LA CARTA

Dirigida per William Wyler el 1940, "La carta" es basa, com "El vel pintat" -la vam comentar al bloc el desembre del 2021-, en una obra de William Somerset Maugham. En realitat, una peça teatral, però els elements de la trama són molt similars: colons britànics que exploten els recursos del sud-est asiàtic, una dona infidel. 

La història es presenta com un drama criminal, bastant previsible des de la primera seqüència; però Wyler aplica la seva elegància habitual: obre amb un travelling i tanca amb ombres expressionistes, sense que l'origen teatral i l'abundància de diàlegs afectin el ritme. Altrament, el film és un vehicle idoni perquè Bette Davis excel·leixi en el paper de dona perversa, que repetiria a les ordres del mateix realitzador, l'any següent, a "La loba".

EL COLECCIONISTA

Ja consagrat com un dels grans noms de Hollywood, William Wyler va fer una aposta arriscada en l'únic film que va dirigir sota bandera anglesa. "El coleccionista" (1965) adaptava una novel·la de John Fowles que narrava la insòlita peripècia d'un jove raret que compra una casa al camp amb els diners guanyats en la loteria per guardar-hi la col·lecció de papallones i, de passada, una noia que li agrada esperant poder conquerir el seu cor mitjançant l'expeditiu sistema del segrest. 

Per filmar aquest somni humit d'adolescents introvertits, que es desenvolupa en un escenari únic (tret del passeig inicial pels carrers de Londres), Wyler compta amb una parella de joves actors gairebé desconeguts. L'experiment resulta un èxit, Terence Stamp i Samantha Eggar es fan famosos de la nit al dia, i Wyler confirma la seva vàlua com a realitzador eclèctic.

VACACIONES EN ROMA

"Vacaciones en Roma" (William Wyler, 1953) va fer d'Audrey Hepburn una estrella, va popularitzar el cinema turístic i va demostrar als escèptics que pertànyer a la noblesa no sempre és un avantatge; l'haurien de reposar ara que la monarquia ha perdut adeptes. També servia per demostrar que els americans eren alts, guapos i bones persones, mentre que els espanyols -corresponsals de La Vanguardia i l'ABC- eren menuts i insignificants, tot i que no consta que fossin mala gent (*). Tota la resta, una comèdia amb un final trist, només era una excusa. 

(*) És casual que l'estrena del film coincidís amb l'arribada a Espanya del Pla Marshall?

LA CAÍDA DEL IMPERIO ROMANO

"La caída del imperio romano" (Anthony Mann, 1964) comença explicant el problema de la successió de Marc Aureli mentre ell, la seva filla, el seu general favorit i el fill no tan favorit Còmmode coincideixen a la frontera nord de l'imperi, amb els bàrbars en peu de guerra.

Si "Gladiator" explicava la mateixa història, per què aquesta va ser un èxit i aquella un fracàs que va provocar la fallida de la productora de Samuel Bronston (que s'havia especialitzat en rodatges elefantiàsics a Espanya: "Rey de reyes", "El Cid", "55 días en Pekín")?

Bé, en realitat, les dues comencen igual però evolucionen diferent: Còmmode (Christopher Plummer) i el general Livi (Stephen Boyd) també acaben enemistats però la broma s'allarga una mica més mentre el film intenta d'una manera potser molt simple però fins a cert punt didàctica explicar la caiguda de l'imperi romà. Al meu parer, el film d'Anthony Mann té algunes seqüències notables però falla en el conjunt a causa d'un ritme irregular; la primera part, tot i ser millor gràcies a les interpretacions d'un elenc encapçalat per Alec Guinness, dedica massa temps a mostrar les cavalcades i desfilades amunt i avall dels centenars d'extres amb cascos emplomats, no fos cas que no poguéssim gaudir d'uns decorats que devien haver consumit bona part del generós pressupost. Un defecte que continua en la resta del metratge: les arribades de Còmmode als seus palaus romans duren més que altres moments més rellevants en l'argument; al final, potser perquè es van adonar que ja portaven quasi tres hores de pel·lícula, tot esdevé precipitat i matusser. I les escenes de batalla no mereixen ni un aprovat justet; algunes, com l'enfrontament en una cova de cartó-pedra entre romans i bàrbars, són francament patètiques.

"La caída del imperio romano" clarament buscava una mica de l'èxit que havia tingut "Ben-Hur" (William Wyler, 1959). La relació, amb rivets homosexuals, entre Còmmode i Livi, equivaldria a la de Messala i Ben-Hur (fixeu-vos que Stephen Boyd repeteix, tot i que ara fa de bo i és més ros). Però també ara les comparacions són odioses i només cal veure la cursa de quadrigues al bosc i comparar-la amb la cursa al circ de l'espectacular final de "Ben-Hur"; al film de Mann, l'enfrontament final, tot i la massa ingent d'extres que envolten els protagonistes, no és gaire diferent del de qualsevol pèplum de sèrie B. Jesús no hi surt però James Mason exerceix de màrtir de la causa.

CÓMO ROBAR UN MILLÓN Y...

Als anys seixanta, les comèdies romàntiques amb elements de thriller van constituir quasi una moda, i William Wyler, qui venia de dirigir la notable "El coleccionista", s'hi va apuntar amb "Cómo robar un millón y..." (1966). La protagonitzaven el llavors molt popular Peter O'Toole i Audrey Hepburn vestida per Givenchy; la noia ja havia treballat amb Wyler a "Vacaciones en Roma" i "La calumnia" i tenia experiència en el gènere gràcies a "Charada" (Stanley Donen, 1963).

En aquest cas, el suspens deriva del robatori d'una peça presumptament valuosa exposada en un museu. Lamentablement, Wyler no sap què fer amb una història que Blake Edwards potser hauria brodat i resulta un títol insatisfactori en què fins i tot el glamur dels protagonistes esdevé tan impostat com els quadres que falsifica Hugh Griffith.

Com a curiositat, signa la banda sonora el senyor John Williams quan encara es feia dir Johnny.

LA SEÑORA MINIVER

Estrenada el 1942, quan la Segona Guerra Mundial encara la guanyaven els alemanys, "La señora Miniver" és un exemple interessant de cinema de propaganda: un film sobre la guerra que transcorre sempre a la rereguarda i que lloa el comportament de la població civil britànica i el valor i optimisme amb què planta cara a l'amenaça que ve de l'altra banda del Canal de la Mànega. Per cert, mostra els fets de Dunkerque (també des de la rereguarda) molts anys abans del film de Christopher Nolan.

William Wyler es mostra hàbil i elegant en el retrat de la vida quotidiana de la família protagonista, una llar burgesa tan exemplar que fa una mica de ràbia. Com poden, intenten que la guerra no canvïi les seves vides; en qualsevol cas, el drama transcorre sempre damunt dels seus caps, ja sigui al pis de dalt on hi ha l'habitació del fill, o més amunt, al cel on volen els avions britànics però també els bombarders alemanys. Paradoxalment, el cel és també un símbol d'esperança, que la càmera mostra en el pla final, a través del forat que una bomba alemanya ha fet al sostre de l'església.

CAROL

A "Carol" (2015), Todd Haynes torna a abordar el tema de l'homosexualitat en l'entorn repressiu dels anys cinquanta als Estats Units, com ja va fer a "Lejos del cielo" (2002). Però si aquell film era un homenatge gens dissimulat al cinema de Douglas Sirk, en aquesta ocasió Haynes, que adapta una novel·la de Patricia Highsmith sobre la relació amorosa entre una noia treballadora que es mou en els ambients pseudo-intel·lectuals del Village novaiorquès i una senyora de classe alta que s'està separant del marit a causa precisament del seu lesbianisme, il·lustra aquest argument amb un estil que ja no és deutor de ningú -tot i que la fotografia, impressionant, d'Edward Lachman, s'inspira clarament en la pintura d'Edward Hopper-, un estil d'una claredat i una sensibilitat exquisides en què cada enquadrament expressa alguna cosa i transmet alhora la bellesa i el vertígen d'una passió que s'obrirà camí malgrat les òbvies diferències entre les seves protagonistes i el rebuig i el xantatge del seu entorn familiar i social.

Cate Blanchett broda un paper fet a la seva mida però no li fa cap ombra a una Rooney Mara senzillament extraordinària. Algú ha afirmat que la jove actriu és quasi una reencarnació de l'Audrey Hepburn, la qual cosa ens porta a la memòria un altre títol emblemàtic al voltant del lesbianisme i el rebuig social d'allò que molts veien com una perversió o una malaltia: ens referim a "La calumnia", film dirigit per William Wyler l'any 1961 sobre les directores d'un internat femení força exclusiu (Hepburn i Shirley MacLaine) a qui una alumna acusa falsament de mantenir relacions impúdiques. El film de Wyler incideix sobretot en la intolerància de la societat de l'època i analitza les conseqüències de la calumnia a què al·ludeix el títol; la innocència de les protagonistes podria avalar una postura conservadora però l'enrenou acabarà obrint la porta a una incòmoda veritat, amb tràgiques conseqüències, i la pel·lícula haurà de prendre partit, si més no a favor de la inviolabilitat dels sentiments.

LOS MEJORES AÑOS DE NUESTRA VIDA

Només un any després del final de la Segona Guerra Mundial, William Wyler va dirigir "Los mejores años de nuestra vida", un drama sobre el retorn dels veterans i els seus problemes d'adaptació a la vida civil que segueix la peripècia de tres personatges, representants dels tres exèrcits: un sergent d'infanteria feliçment casat i amb fills adolescents (Fredric March), un capità pilot de bombarders casat també però no tan feliçment (Dana Andrews) i un mariner que torna amb les dues mans amputades i tem el retrobament amb la seva nòvia (Harold Russell, un actor no professional que, de fet, s'interpretava a si mateix).

El primer terç del film, que comença quan els tres homes es coneixen a l'avió que els porta a la petita ciutat on viuen i culmina quan es retroben el vespre del mateix dia en un bar on el capità i el sergent acaben amb un pet considerable, és magnífic, mostra de la capacitat dels directors i guionistes del cinema clàssic nord-americà de conjugar emotivitat i concisió narrativa. Els problemes dels tres homes, que acaben ofegant en alcohol, ens són presentats de manera molt eficaç: el mariner manc sap fer moltes coses amb els ganxos que té en comptes de mans però no sap com abraçar la seva promesa; el sergent lliura al seu fill una espasa samurai i una bandera japonesa amb missatges dels familiars del soldat mort, però el noi en fa un cas com un cabàs i s'interessa pels problemes amb la bomba atòmica, sobre la qual sembla estar molt més informat que el seu pare.

Arran de la visita al bar de Butch, el capità no té esma de tornar a casa seva i la família del sergent l'acull durant la nit, en el transcurs de la qual tindrà un malson en què reviu un fet traumàtic de la contesa bèl·lica. La filla del sergent (Teresa Wright), que fa d'infermera, l'acotxa i aviat sabrem que els dos joves s'han enamorat i que estan destinats a acabar junts, sobretot quan coneguem l'esposa del capità (Virginia Mayo), una dona dolenta que no li convé.

A partir d'aquest moment, el film es fa més previsible; però no perd interès gràcies al nivell de les interpretacions i a l'elegància d'una posada en escena que, amb l'ajuda de la fotografia de Gregg Toland, treu un gran partit de la profunditat de camp (cal destacar l'escena final, quan tots els personatges es reuneixen al voltant de la parella de nuvis i deixen Teresa Wright i Dana Andrews sols a l'altra meitat de l'enquadrament).

La gràcia de molts detalls (impagable l'escena del matí després de la borratxera, quan la dona del sergent -Mirna Loy- dubta si acompanyar amb flors l'esmorzar que porta al seu marit, o quan aquest compara les fotografies amb el seu aspecte lamentable al mirall i llença les sabates per la finestra) contrasta amb l'escassa subtilesa d'alguns subratllats: per exemple, en l'inici a l'aeroport, el capità heroi de guerra no pot agafar un avió, mentre que, darrere d'ell, apareix un milionari preguntant si pot embarcar els seus pals de golf. En qualsevol cas, la insistència del film a destacar la falta de sensibilitat envers els veterans de guerra d'una societat civil només preocupada pels diners i l'amenaça comunista resulta força sorprenent en un títol de l'any 1946; de fet, el senador McCarthy va posar sota sospita la pel·lícula i el seu guionista Robert Sherwood, tot i que la cosa no va anar més enllà atès l'enorme èxit de públic i de crítica (van caure set Òscars, dos dels quals per al mariner manc: un d'honorífic i l'altre al millor actor secundari).