BENEDICTION

"Benediction" (Terence Davies, 2021) té molts punts en comú amb els seus anteriors treballs, que vam abordar en un únic post del 2017. Com "Historia de una pasión", es tracta d'un biopic, en aquest cas del poeta anglès Siegfried Sasoon; també acompanya la narració amb els versos en veu en off. I també hi ha, com a "Sunset Song", el rerefons de la Primera Guerra Mundial, matèria primera de l'obra de l'escriptor.

No obstant això, no obstant l'acurada ambientació històrica i la interpretació excel·lent de Jack Lowden en el paper protagonista, aquest darrer film de Davies ens ha semblat irregular. La descripció dels ambients sofisticats de Londres al primer terç del segle XX i les amistats perilloses d'un personatge que sembla estar en conflicte amb la seva homosexualitat no aporten res que no hàgim vist ja en centenars de pel·lícules (o sèries) britàniques d'època. I el recurs a les imatges d'arxiu sobre la Gran Guerra, a part de delatar un pressupost no gaire folgat, acaben resultant reiteratives i la comparació entre el bestiar i els soldats enviats a la mort tampoc no destaca per la seva subtilesa.

SUNSET SONG

El britànic Terence Davies no és un director especialment prolífic però ara ha estrenat dues pel·lícules en poc temps i les dues fan palesa la seva gran categoria com a narrador de formes exquisides.

A "Sunset Song" (2015) adapta la novel·la de l'escriptor escocès Lewis Grassic Gibbon. La història de la filla d'un granger una mica bèstia (magnífic Peter Mullan) podria ser un altre dels retrats més o menys feministes sobre dones avançades a la seva època, com ja ho era "The Deep Blue Sea" (2011), però esdevé finalment un drama d'amor amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial, intens i colpidor.

La posada en escena de Davies és sòbria i elegant, fonamentada en un pla general de certa concepció pictòrica.

En el seu darrer film, "Historia de una pasión" (2016), la utilització d'una distància focal llarga i novament la preponderància del pla general semblen evocar les imatges del daguerrotip, de manera prou adient ja que el film ens situa als Estats Units de mitjan segle XIX, i encara més explícitament en la magnífica escena en què els retrats que els fa un fotògraf a la família protagonista serveixen per assenyalar el pas del temps, o en les fotografies reals -acolorides- dels morts de la Guerra Civil.

Ja he dit en alguna ocasió que el biopic no és un dels meus gèneres favorits i la vida de la poetessa nord-americana Emily Dickinson, dona sens dubte sensible però també amargada i finalment agorafòbica, no propiciava l'espectacularitat. Però Davies aconsegueix el miracle d'atrapar-nos en el misteri d'uns versos -recitats en off- que transmeten una vida interior molt intensa en contrast evident amb una personalitat esquerpa determinada tant pels prejudicis masclistes de l'època com pels complexos de la turmentada protagonista, una excel·lent Cynthia Nixon, coneguda sobretot per un paper molt diferent, el de la sofisticada Miranda de "Sexo en Nueva York".