L'última lliçó de Lluís M. Xirinacs"ELLS HAN PERDUT UN ESCLAU" 
Per Lluís Busquets i GrabulosaEl dissabte 11-VIII, en un bosc proper a la pista d'Ogassa, vora el santuari de Santa Maria de Vidabona, una persona va veure un embalum que semblava el d'un home reposant. Era mort. Va avisar els Mossos d'Esquadra. El cadàver era el de Lluís M. Xirinacs. Portava aquesta carta al damunt: "En ple ús de les meves facultats/ marxo/ perquè vull acabar els meus dies/ en la soledat i el silenci./ Si em voleu fer feliç/ no em busqueu./ Si algú em troba/ li prego que,/ estigui jo com estigui, /no vulgui ell pertorbar/ la meva soledat/i el meu silenci./ Gràcies!"Òbviament els que el van trobar van deduir-ne un suïcidi. I, anteposant els deures cívics a la seva voluntat de fondre's ambla natura, no la van respectar. Alguns mitjans, prudents (per exemple TV3 i Catalunya Informació) no van donar detalls de la seva mort. D'altres van parlar de suïcidi tot seguit. Van saltar als diaris que estava malalt (era d'aquells malalts que ens podria haver enterrat a tots) i les dades biogràfiques. Lluís M. Xirinacs i Damians (1932), candidat al premi Nobel de la Pau 1975, impulsor de l'Assemblea de Catalunya (1971-1977), lluitador pacifista contra el franquisme mitjançant diferents vagues de fam així com de la de la Marxa de la Llibertat (1976), captaire de la pau i l'amnistia davant la presó Model de Barcelona durant gairebé dos anys des del Nadal de 1975, exsenador independent per Barcelona (1977-79), un dels promotors i dirigents del Bloc d'Esquerres d'Alliberament Nacional (1979-82), autor de llibres tan polèmics com La traïció dels líders, retirat de la política activa d'ençà de 1980, doctor en filosofia... Etcètera. 
La gent es demanava si la seva cardiopatia se li havia agreujat, si havia sofert alguna crisi, si patia alguna depressió... Us puc ben assegurar que no. En Lluís Maria es trobava a ple rendiment del seu treball i en uns moments de felicitat extrema. Encara va dictar els cursos de "Globàlium" fa unes setmanes. El 19 de juliol vam dinar junts. Una setmana abans m'havia insistit que vinguessin a dinar la meva muller i el meu fill. (Lligant caps a posteriori, ara imagino el perquè!) Estava feliç d'haver reviscut la seva infantesa a Sant Felip Neri de Gràcia, feia pocs dies, gràcies al projecte-realitat d'"El Camí". Fins ens va parlar de l'orgue de casa el seu avi (Xirinacs provenia de la classe burgesa alta barcelonina), retrobat en una església de Barcelona. Va prendre la infusió amb el whisky habituals. (Xirinacs, menjant, cosa que pot sobtar, era un sibarita: un dels seus amics, amb qui es va asseure a taula no fa gaire, era Santi Santamaria.) Per sant Jordi havia sortit el seu llibre curt de Globalisme sobre les categories del seu model de realitat i estava enllestint el llarg. "Necessitaria un lexicògraf. Me'n veig un bull a l'hora de definir cada categoria perquè no sé prou filologia", em comentava. Era un home humil.Als amics ens costa de pair-ho, però en Lluís Maria se n'ha anat el dia del seu 75è aniversari perquè ha volgut. Millor dit: perquè ho tenia decidit així. L'endemà de la festa de la Transfiguració també s'havia volgut transfigurar en misteri, just en el territori del bressol de Catalunya, on es va forjar la nostra nació. Ara, lligant caps, ho veig claríssim. Cada estiu, a primers d'agost, d'ençà de la nostra retrobada l'any 2000, venia a la Garrotxa, ell. Hi fèiem una excursió amb el 4 x 4. Li agradava que el portés a Santa Bàrbara de Pruneres o a Baget, als contraforts del Puigsacalm o a la Mare de Déu del Món. Despre´s, el deixava a Ripoll o a sant Joan. "Enguany tinc ocupats els quinze primers dies d'agost", em va dir. "Ens trobem després, això rai! Quan et va bé?", que li faig. Va agafar l'agenda. "Després del 15, quan vulguis..." "Millor un dissabte perquè així en Lluc no té casal..." Vam quedar pel vint-i-cinc. Ara sé que, tot i que havia après a dir que no, tenia l'agenda plena de compromisos des del 15 d'agost en avall, inclòs tot el setembre.
Quan els amics van furetejar la seva taula de treball a Randa, hi van trobar aquesta carta datada el dia del seu aniversari: "ACTE DE SOBIRANIA"He viscut esclau setanta-cinc anys/ en uns Països Catalans/ ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)/des de fa segles./He viscut lluitant contra aquesta esclavitud/ tots els anys de la meva vida adulta./ Una nació esclava, com un individu esclau,/ és una vergonya de la humanitat i de l'univers./ Però una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar/ llur vida en el seu alliberament i defensa./ Amics, accepteu-me/ aquest final absolut, victoriós,/ de la meva contesa,/ per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble./ Avui la meva nació/ esdevé sobirana absoluta en mi./ Ells han perdut un esclau./ ella és una mica més lliure,/perquè jo sóc en vosaltres, amics!"Lluís M. Xirinacs i Damians/Barcelona, 6 d'agost de 2007"Quan durant la plantada de la Plaça de Sant Jaume l'any 2000 es va començar a trobar malament, m'ho va deixar ben clar: "Morir-me no em faria por; em sabria greu fer un espectacle. No voldria, per culpa de les vèrtebres, per exemple, haver de caminar de quatre grapes i que m'haguessin d'evacuar públicament". Va anar d'un dit. Darrerament, hem parlat fins i tot de la mort, amb ell. L'any passat em va dur un escrit preciós sobre la tempiternitat, un concepte, crec, pouat de Panikkar. Vivia sol d'ençà d'anys i li empipava molestar a algú, tot i que sabia on anar a raure si es posava malalt. Hi tenia estança i sostre. "Això em dóna una gran seguretat per anar treballant..."
Em temo que ell pensava que el 15 d'agost ja s'hauria fos amb la natura, que el seu cadàver ja seria irrecognoscible, que hauria fet mutis sense que ningú pogués fer cap espectacle amb la seva mort. Se l'ha trobat abans de temps i, com sempre ho ha resultat ell, ara també resultarà molest aquest adéu. Josep-Lluís Carod-Rovira va escriure a l'"Avui" del 12-I-00: "Ell és un home dret pels gestos i per les idees que defensa; i sap, perfectament, que les úniques batalles que es perden són aquelles que prèviament han estat abandonades". I Josep-Maria Terricabras hi tornava, a l'"Avui", el 6-II-00, escrivint que si el seu gest d'aleshores, la plantada, creava mala consciència o incomodava a algú, s'ho hauria de fer mirar. I seguia: "Ja va bé que algú ens vulgui desvetllar del nostre son patriòtic de mel i mató. El gest de Xirinacs és un gest pacífic de llibertat sobirana. Fa goig de veure que encara hi ha algú capaç de plantar-se a favor dels seus ideals".
Plantar-se era la seva especialitat. Els darrers afers viscuts amb la justícia humana són de novel·la. El van detenir perquè li van robar la cartera i es va anar a refer el DNI. Estava en recerca i captura per les declaracions que havia fet l'11 de setembre. Extrec, de la seva declaració al jutge del 17-XII-02 aquests punts: 6).- La frase compromesa i conflictiva és: "Em declaro amic d'ETA i de Batasuna", que certament vaig dir, que havia d'anar acompanyada de "i em declaro enemic de l'Estat espanyol" i que em vaig oblidar de dir.7).- Aquesta frase és una aplicació de la més pura doctrina no violenta de Gandhi, que he predicat sempre: "El no violent, davant d'un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l'oprimit, de l'envaït, i que es declari enemic de l'opressor, de l'invasor". Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya. Ho poden llegir en un llibre d'editorial Mediterrània que no va tenir tota la difusió que mereixia: El terror, la pau i el sagrat (2003).
Ara s'ha plantat definitivament. Sense massificar ningú. I la seva darrera paraula ha estat "Gràcies!" amb admiració, us hi heu fixat?
Enllaçat a:
