"Django" (Sergio Corbucci, 1966), el títol que inspira el títol del darrer Tarantino, és un espagueti-western (tècnicament, una coproducció entre Itàlia i Espanya, amb José Bódalo fent de mexicà) avui considerat de culte, molt bàsic pel que fa a la trama però dotat d'unes quantes troballes iconogràfiques: la impactant aparició del protagonista interpretat per Franco Nero, arrossegant un taüt; el poble totalment enfangat.
En el seu moment, el film va destacar per les seves grans dosis de violència. En l'inici, uns mexicans fuetegen la noia protagonista; després, uns sudistes jugen al tir al blanc amb els mexicans; com a venjança, a un li tallen l'orella (Tarantino va prendre nota del succés per a una escena famosa de "Reservoir Dogs"). No hi ha constància que Peckinpah s'inspirés en "Django", però l'escena en què un dels bàndols en conflicte assalta una fortalesa plena de soldats mexicans i els massacra amb una metralladora recorda poderosament el final de "Grupo salvaje" (del 1969).
I ara, el concurs, que em servirà per comentar un detall curiós del Django tarantinià i us hauria de resultar bastant fàcil:
En un film de Tarantino que no és "Django desencadenado", un gag força brillant ja fa referència als esclaus africans als Estats Units de la primera meitat del segle XIX. Cal citar el títol i explicar l'acudit.