Representant conspicu del Free Cinema, Tony Richardson va dirigir els títols més representatius d'un moviment que sembla la resposta britànica a la Nouvelle Vague francesa, amb la qual comparteix algunes característiques, com la voluntat d'experimentar i fer evolucionar el llenguatge cinematogràfic i la introducció d'un to documental en les seves ficcions. Potser el tret diferencial més evident és la ferma voluntat de denúncia social en els films dels angry young men.
Aquest és el cas de "La soledad del corredor de fondo" (1962). Inspirada en la novel·la d'Alan Sillitoe, és una pel·lícula sorprenentment moderna, que converteix els pensaments del seu protagonista mentre s'entrena per a una cursa de fons en flash-backs que il·lustren el seu desencís vital, imatges progressivament atropellades que acaben justificant la seva rebel·lia, expressió individual dels problemes d'una societat en què la represssió és tan severa al reformatori com en les elitistes escoles privades, una societat profundament classista rendida als diners o als èxits esportius. El jove protagonista (interpretació superlativa de Tom Courtenay) es debat entre un instint de supervivència que tant el pot conduir a la delinqüència com a la integració en el sistema i un impuls revolucionari que neix d'experimentar la injustícia quotidiana. Vist avui el final és previsible, però en el seu moment no podia ser més radical.