Però la història que Field ens narra en un mesurat crescendo ens mostrarà com un personatge tan aparentment fred i calculador, tan habituat a exercir el poder, és incapaç de preveure la capacitat destructiva dels prejudicis en l'era de la cultura de la cancel·lació, que poden arrossegar qualsevol (*) als abismes més profunds, fins al Purgatori en la càustica conclusió a Tailàndia.
Cate Blanchett broda un paper difícil i el realitzador i la història li atorguen un protagonisme absolut. Tota l'acció i tots els esdeveniments -la majoria, fora de camp- existeixen a través d'ella, que, incapaç d'enfrontar-se directament a l'horror, té malsons i percep sorolls estranys (per moments, sembla que assistim a un remake de "Repulsión").
(*) No es tracta de defensar Tár, però, en la seva qualitat d'artista, és tan víctima com ho poden ser altres artistes no ficticis: Spacey, Allen, Picasso, Bach (impagable i crucial l'escena amb l'estudiant "racialitzat i pangènere" que renega del músic perquè era "misogin").