EJÉRCITO DE LOS MUERTOS

Després de diverses incursions en el cinema de superherois amb resultats discrets, Zack Snyder torna al gènere que va propiciar el seu primer i millor treball. A "Ejército de los muertos" (2021) reprèn la temàtica zombi d'"Amanecer de los muertos" (2004), sense defugir cap dels tòpics però introduint alguna variació interessant, sobretot la fusió amb el cinema d'atracaments, igualment amb les pautes de rigor: un objectiu llaminer dins la caixa forta d'un casino de Las Vegas (la ciutat del joc envaïda pels morts vivents i encerclada per un mur de contenidors per evitar l'expansió del virus), el reclutament dels especialistes, les segones intencions, el fracàs relatiu de la missió. 

Res de nou sota el sol del desert. Si més no, la manca de pretensions d'aquest títol de pura acció ideal per a un dissabte a la tarda el fa resultar simpàtic. Tot i que no sabria dir si és motiu suficient per recuperar la fe en el director de "300" o si és el nom més indicat per a l'anunciat remake d'"El manantial" de Vidor.

EL HOMBRE DE ACERO

En l'entrada que vaig dedicar en el seu dia a "Sucker Punch", deia que Zack Snyder era un artesà eficaç quan no pretenia ser original. De fet, el seu millor treball és un remake d'una seqüela ("Amanecer de los muertos"). Des d'aquest punt de vista, semblava el director idoni per a l'enèsim intent de ressuscitar la franquícia del rei dels superherois, l'extra-terrestre Kal-el, més conegut com a Superman.

Els intents de marcar distàncies es limiten a un parell d'aspectes iconogràfics: algun geni s'inventa el nom de Superman però la "S" del seu uniforme vol dir "esperança" en kriptonià; ja no porta els calçotets per fora, que era una peculiaritat força estranya, i quan va disfressat de Clark Kent es pentina com una persona (i la Lois Lane el reconeix immediatament).

A part d'això, "El hombre de acero" és un refós de les canòniques "Superman" (Richard Donner, 1978) i "Superman II" (Richard Lester, 1980). Canviem Marlon Brando per Russell Crowe (Brando seria un gran actor, però aquí Crowe s'ho treballa una mica més), Glenn Ford per Kevin Costner (podem dir el mateix: Costner broda el paper de pare terrestre i brinda la millor escena, la del tornado), Margot Kidder per Amy Adams (la segona no és gran cosa, però és que la primera, diguem-ho clarament, era lletgíssima; sent Superman, ja podria triar una mica més bé) i Terence Stamp per l'omnipresent Michael Shannon. Henry Cavill ("Los Tudor") compleix fent d'home d'acer. L'estructura en flash-backs que mostren la infància del personatge i quan li és revelat el seu destí messiànic propicien el millor d'una pel·lícula que també porta el segell del productor Christopher Nolan.

Però la cosa decau irremissiblement en les nombroses escenes d'acció que ocupen la segona meitat del metratge. Llavors, ens trobem novament amb la reiteració interminable de "Sucker Punch" i sense la seva originalitat.

Els llocs on Zod i els kriptonians feixistes s'enfronten a Kal-el i els militars són els de sempre:

- Primer, la Main Street d'un poble perdut de l'Amèrica profunda; recordo escenes similars, igual d'avorrides, a "Superman II" o a "Thor" (Kenneth Branagh, 2011); no hi ha més llocs on aterrar?

- Segon, destrucció absoluta al centre de Nova York (perdó, Metròpolis). Encara més sensació de déjà vu.

Les patacades entre Kal-el i Zod (l'únic que li pot plantar cara) es limiten al llançament mutu contra les parets d'edificis d'oficines o gasolineres, que travessen amb la seva força huracanada entre núvols de pols i de foc. Vista una patacada, vistes totes; les garrotades en les pel·lícules de Terence Hill i Bud Spencer eren molt més entretingudes: almenys, el segon variava entre la bufetada a mà plena i el "martell-piló".

No hi ha color:

SUCKER PUNCH

Després de veure l'excel·lent remake que va fer l'any 2004 del clàssic de George A. Romero "Zombi" (1978) -que era una continuació de la fundacional "La noche de los muertos vivientes" (1969)-, vaig pensar que Zack Snyder era un nom a tenir en compte. L'escena inicial, fins que el cotxe de la protagonista s'estavella enmig del caos provocat pels zombis caníbals, em va semblar de les més impactants i terrorífiques de la dècada.

"300" (2007) no em va agradar tant, però calia reconèixer-li talent visual. Snyder va adaptar el còmic de Frank Miller mantenint-se fidel a la seva plàstica sense que això perjudiqués el ritme estrictament cinematogràfic (Robert Rodríguez, a "Sin City", va fracassar amb un experiment similar).

Com que li va sortir tan bé l'adaptació d'una novel·la gràfica il·lustre, va reincidir amb l'obra considerada el "Citizen Kane" del còmic: "Watchmen". El film homònim, de 2009, va tenir una rebuda desigual, però resulta força interessant en la seva recreació d'una realitat paral·lela en què els superherois no estan gaire ben vistos després d'haver-se significat per determinades actituds neonazis (els americans, uns desagraïts: no haguessin guanyat la guerra del Vietnam sense el seu ajut).

Quan encara em falta veure "Ga'Hoole, la leyenda de los guardianes" (2010) -què voleu que us digui: una pel·lícula protagonitzada per mussols em fa com mandra-, la contemplació del seu darrer treball, "Sucker Punch" (2011) m'ha comportat una decepció considerable.

No és que no estigui ben feta. Snyder recupera l'ambientació atemporal de "Watchmen" i planteja un espectacle visual que pretén ser definitiu, amb moviments de càmera que deuen resultar molt vistosos en una sala IMAX. Però en tot moment tenim la sensació d'estar veient un vídeo-joc sense gaire cap ni peus. "Sucker Punch" ens presenta una noia que sembla extreta directament d'un film pornogràfic sobre col·legiales entremaliades, que és ingressada pel seu padrastre malèfic en un psiquiàtric que la seva ment converteix en un prostíbul de luxe; estranyament, totes les internes semblen top models i, per tal de fugir, i en un altre nivell de realitat, es transformen en una mena d'equip de superheroïnes, comandades per la protagonista i per Scott Glenn -una pansa vivent-, que combaten contra samurais gegants, robots, nazis zombis o dracs mítics. La reiteració de les escenes de lluita -no tenen cap suspens: les noies poden amb tot- i els interludis al sanatori o prostíbul, que semblen fragments de "Showgirls" descartats i que contenen alguns dels diàlegs més pobres de la història del setè art, genera cansament i indiferència, ganes que tot plegat s'acabi com més aviat millor. Una pena, sobretot si tenim en compte que, per primera vegada, Snyder treballa sobre un argument propi.

Em penso que el film patirà el fracàs que es mereix i espero que a Zack Snyder li baixin els fums i torni a fer allò que sap fer millor: ser un digne artesà que posa en imatges idees alienes.