Mentrestant, el cinema català continua buscant un nou guru i sembla que ja l'ha trobat i que es diu Sergi Pérez. "El camí més llarg per tornar a casa" (2014), el seu debut finançat per Verkami, ha estat saludat amb crítiques ditiràmbiques.
I, no obstant això, no em convenç una història narrada imitant l'estil dels germans Dardenne sobre un senyor que ha perdut la seva dona i la seva autoestima i que es passeja amunt i avall traginant un pobre gos a punt de morir de set, que no pot tornar a casa perquè s'ha deixat les claus a dins i perquè els manyans del seu barri resulten ser uns incompetents. La metàfora i el misteri s'esgoten ben aviat i els 85 minuts que dura el film es fan eterns sense que les gratuïtes escenes de sexe -amb una cambrera molt predisposada- i violència -amb el pobre gos- ajudin a mantenir l'interès de l'espectador no masoquista.
Puc estar equivocat i no veure la presumpta obra mestra que tinc al meu davant. Ja m'ha passat alguna cosa semblant amb pel·lícules d'Albert Serra i de Ventura Pons (ah, perdó, que aquest últim ja no està de moda entre els crítics).