Com el títol anuncia, narra una infidelitat matrimonial que enfronta un director de cinema, el seu millor amic, músic, l'esposa del segon, actriu, i també la filla de la parella, Isabelle, una adolescent que té en un pedestal el realitzador disposat a dinamitar una aparentment idíl·lica vida familiar.
De sis capítols de durada, li costa arrencar, tot i que això és conseqüent amb els dubtes de l'actriu i el director. El fet d'estar narrada en flash-back, des d'un present en què els protagonistes són vells, tampoc no ajuda, tot i que comprenc la lògica argumental; en qualsevol cas, quan, al tercer episodi, tornem als anys setanta i al rodatge d'una pel·lícula eròtica en què David Howard dirigeix Marianne Vogler, el voltatge augmenta exponencialment, i Alfredson es mostra hàbil recreant un estil de cinema pretèrit. I els darrers dos capítols són magnífics.
Els protagonistes masculins resulten un pèl apàtics, la qual cosa es veu compensada per l'entrega de la bellíssima Frida Gustavsson en el paper de la Marianne jove (és o no és motiu suficient per trair el teu millor amic?). Com sigui, "Infiel" demostra el profund coneixement que Bergman tenia de les nostres passions i dels nostres defectes, o, si més no, dels seus, més o menys execrables, en un relat que sembla talment una confessió.