No he vist la primera, probablement notable atesa la personalitat del realitzador i ben referenciada pels crítics. Sí que vaig veure la versió del 1990, que potser no tingui un gran interès cinematogràfic però no invalida la força de l'original literari, un relat lúcid i cruel que reflexiona sobre la naturalesa humana, sobre el nostre caràcter depredador i tendència al tribalisme, a través de la peripècia d'uns nens que, després de sobreviure a un accident d'aviació i d'anar a parar a una illa tropical deserta (llevat dels cadàvers dels adults, dels senglars, que els proporcionen aliment, i d'una misteriosa presència que bategen com "la bèstia"), proven d'organitzar-se, amb èxit molt relatiu.
Jack Thorne figura com a creador de la celebrada minisèrie "Adolescencia", i ara també presenta la versió televisiva d'"El senyor de les mosques", organitzada, com aquella, en quatre episodis. L'argument té una òbvia relació en la mesura que mostra quelcom que tots hauríem de tenir clar: que els nens -o molts nens- són despietats.
La minisèrie, dirigida per Marc Munden, prescindeix dels plans-seqüència virtuosos però ofereix, a canvi, una fotografia saturada i hipnòtica. Cada episodi serveix per presentar un dels personatges principals, sense renunciar a una progressió dramàtica que apunta al terrible darrer capítol. "El señor de las moscas", versió 2026, avança amb l'ímpetu dels caçadors de senglars, però mai no oblida detenir-se en els detalls i situacions que ens faran comprendre millor la psicologia dels nens (per cert, molt ben interpretats pels joves actors), molt subtilment, fins i tot quan recorre -sense excedir-se- als flaixbacs, confiant en la intel·ligència de l'espectador.
També hem vist aquests dies el remake d'un western clàssic que vaig comentar al bloc fa uns mesos.
Dirigida per l'eficaç James Mangold el 2007, "El tren de las 3:10" no desmereix del títol de Delmer Daves (*). No diré que el millori però el matisa (amb una mica de trampa: el film de Mangold dura mitja hora més), canvia una mica el final sense trair-ne l'esperit i manté el ritme i l'interès, amb l'ajuda d'una colla d'excel·lents actors, sobretot Russell Crowe i Christian Bale en els papers que van incorporar, respectivament, Glenn Ford i Van Heflin en la versió del 1957.
(*) La història es basa en un text d'Elmore Leonard, autor que ha estat repetidament adaptat al cinema (per exemple, per Quentin Tarantino a "Jackie Brown").
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada