A causa de les vacances (alguna excusa he de posar), em vaig oblidar de celebrar els deu anys d'existència del bloc. Per esmenar-ho, decideixo traslladar l'efemèride al dia en què fa el mateix temps des de la primera de les "escenes clàssiques". Va ser el 12 de setembre del 2009 i era l'escena de la topada a "Death Proof".
En els primers anys del bloc, eren força freqüents les "escenes clàssiques". Una imatge sempre valdrà més que mil paraules, sobretot si són les meves pobres paraules. I el costum hauria durat més si no hagués descobert la infausta tendència dels senyors de YouTube a esborrar els enllaços per "infracció d'uns drets d'autor" que, ho confesso, mai no m'han preocupat gaire (tot i que sóc advocat, però ja se sap allò d'a cal ferrer, ganivet de fusta).
Sigui com sigui, la coherència m'obliga a celebrar-ho amb una d'aquestes clàssiques escenes, d'un títol inèdit al bloc però fonamental en la història del setè art; i potser també sigui l'escena més pertorbadora, sense una explicació racional, com la resta del film, ja que "Un chien andalou", dirigida el 1929 per Luis Buñuel i un altre geni, Salvador Dalí, va ser concebuda amb aquesta premissa: que cap de les seves imatges es pogués interpretar racionalment.
I no vull desaprofitar l'ocasió per agrair la seva paciència a les persones que m'han acompanyat en aquest llarg periple, des del seu inici i encara en actiu, i que m'han il·luminat amb la seva saviesa, com l'amic Miquel Zueras -Borgo-, El indéfilo, Míster Lombreeze, David de Safari Nocturno, Mario de Nenúfares efervescentes, Ricardo d'Esculpiendo el tiempo (m'agradaria posar-li algun comentari al bloc de tant en tant però, o faig alguna cosa malament, o està enfadat amb mi per algun motiu), etcètera; seguidors més recents però igualment constants i referents per a mi -i confio que amics-, com en Juan de Cinefília Sant Miquel -un post diari, tot un mèrit!-, l'amic Pons -també un post diari-, el Marc i la Noemí d'Última projecció, l'amic Pedro Rodríguez de Conexión Travis Bickle, o l'amiga TRoyaNa del col·lectiu Zinéfilas. Més blocaires han estat fidels amics i seguidors però m'han abandonat en aquest paisatge: en David Amorós, de Lost Highway, tot i que em sembla que està molt actiu a Filmaffinity, o treballant per al festival Americana, i amb qui, en definitiva, puc mantenir el contacte gràcies a Facebook (tot i que ens caldria alguna altra trobada a Sitges), i d'altres a qui he perdut totalment la pista, que és una de les pegues d'internet: Javier Simpson, a qui recordo amb gran afecte, l'amiga Bargalloneta i altres simpàtiques seguidores com l'Angélica, la Pilar, la Carme o la Joana; i Antoine Doinel, qui em va acompanyar, potser gens casualment atès el seu nom de guerra, en uns inicis en què em vaig centrar bastant a parlar de la Nouvelle Vague.
Desaparicions inquietants que em fan reflexionar sobre la fugacitat de tot plegat. La mort ens persegueix i només hi ha dos finals possibles: la mort a internet o la mort física, davant la qual la permanència de la nostra petjada a les xarxes pot esdevenir una cruel paradoxa. La pregunta és: sobreviuré al bloc o moriré amb les botes posades? Qui ho sap?
Un bloc de cinema no és gaire original i, a més, està passat de moda. Fa temps que no creixo en seguidors i comentaris. He parlat de molts clàssics i de quasi totes les pel·lícules que em van marcar. Però cada dia descobreixo nous títols que m'agrada recomanar i encara hi ha molts racons de la memòria cinèfila per explorar, infinits diria jo. És aviat per tancar la paradeta.
D'altra banda, els deu anys han passat en un sospir i jo sóc deu anys més vell (i disculpeu l'obvietat).
No ens afligim. A tot, fins i tot a la mort, podem trobar-li el cantó positiu: