Viatger i turista

S'acosta la tornada a casa. No sé si a tu et passa però els viatges de tornada sempre se'm fan més llargs que els d'anada. Seran les expectatives, l'empenta, la vitalitat que porto al damunt, però quan estic embarcat en un viatge cap algun lloc no m'importen gaire els petits inconvenients que trobo pel camí ni el llarg recorregut que tinc per endavant fins arribar al destí. Al contrari, intento gaudir de cada instant que voldria que fos infinit, de cada detall per retenir a la memòria tant temps com em sigui possible. Segurament és quan més m'acosto a l'essència del viatger. Així ho he llegit en textos d'experts en turisme, els quals distingeixen el viatger del turista, entre altres coses, perquè el primer gaudeix del desplaçament i l'incorpora en l'essència del viatge, mentre que el segon vol passar d'un destí a l'altre tot de cop i el recorregut li desagrada i mai no el compte com a part del viatge sinó com una pèrdua de temps.

Jo, contradictori per definició, per acceptació i gairebé per convicció, dec ser un glamurós viatger mentre vaig però un avorrit turista quan torno. Demà diumenge inicio el retorn a casa, però no arribaré fins dimecres, si tot surt com està previst, i m'agradaria fer “txas” amb els dits i aparèixer com per encanteri al sofà de casa, amb els meus. Evidentment no tinc ni conec cap poder màgic que em permeti fer aquest pas en l'espai i el temps, així que intentaré prendre-m'ho d’una altra manera i miraré de fer de viatger també a la tornada, per poder recuperar més tard aquell instant infinit, aquell detall etern...

* * * * *

Tot i que tornat a casa revisaré tot el que he escrit i ho complementaré amb fotografies, aprofito per acomiadar-me de tu i per agrair-te haver-me acompanyat fins aquí! Els teus comentaris des de l'altra banda de les ones, saber que estaves allà i reies o et quedaves pensant una estona en alguna de les meves històries, m'ajudava a donar-li més valor al treball diari. Com diuen per aquí, Balg!

"Het regent in Texel". Waitin' on a Sunny Day (Bruce Springsteen)

Avui plou a Texel. Avui plou en aquesta illa del nord dels Països Baixos on hem vingut a passar uns dies de vacances. Em plantejo si hi ha motius per queixar-se de què plogui quan estem de vacances. Sí, portem molts mesos preparant aquests dies de descans, des del febrer. Però ja se sap que a final d'estiu, al nord d'Europa, no t'escapes fàcilment dels ruixats. De fet, fa dues setmanes que viatgem i ens queden encara uns dies per tornar a casa. No em puc queixar. Sabent-ho hem vingut amb els Gore-Tex i les seves imitacions preparats, però malgrat tot ens costa acceptar un dia passat d'aigua. Segurament perquè amb els nens es fa més difícil gestionar el dia. Però veus la gent del país, acostumats com estan, que segueix bellugant-se mentre tu t'amagues.

Surt del mig, salaude!

Ja vaig escriure una vegada que el món es divideix en dos tipus de persones: les que pugen les escales mecàniques per la dreta i les que ho fan per l'esquerra. Hi ha gent que es creu el centre del món i se'ls en fot tota la resta de mortals. I així ens va!

Aquests dies hem fet una escapada familiar cap a La Camargue, al sud de França, entre els departaments de Boques del Roine i el Gard i per la Provença. Instal·lats en un càmping de Les Saintes Maries de la Mer, vam aprofitar per passejar entre flamencs, jugar a la platja o fer algunes petites visites culturals al castell de Tarascon, l'amfiteatre d'Arles o als pobles turístics de Les Baux i Saint Rémy de Provence. A tot arreu molt bon temps, això sí amb una mica de vent, que és el que es porta per aquestes terres i força mosquits a les zones de maresme.

Eallin (Marie Boine)

L'any 2000 va ser un any especial. No em refereixo al canvi de mil·lenni o de segle, cosa que m'importa poc. Va ser un any en què, després de nou anys de feina de docent vaig decidir fer un canvi laboral important. Al mateix any, la Cristina, que també estava fent docència, també va fer un gir en sentit similar. Al setembre les nostres vides havien de patir canvis grans. Aquell estiu vam decidir exercir una de les prerrogatives dels mestres: fer vacances llargues! Vam carregar la C-15, el Cipriano, amb caixes de roba i menjar, taulons de fusta i matalassos per dormir, i cortines per a les finestres. I cap al nord: un viatge de més de 13.500 quilòmetres que ens havia de dur un mes i mig per Finlàndia, Noruega i Suècia. Va ser una experiència fantàstica! No crec que mai pugui oblidar-la. Noruega, particularment, amb la seva diversitat de paisatges, de tundra, de boscos, muntanyes i illes, ens té el cor robat.

Dinamarca, una bona opció per desconnectar

Ara que per a la majoria de mortals les vacances han quedat enrere -mapes, fulletons i entrades trencades de museus insòlits, etiquetes de cerveses exòtiques amagades sota la pols de les estanteries, carpetes digitals carregades d'imatges desendreçades que difícilment es reobriran- ara que tot això ha quedat en un record, voldria acostar-me, des de la meva pròpia experiència, al que han estat les meves vacances lluny de casa. 

Aquest estiu hem passat gairebé un mes al nord de Dinamarca. I molta gent ens interpel·la amb incomprensió: Teniu pela llarga vosaltres! o No és massa temps fora?... Buf, i aguantareu els nens tants dies seguits? Això per no parlar d'altres aspectes més mundans i locals com el fet de marxar al bell mig de la festa major de Gualba o de tornar just dos dies abans de començar l'escola.