TIDELAND

Després de treballar amb Jeff Bridges a la magnífica "El rey pescador", Terry Gilliam el va recuperar per a la que deu ser la més anticomercial de les seves pel·lícules. 

Com que Gilliam és un senyor a qui li agrada portar la contrària, va signar "Tideland" el mateix any (2005) que lliurava un dels seus títols més populars, "El secreto de los hermanos Grimm". 

De fet, Bridges, qui fa de hippi heroïnòman, mor ben aviat, després que ho faci la seva parella, tots dos de sobredosi, i el seu cadàver serà momificat per una bruixa i un ogre de bon cor, veïns de la filla òrfena que sobreviu en companyia de caps de nines Barbie enmig d'un paratge desolat que converteix en un món de fantasia per pura necessitat. 

La nena és un més dels personatges de Gilliam que afronten traumes refugiant-se en un univers inventat. Gilliam hi posa imaginació tenint en compte els escassos elements de què disposa però ni això ni els enquadraments sistemàticament capriciosos aconseguiran que puguem aguantar el film sense reprimir ganyotes de fàstic i badalls (l'ordre és indiferent).

MIEDO Y ASCO EN LAS VEGAS

Seguint en la línia de la incorrecció política, comentarem ara l'adaptació que va fer Terry Gilliam, l'any 1998, de la novel·la de Hunter S. Thompson, pare del periodisme gonzo (*), "Miedo y asco en Las Vegas".

Com el llibre, la pel·lícula segueix al periodista (Johnny Depp) i un advocat força pintoresc (Benicio del Toro) en el seu viatge a Las Vegas perquè el primer cobreixi una cursa de motos al desert. Amb el maleter del cotxe carregat amb tota mena de drogues al·lucinògenes, els personatges es passen els dies col·locats; l'ambient friqui de la ciutat del joc es converteix en l'escenari idoni per a un deliri que convertiria el cap de setmana de "Resacón en Las Vegas" en un model d'austeritat. Ningú no pren mal perquè déu no vol, el protagonista aconsegueix escriure algunes línies que reflexionen sobre la fi de la contracultura, topen amb personatges interpretats per actors coneguts (Tobey Maguire, Ellen Barkin, Christina Ricci, Cameron Díaz, Mark Harmon, Harry Dean Stanton) i Gilliam aconsegueix que el seu estil excessiu s'adeqüi perfectament a una trama que no condueix enlloc (tret de Las Vegas, és clar). 

(*) Segons Viquipèdia, aquest gènere es caracteritza per la manca de pretensions d'objectivitat, i perquè sovint inclou el periodista com a part de la història a través d'una narració en primera persona.

THE ZERO THEOREM

L'argument de "The Zero Theorem" (Terry Gilliam, 2013), remet a "Brazil": un món distòpic dominat per les corporacions i, al bell mig, un individu solitari (Christoph Waltz) que viu en una antiga església, obsessionat amb una trucada telefònica que haurà de resoldre la seva buidor existencial, enfrontat a un problema matemàtic irresoluble, enamorat d'una webcamer que podria ser l'oportunitat d'alliberar la seva ànima o només un esquer.

Cent per cent Gilliam, resulta curiosa però no aconsegueix retrobar l'encant de les seves produccions dels anys vuitanta i noranta.

EL HOMBRE QUE MATÓ A DON QUIJOTE

Terry Gilliam portava vint anys intentant adaptar les aventures del Quixot de Cervantes; els problemes del rodatge van ser tan nombrosos i surrealistes que van originar un documental ("Lost in La Mancha") probablement més interessant que el mateix film, "El hombre que mató a Don Quijote" (2018), finalment interpretat per Adam Driver i Jonathan Pryce en uns papers pensats inicialment per a Johnny Depp i Jean Rochefort.

Parteix d'una idea interessant: Toby (Driver) és un director de cinema que ha renunciat als seus somnis per especialitzar-se en cinema publicitari. Mentre roda un spot a La Mancha, retroba un vell sabater (Pryce) a qui, molts anys enrere, va enredar per interpretar Don Quixot en una pel·lícula. Ara, l'home s'ha cregut el paper i reviu les aventures del personatge, molins inclosos, amb Toby exercint de Sancho i una prostituta-princesa per rescatar.

Però que, enmig d'un repartiment molt heterogeni, trobem Jordi Mollà fent de potentat rus, no és un bon senyal. La pel·lícula de Gilliam, de títol premonitori, té seriosos problemes de ritme i moments francament patètics que no salva amb el seu característic barroquisme visual. És com l'anunci d'una bona pel·lícula que només podem imaginar perquè no acaba de sorgir d'un muntatge atropellat.

Al final, a Gilliam li haurà passat com a Orson Welles, un altre expert en excessos visuals que va intentar sense gaire èxit aixecar un film sobre el Quixot, començat el 1957 i muntat el 1992 amb els diners del cinquè centenari i la col·laboració de Jesús Franco, qui no va aconseguir completar una obra coherent, ni tan sols agradable a la vista, que ja és trist.

EL IMAGINARIO DEL DOCTOR PARNASSUS

En les pel.lícules de Terry Gilliam, l'excés constitueix el seu pitjor defecte i, alhora, la seva virtut i el segell de la seva autoria.

Gilliam és -o era- l'únic membre no britànic dels Monty Python (és nord-americà). S'encarregava de les escenes d'animació del seu show televisiu i figura com a director de "Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores" (1975), "La bestia del reino" (1977) i un episodi d'"El sentido de la vida" (1983), sobre uns vells empleats d'una companyia d'assegurances que converteixen l'edifici on treballen en un vaixell pirata i, armats amb punxons i grapadores, assalten la seu d'una moderna corporació de la City, un argument que resumeix prou bé les seves predileccions temàtiques. Els seus films ens parlen de personatges que viuen al marge d'una societat salvatgement competitiva, refugiats en el seu món de fantasia; com l'obscur funcionari de "Brazil" (1985), el personatge de Robin Williams a "El rey pescador" (1991), el periodista gonzo de "Miedo y asco en Las Vegas" (1998), els germans Grimm o el mateix Doctor Parnassus. De vegades, les empreses quixotesques d'aquests outsiders els serveixen per redimir-se i, de passada, redimir altres personatges que conserven encara un peu a la realitat però viuen igualment al marge després d'haver caigut en desgràcia, com el cas paradigmàtic del disc-jockey d'"El rey pescador" (esplèndid Jeff Bridges).

La parella de personatges protagonistes d'"El rey pescador" són com Dom Quixot i Sancho Panza i anticipen el projecte més maleït de Gilliam, "The man who killed don Quixote", amb Jean Rochefort fent de Dom Quixot i Johnny Depp de Sancho Panza: després de grans problemes per obtenir finançament, el rodatge a Las Bárdenas va ser un autèntic desastre: tempestes que es van endur els decorats, avions de l'exèrcit espanyol sobrevolant contínuament els llocs on filmaven, Jean Rochefort amb una doble hèrnia discal que l'impedia cavalcar... Finalment, la producció es va suspendre i només en va quedar un curiós documental titulat "Lost in La Mancha". Però Gilliam és tan perseverant com els seus personatges, i anuncia que reprèn el projecte amb Robert Duvall fent de Dom Quixot i Johnny Depp encara fent de Sancho Panza.

"El imaginario del Doctor Parnassus" és un film cent per cent Gilliam: excessiu i brillant a parts iguals, té l'estructura d'un conte de fades i narra una lluita desproporcionada, la del Doctor Parnassus (Christopher Plummer), armat amb el mirall que transporta a un univers de somnis, contra el mateix diable (Tom Waits). Tony, personatge que prové d'un món dominat per la frivolitat i la cobdícia i que ha caigut en desgràcia (se'l troben literalment penjat), l'ajudarà en la seva empresa, tot i que, en aquest cas, no podrà redimir-se ell mateix.

La malastrugança que sembla perseguir Gilliam va ser també present de forma ben tràgica en la gestació del film: Heath Ledger, que fa el paper de Tony, es va suicidar a mig rodatge. Si més no, el film es va poder salvar gràcies a un cert retoc argumental i la col.laboració desinteressada de Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell, que van incorporar el mateix personatge en les escenes que faltaven per rodar; l'experiment no va en detriment sinó que enriqueix un film a contracorrent, desbordant de fantasia i inventiva visual, que confirma Gilliam com un dels directors més insubornablement personals del panorama cinematogràfic.