De pastorets i de mestres

Aquesta setmana he escrit una carta als mestres de l'escola dels meus fills. Es tracta d'una reflexió a l'entorn de la implicació dels professionals de l'ensenyament amb els nens i nenes que modelen amb la seva àrdua feina. La carta gira a l'entorn d'un esdeveniment puntual d'aquests darrers dies, però tot i tractar-se d'un fet local he volgut publicar-la aquí sense canvis -a banda d'un onze per un nou, que un encara s'equivoca sumant- perquè crec que la reflexió va més enllà de les portes de l'escola del poble ja que no va tan lligat a la idiosincràsia dels mestres, que també, sinó al propi fet educatiu i per tant intueixo que replicable arreu del país. 

Rètol promocional dels Pastorets dels alumnes de sisè

La carta, tot i no tenir aquesta intencionalitat, pot ferir la sensibilitat d'alguns i algunes de vosaltres, especialment dels que us dediqueu a l'ensenyament de forma professional, però jo no en sóc aliè al propi sector ja que hi he treballat i, més enllà de la defensa gremial que se'n pugui fer o de poder considerar que es tracta d'una intromissió dins la vida privada d'altres persones, no intenta ser una crítica, només una reflexió en veu alta fruit de la constatació i la vivència dels fets, que a mi em fa repensar les bondats i les mancances del nostre sistema educatiu. 

En cap cas vull posar en qüestió la llibertat dels mestres en les decisions que prenen, ni el seu dret a la vida familiar i a poder desconnectar de la seva feina. Com podràs llegir es tracta d'un esdeveniment extraordinari dins l'any, que fins i tot es pot fer de forma participativa en família i que, per tant, no sembla que hagi de suposar un gran trasbals. O potser sí. Qui sóc jo per valorar-ho! 

* * * * *

Visca Martorelles!

Està clar que ens queda molt per aprendre -a mi segur- i que cada dia és una oportunitat nova (o un conjunt d'elles) que ens brinda el present per encarar el futur d'una millor forma. I el que ens serveix a escala personal -a mi segur- té la seva extrapolació quan augmentes la perspectiva i saltes d'allò més particular a l'àmbit públic, per exemple a escala municipal.

Font: ent.cat

Aquest cap de setmana he pogut fullejar l'edició del Vallès Oriental del periòdic El 9 Nou, de 28 de setembre. A la pàgina 17 apareixia una gran taula sobre la recollida selectiva de residus a tots els pobles del Vallès Oriental. Les dades, procedents de l'Agència de Residus de Catalunya, mostraven l'evolució que sobre aquest tema havien experimentat els diferents municipis, comparant els anys 2004 i 2014. Es pot veure, per exemple, com tots els municipis han incrementat el percentatge de recollida selectiva respecte de la recollida municipal -un fet altament positiu per al medi ambient i l'estalvi- però aquest s'ha fet de forma molt diferenciada segons municipis. Així, mentre que Bigues i Riells només ha experimentat una pujada del 2%, -d'un 35,42% ha passat a un 37,46%- hi ha hagut municipis on aquests increments han estat molt significatius. Com a més destacat es troba el de Martorelles, on el percentatge de recollida selectiva respecte la total municipal ha pujat un 55,57% passant d'un discret 22,74% el 2004 a un esplèndid 78,31% el 2014. He dit discret el de 2004? Bé, encara hi ha un parell de municipis que al 2014 tenen valors inferiors a aquest 22,74% que he adjectivat com a discret. 

Evidències poc evidents

Impression, soleil levant (Claude Monet)

Un dia fred d'hivern de fa una colla d'anys, la primera albada em va trobar creuant el pont del tren d'Hospitalet camí del barri de Pubilla Cases, on donava classes de ciències. Al mig del pont vaig mirar a l'horitzó i vaig veure com naixia el dia amb un sol ben rodó i vermell. Il·lús o il·lusionat em vaig aturar per rebre aquelles primeres glopades de calor. I vaig caure del cavall! En aquell moment se'm va fer present aquella evidència racional de ser un insignificant -per petit- ésser viu, de peu a la superfície d'un planeta d'aigua i roca que estava intentant escalfar-se amb la calor que arribava d'un estel de mitjana edat, a l'entorn del que girava a 150.000 milions de quilòmetres de distància. Tants anys estudiant-ho i explicant-ho i aquell dia en vaig prendre consciència vital! 

Fisherman's Blues (The Waterboys) i Josep Maria Alpiste

Nota introductòria: m'he adonat que quan escric una entrada musical hi ha menys visites al bloc, i ho entenc perquè imagino que rebaixa les expectatives d'alguns tot i que suposo que també puja les d'altres. Però no acostumo a posar música perquè sí, sense més. Normalment és l'element que acompanya alguna història, reflexió o anècdota. El cas d'avui també ho és i molt particularment. Per això et convido, una vegada més, a què el llegeixis fins al final.

* * * * *

Ens hi vam atrevir. No ho teníem del tot clar però l'havíem vist tocant el violí en un festival escolar i vam pensar: per què no demanar-li? Total, com a molt obtindríem un no i, potser seria una decepció però en cap cas res greu. Els antecedents? Ah, sí, gairebé m'oblidava."

A Gualba hi ha una banda de música rock. Són molt bons, els Motherfucker (també localitzables a Facebook): tres germans, un cosí i un amic. Els seus pares ja tocaven plegats anys enrere. Interpreten rock de tots els temps i fan bolos aquí i allà. Des de fa uns quants anys són habituals a la Festa Major d'estiu de Gualba. A la de 2012 ens van convidar al Xavi i a mi, aleshores Duet 66, per si volíem fer un parell de temes amb ells. I clar, ràpidament vam dir que sí. Això d'actuar davant tantes persones impressiona tant per la por escènica -subidón d'adrenalina inclòs- com perquè et deixa petja ben endins durant molt de temps. La qüestió era, quins dos temes proposem? De seguida ens vam posar d'acord en què Dead Flowers dels The Rolling Stones seria un d'ells. El segon tema era una proposta bastant més agosarada. 

Desvestint i malbaratant

C-35 al seu pas per Sant Celoni. Foto: www.naciodigital.cat

Des de fa tres setmanes dóna gust circular amb cotxe per la carretera autonòmica C-35 en el tram que va entre Sant Celoni i la rotonda de Gualba. L'asfalt, tot nou i ben aplanat, fa de bon conduir. Sembla preparat a consciència per resistir el pas dels milers de cotxes i camions que, diàriament, circulen pel seu damunt, especialment encarat a suportar les tensions dels materials que pateixen les gelades hivernals. D'aquí a un temps, això ja se sap, tornarem a veure com apareixen sots diversos per a patiment d'esmorteïdors i discos intervertebrals, però de moment en gaudirem una temporada.

El futur a les cartes, cosa de bruixes!

Aquest dissabte passat va ser festa grossa a Gualba. Encara falten dues setmanes per a la festa major d'estiu però el primer dia d'agost es va destacar per la nova edició de la Fira de Bruixes. Aquí s'han aplegat desenes de firaires venent des de bruixes decoratives fins a penjolls, bolets, embotits, formatges, dolços i tot un seguit de coses més o menys properes o allunyades del món de les bruixes. El número de visitants, a falta de versions oficials, es deu comptar per uns quants milers, potser dos, potser tres, no ho sé. Tot i que es pot caure en la massificació i en l'ofegament del propi esdeveniment per mort d'èxit, això caldrà anar-ho veient en futures edicions, però aniria bé que no es pretengui créixer més per evitar cremar el recurs i incrementar el malestar al poble. 

De fet, suposo que està bé que un cop a l'any els quatre gats que som aquí veiem aquest moviment que no provoca, ara com ara, grans inconvenients. A banda dels propis paradistes, està clar que hi ha un benefici directe per a la mitja dotzena de bars i restaurants del poble. Poc més per a la resta, més enllà de participar de l'espectacle i de la festa. Cal dir que l'ajuntament ha fet una bona tasca per acomodar els centenars de cotxes que han arribat al poble, habilitant zones diverses amb aquesta finalitat, totes elles amb personal organitzant la massiva arribada de vehicles. Es tracta d'un dels reptes més importants cara a la festa ja que de la percepció que s'emportin els visitants en depèn la seva continuïtat en properes edicions. Potser caldria treballar una mica més l'aspecte de recollida de residus posant-hi papereres més grans per absorbir tanta deixalla generada, però suposo que ja es tindrà en compte cara a noves fires. 

Entre les cendres i el risc

Font: Vilaweb.cat

Aquest tema de l'incendi entre l'Anoia i el Bages, l'anomenat incendi d'Òdena, m'ha deixat tocat. Com que jo visc en una zona boscosa poc cuidada sempre em poso a tremolar quan arriben aquestes onades de calor que hem patit i amb la sequera persistent amb què malviuen els nostres boscos. Aquí, a Gualba, es va patir molt l'incendi del 94 i, jo encara no hi vivia, els veïns m'han explicat l'horror d'aquells dies. Aquesta primavera ha sigut extremadament seca al Baix Montseny i mentre veies passar les trombes d'aigua a banda i banda, per darrera les muntanyes, la cara sud-sudest quedava amagada fent inútil el sobrenom d'orinal del Montseny amb què es coneix el poble. Alguns gualbencs amb denominació d'origen m'asseguren que el clima local va canviar a partir d'aquell incendi de fa vint anys i que les nuvolades que es mantenien en aquest costat del massís ja no s'hi queden. Un raonament molt plausible.

Iniciativa coparticipativa per la biodiversitat

Diuen que el 6 de juliol de 1985 hi havia 103.000 persones escoltant Lluís Llach al Camp Nou. T'imagines com es devia sentir davant tota aquella multitud? Doncs aquest dilluns jo vaig tenir una experiència semblant. En la proporció corresponent, és clar. No estava actuant, que l'etapa de guitarrejar amb Route 66 ja va tocar a fi. Es tractava de presentar una iniciativa a Gualba i, amb 16 assistents, vam arribar directament a l'1,1% dels gualbencs, un percentatge lleugerament inferior al de Llach respecte la població catalana, (tot i que ell feia trampes, ja que va anar a veure'l gent de fora de Catalunya!).

La proposta la vaig presentar com una xerrada sota l'estrambòtic títol de "Ciència ciutadana" i el subtítol "Runners, senderistes i biodiversitat a Gualba". Caram! Aconseguir que, amb un títol com aquest algú s'interessi a venir a la xerrada és tota una proesa, i veure tots els seients ocupats per gent expectant i receptiva una alegria total.

Divertimentos ortogràfics

Un dels debats que tinc darrerament amb el meu fill, que tot just comença a aprendre les normes d'accentuació, és sobre la necessitat d'escriure bé. El tema es fa realment difícil quan ens trobem davant de lletres que no es pronuncien (moltes hacs, erres finals,... ) i lletres diferents però fonèticament iguals (ves i bes, però també os que sonen a us, i es que sonen a as). Dic difícil perquè sovint jo mateix desconec el perquè de certes regles i quan les conec veig que, moltes vegades, tenen explicacions etimològiques no aptes per a cervells preadolescents. En un món d'escriptura dominat pels sintètics missatges de mòbils on tot és vàlid, des d'abreviatures inversemblants fins a pictogrames, emoticons i altres, pot resultar complicat explicar la importància de les normes ortogràfiques. Per sort, la vida ens posa exemples interessants... No cal anar gaire lluny per trobar situacions edificants i educatives per explicar als fills la importància de l'ortografia. Jo en sóc un bon exemple de cagades escripturals diverses. Però mira, avui he volgut sortir de casa.

Saber estar, saber escoltar: normalitat vs. excepcionalitat

Tot i que de vegades tinc la sensació que aquest bloc té un to de catecisme que hauria de revisar, no vull renunciar a reivindicar la necessitat de saber respectar les formes i les bones maneres per facilitar les complexes -perquè volem i no en sabem prou- relacions humanes. A diferència d'altres entrades que he fet en aquest bloc, però, i sense que serveixi de precedent, he cregut convenient modificar el to crític amb què acostumo a redactar els meus escrits per un de més positiu.

Caçador surrealista

Després d'un mes de clausura forçada he volgut estrenar novembre fent una sortida de tardor pels voltants. De matinada m'he endinsat pels boscos de Gualba assaborint l'aire fresc i les primeres llums del dia. Tot molt agradable. El genoll no em feia nosa i he començat a notar com em carregava les piles. Amb els prismàtics penjats he pogut xalar amb uns quants ocells de l'entorn. Així anava pensant amb les meves coses quan de sobte m'he trobat amb un caçador, una mica més jove que jo, i el seu gos. Ens hem posat a xerrar i aquesta és, si fa no fa, la història de com ha anat la conversa, més pròpia d'un somni fantàstic de migdiada. 

Old man (Neil Young)

"Old man, look at my life, I'm a lot like you were". 
El 1970 Neil Young va comprar un ranxo a Califòrnia. Només tenia 24 anys però havia guanyat ja molts diners. Allà, explica el mateix Neil, es va trobar la parella de masovers que tenia cura del ranxo i que el van acompanyar perquè conegués la finca. L'home, un avi anomenat Louis, li va preguntar com podia ser que un noi tan jove tingués tants diners per comprar el ranxo i Neil li va contestar que havia estat una qüestió de sort, res més que sort. Neil Young va compondre Old man dedicada a Louis, un dels temes que sobresurt del memorable àlbum Harvest de 1972. Aquí t'he posat la versió d'estudi rica en instruments i acompanyants com en James Taylor tocant el banjo o la veu de Linda Ronstadt. Però hi ha altres versions també interessants com la presentació de 1971 en solitari o aquesta altra feta quatre dècades més tard, el 2013, al concert Farm Aid en benefici dels grangers estatunidencs. Altra veu però mateix missatge.

Qüestió de prioritats... i de llonganisses

Lligar senglars amb llonganisses ha batut un rècord. En només dos dies s'ha introduït entre les deu entrades més visitades de les 113 que fins avui he publicat al bloc. No està gens malament tenint en compte el penós títol amb què la presentava. Sembla evident que el projecte de camp de futbol a Gualba ha despertat un interès força gran tant entre la població local com a d'altres bandes del territori. Alguns heu escrit comentaris al bloc, d'altres me'ls heu fet de paraula. I he cregut convenient aportar una mica d'ordre i informació perquè, per davant de tot, a mi també m'interessa saber què està passant amb tot aquest assumpte i les reflexions que jo mateix em faig són moltes i diverses.

Lligar senglars amb llonganisses

En temps de crisi les necessitats a satisfer es prioritzen. Aquesta és una realitat de la qual pocs se n'escapen. I es fa a tots nivells des dels diners de butxaca que portem al damunt fins als àmbits institucionals més elevats.

Gualba no n'és una excepció.

Passant pàgina

Ahir vaig anar a un sopar al que no tenia cap ganes de ser-hi. I tanmateix ho havia de fer. Es tractava de passar pàgina i tancar un llibre que vaig obrir fa tres anys. Potser ja intueixes per escrits anteriors que em refereixo a l'ampa de la meva escola que he tingut el dubtós honor de presidir aquest darrer mandat.

Fa mesos vaig començar a preparar un parell d'entrades al bloc sobre aquest tema perquè les he vistes de tots colors. De fet, una la vaig començar fa gairebé un any amb l'esperança que no es perdés en l'oblit cap dels fets que van tenir lloc aleshores i que no podia publicar, per prudència, fins fer el traspàs entre juntes. Aquest traspàs (així és com se li diu eufemísticament a una mort, oi?) paral·lelismes a banda, aquest traspàs va tenir lloc el passat 8 d'octubre i per tant em sento alliberat per escriure el que vulgui.

¿Por qué no te callas?

Enmig de la XVII cimera iberoamericana de 2007 el borbó Juan Carlos I li va etzibar el famós “¿Por qué no te callas?” al president veneçolà Hugo Chávez. Sis mesos abans, un altre menys famós però una mica més passional que el monarca espanyol (cosa no gaire difícil, per cert) va elevar amb força un crit demanant silenci als contertulians que s’entossudien a replicar-se de males maneres. El sentit “Prou! Prou! Prou!” acompanyat d’uns rítmics i contundents cops a la taula del periodista Josep Cuní, van ser popularitzats i musicats per l’alter ego del Polònia. A casa nostra, tradicionalment, sempre s’ha dit allò de calladet estaries més mono o alguna altra elocució similar.

Tintín arriba a Gualba

Capità Haddock, Hergé

Suposo que el meu esperit blocaire s'ha encomanat de la sequera hivernal. Potser ha nevat molt pel Pirineu però al Montseny patim una sequera que fa fredat. La veritat és que, a banda de la climatologia, aquestes darreres setmanes no han sigut cap bassa d'oli. Encara que no les hagi patit directament jo, davant les històries que he viscut a prop meu em sembla que qualsevol cosa que pugui explicar resultaria bastant frívola.

Però la vida segueix i posats a ser frívols deixa'm que m'hi posi, doucement com diuen els francesos, amb una certa dosi de protagonisme narcisista.

¿Perlas o margaritas?

Diuen que l'actriu Liz Taylor utilitzava l'idioma espanyol quan havia d'insultar els periodistes que l'assetjaven i a qui no suportava. Sembla ser que entenia que els sons propis d'aquesta llengua són més forts que altres com del mateix anglès, i els insults traduïts a l'espanyol molt més malsonants.

Llegenda o no, no em sembla inversemblant que ho fes. De fet, conec algú que diu que una de les seves paraules preferides en espanyol, ja em perdonareu per escatològic, és mierda, i m'ho justifica pel so combinat de les lletres i i e, el que tècnicament es coneix com a diftong, on es combinen dues vocals, una forta i una dèbil. La cosa pren envergadura si hi poses intencionalitat al vocalitzar, prenent-te el teu temps mentre arrossegues el diftong si pot ser aixecant lateralment un costat (no importa quin) del llavi superior. Si ho comparem amb la traducció catalana merda la veritat és que sembla que estiguem en un combat de boxa desigual entre un pes pesat i un pes ploma. O un pes mosca si utilitzem el francès merde, on la força de la paraula es dilueix totalment i gairebé podríem utilitzar-la graciosament acompanyada d'una reverència.

En el fons, però, tampoc és ben bé una qüestió de diftongs. Només cal pensar en el verb fotre i la seva plasticitat de funcions i multiplicitat de significats -riute'n del barrufar dels barrufets- i comparar-ho amb el també plàstic i polisèmic joder. Crec que l'acabament er, amb la força oportuna sobre la r, hi ajuda molt.

Per a tu, Andrea

Avui és un dia molt especial per al Xavi i l'Emma, i també per a l'Ousmane. He estat donant voltes sobre com podia fer-vos arribar part dels meus sentiments cap a l'Andrea. Finalment, he pensat que amb la cançó de l'Hallelujah de Leonard Cohen cantada per Jeff Buckley us podia fer arribar part del que sento. Us la dedico a vosaltres i, com no, a l'Andrea.

La Hobbitown del Baix Montseny

M'agrada viure a Gualba. Sí. M’hi trobo molt a gust i m’agrada pensar que els meus fills creixen en un entorn de petit poble com és aquest, mig rural, mig neorural. És divertit conèixer la gent que t’envolta i amb qui et creues cada dia. I et va bé perquè sempre necessitem favors uns dels altres i ara sóc jo qui els necessita i ara tu. Tot és proper: l’ajuntament, l’escola, la farmàcia, les festes, els comerços,... Si vols establir llaços socials és força fàcil, tot i els inevitables grupets: autòctons (o semi), nouvinguts pijos (pocs), progres (uns quants), nous rics (bastants més)... i si vols la teva intimitat també la pots tenir. Que vols veure algú? Camines cap al poble i en un dels tres bars trobaràs algú, o a la plaça i podràs petar la xerrada o prendre una cervesa. Que vols estar sol? Doncs te’n vas a passejar una estona per la muntanya i pots caminar hores sense veure ningú. L’entorn natural, el Montseny, és de lo millor que pots trobar a 40 minuts de Barcelona. Que et perds la vida cultural de la ciutat? Doncs agafes el cotxe o el tren i t’hi plantes si vols veure alguna pel·lícula en particular, concert, exposició o obra de teatre. En fi, és una delícia viure a Gualba. M’estimo aquest poble.