinió utilitzant algunes de les eines que són pròpies d'aquestes matèries.

Segons l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula fanàtic -importada del francès però d'origen llatí quan inicalment volia dir inspirat o ple d'entusiasme-, adjectiva algú que sustenta una creença o una opinió, especialment religiosa, amb intemperància i sense sentit crític. Per la seva banda, la Real Academia Española té dues accepcions sobre la paraula fanático, a saber: que defiende con tenacidad desmedida y apasionamiento creencias u opiniones, sobre todo religiosas o políticas, i una segona, aparentment més suau, que el defineix com a preocupado o entusiasmado ciegamente por algo. Aquestes accepcions, més extremades que l'original llatina, s'han incorporat a la parla quotidiana, a través dels mitjans de comunicació, i formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Així, qui més qui menys entén el mateix, i possiblement genera una imatge similar, quan sent a parlar de fanatisme islàmic o jueu o de certs grups occidentals associats, per exemple, a l'administració de George W. Bush.

He de confessar que no m'he sentit, ni ara ni abans, gens fanàtic de res. Ni tan sols en la seva accepció d'entusiasta per alguna cosa com ara la música. És clar que tinc les meves preferències però d'aquí a sentir-me un fanàtic...

Tocant els límits...

Ara fa un mes vaig publicar una entrada sobre la contradicció que, al meu parer, hi ha entre creixement i austeritat ja que el creixement necessita d'hiperconsum, deia, per mantenir-se. Ja apuntava, aleshores, que l'austeritat que jo associo al decreixement no té res a veure amb la que demanen els actuals governants, equiparada com fan amb la destrucció de l'estat del benestar. I voldria afegir alguns matisos perquè s'entengui millor.

Austeritat i (de)creixement

El Periódico del passat 4 de maig llançava una pregunta als seus lectors sobre si aquests creuen que l'austeritat portarà al creixement, pregunta que s'emmarca dins el debat generat entre el discurs d'austeritat de la cancellera alemanya Merkel i el del creixement defensat per polítics com el que serà nou president francès, Hollande, com a mesures per superar la crisi.

Sempre se'm fa curiós llegir el tipus de preguntes que fa aquest diari, com si estiguessin fent una tertúlia d'experts sobre el tema en qüestió, que suposo que és el que pot ser més interessant o formatiu, però per comptes d'això es fa la pregunta buscant l'opinió del poble i sempre hi ha gent que contesta. Suposo que és allò de què hi ha gent per a tot, tants com som. Si he de ser sincer mai no en faig cas d'aquestes preguntes, el 95% dels cops perquè no en sé res del que demanen o no en tinc una opinió formada, però de vegades em criden l'atenció els enunciats i m'hi entretinc cinc minuts. (En un altre moment parlaré d'alguna pregunta que em va ajudar a enriquir el meu pobre vocabulari tot i que no crec que fos la pretensió del diari).

En aquest cas, l'enunciat Creieu que les polítiques d'austeritat ajuden al creixement? forma part del 5% restant i em va sobtar força ja que tal i com jo ho veig són paraules que en l'imaginari que m'he construït al llarg dels darrers anys són incompatibles. I m'explicaré.

Des de fa força temps m'he convertit en un defensor teòric -i en la mesura que puc i sé pràctic- del decreixement, del qual miraré de parlar-ne més en altres entradetes en aquesta campanya que alguns blocaires hem iniciat sobre el tema dels valors. Aquest corrent de pensament el va iniciar Nicholas Georgescu-Roegen, economista romanès del passat segle XX i ha estat difós els darrers deu anys per politòlegs i economistes com Paul Ariès o Serge Latouche. Sintetitzant molt, la idea de decreixement ve a dir que el creixement tal i com el coneixem és insostenible, a banda de les injustícies socials que genera pel camí -efectes col·laterals, en diuen- perquè es topa amb els límits planetaris tant energètics com materials. Però se'ns ha introduït des de totes bandes tan endins del nostre cervell que sempre pensem que si no creixem anem malament. I parlem de créixer en tots els sentits: cotxe més potent, pantalla de televisor més gran, treball amb més sou, festival amb més públic, major número d'oients o telespectadors, etc., etc. És allò de: Ande o no ande, burro grande o en la seva versió catalana, Preu per preu, sabates grosses. Perdoneu-me, però quina estupidesa! El burro que ande, per favor, i les sabates que em vagin bé. O no?

La clau de volta de tot plegat és canviar el nostre sistema de valors. Créixer no ha de ser l'objectiu de res, ni tan sols l'instrument per aconseguir res. L'objectiu dels humans és la felicitat de la nostra espècie individual i col·lectivament al llarg del temps que ens belluguem pel planeta. Llegia l'altre dia, no recordo on, que determinats pobles indígenes amazònics plantegen que Ningú no pot viure bé si hi ha algú que viu malament. I la felicitat s'assoleix amb el benestar: si tenim salut, menjar, educació, reconeixement i acceptació social... què més ens dóna si això va acompanyat o no de creixement! Es tracta, doncs, d'eliminar del nostre imaginari la idea de creixement com a objectiu o instrument. La tendència hauria de ser convertir-se en ateus del déu creixement, i en aquest sentit, el mot més indicat és acreixement tal com explica Latouche.

I dins el pensament del decreixement l'austeritat hi juga un paper bàsic. És clar que no és l'austeritat igual que ens la venen, eliminant tot l'estat del benestar com s'està fent ara. Es tracta, en canvi, d'entendre que som una part més de l'engranatge de l'ecosistema planetari i que, per respecte a aquest ecosistema, a tots els éssers que hi viuen -humans o no- ara i en el futur, hem de tenir cura de l'ús dels recursos que fem, trobar el punt just, practicar la simplicitat voluntària, aprendre de la slow life... deixant de banda si això duu associat un creixement econòmic o no.

L'austeritat ajudarà al creixement? No, el creixement que coneixem no necessita d'austeritat sinó d'hiperconsum. L'austeritat s'associa al decreixement -o acreixement- i tan de bo l'apliquéssim en el seu sentit més pur com una forma d'entendre la vida i el nostre paper en aquest món, i no com un mecanisme de destrucció del benestar.

Si t'interessa el tema hi ha molts llibres que et poden il·lustrar i en parlaré en altres moments però permete'm que et presenti un que utilitzo de llibre de capçalera: Mejor con menos del filòsof i sociòleg Joaquim Sempere. Si mai tens l'ocasió fes-hi una bona ullada, no te'n penediràs!