CARGA MALDITA

Després de l'èxit de "The French Connection" (1971) i "El exorcista" (1973), William Friedkin va abordar un projecte molt ambiciós que va derivar en un fracàs majúscul de públic i de crítica i va ensorrar una carrera prometedora. No obstant això, "Carga maldita" (del 1977; a les desgràcies patides durant un rodatge extenuant a la República Dominicana s'hi va afegir la mala sort de coincidir amb l'estrena de "La guerra de las galaxias") ha esdevingut de culte, com passa en molts casos similars. Friedkin el considerava, malgrat tot, el film favorit de la seva carrera, i ara, en l'any de la seva mort, parlar-ne li servirà d'homenatge. 

Resumidament, es tracta d'un remake d'"El salario del miedo", de Clouzot, en clau hiperbòlica. D'entrada, afegeix a l'original un pròleg molt viatger que ens conduirà de Veracruz a Nova York passant per Jerusalem i per París, en què explica els motius pels quals els quatre protagonistes han d'acabar malvivint en un llogarret de Centreamèrica. 

Aquest pròleg enllaça amb altres pròlegs viatgers que el mateix Friedkin havia patentat a "The French Connection" i "El exorcista" i que van resultar habituals en títols nord-americans dels setanta amb vocació de rebentar les taquilles (per exemple, "Encuentros en la tercera fase", de Spielberg). Però, en aquest cas, només afegeixen molt metratge i espatllen un misteri que, al film d'en Clouzot, afegia un to oníric, molt adequat per encarar el malson del trajecte amb camions carregats de nitroglicerina. Que sapiguem què han fet tots els personatges per acabar tan malament, a part de contribuir a inflar el pressupost d'un film que, com hem dit, va resultar un desastre financer, i d'explicar un final potser innecessari, no fa que ens caiguin més simpàtics. Tot i que, com va observar un bon amic meu, el relat de les seves malifetes pot implicar que el lloc on es troben no és sinó l'infern. I no es pot negar que Friedkin retrata el poble on malviuen sota la humitat i la calor i enmig de la misèria com si de l'infern es tractés. I el penós viatge enmig de la selva serà la seva penitència.

Tampoc assoleix el suspens de l'original, però cal reconèixer que les escenes en què travessen un pont en condicions lamentables (tres setmanes de rodatge sota la pluja tropical) són espectaculars sense haver de recórrer als efectes especials que s'apoderarien del cinema comercial nord-americà des d'aquell mateix any, enterrant no únicament la carrera d'en Friedkin sinó tota una manera d'entendre el gènere d'aventures.

AL PACINO, ICONA GAI

En el seu vuitantè aniversari recordarem un parell de títols més del gran Al Pacino.

Després de "Serpico", va tornar a treballar amb Sidney Lumet en un dels seus treballs més recordats i un altre film emblemàtic dels setanta. Basada en fets reals, "Tarde de perros" (1975) narrava l'atracament frustrat a una entitat bancària de Brooklyn portat a terme per dos arreplegats. Assetjats per la policia, cerquen una sortida que no passi per la presó. Sonny (Pacino) es porta molt bé amb els ostatges i el film insisteix a comparar la innocència de l'atracador (relativa, certament) amb la manca d'honestedat i escrúpols dels policies. Però un segon atracador, incorporat pel mític John Cazale, és un pèl raret.

Tot i que no queda del tot clar ni en la pel·lícula -ni, segons sembla, en la realitat-, la raó última de l'atracament era aconseguir diners perquè un xicot, amb qui Sonny -qui ja tenia dona i fills- s'havia casat feia poc, pogués pagar-se una operació de canvi de sexe.

Però les motivacions no constitueixen el nucli del film, malgrat l'entregada, espectacular, interpretació de Pacino; Lumet posa el focus en el surrealisme de la situació, en la companyonia que s'estableix entre els empleats de la sucursal bancària i el mateix Sonny, en el fervor del públic que contempla l'escena, o, sobretot, en la freda professionalitat (a diferència dels atracadors) i manca d'escrúpols dels policies -com ja hem dit- o de la televisió, que només cerca commoure l'audiència i desapareix d'escena quan, ja a l'aeroport, el sistema segella sense pietat i per la força el fracàs dels rebels.

Després del fracàs d'"Un instante, una vida", Pacino és fitxat per William Friedkin, un senyor que va començar els setanta de manera fulgurant, amb els èxits consecutius de "The French Connection" i "El exorcista", però que va ensopegar amb "Carga maldita" (1977), un ambiciós remake d'"El salario del miedo" que no va funcionar.

"A la caza" (1980) no els va servir per rellançar les carreres respectives, tot i que Pacino va preservar el seu estatus d'estrella. I això, malgrat la polèmica que va envoltar el film, un altre thriller inspirat en fets reals que, en aquest cas, se centrava en la investigació per descobrir un misteriós assassí d'homosexuals. La policia decideix infiltrar, per la semblança física amb les víctimes, el policia heterosexual Steve Burns (Pacino) en els ambients gais de Nova York, en la seva versió més leather. Aquesta visió d'una homosexualitat fosca, semiclandestina, amb molta promiscuïtat i tendències sadomasoquistes, no va complaure precisament el col·lectiu. Si més no, la descripció d'uns ambients llavors més aviat inèdits en la pantalla gran és el principal -i potser únic- atractiu del film. Friedkin, tot i recórrer a algunes insercions pornogràfiques, va haver de barallar-se amb la censura i retallar almenys quaranta minuts de la pel·lícula. Potser això expliqui el principal problema d'"A la caza", un títol facturat competentment però insatisfactori en la mesura que no resol cap dels dos enigmes que planteja: al final, no sabem si atrapen al veritable assassí ni si el policia Burns, més enllà d'uns dubtes que Friedkin sí que explicita, va haver de participar activament en les trobades homosexuals a Greenwich Village i a Central Park.

EL EXORCISTA

Ara que el Vaticà està nomenant exorcistes a tort i a dret, sembla oportú recordar la pel·lícula que va fer famosos aquests capellans: "El exorcista" (1973), un èxit sense precedents del cinema de terror basat en la novel·la homònima de William Peter Blatty.

Dirigida per William Friedkin, un realitzador sense experiència en el gènere però llavors molt conegut gràcies a l'oscaritzada "The French Connection" (1971), narrava la dramàtica experiència de la Regan (Linda Blair es va fer famosa pel seu paper), una nena, filla d'una coneguda actriu (Ellen Burstyn), que, un bon dia, comença a fer coses estranyes com caminar cap per avall o parlar a l'inrevés. Després d'algunes visites a cal metge sense resultats i d'una mort misteriosa, conclouen que la Regan pensa que està posseïda -o ho està de veritat?- per un dimoni, i que el tractament més adequat, no exempt de perills, és una cerimònia d'exorcisme segons l'ancestral ritu romà a càrrec de dos sacerdots, el voluntariós pare Karras (Jason Miller) i un altre amb experiència en el tema, el veterà Lankester Merrin (Max von Sydow, qui bescanviava la lluita amb els dimonis interiors en els films d'Ingmar Bergman per una altra de més física amb una nena endimoniada, amb levitacions i vòmits de color verd inclosos).

El film és terrorífic i alhora espectacular. El seu mèrit principal va ser ubicar una qüestió a priori tan kitsch com pot ser un exorcisme en un escenari molt realista; de manera que a l'espectador li acaba passant com als mateixos protagonistes: al final, resulta creïble que hi hagi un dimoni dintre la Regan; i molt antipàtic i malparlat.