No em sembla que el llibret sigui tan brillant, però la trama és, si més no, peculiar: un comptable tímid (Gene Wilder) i un productor de Broadway en hores baixes (Zero Mostel) s'associen per estafar Hisenda i els inversors (iaies riques de Nova York seduïdes per l'empresari) produint una obra dissenyada per a ser un fracàs; la recepta sembla lògica: el pitjor text, el pitjor director i els pitjors actors; i escullen una insòlita comèdia musical titulada "Primavera per a Hitler"; què podria anar malament (o bé, segons es miri)?
Brooks abusa de les pallassades de Wilder i Mostel (i de la resta del repartiment) i no eludeix la incorrecció política (per què el pitjor director ha de ser homosexual?), però la recepta funciona a estones i revela la devoció de l'humorista i realitzador pels gèneres cinematogràfics clàssics, com el musical en aquest cas. Recordem la inclusió d'un ball de claqué en la posterior "El jovencito Frankenstein", homenatge als clàssics del terror. A més, Brooks és també el responsable dels números musicals "Springtime for Hitler" i "Prisoners of Love".
Resulta, doncs, quasi conseqüent, que Mel Brooks, l'any 2001, en el declivi de la seva carrera com a director de cinema, recuperi l'argument de "Los productores" i el transformi, ara sí, en una comèdia musical amb totes les de la llei, que estrena amb èxit a Broadway i que, quatre anys més tard, Susan Stroman transforma en una pel·lícula que és, en definitiva, el remake del film del 1967, amb més música i més metratge.
"Los productores", versió del 2005, respecta els diàlegs i situacions de l'òpera prima de Brooks, però introdueix un parell de millores significatives: treu molt més partit, amb la col·laboració inestimable d'Uma Thurman, del personatge de la secretària sueca; i és una bona idea fer que el director homosexual acabi sent també el protagonista de "Primavera per a Hitler". Nathan Lane i Matthew Broderick defensen bé els papers que havien estat per a Zero Mostel i Gene Wilder. Però, per damunt de tot, el film esdevé una comèdia musical notable, elegant i divertida, fins i tot singular, i paradoxalment moderna atesa la fidelitat als models que la inspiren.
"Springtime for Hitler" (compte, conté espòiler):