La revisió d'aquest títol, senzill i entranyable, m'ha provocat una nostàlgia profunda, ja que m'ha semblat que parla d'un temps irrecuperable; i també perquè reuneix un elenc en estat de gràcia, amb uns adorables Ernesto Alterio, Guillermo Toledo, Alberto San Juan i Secun de la Rosa, per la part masculina, i, per la femenina, unes absolutament lluminoses Paz Vega i Natalia Verbeke, sense oblidar l'eixerida María Esteve (filla de la Marisol).
Paz Vega s'havia de menjar el món i ara només apareix a les revistes pels seus problemes amb Hisenda i un ex veneçolà. Guillermo Toledo ha estat pràcticament cancel·lat per les seves sortides de to; María Esteve i Natalia Verbeke no han tornat a brillar com aquí, i només Alberto San Juan, Ernesto Alterio i, més modestament, Secun de la Rosa, poden presumir d'una carrera sense gaires alts i baixos.
L'èxit de la pel·lícula va propiciar una seqüela el 2005, "Los dos lados de la cama", amb els mateixos director i guionista. La trama és gairebé la mateixa, amb l'única diferència que el lesbianisme (o bisexualitat) de les protagonistes femenines, presumpte en el títol del 2002, és ara una realitat. El conjunt no és tan brillant, tot i que les cançons estan molt ben triades i els números musicals resulten més elaborats. El film es ressent, sobretot, de l'absència de Paz Vega i Natalia Verbeke; les substitueixen Lucía Jiménez i Verónica Sánchez, que no ho fan malament però no tenen el carisma de les primeres; conscients probablement d'aquest desequilibri (els protagonistes masculins són els mateixos i novament broden els seus papers), els responsables fitxen per a l'ocasió la llavors desconeguda Pilar Castro, finalment un encert, ja que aconsegueix aportar l'humor i l'erotisme que necessitava la proposta, tot i que l'escena del trio, teòric moment culminant, funcioni a mitges (i mai millor dit).
El 2025 s'ha estrenat una continuació molt tardana, "Todos los lados de la cama", sense gaire èxit. No repeteixen director i guionista i surten Ernesto Alterio i Pilar Castro en els papers principals, enfrontats als problemes dels seus fills. Compareixen com a detall nostàlgic Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Secun de la Rosa, María Esteve i Natalia Verbeke. Potser la vegi. O potser no.
6 comentaris:
No vi la secuela, pero El otro lado de la cama, tomada como una comedia musical ligera y romántica, es una de esas películas representativas del cine español de comienzos de los 2000, que no me dejó ninguna huella más allá de su carácter nostálgico de karaoke generacional.
Una abraçada.
Puede que la nota nostálgica juegue a su favor. O, por lo menos, ahora me cuesta encontrar películas parecidas, con ese tono alegre y desacomplejado.
Una abraçada.
El realizador, especialista en comedias ácidas en torno a la desorientación, las contradicciones y las mentiras de una generación sin asideros (los eternos treintañeros de entonces), quiso seguir en esa línea que tan buenos resultados le había dado en anteriores ocasiones. Sin embargo, esa fórmula empezaba a estar quemada y había que renovar algunas piezas, por lo que Martínez-Lázaro optó por una solución de puesta en escena que otorgara a la propuesta un toque de “originalidad”. Así, tenemos una comedia con situaciones bien tramadas y diálogos en verdad divertidos (a costa de la inmadurez rayana en el infantilismo de los personajes masculinos), salpicada de inesperadas incrustaciones musicales en las que los personajes cantan y bailan (como pueden) y cuya inspiración respira en diferentes niveles.
Un saludo.
Lo cierto es que el hecho de que no canten ni bailen especialmente bien acentúa la frescura de la propuesta.
Un saludo.
Estoy de acuerdo en que, en la primera entrega, hay unos cuantos intérpretes que, por unas u otras circunstancias, nunca han brillado tanto como en este film.
Sin duda. Sobre todo, como digo en la reseña, Natalia Verbeke; aunque Paz Vega también salía guapísima en "Lucía y el sexo".
Publica un comentari a l'entrada