Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TODD PHILLIPS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TODD PHILLIPS. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 d’octubre del 2024

JOKER: FOLIE À DEUX

Repasso els posts dedicats a Todd Phillips i constato que es tracta d'un realitzador que sempre cerca referents i que no sempre els millora, tot i que "Joker" (2019), inspirada en "Taxi Driver" i "El rey de la comedia", esdevenia una rara avis tant per la distància que prenia amb relació a la nissaga de Batman com per l'originalitat en el tractament del personatge o el retrat d'un univers en descomposició força semblant a la distopia en què ja estem vivint gràcies a l'auge de l'extrema dreta i a individus tan sinistres com Elon Musk. 

L'allunyament de l'ortodòxia s'accentua en la seqüela, a priori canònica (serveix per introduir el personatge de Harley Quinn, una excel·lent Lady Gaga), finalment una mica marciana. Phillips es desvia de la ruta principal a "Joker" i, a "Joker: Folie à Deux", es troba davant d'un carreró sense sortida i, com els personatges de "Thelma & Louise", opta per tirar pel dret, en un suïcidi cinematogràfic tan romàntic com letal per a la taquilla. 

Aquest presumpte suïcidi artístic, paral·lel al cas de la "Megalópolis" de Coppola, ha de concitar la nostra simpatia. També la pel·lícula de Phillips resulta imperfecta: esplèndidament narrada en imatges, sobretot la part del principi a la presó, es perd una mica en el camí cap al drama judicial. Però la idea de convertir-la en un musical en què els protagonistes expressen llurs sentiments a través de cançons conegudes és arriscada i alhora genial. 

I l'aparent traïció al personatge ideat per DC Comics i el final més anticlimàtic imaginable resulta, però, coherent amb la història d'amor entre dues persones (fixeu-vos que no he dit personatges) que només poden ser felices vivint una ficció, convocant un espectacle a major glòria de la seva excentricitat (oportuníssima la referència a "Melodías de Broadway"). 

That's Entertainment?

No ho sé, però... amb dos collons!

dimarts, 8 d’octubre del 2019

JOKER


En parlar de "Joc d'armes", ja vam destacar les seves similituds força evidents amb "El lobo de Wall Street". I començàvem el post assenyalant que el mimetisme en el cinema nord-americà anava més enllà dels films de superherois.

Doncs bé: "Joker" (Todd Phillips, 2019) ens dóna la raó però també ens la treu. M'explico: per raons òbvies, el film enllaça amb la nissaga de títols al voltant de Batman i el món paral·lel que habita, cortesia de DC Comics. I Phillips s'inspira una vegada més en Martin Scorsese i la seva filmografia; més concretament, la història dels orígens de l'arxienemic de Bruce Wayne resulta ser una barreja entre "Taxi Driver" (individu solitari una mica desequilibrat amb tendència als esclats violents que viu als anys setanta en una ciutat -Gotham o Nova York, ve a ser el mateix- consumida per la brutícia, la corrupció, la pobresa i la violència) i "El rey de la comedia": Arthur Fleck, abans de convertir-se en el Joker, malviu fent de pallasso per a una agència que el lloga per a campanyes publicitàries d'estar per casa i sessions en hospitals infantils; però el seu somni és fer comèdia en viu i el seu ídol, l'estrella de la televisió William Franklin, interpretat gens casualment per Robert De Niro.

De manera que el director de "Resacón en Las Vegas" fa una pel·lícula de superherois i copia novament el cinema de Scorsese. Però ara cal afegir que "Joker" no és ni de bon tros la típica pel·lícula de superherois; i l'aproximació al catàleg de personatges scorsesià és assumida i, en qualsevol cas, aconsegueix, si no millorar, transcendir els seus referents. En definitiva, és un producte que té entitat per si mateix i una pel·lícula magnífica, interpretada extraordinàriament per Joaquin Phoenix, que es belluga en un territori insòlit, entre un realisme aspre i la faula, salvatge, distòpica, que capgira els Batman precedents per convertir els "bons ciutadans", inclòs Wayne pare, en autèntics fills de puta feixistes que menyspreen una població empobrida a qui consideren pallassos, ni més ni menys. O sigui que Gotham s'assembla força al nou ordre mundial i esperem que el conflicte no arribi als extrems que mostra el film.

diumenge, 13 de gener del 2019

MIMETISME


Més enllà de la invasió de pel·lícules de superherois, segones parts, spin-offs i altres exemples de l'absència de risc (i imaginació?) en el cinema comercial contemporani, resulta curiós comprovar com moltes pel·lícules adapten la seva narrativa a models preexistents que tracten temes similars.

Per exemple, "Joc d'armes" (Todd Phillips, 2016) és un film basat en fets reals que explica com dos amics sense padrins i sense estudis es fan d'or quan entren en un negoci no exactament il·legal però tampoc no gaire respectable com és el tràfic d'armes. Inclou l'exhibició dels mètodes de treball, el luxe, el lleure i la vida quotidiana dels protagonistes amb algunes escenes en què corren perill quan creuen fronteres traginant mercaderies prohibides. Veu en off comentant la jugada i muntatge trepidant al ritme d'una banda sonora d'èxits d'avui i de sempre. Una subtrama d'amistat traïda i Jonah Hill de coprotagonista. Què us recorda?

Efectivament, la comparació amb "El lobo de Wall Street" (Martin Scorsese, 2013) és òbvia, sobretot si canviem les armes pels bitllets de banc. En qualsevol cas, el treball de Todd Phillips ("Resacón en Las Vegas", "Salidos de cuentas") és distret sense resultar memorable i, a diferència del film de Scorsese, no transcendeix en cap moment l'anècdota que relata. I sobre el tràfic d'armes existeix un treball molt més interessant com és "El señor de la guerra" (Andrew Niccol, 2005), protagonitzada per Nicolas Cage.

El millor de "Joc d'armes" és, sens dubte, la presència de la increïble Ana de Armas, qui, a més, fa joc amb el títol.

I el mateix que hem dit de "Joc d'armes" val per a "Barry Seal. El traficante" (Doug Liman, 2017), amb Tom Cruise. Sí, és entretinguda.


Us heu fixat en com s'assemblen els cartells?

dijous, 18 de novembre del 2010

SALIDOS DE CUENTAS


"Resacón en Las Vegas" (2009) era una pel·lícula francament divertida però, reconeguem-ho, tampoc tan original; ho era, sí, en l'estructura: els personatges segueixen, com en una història policíaca, un seguit de pistes que puguin il·luminar les ombres d'una el.lipsi nocturna que ens ha escamotejat allò que imaginem una farra de proporcions mítiques. Ara bé, l'excusa de la colla d'amics a la trentena que gaudeixen d'unes hores de desgavell abans de dir l'adéu definitiu a l'adolescència ha estat el tema central de mil i una comèdies americanes, moltes d'elles també situades a la ciutat dels casinos.

Todd Phillips se sent ara en l'obligació de lliurar novament un producte que pugui satisfer el públic amb ganes de riure i no pensar (la qual cosa, m'avanço a dir, és una pretensió absolutament respectable) i els crítics que van aplaudir la relativa originalitat i evident simpatia de "Resacón en Las Vegas".

Vol oferir una qualitat per sobre de la mitjana de la nova comèdia ianqui (objectiu gens ambiciós, d'altra banda): llavors, fitxa un actor de prestigi com en Robert Downey Jr., un parell de secundaris de nivell (Jamie Foxx i, potser, Michelle Monaghan), recupera una actriu de culte dels noranta (Juliette Lewis), els emparella amb la revelació de "Resacón en Las Vegas", l'alienígena Zach Galifianakis, i filma una road movie amb alguns gags i molts diàlegs que presumptament aprofundeixen en el caràcter i la relació dels protagonistes, tot molt ben fotografiat i amb escenes d'accidents automobilístics realment espectaculars. Però el film que en resulta no té substància i no és original: "Salidos de cuentas" és "Mejor solo que mal acompañado" (John Hughes, 1987). La història del yuppie circumspecte obligat a viatjar pels Estats Units amb un energumen curt de gambals que li farà canviar la visió de les coses té fins i tot una versió seriosa: "Rain Man" (Barry Levinson, 1988).

Els escassos gags també són variacions: el gos onanista remet al nen de "Resacón en Las Vegas", i l'acudit amb les cendres del pare del personatge de Galifianakis és hereu d'una tradició d'acudits amb cendres paternes o no que ja trobem en títols com "¡Qué asco de vida!" (Mel Brooks, 1991) o "Los padres de ella" (Jay Roach, 2000); però cal reconèixer que la variant de "Salidos de cuentas" és la més salvatge amb diferència.