Contes per al Dia d'Ànimes. "Calfreds".

Per a vore les fotos en gran, cal fer click d'amunt d'elles.

M’agrada anar a fer fotos a fàbriques i cases abandonades. Sovint quan arribe a algunes d’elles tinc calfreds per l’esquena i el braços. Lola, que és molt amiga dels fenòmens paranormals. Diu que això és perquè note presències del món espiritual.  Josep, en canvi té les seves teories científiques que pareix ser tenen raó. El ben cert és que jo crec el que veig, encara que solen dir: “d’allò que veges creu-te’n la meitat i del que et diguen res”.

Tot i que Juanvi tenia els lligaments del genoll trencat i no podia anar a fer passejades per la muntanya, el 12 d’octubre era una bona data per passar el dia en un poble no molt allunyat d’on visc. En principi pensàvem que d’un berenador no eixiríem, però Juanvi insistia en que ell podia caminar, encara que baixar costeres empinades li venia un poc a repèl.

Visitarem el casc antic i donàrem bon compte dels entrepans que portàvem per a dinar baix la agradable ombra dels plataners asseguts en un parc. Després d’una agradable passejada pels carrers estrets de l’antic barri jueu decidirem anar a passar la vesprada al riu on hi ha una zona d’aigües netes i molt fredes on es pot nadar en estiu.

El sol escalfava de valent al fons del barranc. Jo vaig ser el primer en entrar a l’aigua descalç  amb els camals arremangats.

-Ja voràs com acabes dins l’aigua. T’esvararàs i voràs quina risa. –Digué Juanvi mentre treia el mòbil per gravar-me per si acabava pegant una culada dins l’aigua. El meu fill i la meua filla entraren darrere.

A la fi la xiqueta s’esvarà i acabà tota mullada mentre la meua dona rondinava prou. –Tota la culpa la tens tu! Ara, que tu eres pitjor que ells!!

La xiqueta es llevà la roba i amb la jaqueta del meu xandall li vaig improvisar una falda. Amb la jaqueta del xandall de la filla del meu amic es va vestir la part superior del cos. I és que amb huit anys encara que vages disfressat no passa res.

Recuperats el ànims ferem un passeig per la vora del riu per un camí que conduïa al poble. De sobte, entre uns pins, s’alçava la construcció d’una antiga casa. Ningú se n’adonà, ja que anaven distrets xarrant.

-Podríem tornar i berenar allí darrere en els banquets. –Digué Neus la dona de Juanvi.

-Bereneu vosaltres que jo no tinc fam. Vaig a fer una ullada a una casa vella que m’ha paregut vore més endavant.

-A on? –Digué la meua dona.

-Ara ens em acostat i no es veu ni el pinar que es veu que està darrere d’aquesta costera tan empinada. Feu marxa que jo faig una ullada per vore si puc anar-hi un altre dia a fer fotos.

Em vaig acomiadar del grup i amb la motxilla a l’esquena em vaig dirigir cap al poble cercant el pinar i la casa que no sabia si  estaria en us o estava abandonada.

Quan vaig arribar dalt de tot, la casa s’alçava majestuosa en mig d’un pinar. Vaig passar per la vora d’un matrimoni amb els dos xiquets que anaven cara el poble fent senderisme i el vaig saludar.

-Bona vesprada. –Ells en van contestar mentre jo canviava la meua direcció cara la casa. El primer que vaig vore  em va paralitzar per una fracció de segon. Eren unes varetes de ferro estacades en terra amb una cinta lligada de unes a les altres fent el paper de una cinta que barra el pas. “Una garlanda color rosa com si fora d’una festa d’aniversari d’una xiqueta per a barrar el pas? Que estrany”. Vaig pensar. “Sembla que serveixca per a conduir el visitant cap a la porta del pati de darrere” En un rovellat barrot acabava la cinta.

“Per què no portaré la càmera penjada al coll com Araceli? Ara faria bones fotos. De hui endavant portaré la càmera fins i tot per anar a pixar.” Vaig ficar la mà a la butxaca i vaig traure el telèfon mòbil. “ Xèè. Quina faena. Ja li s’ha esgotat la bateria. Carregat d’anit i ja està torrat.” De sobte un calfred em recorregué l’esquena. El borrissol se’m posà tes com escarpies i la pell se’m posà de gallina. La casa pareixia cridar-me amb una veu onírica de xica jove.

“Pereee... Pereee... No et que quedes a la porta... Passaa. La festa va a començaaar. Si entres, romandràs ací per a tota la eternitat”.

Vaig esportir el cap cap a un costat i cap  a l’altre. Vaig entrar un parell de passes dins del pati mentre alçava el cap contemplant les deteriorades parets. Ràpidament vaig eixir del pati i vaig fer una volta al voltant de la casa.

Les finestres obertes del pis de dalt em miraven amb la seva foscor que eixia de l’interior. Jo alçava el cap amb recel per si veia alguna cosa a l’interior que no m’agradara gens. Josep tenia raó. Una  vegada en una casa abandonada vaig tindre un percanç amb un gos que em va fer córrer cap a fora. Després vaig vore una mà agafar-se a una reixa i un rostre de pell obscura s’assomava des de l’interior. En vore que l’havia vist es va fer cap enrere. Si hagués sigut un gos de presa el que em va perseguir com hauria jo acabat? Josep diu que algunes cases tenen matisos que em recorden l’experiència, olors, alguna cosa que em recorda la mala experiència i és ahí on note els calfreds al recordar inconscientment l’ensurt.

Vaig arribar a la part de davant. Impressionant l’escala a dos mans que donaven accés a la primera planta. De la façana pareixia eixir una veu d’un home d’uns seixanta anys.

“Qui gosa pertorbar la pau de ma casa? Fora d’ací. Ací no tens feina”

Vaig pujar l’escala amb cert temor. “Mare meua. Açò està fet pols. Què passarà si l’escala s’enfonsa? Si caic, ja m’alçaré, collons, que estic fet un covard”. Vaig pujar per l’escala i em vaig assomar a l’interior.

 El sostre s’havia enfonsat a trossos i part del primer pis també. Vaig alçar el cap  cap amunt i vaig vore el nom de la casa.

 “El Alba”. “Curiós nom per a una casa que he trobat al capvespre. Vaig baixar l’escala i vaig continuar donant la volta. Em vaig assomar a l’interior on hi havia caixes de cartró i alguns mobles d’estil de finals dels seixanta mig trencats. Un altre calfred em posà la carn de gallina. I vaig decidir anar-me’n d’allí a contar a la meua família i amics el que havia vist. La solitud i la imaginació fan que la por aparega com un cavall desbocat. Vaig ser massa covard o massa prudent per a endinsar-me tot sol en eixa casa.

Dos dies després li telefonava a un conegut aficionat a la fotografia.

-Hèctor. Com estàs?

-Bé, i tu que contes?

-No res, el de sempre. Què pots dir-me de la casa “El Alba”?

-Ostres!! Era una casa senyorial de les més importants del poble. El meu iaio anava tots els anys a matar-los el porc als amos. Tinc algunes fotos velles amb els senyorets a la porta i tot. Haguera pogut ser un bon hotel rural. Encara que en els anys huitanta això encara no estava de moda. Per eixos anys la casa pertanyia a una empresa constructora. El problema ja saps quin és. De vegades les reparacions d’estes cases velles tan deteriorades,  costen una fortuna d’arreglar, a més de pagar molts impostos. Ah!! El meu iaio ens contava històries de fenòmens paranormals, ja saps, històries per a llevar-los el son als xiquets. Encara que sí que té una història negra documentada. A meitat dels anys huitanta va desaparèixer una xica de disset anys d'ací del poble. La policia, els pares i alguns coneguts de la família estigueren buscant-la. A la fi la trobaren assassinada dins la casa. Puc passar-te un link amb la notícia del diari de l’època si vols.

-No, no cal. Gràcies per la informació. A vore, este diumenge que vé vols que quedem i anem a fer unes fotos a la casa “El Alba” i passem el matí?

-Impossible. –Digué Hèctor.

-Ja sé que t’ho passes molt bé fent fotos de boudoir a models de bon vore, però si no pot ser esta setmana a la que ve.

-Que no. La casa el Alba va ser enderrocada pels propietaris poc de temps després de l’assassinat. La casa va ser reduïda a runes i després van retirar els enderrocs.  Hui tan sols queda un solar envoltat per la pinada. L’únic que es pot vore són les restes d’alguns taulells del terra.

Em vaig quedar mut, al temps que un altre calfred em recorria l’esquena.

Olives a mitges.

Per aumentar el tamany de la lletra Ctrl més rodeu la roda del ratolí.
Al final del text hi torbareru un comentrari explicatiu del final del relat.

Eixe any les oliveres manzanilles de  Pere  no en tenien ni per als pardalets, ja que havien entrat en un procés de fructificació anyívola i treballaven un any sí un no. Les del sogre degut al fongos del repilo havien perdut la fulla a finals de l’hivern i entre totes no tindrien ni un sac d’olives. Així que acceptà de bon grat l’oferta d’arreplegar a mitges les del seu veí Francesc.

Francesc tenía cincuanta-i-pocs anys. Era més gos que un portal, amic del faena fuig i menjar acosta’t. Treballava en les oficines de correus de València. Donat que feia poc exercici estava gros com un sac. Els caps de setmana, quan anava al poble, tampoc era molt amic de cremar calories. Així que un dia que coincidí amb Pere a la porta de casa, comentant de la proximitat de la collita de les olives, s’assabentà que eixe any Pere no tindria oli ni per fer una amanida. Li faltà el temps en proposar-li si volia fer les d’ell a mitges. Eren cinquanta oliveres situades en l’ombria de la serra Grossa en una escala de llastres que sols tenien una filada per bancalet.

Després d’anar a vore el tros i alfarrassar de 650 a 700 quilos. Pere acceptà. Les olives les portaria a l’almàssera del poble d’on els dos eren clients. Les despeses les pagarien a mitges i l’oli que eixira a repartir entre els dos.

Pere al contrari que Francesc, havia estat educat amb les màximes de “qui no treballa no menja” i “a donar-se aire que la processó és llarga i el ciri curt”.  Calia aprofitar els dies de les vacances de Nadal per fer les olives i acabar com més prompte millor. L’únic problema és que la seua dona eixe any que no tenien olives volia descansar i es negà en ajudar el seu marit en la tasca que havia agafat. El seu fill de deu anys tampoc estava per ajudar a son pare i tampoc hi volia anar. Així que el primer dia a les huit del matí quan la claredat del dia començava a guanyar-li la batalla a la nit, Pere arribava al bancal. Descarregà la furgona i començà a pujar els atifells per la costeruda senda. Hauria de fer tres viatges per pujar-ho tot a la llastra de dalt; un amb la màquina vibradora, la vara i els cabassos, un altre amb les teles i almenys un paquet amb tres caixons d’eixos de collir taronges per anar envasant les olives i el tercer per portar el garbell per separar les olives de les fulles.

Quan acabà de fer el tercer viatge, tot i que les herbes estaven cobertes per una manta de rosada blanca, a Pere ja li molestava la jaqueta. Estengué les teles de 8x5 metres, una a cada banda de l’olivera, per subjectar-les a la soca emprà dues pinces d’al.lumini de les que s’utilitzen en els mercats per subjectar els tendals.

“Recollons i quin gorrinet està fet este Francesc, no ha llevat ni un rebrotí de les soques, encara sort que porte les pinces i les teles es mantindran ben fermes.”

Li tirà cordà a la màquina i es disposà a tirar olives amb la màquina vibradora. El llarg pal ho tenia difícil per sacsejar les rames desitjades. Les oliveres feien un parell d’anys que no s’havien esporgat i semblaven argelagues d’atapeïdes de rames i secalls. Pere a més tenia un altre inconvenient, eixe any les olives estaven molt fortes i costaven molt de tirar.

“Refotre si no cauen, tampoc podré fer-los el monyo. No passa res. Sort que porte la vara. Les faré estil andalús. Sinó, haver-les podat com toca”. Per a fer-los el monyo, com deia ell, portava uns rasclets; una mena de rastells xicotets de plàstic, un poc més amples que la mà. Per poder arribar un poc més alt amb ells els havia acoblat un mànec de fusta de trenta centímetres de llargària.

Pere, a varades, començà a barallar-se amb la primera olivera. Arreplegà un poc les teles per no perdre les olives pel bancal i les arrossegà al segon arbre.

“Xe, xe, mira que no tirar ni un poc d’herbicida. Tot ple de brosses i alguna que altra argelaga. Només em falta foradar les teles i que m’ixca la festa cara”. Pere només feia que rondinar. No portava ni mitja hora i ja anava amb el cap calen i el peus gelats. Recordava les paraules del seu avi. “L’hivern és millor que l’estiu. En hivern t’abrigues, si tens fred treballes més depressa i entres en calor. En l’estiu per molta roba que et lleves sempre patiràs calor”.

En eixos dies pegaria dos bacs, el primer no tardaria molt en pegar-lo. A les deu estava més blau que un lliri, així que  se’n baixà al cotxe a donar bon compte d’un entrepà de pernil amb formatge. Quan acabà d’esmorzar li telefonà a la seua dona per vore si s’ho havia repensat i anava a  pujar a ajudar-lo. Però malauradament la dona continuava amb la negativa i encara li espetà. “El que havies d’haver fet es no haver-les agafat i que se les havera fetes ell”. Pere cabrejat, li digué a la seua dona que no l’esperara a dinar que ell portava berena per a tot el dia. Ell era el marit que més manava de tots els del poble, ara també era al que menys cas li feien en casa.  El seu aspecte de xic dur contrastava amb la seua personalitat. Els cabells bruns sempre ben retallats, la barba d’una setmana ben perfilada i per a conduir o anar pel carrer quan feia molt de sol vestia els seus ulls amb unes ulleres de sol platejades amb cristalls d’efecte espill. D’eixes que et reflectixes en ells quan mires als ulls al teu interlocutor. Mai havia aconseguit imposar la seua voluntat a la de la seua dona i en esta ocasió tampoc. Sens dubte estava fet un calçasses.  Així que no tenia més collons que aguantar-se i continuar la feina.

Quatre dies portava reballat per eixes llastres treballant al estil tradicional; de sol a sol i menjant en el camp. Ara per fi sols li quedava  l’última llastra, després de dinar apretaria un poc el ritme per vore si ho acabava eixe dia i no empastava el matí de l’endemà.

“Fotre i quina manera de bregar. El tio este ho té ple de pedres. No ha llevat ni una sulsida. Doncs a mi no em molesten, que es lleve ell les pedres.  Quan arreplegue l’oli el valoraré i de la paga extra traure els diners del banc. Eixos seran per a mi, per poder anar al bar a esmorzar i per fer-me quatre cerveses amb els amics”. A Pere li agradava anar al bar els caps de setmana per fer un poc de vida social i entre setmana a esmorzar tots els dies. Estos últims mesos degut a la crisi i a la manca d’hores extres ja no hi podia anar tant sovint. Quan tocava apretar-se el cinturó...

Pere es trobava enfilat dalt de l’olivera. Un peu ací l’altre allà feia equilibris metre amb el rasclet tirava les olives de la part central de l’olivera. “Xe, si no paga la pena. Pot ser la meua dona tenia raó. Jo havera estat millor amb la meua dona i el meu fill fent excursions... A València, a l’albufera, a la Font roja... Agafant la berena de casa amb pocs diners ho haverem passat d’allò més bé i ens haverem evitat alguna que altra discussió. De vegades fem esforços per  guanyar diners i aconseguir determinades coses i l’únic que fem és amargar-nos l’existència, complicar-nos la vida, esclavitzar-nos perdent bons moments i situacions que amb pocs diners ens poden fer molt feliços. De vegades les coses mes senzilles son les més plaents, tot i que no sabem veure-les. Quines ganes tinc d’acabar esta olivera, la última, ja tenia ganes. Ara a garbellar-les, carregar la furgona i m’espera el refresquet. A fer cua en l’almàssera. A vore si encara pese hui o em quede a tall per a demà. Després, a descarregar la furgona. De la furgona a la bascula, de la bascula al ascensor, del ascensor dalt i després al racó que em toque. Este almasserer ja podria mecanitzar un poc el negoci. Per rematar, com que no em fa anàlisi del rendiment no em puc fer comptes, ja que sempre eixen torts.” De sobte Pere s’esvarà i girà sobre ell mateix caiguent de tos, intentà agafar-se a alguna rama, però fou impossible. Caigué a terra d’esquena amb un soroll sord. Devia haver caigut damunt d’alguna pedra de les sulsides. Un intens dolor agut li eixí del centre de l’esquena estenguent-se cap als pulmons. Li semblava que  li havia caigut una llosa damunt. No podia respirar, el dolor li ho impedia. S’incorporà un poc estirant el braços per alcançar una rama. –Aaagg!-Va emetre un gemec apagat. Al estirar els braços l’esquena s’alleujà i pantaixant a respiracions ràpides i curtes anà insuflant aire a la maltreta caixa pulmonar. A poc a poc anà recuperant-se, tot i  que es trobava un poc torbat.

“Uff, ja estic millor. Quin esclafit m’he pegat. Vaig a donar-me aire per acabar açò i me’n vaig cap a casa. Ja n’he menjat prou”.

Li quedava poc de temps el sol no tardaria en desaparèixer darrere les muntanyes i la claredat aniria diguent-li adéu ràpidament. Pere gira la vista cap a la soca de l’olivera, el seu cos jeia inert amb la mirada perduda cap a l’infinit. Havia aprés la lliçó.

Contes de Nadal: Insomni.

“Quina hora és? Són les quatre i mitja de la matinada. Uff! Com tinc la panxa de plena. No em trobe bé. Vaig a alçar-me a vore si em faig un got d’aigua amb sals de fruites, em tire dos rots i em torne a gitar.

No trobe el flascó. I és que estes festes Nadal el portem a carxots. Crec que ne’m pres més en estos dies que en tot l’any. Menjades copioses, vins, licors, dolços... No m’estranya que esta època els hospitals estiguen més visitats per malalts amb problemes gastrointestinals. A més se’ls sumen els augments d’infarts. Som l’hòstia. Ahí està Joan amb principi  d’úlcera d’estomac. Abusa dels licorets i cubates. Hui abuse demà ja vorem. I a l’endemà està mal. Així com ell altres amb problemes diabètics, de colesterol, els quals no poden menjar més de quatre coses, però com esten en Nadal... Un dia un dia és.

Aii! Que l’encant dels Nadals resideix en gaudir de la bona companyia dels éssers estimats, la conversa... El menjar també, però amb moderació. Tot amb moderació pot ser bo, i en excés dolent per a la salut i el cos. Per què no aprendré dels que segueixen la màxima de sopar com un pobre i esmorzar com un ric, fins i tot en Nadal? Ara no estaria alçat fent-me esta potinga taronja. Que curiós. Té el mateix color que “l’aigua” que treien del pou els negrets del documental. Que fava estic. Fent zàping la primera imatge que he vist ha sigut la del pobre home que mostrava a la càmera un got de vidre amb el líquid taronja. Jo em pensava que era suc que havien repartit les ONGS, i era aigua bruta d’un pou. Aigua que de segur provocarà trastorns intestinals i inclús la mort de les persones més febles. Quanta gent hi haurà ara al mon que no podrà dormir de fam? Quanta gent estarà desperta per les conseqüències d’aigües contaminades o brutes? I en  l’altre mig mon farts com gossos.

Tots a retre-li culte al Déu consum en els moderns temples anomenats centres comercials. A comprar i a tirar allò que ja no ens fa falta, encara que estiga en bon ús. I a l’altre costat els qui no tenen ni per fer una menjada al dia en condicions. Ara en passar les festes a posar en marxa “l’operació polvoró”. De cap al gimnàs a perdre eixos quilets que ens han deixat els Reis i el Pare Noel. Ja veus quin problema que estos pantalons ara no m’entren. Que si no em puc posar esta bata. I a l’altra banda morint-se de fam. 

Collons qué filosòfic m’estic posant! A vore si els bolets que acompnyaben el rellomello eren psicotròpics i m’han afectat el cap? Psicotròpics o no, el que sé és que este mon està molt mal repartit. No entenec els economistes que diuen que perquè nosaltres vixquem bé, l’altre mig mon ha de viure mal i morint-se de misèria. Diuen que encara que es repartira la riquesa no arribaria per a que tots vixquerem dignament. No ho sé. O no voldrien que es repartira per no perdre el seu actual nivell de vida? El que si que sé és que es un desgavell que alguns rics balafien els diners en festes rruixant els demés amb botelles de cava que amb el que costen menjaria una familia al tercer món una llarga temporada.

Quin fred deu fer ahí fora. La lluna està minvant però esta encisadora. Eixa una altra. Què se’ns ha perdut per ahí dalt per a gastar-nos milionades en coets i en investigació espacial? Acàs els poderosos tenen por de fer pols el planeta i estan pensant en anarse’n a un altre? I ací merda per als qui queden.

El què si que sé es que tots sabem com de díficil està la vida a altres païssos... I no cal anarse’n molt lluny, ací també hi ha gent que està passant-ho molt malament. És clar que no volem vore que estan ahí mentre nosaltres vivim en el nostre particular país de les meravelles. Me’n vaig al llit  a vore si puc dormir, encara que em trobe pesat i pot ser em coste un poc agafar el son.”

Feliç any nou.

Carta de Papà Noël a una família.

Aquell matí, Marc un xiquet de set anys, s’alça del llit només es va despertar. Es posà el batí i amb els ulls mig clucs per el son i les lleganyes, anà a l’habitació d’enfront a despertar la seua germana, la qual tenia dos anys menys que ell.

-Carme! Carme! Anem a vore si el Papà Noël ha vingut a dur-nos regals!

La xiqueta s’alça com un llamp, es posà el batí i les espardenyes d’anar per casa i anaren a vore què hi havia al menjador. El pis on vivíen no era gaire gran, per la qual cosa no hi havia lloc per a un arbre de Nadal. Dels calaixos del moble gran penjaven quatre botes roges amb motius nadalencs i una etiqueta amb el nom de cada membre de la família.

Els xiquets al vore que hi havia regals, eixiren corrents a despertar el seus pares per obrir tots junts els obsequis. Al moment ja estaven tots obrint els regals que els havia deixat Papà Noël. Els xiquets feren unes xicotetes protestes però no s’espantaren massa al vore que no hi havia les coses que ells havien demanat; Marc demanà una piràmide egipcia, i una granja,en el seu lloc hi havia un video joc per a l’ordinador i un llibre de contes. Carme havia demanat la cuina de la Hello Kittie i en el seu lloc hi havia una nina i un paquet amb vestits per jugar amb ella. La mare havia demanat un abric i li havia deixat un flascó de colonia. El pare tampoc tenia el que havia demanat, li havia deixat un paquet de calcetins per a l’hivern. També hi havia una carta del Papà Noél que deia així:

Benvolguts xiquets,  he rebut les vostres cartes en les quals ens demanàveu moltes coses. Com tots els anys vos hem portat regals, però enguany hi ha una xicoteta diferència... Com ja sabreu el vostre pare volia una càmera de fotos reflex i s’ha quedat sense ella, a la vostra mare no li he pogut dur l’abric que volia. El que té encara està prou nou i el pot fer servir un any més. Això vol dir que sempre no és pot tindre allò que es desitja i més en estos temps difícils.

Per poder tindre els regals  que heu demanat, cal fer els deures, portar-se bé amb els companys de classe, ser obedients amb els mestres, pares i familiars... Marc és estudiós i bon xic, tot que de vegades fa pelear a la seua germana,  no ens agrada eixos arravataments d’enuig que tens, es a dir que t’enfades amb facilitat, contestes de mala manera, ixques corrents, dones puntellons a tot el que es pose en el teu camí  etc. Marc has d’aprendre a demanar les coses per favor, no enfadar-te amb tanta facilitat, has de tindre més paciència. No tot allò que desitges ho aconseguiràs de seguida, de vegades les coses  que desitgem tarden a vindre o no arriben mai.

Heu de saber ser agraïts i donar gràcies per tindre la sort d’haver nascut en este temps i este poble. Teniu una vivenda, roba, televisió, ordinador, un munt de joguets, els vostres pares cotxe, bicicletes, no vos manca el menjar... Com ja sabeu hi ha països molt pobres on la gent no té ni per poder menjar. Com van a tindre regals de Reis? A més, ací també hi ha qui no té ni casa, ni menjar i ho passen molt malament.

Els vostres pares de vegades vos pareixeran uns pesats amb les seues recomanacions i insistències. Ells vos volen molt  volen que aprengueu a obeir, ja que en la vida vos tocarà obeir en molts llocs, l’escola, el treball... A més volen que aprengueu a respectar les normes d’aquesta societat en la que visquem. No podem comportar-nos com borreguets ni fer sempre allò que volem. Heu d’aprendre a compartir i deixar les vostres coses als demés, si voleu que els demés vos deixen les seues coses.

   No vull fer-me pesat així que ara ja podeu obrir els regals que vos he deixat i doneu gràcies per tot allò que tingueu, considereu-vos uns privilegiats i no es lamenteu perquè hi ha xiquets rics que tenen més que vosaltres, cadascú té el que pot i ha de saber conformar-se amb allò que té.

Que tingueu un bon any i sigueu més bons que l’any anterior.

Una abraçada de part de:

Papà Noël.

Els xiquets es quedaren conformats mentre deien:

-No passa res estos joguets també estan molt bé.

-Amí m’agrada molt la meua nina.

Els pares els miraren amb una barreja d’amor, satisfacció i una espurna de tristor. Però satisfets d’estar tots junts i  amb salut.

    

       Bon Nadal a tothom.

Quant fa què no somrius?

Sara i Tere havien sigut amigues de quadrilla, encara que no es queien massa bé la una a l’altra. El pare de Tere l'havia consentit massa al ser la xicoteta de dos germans.  Tere havia estudiat FP en la branca de delineació. Li costà Déu i ajuda completar la titulació dels cinc anys. Sara, en canvi, la major de tres germans, va haver de posar-se a treballar en acabar l’EGB per ajudar econòmicament  la seua família.

Sempre havien anat  juntes a l’escola i havien continuat anant en la mateixa colla d’amigues encara que no es podien vore. Tere era una orgullosa amb un complex de superioritat que la resta d’amigues havien acceptat i Sara la considerava massa senyoreta per a ser tan pobra.

 Les seues vides es varen separar quan Sara es casà i se n’anà de l’Olleria per viure a Xàtiva, el poble del seu marit, Lluís, on els dos treballaven. Sara treballava en un supermercat i el marit en una fàbrica de cartonatges.

Els dos primers anys tot els anà bé fins que naixqué el primer fill. Ahí fou quan aparegué Mr. Hyde. Lluís deixà de ser tan encantador com havia sigut i és tornà més egoista. Tot el que guanyava ell era i per a les seues despeses; bona roba, perfums cars, bons vins per menjar a casa, un Audi A4, sopars amb els amics, i la dona que es quede a casa amb el xiquet. Els amics guanyaven més diners i podien dur un altre  tren de vida, ell no. L’infern per a Sara durà tres anys. Acabaren  separant-se i Sara se’n tornà a viure a l’Olleria per estar prop dels seus pares i també de les seues amigues encara va tindre sort de treballar a un supermercat de la mateixa cadena a Ontinyent. Molt prompte ella i Tere acabarien compartint alguna cosa més que l’antipatia que se sentien l’una per l’altra.

Vicent era un xic d’Ontinyent que conegué Sara i les amigues anant de festa a Gandia. S’afegí al grup en el que també i havia algun altre xic, entre ells Lluís que s’acabava de posar a festejar amb Sara.

Sara  despertava certa atracció física i intel·lectual cap a Vicent. Li pareixia un xica molt lluitadora i mereixedora de lloances. S’havia tret el títol d’administratiu grau superior per les nits, el certificat de valencià de grau mitjà i altres cursets d’informàtica per compte d’ella. Hi havia un tret del caràcter de Sara que no li agradava. Ell bromejava i li deia: “si hagueres treballat al món de les altes finances no m’havera agradat ser rival teu hauries sigut més perillosa que els grans taurons  financers”. Era molt obstinada i un poc  maquiavèl·lica.

Finalment Vicent es posà a festejar amb Tere, i com que no li queia massa bé el nuvi de Sara a poc a poc anaren separant-se i sols s’ajuntaven contades vegades a l’any, així i tot quan es veien feien molt bona lliga, a més,  Vicent la mirava amb una espurna de desig, cosa que a Sara no li passava desapercebuda.

El matrimoni de Vicent era un vaixell que havia començat a fer aigua per tots els costats. “Quan els diners eixen per la porta l’amor bota per la finestra”. Vicent treballava a una fàbrica de vidre  a l’Olleria. La crisi havia feta que la seua jornada es reduira sense hores extres a 4 hores diàries. Per altra banda la seua dona s’havia quedat en l’atur, però  no s’esforçava gens en millorar acadèmicament. No es preocupava de fer cap curs d’anglés per poder entrar en una oficina o estudiar una altra cosa, apuntar-se a una bossa de treball... A més no volia perdre’s cap festa ni deixar d’anar de sopar com feien les altres parelles. Vicent feia algun jornal en el que li anava eixint els caps de setmana; arreglava jardins, pintava xalets, fins i tot, alguna coseta de poca envergadura relacionada amb temes elèctrics. Sens dubte les seues vides giraven en òrbites diferents. El remat final el posava la manera d’educar el seu fill. Tots els dies plorava a l’hora d’entrar a l’escola i Tere a l’eixida, quan anava a arreplegar-lo, li portava una joguina. A Vicent això no li pareixia bé, ja que estava malcriant-lo.

Els pares de Sara havien heretat un xaletet dels avis i Sara havia pensat fer unes reformetes per modernitzar-lo un poc. Per a la reforma havia pensat en Vicent.

Vicent havia tingut una discussió amb la dona perquè a Tere no li pareixia bé que anara a treballar a eixa casa. Simplement per fotre a Sara i que es gastaren més diners en altres professionals. A Vicent li feien falta els diners i li deia que no protestara tant i buscara alguna faena encara que fora de cambrera. Finalment accepta el treball.

Aquell divendres per la vesprada feia una calor inusual per a ser primeries del mes d’octubre. Sara portava unes malles apretades i una samarreta de tirantet. El conjunt li remarcava els atributs del seu escultural cos. Rebé a Vicent amb un somriure i dos afectuosos besos. Vicent s’alegrava de vore Sara encara que els seus ulls reflectien la tristor acumulada a la llar. Estigueren una llarga estona parlant de les seues penes. Vicent li confessà que el seu matrimoni s’enfonsava cada dia més. Havien passat a ser una parella d’individus que cohabitaven en la mateixa vivenda, però quasi ni parlaven, anant cadascú per les d’ells. Tots dos es lamentaven de com som les persones en la vida diària. Quantes màscares ens posem per aparençar allò que no som, encara que al final s’acaba descobrint el pastís i t’emportes una desil·lusió. Altres vegades et fa canviar la vida i eixe canvi resulta insuportable per a la parella. El resultat sol  ser el mateix; la separació.

 Recorregueren tot el xaletet vegent els canvis que es podien fer segons les preferències de Sara. Per a Vicent era tot un plaer parlar amb ella, a més de ser molt simpàtica era una xica molt expressiva que feia servir molt el contacte físic alhora de parlar, li tocava la mà, el braç, bromejava i li pegava alguna espenteta al pit... La vesprada va estar molt gratificant i quedaren per a l’endemà dissabte de matí en anar a triar la pintura. Estigueren un més treballant a caps de setmana, fins que un matí que venien del viver de comprar plantes, després d’esmorzar i descarregar tot el material en el xalet, Sara li digué al temps que li passava la mà pel pit.

-L’últim curs que he fet és de massatge relaxant. Voldries fer de conill d’índies i fer-me una crítica per millorar? –Al temps que el mirava amb ulls vius.

Vicent acceptà com aquell que no vol, encara que sense segones intencions.

Al  poc de temps Vicent es trobava en calçotets boca en avall en un llit de matrimoni que hi havia en una habitació gran. Les mans de Sara untades d’oli corporal s’esvaraven per l’atlètica  esquena del xicon. Les mans pressionaven la nuca  i la base dels cabells. Vicent no deia res però s’aborronava de plaer. Sara era conscient i encara s’esmerava més. Amb una mà treballava la part de la nuca al temps que amb una altra amb les ungles li acariciava la part dels ronyons buscant-li el punt escaient on es troben les terminacions nervioses que produeixen més plaer i excitació sexual. Vicent ja no podia reprimir-se més i soltava xicotets gemecs de plaer. Sara somreia complaguda i excitada de vore el cos de Vicent en les seues mans.

-T’agrada? –Li digué murmurant-li a cau d’orella.

-Uaa! Saraaa! Qui t’ha ensenyat a fer estes coses?

-No saps tu bé el que he aprés últimament. –Digué Sara amb veu sensual i càlida.

L’agafà d’un muscle i feu que és donara la volta. Somrigué complaguda al vore que tenia el penis ert amb una xicoteta taqueta humida. –Veig que t’ha agafat una rampa. –Li deia mentre li passava la punta del dit per la punta del membre ple de desig. –Caldrà fer alguna cosa per rebaixar l’inflamació.

 Vicent la mirava torbat i presa de l’excitació. Sempre s’havien desitjat i quan Sara es casà, als dos els quedà un regust amarg, com si tingueren una assignatura pendent encara que només fora una sola vegada. Sara s’assegué damunt d’ell mentre es treia la samarreta, les mans de Vicent van lliscar pel sensual cos buscant el passador del sostenidor deixant dos pits de talla mitjana bambolejants davant la seua cara. No tardà gens Sara en un moviment ràpid en llevar-se el pantalò i quedar-se en bragues refregant el seu sexe contra el de Vicent. Vicent li  acariciava el pits i el mugrons augmentant el plaer de Sara. Sara li agafà les mans en actitud dominadora al temps que li passava els pits per davant del rostre. Vicent intentava acostar els seus llavis anhelants de succionar les fruites prohibides i quan estava a punt d’arribar ella es feia cap arrere mirant-lo amb somriure guilopo. En una regirada Vicent s’incorporà i la truita es gira. Ara era Sara la que jeia baix i Vicent damunt. Es besaren apassionadament. Les seues mans s’acariciaven apassionadament com si els faldara el temps i el mon anara a acabar-se. La parella panteixava de passió, la ma esquerra de Vicent buscava sota les bragues el càlid i humit sexe que palpitava de passió. Primer amb moviments suaus per anar poc a poc augmentant el ritme. Sara amb les ungles recorria l’esquena i feia que Vicent s’estremira de plaer.  Entre gemecs i pantaixos, Sara acabà tinguent un orgasme clavant-li les ungles en l’esquena sense arribar a fer-li sang. Vicent començà a besar-li el coll per baixar poc a poc als pits passant la punta de la llengua per ventre, li llevà les bragues que ja estaven mullades dels fluxos del desig i s’escabussà buscant amb la llengua l’interior del càlid i humit sexe. Sara li passava les mans pels cabells i el dirigia segons les seues preferències. Ja havia tingut un orgasme i no tardaria en córrer-se de nou. Els gemecs de Sara alendaven a Vicent a continuar treballar amb la llengua amb un ritme frenètic.

Sara tenia un altre orgasme ili deia a Vicent que parara que ara volia tenir-lo dins. Ella tornava apujar-se’n damunt d’ell i amb un moviment hàbil de malucs el membre tibant entrà en la cavitat llefiscosa mentre tots dos gemegaven de plaer. Vicent li acariciava els pits mentre ella es bambolejava rítmicament.

Al poc Vicent li digué que es deixara caure damunt d’ell. L’agafà dels malucs al temps que doblava les cames per poder controlar millor els moviments i començà a sacsar-la cada vegada més despresa.

-Ahh! Vicent què em fas? Que em pixee!!

-No..No estàs pixant-te... És un orgasme que et ve. –Digué el xicon entre pantaixos. – No et reprimixquees i deixaaa’t anarr.

-Méss...Ahh...Més... Que em pixee!

Sara tingué un orgasme com mai no n’avia tingut cap.

-Paraa, paraa, jaa!- Li deia Sara plena de satisfacció. S’alçà i es posà a quatre grapes arrimada a la vora del llit, perquè Vicent poguera agafar-la per darrere. Vicent se sorprenia de com era d’alliberada Sara. La seua dona, quasi  mai no volia fer-ho a quatre grapes.

Al poc estaven tots dos gemegant de plaer. Sara es corregué dues vegades més i en el tercer orgasme, tots dos alhora sentien els seus sexes explotar de màxim plaer. Poc després jeien esgotats abraçats damunt del llit mirant-se i besant-se tendrament amb un somriure de complicitat.

-Estem fets una parella de pervertits. Ha sigut el millor polvo de ma vida.-Digué Vicent mentre la besava suament als llavis.

-Som una parella de pervertits. –Digué Sara satisfeta. – Per cert, Quant feia que no somreies?

   

Una xicoteta confusió.

La primera setmana de setembre la clientela de l’hotel començava a canviar. Ja no hi havia tantes famílies amb xiquets i començaven a augmentar les de parelles de jubilats.

A les dos del mig dia començava a fer-se  cua a la porta del menjador. Roger i els altres jubilats que havien anat tots junts en el mateix viatge, com ja sabien que passava havien acudit a la una i quart per no haver d’esperar.

Roger tenia seixanta-set anys i la seua dona Empar, la qual també s’acabava de jubilar, en tenia seixanta-cinc. Tots dos feien molt bona lliga amb Pere i Paqui encara que estos eren quasi deu anys majors que ells. Era el segon viatge que feien junts i com altres vegades al menjador compartien taula. Roger tragué de la butjaca una capsa amb pastilles i començà a fer una xicoteta filera. “Una roja per a la circulació, esta verda per al sucre, la blanca per al colesterol i esta blava per al dolor del genoll”. –Deia mentre anava colocant-les una a la vora l’altra.

-Mira que eres cabut! –Li digué la seua dona.- Per no anar al metge i vore’t el genoll ahí estàs patint i prenen-te píndoles per al dolor!

-Què et prens?- Preguntà Pere.

-Està pastilla és dinamita per al dolor es diu antalgin. A mi em va molt bé.

-Sí la meua filla també se les pren per a les molèsties de la regla. –Contestà Paqui.

-Ara em toca a mí fer l’escampada abans de dinar.-Pere va fer una fila més llarga i variada de colors.

-Xè, si pareix que vages  fer l’arc de San Martí. Sort que les tenim de bades sinò menuda roïna, encara que a les empreses farmacèutiques no els interessa curar-nos sinò més bé apaivagar un poc la dolència i tindre clients de per vida.

-Aí! Roger no comences prente-les i gaudix del dinar. –Li amonestà la seua dona.

Tots els jubilats anaren prenent-se les seues racions de pastilles abans de dinar i passaren a donar bon compte dels plats del buffet lliure. Plats acaramull desfilaven cap a les taules i eren devorats botantant-se les dietes severes que havien quedat de vacances al poble.

Roger gaudia del dinar i de les belleses que anaven entrant al menjador. “Com està la francesa esta, menut cul... I males sebes que no té la tia. Hi ha que vore com es bambolejen quan camina. I la murciana quin escàndol de dona”. Mentre Roger anava pensant totes estes coses notava com el seu màstil desplegava veles cap amunt al vore les transparències de la bateta que deixaven vore un tallapets i dos globus de carn que l’envoltaven. La seua cintura de vespa ressaltava els seus pits, tot i que no eren excessivament grans resultaven molt temptadors. Els cabells rossos i  arrissats contrastaven amb els seus ulls verdosos en un rostre eixerit mostrant una mirada libidinosa plena de fogositat sexual. O almenys això li pareixia a Roger.

 Els jubilats anaren alçant-se per retirar els plats i abandonar-se als braços de Morfeu . Roger es trobava un poc afrontat per que li costava dissimular l’erecció entre les seues vestidures. Feia temps que no tenia una enlairada de màstil tan gran, pot ser les vacances, la platja, les dones que hi havia per allí...

En entrar a l‘habitació li digué a la dona: -Vine cap ací que hui no t’escapes, vaig a punxar-te com una oliva!-Li deia amb somriure provocador al temps que s’abaixava els pantalons i li mostrava una llonganissa enrogida i erta com una espasa.

-Ai mareee!! Això com és? Ara què, què no em deixaràs fer la migdiada? –Deia la dona amb estupefacció i una mena de complaença al mateix temps.

-Dormir? Tira,  a la nit ja dormirem!! Ara tenim faena, no és gens sà   anar-se’n a dormir amb una inflamació com esta. Vine cap ací. –Roger no podia reprimir tirar-li mà a la dona als malucs i acostar-se-la cap a ell.

Pere es posa lleuger de roba i es tombava damunt del llit mentre buscava en la tele el canal de películes porno. La dona entrava al bany per rentar-se les dents i li deia:

-Ja estàs així?

-Hui es divendres, i com ja saps toca... Vaig a estimular-me un poc perquè faça efecte la pastilleta blava del dinar i després et diré dos i dos quan fan... -Li digué amb ulls vius el seu marit.

Passava el temps cara la tele, i tot i que les escenes eren de sexe dur Pere sols aconseguia inflamar mínimament el seu globus i a penes s’enlairava.

-Hui em pense que no fem res. –Li deia Paqui.

-No ho entenc. M’he prés la píndola abans de dinar, ha passat prou temps perquè faça efecte i mira... A vore si he d’augmentar la dosi... Bé a la nit me’n prendre una altra abans de sopar i menjaré menys a vore si es cosa de la digestió...

-Què no t’ha vingut? –Preguntà Empar.

-Clar que sí, però encara tinc més ganes...

-Tu no has sigut mai de dos corregudes seguides. Què et passa hui?- Deia Empar mig esgotada per la llarga sessió sexual.

-No ho sé, però com diuen els castellans “Despatarrate Genara que aquí mismo te la clavo”. Vine cap ací...

Després d’una llarga i atrafegada sessió Empar li digué a Roger:

-Collins hui, es veu que l’aire de la mar t’ha sentat bé.

-Açò ho hauriem de repetir més sovint...-Deia Roger amb un somriure d’orella a orella.

Roger i Empar havien perdut la noció del temps i era hora d’anar a la piscina amb els altres jubilats. S’ho havien passat d’allò més bé encara que a Roger no li se n’havia anat el mal de genoll. Pot ser s’estava acostumant als antalgils i hauria d’augmentar la dosi. O pot ser, a algun altre jubilat aquella vesprada no li fera mal res.

Silenci i solitud.

Açò és un relat curt que parla del que hem sigut en un passat no molt llunyà i del que som. Espere que us agrade.

 

 Quique i jo,  tenien una cosa en comú. Tots dos havíem nascut el 4 d´octubre de 1974

 a l´antic Hospital de Xàtiva. Ell d´una família de Vallada i jo fill d´una de Montesa.

 Catorze  anys després, en plena adolescència tornàvem a coincidir a Xàtiva, però

 aquesta vegada a l´institut de Formació Professional en la branca d´ausiliar administratiu.

 Ens havíem caiugut bé desde el primer dia, i seiem junts a les classes.

Aquell dia de primers de març la mestra de pràctiques d´oficina, ens havia manat per a l´endemà fer un treball en el que haviem d´explicar les diferents eines, materials d´oficina i les seues utilitats. Era un treball força senzill, el qual haverem pogut enllestir a l´hora del pati al dia següent, ja que nosaltres erem amics de escalfar-nos poc el cap i improvisar sobre el terreny. Així i tot, era l´escusa perfecta perquè jo anara a dinar a sa casa, i als dos ens feia força il.lusió trencar la monotonia diaria.

A les 11:50 teniem deu minuts de descans entre classes, temps que nosaltres aprofitarem per a telefonar a les respectives cases, jo avisant que no anava a dinar, i Quique per a dir que posaren un plat més a taula.

Per tornar després a Montesa, Quique hem digué que no em preocura per res, ja que son pare treballava a Industries Cerdà i allí hi treballava gent de Montesa i algú hem portaria a casa.

A les dos del mig dia acabavem les classes, pujarem a l´autobús dels estudiants,  arribant a Vallada al voltant de les tres, després d´haver pasat per Canals i Montesa a deixar més alumnes. Teniem fins les set que era quan acabaven la jornada a la fàbrica.

La mare de Quique, una dona baixeta i grosseta però molt alegre i dinàmica ens havia preparat allò que més agrada als adol.lescents, creïlles fregides amb ous i carn.

La dona s´al.legrava molt de coneixer el montesinet que naixqué el mateix dia que el seu fill. Mentre dinavem m´acribillava a preguntes pels meus pares, si tenia més germans… el que solen preguntar les mares dels companys d´estudis.

Una vegada haviem donat bon compte del dinar, ens recloguerem a la cambra de Quique, amb la finalitat  d´enllestir el treball amb quatre esquemes i acabar com més aviat millor.

 Aniriem a fer una passejada pel poble després a arreplegar a léscola  a un amic que repetia octau d´EGB i al  germà de Quique  que era dos anys més menut.

Al carrer de baix trobarem un xicot que descarregava armadures i respatllers de cadires i uns rolls de tireta de plàstic de colors a la porta d´una casa.

Quique el saludà amistosament i pasà a contar-li el motiu de la meua presència a Vallada.

S´obrigué la porta de la casa i aparegué una dona ataviada amb un bavi, al temps que  Quique i jo ens acomiadarem del xicot que ananva a deixar-li la tasca a l´ama de casa.

El meu amic tenia un carácter molt obert i desimbolt, però tenia un defecte, era molt orgullós i alló que era d´ell era millor que el dels demés. Passà a contar-me que el seu xicotet poble era molt pròsper, un poble on no existia l´atur. Les fàbriques de mobles de canya tenien molta faena, a més existien molts  artesans  que treballaven per compte d´ells i els anava molt bé. La gran majoria de les dones, tanmateix com la mare de Quique, treballaven a casa fent cistelles de mimbre o com la que acabavem de vore fent cadires i taules forrades de tireta de plàstic, mobles de terrassa  per a les dos grans indústries del poble, la de Cerdà o la de la Indústria del Mimbre. La fàbrica de Cerdà on son pare treballava d´encarregat de secció donaba faena a 230 treballadors, dels quals dos eren de Montesa,  alguns de Moixent i la gran majoria  eren de Vallada.

Jo li vaig replicar que Montesa, tot i que era un poble majoritariament agrícola, un gran nombre de persones treballaven a Canals a les fàbriques tèxtils com Ferry i als curtidors de la pell com Rodrigo Sancho o Impelsa. En eixes empreses la gent feia els torns intensius, per tant, podien emprar unes hores al dia, o bé pel matí o per la vesprada a treballar-se les seus terres. Després també estaven els que és dedicaven unicament a la terra:              

 collint  taronja, plantant pebres, o maduixots, a més de fer algún jornal per ahí si els eixia la possibilitat.

La discussió s´acabà de seguida. Sempre s´ha dit que si u no vol dos no discutixen. El vaig deixar estar, i per a ell la burra.

Passejaven pel poble amb la felicitat típica de la noiesa, sense  preocupacions ni maldecaps.

Al girar una cantonada aparegué un xiquet d´uns huit o nou anys que anava amb bicicleta, i Quique li preguntà per què no havia anat a l´escola. El xiquet li contestà: “Es que en fà mal el cap”. I continuà pedalejant freneticament mentre s´allunyava pel carrer. Quique en vore allò esclatà una rialla mentre deia: “Li fal mal el cap per a anar a l´escola, i mira´l, ahí el tens damunt de la bicicleta.”

Jo vaig callar i no vaig dir res, però sí que pensí: “Estes són les conseqüències d´una unitat familiar en la que treballen el pare i la mare, deixant als xiquets a càrrec dels iaios, als quals de vegades els nanos es  prenen els pel.”

Però clar, per a poder viure  bé avuí cal que treballen marit i muller.

Per la meua part ma mare va deixar de treballar quan jo tenia tres anys, i com que era fill únic amb el sou de mon pare de la fàbrica tèxtil i les terretes que tenia viviem bé.

A les cinc de la vesprada arreplegarem al seu germà Paco i a Gustavo, l´altre xic. Paco i Gustavo volien anar a casa a berenar. Nosaltres com haviem dinat tard no teniem gana, però decidirem que en  agafar el berenar de Paco passariem per ca Gustavo i tos quatre aniriem a pegar uns xuts al baló.

Gustavo no hi era a casa. Sa mare ens digué que havia anat a portar-li el berenar a  son pare, ja que eixa vesprada eixiria més tard del “taller,-que era com s´anomenaven en Vallada a les fàbriques de mimbre i caña-. Hi havia que acabar unes comandes urgents i havien de quedar-se a fer més hores extres, tot i que la jornada estava marcada com a huit hores més dos extres tots els dies i els dissabtes pel matí.

Eixirem corrents i alcançarem a Gustavo en el carrer de dalt anant a ca Cas Peris, que era com s´anomenava el taller on son pare traballava.

Era una construcció als afores del poble de fassana ampla, una casa a dues mans i planta baixa i una alçada. Entrarem per una porta escorredissa, la qual estava oberta Gustavo saludà al iaio Peris i preguntà per son pare. El qui en eixos moments abaixava del pis de dalt carregat amb armadures de mimbre per fer cistelles. Li donà l´entrepà per a berenar i nosaltres ens n´anarem.

 En la part de baix podia entrar un camió xicotet pel corredor central fins a la mitad. Els bauls de mimbre i les cistelles s´amuntegaven als dos costats. Hi havia una petita cabina de pintura en un racó, junt amb una serra de cinta componien tota la maquinaria que allí hi havia. A la part de dalt estava l´oficina i magatzem per al material. Era un dels xicotets tallers de la localitat. Es este concretament hi treballaven set persones contant als amos.

 Pasarem la resta de la vesprada jugant a futbòl a un solar que hi havia als carrers nous. Al voltant de les  sis i mitja de la vesprada plegarem trastos i jo me n´aní a arreplegar les meues coses i a tornar a donar-li les gràcies a sa mare de Quique pel dinar, al temps que m´acomiadava d´ella i de Paco.

Quique i jo, anarem a la fàbrica de Cerdà. Esta no tenia res a vore amb la que havia vist adés. Estava ubicada en un carrer a l´entrada del poble als afores. Una fila de naus  s´estenien  al llarc del carrer de tres-cents metres de llargaria, i  als últims cent metres hi havia naus als dos costats.

Desde el carrer se sentia el soroll que dins hi havia: la remor dels sistemes d´aspiració de les serradures de les màquines, el xiulit constant de les serres de cinta i de disc, a més d´un aparell de ràdio amb el volum prou alt com per a oirlo per damunt l´enrenou que hi havia.

 Entrarem per una porteta, la qual permitia  l´accés als  treballadors a la nau de serreria que era on treballaven  el pare del meu amic i el meu conveí que m´havia de portar a casa. Quique entrà amb la llibertat del qui entra al forn, o a qualsevol tenda. Jo el precedia amb cert apocament, més que res per si algun encarregat superior al pare de Quique ens cridava l´atenció respecte a que feiem allí dins. Però el meu amic em digué que no patira que allí el coneixien  quasi tots i ningú ens diria res.

Localitzarem primer el meu conveí de mal nom Picola, al qui ja havia avisat el pare del meu amic de la situació. Després de saludar-lo i bescanviar unes paraules quedarem en veure-n´s després, ja que anvem a saludar al pare de Quique i a fer una ullada per allí en els deu minuts escassos que faltavem per a les set.

El pare de Quique era força amable i graciós. Quique li diguè que volia enssenyar-me un poc la fàbrica. “Ara anirem a vore a les rotlladores i voràs com estan de bones.” -Em digué el meu amic amb un somriure.

Travessarem la nau de serreria i en la següent ja no hi havia tant de sorroll, s´escoltava el repiquetejar de les grapadores d´aire comprimit dominant l´ambient la música que escoltaven en un radiocasset.

Allí estaven les rotlladores. Una dotzena de dones de vint-i-tants anys i algunes de trenta-i-pocs. Dones de semblant eixerit, de mirada sensual, càlida i misteriosa, de cossos de corves sinuoses i seductores les quals despertaven la nostra imaginació d´adolescents. I és clar, a la nostra edat totes les dones joves ens semblaven deeses.

 Algunes d´elles estaven assegudes i altres traginaven amunt i avall portant anses de cistelles, o respatllers de canya.

Les saludarem i Quique amb la desilvoltura que el caracteritzaba els contava el motiu de la nostra visita, exagerant com haviem estat d´atrafegats amb els deures.  De sobte un potent lament s´escoltà per totarreu. Era la sirena que anunciava la fí de la jornada. Les serres es detingueren amb un xiulet ofegat, els sistemes d´apiració s´aturaren al temps que es desendollaven els aparells de radio, i un conrreu de gent començà a eixir de les naus, Picola i jo, ens dirigirem al seu cotxe i ferem via cap a Montesa.

Els estudis per la meua part quedaren inacabats i Quique per la seua banda si que continuà en FP II, a més d´arrimar-se a les hombres de la  politica assolint un bon lloc de treball. Passaren els anys i acabí casant-me amb una valladina, visquent i treballant a Vallada.

L´any 2002 el meu cap li comprà  dues naus a Indústries Cerdà. Una la del magatzem de la canya i l´altra la que feia de cobert per a la fusta.

Els tres germans Cerdà s´havien separat. Pepe havia montat la seua empresa de matalafs 
d´importació, Angel també es dedicaba a portar de Xina  mobiliari d´oficina. Així que Ramón hagué de pagar-los la part proporcional que els pertocava, aixó a més del bac que havia pegat el moble de canya en el mercat, deixaven  l´empresa en una mala situació econòmica. Per eixe temps l´empresa ja havia començat a acomiadar gent minvant bastant la seua plantilla, a més de no fer ja més hores extres.

Nosaltres treballaven en les dos últimes naus i sempre veiem el conreu de gent encara que molt inferior al de feia uns anys enrere.

Però l´estiu de 2003  les coses no anaven gaire bé,  segons es deia  l´empresa devia pel poble, l'empresa devia als treballadors tres mesos de sou a més de  la paga extra de l´estiu.

Pel més d´agost  se n´anaven de vacances i a setembre ja s´estudiaria la situació per a acomiadar més gent o reduïr la jornada. La gent eixia amb  les cares llargues. Una nuvolada negra d´incertesa i dubte enterbolia les seues ments, presagi de la tronada que s´acostava imminent.

Pel més de setembre vingueren els planys, després d´un més sense facturar ni una peça, l´empresa va fer  fallida, a més de no tenir diners per a pagar acomiadaments ni els dos mesos que els devia. Fou un dur colp per a l´economia del poble. La gent intentà recol.locar-se com va poder, llevat dels qui és varen prejubilar i algú que passa ponts i calderes després d´esgotar la prestació de l´atur, i no haver trobat faena estable.

Les naus passaren a mans de Bancaixa, que era el banc amb qui l´empresa havia contret un deute desorbitat. Amb la perspectiva que l´empresa no anava a ser reflotada, el banc decidí vendre la maquinaria i tot allò que podera generar-li algun benefici.

Un amic meu tenia les claus  de la fàbrica, i aquell dissabte d´octubre de 2007 començaven a buidar les naus.

Esmorzarem junts, i un poc abans de les deu, hora en que havia de vindre el camió, ens dirigirem a fer una ullada, i a escodrinyar el que allí hi havia.

Entrarem per la part de darrere. La vella caldera de corvar canya ennegrida pel pas del temps i amb les pareds clavillades tenia un aspecte sinistre al temps que llastimós.

De sobte sonà el mòbil del meu amic, com la conversa no era de la meua incumbència  amb gestos li vaig indicar que anava a donar una volta.

Les armadures emprades per a corvar i donar forma a la canya s´amuntegaven per sèries i models. En la segënt nau sumida en una semi-penombra els taulers d´aglomerat romanien organitzat per grossaries damunt de palets. Quan vaig vore les màquines de serrar m´invaí certa melàngia, al recordar   la visita que vaig fer feia uns quants anys amb Quique. Ara ja no s´escoltava l´enrenou de les aspiradores de serradures ni la música en el aparells de radio. Les serres romanien en silenci esperant la tornada dels seus operaris, tanmateix com una mare espera la tornada del seu fill que se n´ha anat  i intuix que este no tornarà 

Entrí al taller on per damunt del banc de la ferramenta hi havia algunes eines  fora del seu lloc. Feia l´impressió que la gent havia acabat de treballar divendres, i que dilluns tothom tornaria als seus llocs de treball, llevat  d´una capa de pols que ho cobria tot i les terallines dels  racons demostraven el contrari.

Al acostar-me a la següent nau es veia molta llum. El sostre semblava que havia patit un bombardeig. Ple de forats i amb moltes plaques d´oralita soltes havia deixat entrar la plutja de feia uns dies, havent hi  algún xicotet bassal al terra.

La teulada pel motiu que fora en eixa nau era més fluixa i  fou victima de la forta tronada de granissa de setembre de 2004.

Les cabines de pintura embassades d´aigua de plutja li donaven un aspecte lamentable al conjunt.

Quants mobles haurien passat per allí

Havia recorregut quasi sense adonar-me la totalitat de la fàbrica presa d´una gran emoció. 

La porta de les oficines estava tancada amb clau i no hi vaig poder entrar. Havia arribat al final de la fàbrica a la secció del magaztem, on encara hi havia algún moble embalat d´alguna comanda que mai no arribaria a la seua destinació.

La fàbrica havia tingut uns amos que es negaren a ensenyar als xinesos a treballar la canya i el mimbre per por a que fora la mort del poble, al temps que donaren tots els drets pertinents als treballadors cuidant d´ells com si foren part d´una gran familia. Una perfecta simbiosi, en la que els treballadors feien amb el seu treball prosperar l´empresa i esta els donava els guanys necessaris per poder viure ells i les seues families. Una empresa que havia sigut el motor econòmic de la localitat i s´havia convertit un cementeri on jeien  soterrats els somnis i les perspectives de futur d´un poble.

Amb el cor constret vaig desfer les meues pases cercant el meu amic.

Acaba de començar la primavera de 2009,  però els vents de la incertesa,  les boires de la frustació i el descoratge, han fet que al meu cor siga hivern. Pedalejant lentament i pausada en la meua bicicleta de muntanya recorrec el carrer de la fàbrica de Cerdà. La meua empresa acaba de fer fallida tanmateix com altres tantes arrossegades pel riu turbulent de la actual crisi i ara estic en l´atur. Sota un sol tebi i agradable la meua ment es un bullidor de pensaments: la globalització, els avanços tecnològics que han fet minvar la mà d´obra, la crisi mundial, un país que ha viscut per damunt de les seues possibilitats endeutant-se fins les selles, els increments desorbitats del preu de la vivenda, les pujades de tipus d´interés de l´euribor. Entre tot s´ha fet una barreja que ha deixat mig moribunda la mare economia, la qual, està a punt de deixar orfe el benestar i el futur de la societat.

La meua dona no cobra cap prestació i està atrurada, jo en l´atur, dos xiquets xicotets que mantindre. Una situació molt semblant a la de molta gent. Per una altra banda pense: “pitjor ho passaren els nostres iaios quan l´economia espanyola estava sumida en una letàrgia hivernal a conseqüència d´una guerrra civil, i mols d´ells es convertiren en aus migratòries buscant una primavera de prosperitat i benestar”.

Tan sols em quedava una alternativa incerta, escriure una novel.la ambietada en eixa època i narrar la vida dels meus iaios, amb l´esperança que es publicara i  no havera d´imitar les oronetes fugint del tràgic hivern que se-n´s venia al damunt sense remissió.