TOMÁS MONTILLA

Avui us convido a conèixer en Tomás Montilla i a explorar la vostra vessant més imaginativa, més artística i més viatgera... i a conèixer i participar -si voleu- en una iniciativa que ens arriba des de Veneçuela: El "Premi Nacional de Arte Libre Tomas Montilla".

Tomás Montilla, músic, poeta i revolucionari veneçolà que fou assassinat en un atracament... és el personatge que inspira el premi que du el seu nom.

Especialment el que més m'ha cridat l'atenció és que amb aquest premi es fa justícia reivindicant la memòria d'un artista total que va viure arrelat a la realitat del seu país, que va ser capaç de conjuminar diverses disciplines i embolcallar-les d'amistat... I amb aquest premi és dóna la oportunitat de participar-hi a tothom: a persones que no han exposat mai i a les que ho han fet sovint, a experts i a novells... e definitiva un premi amb l'esperit de llibertat que va caracteritzar en Tomás Montilla.

El quadre qe reprodueixo, extret del blog del premi, m'inspira confiança i el clima propici per a què flueixin les idees, la poesia, la música...

Dedico aquest post a Joan i Carolina, que m'han fet pensar en que carai volia ser jo quan era petit.

8 ANYS SENSE OSWALDO GUAYASAMÍN

Malgrat ser equatorià, jo vaig conèixer l'obra d'Oswaldo Guayasamín gràcies a la difussió que es fa de la mateixa a Cuba. Guayasamín, de qui el dia 10 de març es compleixen 8 anys del seu traspàs, és un personatge fortament compromés amb la humanitat, com ho demostra la seva obra, que ha sabut captar plenament les expressions més humanes de la persona: la tendresa, la por, la ràbia...

Per als qui no el conegueu potser us sonaran els seus murals a l'aeroport de Madrid-Barajas, lloc on sovint ens toca anar a petar si volem creuar l'Atlàntic, i que són equiparables als de Joan Miró a l'aeroport d'El Prat. El seu nom va sonar força no fa pas massa quan la Fundación Guayasamín va organitar un sentit homenatge pel vuitantè aniversari de Fidel, el "comandante en jefe", qui cultivà forts vincles d'amistat amb Oswaldo. De fet a l'Havana vaig tenir l'oportunitat de visitar la seva casa-museu i d'adquirir un gravat signat i numerat per l'artista, que a diari m'interpel.la en en meu anar i venir.

Guayasamín, qui creà La Capilla del Hombre, reposa sota un arbre que plantà ell mateix i que els visitants de La Capilla del Hobre coneixen com l'arbre de la vida. Però, com digué el català Federico Mayor Zaragoza "La luz de su obra permanecerá siempre y Oswaldo no volverá... porque no se ha ido. En cada trazo de su obra genial se ha quedado, al tiempo que él un dia aciego, se volvió invisible".

Us deixo amb aquestes lletres del mateix Guayasamín: "Mi pintura es para herir, para arañar y golperar en el corazón de la gente.Para mostrar lo que el Hombre hace contra el Hombre".

Imatge extreta de: www.lecasse.com/exposiciones/guayasamin/
1.- TERNURA Óleo sobre tela -135 x 100 cm.Col. Fundación Guayasamín. Quito (Ecuador) 1989.

REBAIXES

Sempre m'ha apassionat el món dels graffitis, i si aquests tenen contingut, doncs millor.

Aquest divertit ninot ha aparegut a diversos indrets de Tarragona coincidint amb la voràgine consumista nadalenca, però ben bé es pot aplicar a les rebaixes, no creieu?

Photo by Tondo Rotondo (CC)

CARLES FONTSERÈ, FINS SEMPRE

Amb 90 anys ha mort Carles Fontserè (1916-2007), polifacètic cartellista català, els cartells del qual s'han convertit en objectes de culte per als col.leccionistes.

Fa anys vaig conèixer a una de les persones que van editar el cartell que apareix en aquesta foto. Va ser llavors quan vaig relacionar l'obra del polifacètic cartellista Fontserè -qui també dibuixà còmics i pintà escenaris de Hollywood- amb la seva autoria, amb la seva persona. Fontserè, en retornar del seu exili es va instal.lar a Porqueres (localitat propera a Banyoles), valorant la tranquil.litat i la proximitat a la frontera que divideix els estats espanyol i francès. Doncs bé un grup de joves de la zona el van anar a trobar i li van proposar de fer un cartell per a un concert de caire independentista català. Fontserè va accedir, engrescat, connectant d'aquesta manera -i a nivell simbòlic- la seva obra dels anys trenta amb l'actualitat. Anys després vaig tenir la possibilitat d'assistir a la presentació del primer llibre de les seves memòries, publicades en tres volums.

Els cartells originals de Fontserè li van ser requisats per l'exèrcit franquista i dipositats al famós arxiu de Salamanca, no fa pas masses anys el propi Fontserè va desplaçar-se a Salamanca per tal d'exigir que aquests cartells (propietat seva) li fóssin retornats.

Avui me n'assabento de la seva mort i això m'ha mogut a penjar aquest post com a senzill homenatge personal a una gran persona, a un gran artista. Si cliqueu els links podreu anar trobant més informació, així com aquest vídeo de 90 segons sobre Fontserè.

Imatge d'EFE extreta de Kaosenlared corresponent a l'any 2004 i cartell extret de la Universitat Autònoma de Barcelona.

MOSTASSA, OU I ALTRES INESTABILITATS PERSONALS

Sembla que, en el país del tripartit (Quimi Portet dixit) aquest és el bloc de les trilogies! Ahir tancava la dels concerts de Diversons i avui penjo un tercer post sobre els fets del Port. Més que res per tal de satisfer els navegants encuriosits que han anat seguint aquest afer. I posat a fer, anuncio públicament què ben aviat parlaré de l'exposició de la Barbie a Tarragona.

Bé, com vaig fer l'altre cop reprodueixo íntegres les paraules del Jeffrey James White, l'autor de l'exposició Tsunami, obres de la qual van ser danyades durant la party que per cel.lebrar el dia de Hispanidad s'organitza cada any al Port (a quin país vivim!). Aquestes paraules són la resposta a les declaracions que els representants del Port van fer al diari Més Tarragona, on s'insultava l'artista.

En respuesta al artículo publicado en este diario el pasado jueves 30 de noviembre donde José Luís Navarro, Jefe del Departamento de Proyección Exterior del Port de Tarragona. En este artículo el Sr. Navarro asegura que las obras “…estaven protegides per catenàries i no té constància que els danys tinguessin lloc en aquest acte…” (recepción de la Guardia Civil el dia de la Hispanidad) y posteriormente que “…triarem artistas més estables en matèria personal…” acusándome directamente de tener un claro interés por ser indemnizado. Ante tales declaraciones y en defensa de mi dignidad como persona y como artista respondo por última y definitiva vez al Sr. Navarro sin entrar en futuras y eternas polémicas por este desgraciado tema.

Simplemente cuatro cosas: El Sr. Navarro no sabe que la Guardia Civil me envió una carta donde muy correctamente se me explicaba las “circunstancias excepcionales” que se encontraron aquel día. En la misma, en su punto nº 8 dice: “ Por parte de esta Comandancia, se ha contactado con el Presidente de la Autoridad Portuaria para establecer la forma más adecuada para resarcirle de los daños sufridos”. Por tanto, la misma Comandancia admite la existencia de daños. Sr. Navarro, antes de acusar a alguien de mentiroso, por favor infórmese. Y por favor, quiero dejar claro que, en todo momento, mantengo la responsabilidad de los daños a El Port por autorizar el evento y no a los asistentes del mismo.

Las obras NO estaban protegidas por catenarias y en la circunstancia de que así fuera: ¿cómo se pudieron llegar a dañar las obras incluso con ellas? Si el uso compartido de sus instalaciones durante 600 exposiciones, nunca ha dado problemas ¿qué falló en su departamento precisamente ese día?. ¿No pudieron hacer correctamente su trabajo un día más. Tildarme de inestable es un recurso muy pobre para alguien de la supuesta “categoría” del Sr. Navarro. Inestables, locos y muchas cosas más han sido muchos de los grandes genios de todas las artes durante la historia. Yo, pobre de mí, sin compararme con ellos, no puedo mas que sentirme casi orgulloso de que usted me incluya en su “inestabilidad”. Si mi intención fuese económica no habría realizado un esfuerzo de tal magnitud por exponer en una sala no comercial como es la suya, o gastarme 550 euros para “convertir” el díptico institucional en un catálogo, que de paso da mejor imagen a El Port. Si mi intención fuese económica quizás conseguiría un carnet y me introduciría en política. Llevo 10 años exponiendo en galerías de todo el mundo y nunca una obra mía había sido dañada hasta ahora. En el futuro escogeré con más criterio las salas donde exponer.

Com a cloenda dir que, malgrat no sé massa que significa exactament, jo també sóc una persona inestable a nivell personal, especialment els dies que em llevo amb el peu esquerre. Malgrat tot sóc feliç. Algú més vol sortir de l'armari per parlar-nos de les seves inestabilitats a nivell personal?

Imatges extretes de: www.huktra.com, www.altanet.org i www.porttarragona.es

LA REACCIÓ PORTUÀRIA

Definir què és cultura no és fàcil. De fet un cop vaig estar dos dies en una trobada al Priorat amb d'altres persones vingudes de diversos indrets per intentar buscar una definició consensuada i Déu n'hi do els matissos que van arribar a sortir. En tot cas, després del super-post anterior, on J.J. White parla del que ha succeït amb cinc de les seves peces tacades amb mostassa, restes d'ou i petjades, penso que alguns dels gestors culturals hauríen de mostarr una mica més de respecte, tant pels artistes, com per l'art i la cultura en general. Penso que al Port s'hi fan bones exposicions. Aviat tindrem l'oportunitat de visitar-hi la mediàtica nina Barbie.

Ara bé, el què he llegit avui al diari Més Tarragona, en boca del Coordinador del Centre d'Estudis Marítims del Port, m'ha sobtat. Afirma què les obres de J.J. White estaven protegides per "catenàries" i no te constància de quan es van produïr els actes vandàlics, per acabar-ho d'adobar despatxant-se a nivell personal contra l'artista amb aquestes paraules (textuals): "Triarem artistes més estables en matèria personal" i què l'artista te un "clar interès d'indemnitzar". Com a consumidor de cultura i tarragoní hem pregunto quins criteris s'utilitzen per esbrinar si una persona és estable a nivell personal. El president de l'Autoritat Portuària va parlar molt bé de l'exposició i ara resulta que l'artista no és "estable a nivell personal".

Penso que des d'una institució pública hauríen de mirar una mica quines declaracions es fan i en tot cas vetllar pel respecte cap a les obres d'art exposades i els seus creadors. En una visita al Guggenheim de Bilbao vaig ser testimoni del dispositiu muntat per tal de treure un xiclet que algú havía enganxat en una escultura de fusta: fotògrafs documentant la malifeta, un restaurador amb unes pinzes treient el xiclet amb cura, etc... Nosaltres -però- no som d'eixe món, aquí s'acusa a l'artista i avall que fa baixada.

Imatges extretes de la pàgina web oficial del Port de Tarragona.

ATAC INSTITUCIONAL A L'OBRA DE J.J. WHITE

No fa pas massa ha tancat l'exposició Tsunami, organitzada per l'Autoritat Portuària de Tarragona. El president del Port de Tarragona, Josep Anton Burgasé, coneixedor de l'obra de J.J. White va felicitar públicament els responsables d'haver portat aquesta exposició a Tarragona. I paradoxalment les obres exposades van ser maltractades durant la party institucional del dia de la Hispanidad: Si! A Tarragona encara es festejen animalades d'aquest tipus. Jo vaig poder-ne gaudir, no de la party, sinó de l'exposició, i per això m'he decidit a donar veu a una història... real, en la versió original de l'autor de l'obra. Tot un luxe!

A las ocho de la tarde del pasado 11 de octubre tuvo lugar en el Tinglado nº 1 del Moll de Costa (Port de Tarragona) el acto de inauguración de mi exposición de pintura titulado Tsunami. Una buena oportunidad para darme a conocer en la ciudad que, ya hace más de diez años, me acogió y donde resido.

El mismo día del acto se me comunica que, debidamente autorizados por El Port, la Guardia Civil realizará durante la celebración del Día de la Hispanidad un pequeño pica-pica dentro del tinglado donde se exponían mis obras. Sin otra opción que confiar en la seriedad que hasta entonces me transferían el Jefe de Departamento de Proyección Exterior del Puerto de Tarragona, el Sr. José Luis Navarro y su equipo, mis obras quedaron allí expuestas siguiendo con el programa.

Dejo a la imaginación del lector lo que allí aconteció durante el “pica-pica” simplemente enumerando lo que cualquier visitante de la exposición encontró al día siguiente: etiquetas de los títulos de las obras arrancadas, escritos en las paredes, rayadas por instrumentos con “cierto” parecido a un tenedor, pisadas de pies adultos en los cuadros, nuevos retoques artísticos en las obras de carboncillo… A un servidor lo avisaron unos amigos que se encontraban en aquel momento visitando la exposición, pues ésta, abrió sus puertas en tales condiciones. Sólo quiero añadir que el El Port pintó de nuevo la sala tras un intento muy poco acertado por los pintores de la Guardia Civil exponiendo las obras a nuevos daños.

No contentos con un solo pica-pica a los pocos días El Port autoriza a la UGT a realizar un meeting en el mismo lugar. Soy avisado, de nuevo, por terceras personas. Sillas a medio metro de las obras, pancartas sobre los cuadros… todo ello en perfecta armonía con las obras alojadas, según el Port.

Un grave fallo? Posible aceptación. Dos? Irresponsabilidad. Tres? Incompetencia. A los pocos días me entero de que no soy el primer afortunado en saborear las “compatibilidades artístico-sociales” que realiza El Port. Hace un tiempo, durante una exposición de piezas únicas de porcelana de la Cartuja de Sevilla se llegó a realizar incluso una cena con gran número de comensales.

Esto les puede dar una ligera idea del nivel de responsabilidad del Departamento de Proyección Exterior del Port de Tarragona y del valor que demuestran hacia las obras que en el Tinglado exponen. En mi caso, no procedieron al cierre de la sala y a la valoración inmediata de los daños por un perito especializado en arte. Las obras se mantuvieron allí expuestas con los daños durante todo un mes. Éstas representan el fruto de más de un año de trabajo, verlas en este estado ante el público supone un daño irreparable. Las obras no se pueden “arreglar” como un coche, cualquier retoque supone una modificación debido a la técnica empleada, que representa un momento único en el tiempo, un momento que viene y se va, sin posibilidad de repetición.

Este concepto está fuera del alcance de la sensibilidad del Sr. Navarro, en cuyas manos está la decisión de cómo solventar el problema. Su respuesta fue la siguiente: “…afortunadamente hemos podido contactar con algunos restauradores de obras de arte y después de observar los mencionados desperfectos, nos han comunicado que los mismos son susceptibles de rehabilitación. Así pues hemos de felicitarnos por haber podido encontrar una solución que permita la restitución total de la obra sin menoscabo de la misma… con el tiempo necesario y la tranquilidad que requiere una obra de arte, se procederá a la definitiva restauración de la misma.”

Entonces, ¿quién mejor que uno mismo para intentar reparar su obra? Pero, al vivir en una sociedad de libre mercado me han dejado claro que la persona que repare las obras será el que económicamente más les convenga, sin tener en cuenta conceptos como el estado anterior y original de la obra o particularidades de mi técnica. Ante la discrepancia de criterio y, porqué no, económica, rechazo su particular concepto de indemnización.

“… el estudiante le pregunta al maestro de caligrafia: - ¿cómo puedes pedir tanto por una obra que te cuesta treinta segundos en realizar?. El maestro responde: - No me ha costado treinta segundos, sino cuarenta años y treinta segundos.”

Un aviso para futuros artistas que tengan su “oportunidad” en el Tinglado nº1, contraten un seguro privado por su obra durante los días de celebración de la exposición, para El Port lo que exponen no tienen valor, por eso no les importa dañarlo.

Exposició Tsunami. Jeffrey James White. Tinglado 1 del Moll de Costa de Tarragona.