El manierisme extrem i les obsessions religioses en l'etapa més recent del cinema de Malick han propiciat, si no el descrèdit, sí alguns recels entre els seus admiradors.
No podem valorar "Knight of Cups" (2015) ja que ningú no ha tingut nassos d'estrenar-la -no és un bon símptoma, com tampoc no ho és el trailer que sí hem pogut veure a Internet-, però "To the Wonder" no va entusiasmar els crítics i va ser rebuda amb indiferència per un públic escàs. "El árbol de la vida" va tenir una recepció més positiva però també va generar alguna controvèrsia.
Com sigui, potser val la pena recordar, abans que el prestigi de Malick desaparegui pel desguàs, que va dirigir dos dels millors títols de la dècada dels setanta, dues joies: "Malas tierras" (1973), la seva òpera prima, i "Días del cielo" (1978). Després, va seguir un silenci de vint anys que va engrandir la seva llegenda.
De fet, l'estil d'aquests films no era gaire diferent del dels títols més recents del director: estampes i veu en off. Uns trets característics però que també han evolucionat, de manera que les imatges de "Malas tierras" i "Días del cielo" són tan belles com les de "To the Wonder" però menys aparatoses.
Bàsicament, es pot dir que tot sorgeix de manera més natural; les imatges són belles perquè ho són (sense desmerèixer el treball amb la llum de Tak Fujimoto i Néstor Almendros), com si el director no hagués hagut de modelar-les. No cal fotografiar el Mont Saint-Michel amb un objectiu angular si els capvespres del Midwest són prou impressionants. Evidentment, no volem dir que la forma d'aquests títols primerencs sigui casual -en absolut-, però Malick controla molt més els seus recursos, ja sigui per decisió conscient o per inseguretat, i no juga a moure constantment la càmera, només quan vol acompanyar els personatges en els seus jocs o els seus desassossecs. No és la càmera que estima els personatges sinó els personatges que estimen la càmera movent-se o quedant-se quiets; i també s'estimen entre ells, ja que estem parlant de grans històries d'amor.
Pel que fa al recurs de la veu en off, consubstancial al seu cinema, serveix per matisar la realitat, per poder-la mirar de manera diferent amb els ulls -o la veu- de dos dels personatges més innocents d'ambdues faules, la Holly de "Malas tierras" o la Linda de "Días del cielo". Les seves observacions no tenen la transcendència impostada de les veus en off d'"El árbol de la vida" o "To the Wonder" i transmeten de manera més subtil i eficaç una poesia singular, amb el rerefons musical de Carl Orff o d'Ennio Morricone.
La posada en escena de Malick és, doncs, extremadament elegant i mesurada. Però, a més, ens trobem amb dues històries d'alè tràgic que posseeixen una gran força dramàtica, una força que no admet subratllats i que la mirada impressionista del director converteix en contes que parteixen de la realitat, certificada per la història amb majúscules, per conduir-la a un món somniat pels seus protagonistes, un món que transcorre en les hores màgiques del dia, procliu a la joia i a les emocions però també a la violència.
"Malas tierras" narra la història de Holly (Sissy Spacek) i Kit (Martin Sheen). Som a Dakota del Sud, l'any 1959. Ella només té quinze anys i no gran cosa al cap; ell és més gran però també és un nen petit. Ella viu amb el seu pare, un pintor no gaire simpàtic (Warren Oates); ell no sabem on viu ni si té família, només que ha perdut la feina d'escombriaire, que vol ser cowboy i que s'assembla a James Dean. Un dia, Kit mata el pare de la Holly, fugen junts i van omplint de cadàvers el seu camí. Però no sembla que Kit sigui un psicòpata. En realitat, es veu bon xicot. Fugen per les praderies, s'amaguen als boscos, es fonen amb una naturalesa que els acull i els retorna a un estat primitiu, a una primitiva innocència.
La relació entre l'home i la naturalesa és un dels temes centrals -segurament, el tema central- en la filmografia de Terrence Malick. La violència és un accident en el camí d'uns éssers perduts enmig d'una planura immensa, d'una nit immensa il·luminada pels fars d'un cotxe mentre sona una cançó.
"Días del cielo" ens fa viatjar encara més lluny en el temps, fins l'any 1916. Bill (Richard Gere) treballa a Chicago en una foneria. El seu caràcter violent el fa perdre la feina i l'empeny a viatjar cap a l'Oest, amb la seva germana Linda (Linda Manz) i la jove Abby (Brooke Adams), que és la seva amant però a qui ell, potser perquè no són casats, presenta com una altra germana. Troben feina als camps de blat d'un ric propietari, un jove malalt i solitari (Sam Shepard) que viu en una casa solitària enmig d'un paisatge immens d'uniforme color daurat. Recullen el blat i, mentre pateixen i alhora celebren el treball al camp, el patró s'enamora de l'Abby. Bill no desfà la confusió i permet la relació perquè pensa que tot plegat els pot dur la sort en forma de diners. Però allò que l'home construeix amb treball i mentides ho pot desfer la naturalesa en un instant; n'hi ha prou amb una plaga de llagostes, un incendi que devora els camps de blat, un foc que encén el cor dels homes.
El melodrama a "Días del cielo" roman sempre controlat per la mirada serena, gairebé bucòlica, de Malick. Fins i tot el terrible desenllaç d'aquestes històries preserva certa poesia. Les reflexions en off de la Holly o la Linda mentre el destí s'imposa al seu viatge no transmeten por ni rebel·lia, només una resignació tranquil·la i l'admiració davant la bellesa de les petites coses que van descobrint mentre fugen del càstig dels homes.
Se m'oblidaven els cameos de gent decrèpita: Ryan O'Neal a "Knight of Cups", Patti Smith, Iggy Pop i... Val Kilmer a "Song to Song". Bellesa i vellesa, la ciutat i el retorn a la natura; la recerca de la pau espiritual i la religió, que serà, a jutjar pels treballs més recents del director, allò que centrarà la seva filmografia després d'aquests passejos per les temptacions mundanes.
Si allò que el director de "Spring Breakers" (un altre títol que supera la meva capacitat de comprensió/adhesió) pretenia era fer-nos passar una mala estona, sens dubte ho ha aconseguit amb aquest treball sota el segell Dogma (més perill!) que, a través una fotografia amb més gra que un camp de blat, ens acosta a una família diguem-ne disfuncional formada per un pare despòtic i una mica pirat (interpretat per Werner Herzog) i tres germans: una noia embarassada (Chloë Sevigny, eterna musa del cinema independent), sense més habilitats que tocar l'arpa i patinar sobre gel; un aprenent de lluitador, també sense gaire fortuna; i el Julien del títol (interpretat pel britànic Ewen Bremmer), esquizofrènic però no gaire més allunyat que la resta de la realitat que els envolta, bàsicament una residència per a discapacitats i una església on els càntics volen ser un revulsiu que els ajudi a encarar tanta misèria i tanta desgràcia.
Noé divideix la pantalla en dos per escenificar el caòtic rodatge d'una pel·lícula sobre bruixes. Comença amb un diàleg divertit entre Béatrice Dalle i Charlotte Gainsbourg i acaba amb un festival de llums estroboscòpiques, tot plegat amb l'objectiu de marejar l'espectador. Per sort, només dura cinquanta minuts.