THE PALACE (CONCURS # 11)

Suposant que Polanski, que té noranta-un anys, no fes cap més pel·lícula, l'escena que tancaria la seva filmografia i que mostra un gos follant amb un pingüí (sic) seria tant o més càustica que el final del film pòstum d'en Kubrick, quan Nicole Kidman li diu al seu marit que han de FOLLAR. 

Bé, potser fan de mal comparar les dues pel·lícules. "The Palace" (2023) no és pas tan bona, i el moment esmentat no desmereix dels excessos escatològics que abunden en un film en clau de comèdia negra que no és precisament Lubitsch. Però vull trencar una llança en favor d'un títol vilipendiat per la crítica (*): sí, és cert, els gags són fàcils i la trama no és res de l'altre món, però la mirada sobre una colla de rics del cagar (mai millor dit), que passegen la seva mesquinesa per un hotel de muntanya de luxe durant el Cap d'Any del 2000 és tan immisericorde com, a estones, divertida, amb menció d'honor per a un execrable Mickey Rourke. Es nota que Polanski coneix els ambients que retrata i que s'hi caga al damunt. 

(*) El film, però, té en Albert Serra un ferm defensor. En una entrevista per a La Casa Encendida, que no ens resistim a reproduir, la situa entre les seves favorites i es revela un crític tan iconoclasta com el seu cinema, i força lúcid, a pesar del seu menyspreu per tot allò que sigui o pugui semblar comercial.

   

El concurs: 

 No és l'únic títol de Roman Polanski que culmina en una celebració de Cap d'Any. Sabríeu dir-me'n un altre?

PIRATAS

A falta de veure "The Palace", darrera producció de Roman Polanski que ha estat massacrada per la crítica i ignorada pel públic, recordarem el fracàs més sonat de la seva carrera. Es tracta de "Piratas" (1986), una pel·lícula d'aventures, com anuncia el títol, que va costar quaranta milions de dòlars i no va arribar als dos milions de recaptació als Estat Units. 

La fórmula de Polanski i el seu guionista habitual Gérard Brach no era tan diferent de l'assajada a "El baile de los vampiros" (1967), una altra incursió en un subgènere (en aquest cas, vampirs) que partia de la fidelitat als seus codis tamisada per la caricatura i un sentit de l'humor peculiar que enllaçava amb el dels seus curts, hereus del cinema silent. En aquest sentit, l'escena d'obertura de "Piratas", amb el capità Red (Walter Matthau en un paper inicialment pensat per a Jack Nicholson) intentant cruspir-se el jove Frog, tots dos en un bot a la deriva, il·lustra perfectament aquest to, que reapareix en els millors moments del film però no compensa l'escassa volada de la trama i de les escenes d'acció, a pesar d'haver comptat amb la rèplica exacta d'un galió espanyol del segle XVII (un dels motius que es disparés el pressupost) o d'un vestuari molt elaborat que els va valer una nominació a l'Òscar.

MACBETH

És possible que alguns crítics opinessin que Roman Polanski hauria estat un autor més idoni que Orson Welles per adaptar Franz Kafka. En canvi, però, el polonès va atrevir-se amb Shakespeare i, a "Macbeth" (1971), adaptava l'obra homònima de l'escriptor, seguint els passos del mateix Welles o d'Akira Kurosawa.

El film va tenir males crítiques (com "El proceso"), i no entenem per què. Es tracta d'una adaptació fidel al text, bella (excel·lent la fotografia en color de Gilbert Taylor) i també violenta com els temps i els fets que retrata. 

La producció de Playboy potser va despistar els crítics. 

"Macbeth" era el primer títol que Polanski dirigia dos anys després del terrible assassinat de la seva esposa embarassada Sharon Tate a càrrec de Manson i companyia. Potser no és casual que utilitzés el text de Shakespeare de manera catàrtica, atesa la seva violència que inclou esquarteraments, infanticidis i, fins i tot, la referència a una cesària.

EL OFICIAL Y EL ESPÍA

No sé si són els seus problemes amb la justícia que van despertar l'interès de Roman Polanski pel cas Dreyfus. També devia influir que es tracta d'una mostra de l'antisemitisme que ja imperava a la França de finals del segle XIX, quan uns militars desaprensius, tan miserables com els que apareixien a "Senderos de gloria" -un altre títol basat en fets reals que no deixa en gaire bon lloc l'Exèrcit francès-, van fabricar proves contra un oficial que tenia la desgràcia de ser jueu, el van acusar injustament de traïció i desterrar a l'Illa del Diable (un indret del Carib sense glamur).

La defensa del cas que va fer l'escriptor Émile Zola des de les pàgines de l'Aurore és prou coneguda. Però el film se centra en les perquisicions del coronel Picquart (Jean Dujardin), un home decidit a fer justícia no tant perquè els jueus li fossin simpàtics (que no era el cas) sinó per defensar uns valors en què sempre havia cregut.

A risc de ser acusat d'acadèmic, Polanski ofereix un film impecablement ambientat i fotografiat però que evita temptacions autorals, assumeix el seu caràcter didàctic i es limita a explicar amb la major claredat possible uns fets tan indignants com, a estones, surrealistes.

BASADA EN HECHOS REALES

"Basada en hechos reales", la darrera pel·lícula de Roman Polanski, podria ser una barreja entre "Mujer blanca soltera busca" i "Repulsión". En qualsevol cas, aplega molts arguments ja tractats en la filmografia del director: els deliris d'"El quimérico inquilino", la claustrofòbia, els escriptors en crisi creativa ("Lunas de hiel"), els escriptors a sou o "negres" ("El escritor"). En definitiva, el veterà realitzador porta al seu terreny la novel·la de Delphine de Vigan, una base literària que tracta sobre la creació literària i que no és res de l'altre món i llasta el resultat final. Però resulta encara més curiós que el guió hagi estat escrit en col·laboració amb el també director Olivier Assayas, qui ve de realitzar un títol -"Personal Shopper"- que parla, com aquest, de la identitat, els fantasmes i els no-ningú que treballen al servei de celebritats dubtoses.

MUSA (o per què directors amb personalitat esdevenen ineptes quan adapten novel·les de misteri en coproduccions europees?)

Que Isabel Coixet faci un nyap amb un film de terror produït amb el Regne Unit ("Mi otro yo") es podria explicar per la seva falta d'experiència en el gènere. Però que Jaume Balagueró, el responsable de "[REC]" o "Para entrar a vivir", ensopegui com ho fa amb "Musa" (2017) ja resulta més inquietant.

Aquest el seu darrer film és una coproducció entre Espanya, Irlanda, França i Bèlgica, i adapta la novel·la "La dama número 13", de José Carlos Somoza. Com anuncia el títol de la versió cinematogràfica, la cosa va de les muses, que resulta que no són tan bona canalla com ens pensàvem. Una trama alambinada, un misteri, una mansió gòtica, algun ensurt i un repartiment internacional que reuneix Manuela Vellés i Leonor Watling amb Franka Potente, Joanne Whalley-Kilmer i... Christopher Lloyd, amb l'anglès Elliot Cowan al capdavant, actor que no coneixíem i que té el carisma d'una escopinya. Les voltes d'un argument més aviat estrany que barreja elements fantàstics amb un comentari superficial sobre l'esclavatge sexual potser fan distreta l'obra literària però aquí condueixen a l'avorriment més absolut, sense que una posada en escena rutinària ajudi a salvar l'invent.

Passava quelcom semblant a "Los crímenes de Oxford" (2008), també una coproducció (Espanya-França-Regne Unit) amb un repartiment presumptament atractiu (Elijah Wood, John Hurt i, novament, Leonor Watling), basada en la novel·la de misteri "Crímenes imperceptibles" de Guillermo Martínez i dirigida per Álex de la Iglesia, realitzador amb personalitat, de vegades discutible però quasi sempre brillant, amb experiència en el gènere fantàstic, que aquí es limitava a il·lustrar pulcrament una trama també força complicada d'assassinats i matemàtiques. Sí, ja sé que les matemàtiques i la fantasia no lliguen gaire (amb permís de Lewis Carroll) però també "La habitación del niño" introduïa reflexions sobre la física quàntica i era molt més entretinguda.

Se m'acut un altre exemple, però aquesta vegada la innegable genialitat del director salvava l'invent (pels pèls, això sí). Ens referim a "La novena puerta" (1999), coproducció entre Espanya, França i els Estats Units, que va dirigir Roman Polanski, basada en la novel·la "El Club Dumas", d'Arturo Pérez-Reverte. El protagonista (Johnny Depp) té una feina tan peculiar com el seu nom: es diu Dean Corso i és "detectiu de llibres". Fuma molt i estafa sempre que pot els ignorants que li venen incunables per dos duros. No sabem gran cosa més d'un personatge no gaire ben dibuixat; l'interès, com en les altres pel·lícules que hem comentat, resideix en una investigació al voltant de fets misteriosos o sobrenaturals, en aquest cas sobre un llibre que podria haver estat escrit pel mateix Satanàs i que pot proporcionar la immortalitat. El film és irregular però entretingut; la composició dels plans és elegant, com sempre en Polanski, i, sense arribar al nivell de "La semilla del diablo", el director sap conduir la trama cap a un final inquietant, amb la seva musa Emmanuelle Seigner exercint de diablessa sexi.

ORIENT I OCCIDENT

No he viatjat mai a l'Índia però ha de ser un lloc fascinant i alhora terrible, un país en què Internet i el cinema de Bollywood conviuen amb tradicions immemorials, el somni d'una llibertat a l'estil occidental amb el sistema de castes i la situació d'inferioritat de les dones pel fet de ser-ho.

Mai no hi he viatjat i les opinions dels amics que sí que ho han fet només en destaquen les seves meravelles arquitectòniques i la brutícia omnipresent. Hom se'n pot fer una idea de les contradiccions d'aquesta "potència emergent" llegint les notícies esfereïdores de violacions i altres desastres que ens arriben a través de la premsa escrita. O bé veient pel·lícules que retratin el país, ja sigui des de dins com és el cas de "Masaan" (Neeraj Ghaywan, 2015) o des de la perspectiva dels colonitzadors anglesos, com és el cas de "Trishna", dirigida el 2011 per l'eclèctic i molt viatger Michael Winterbottom.

"Masaan" narra diverses històries que conflueixen a la riba del Ganges, a la mítica Benarès; amors perduts per culpa d'un sistema corrupte i injust al qual s'afegirà un destí capriciós. El film ens submergeix en un univers estrany al qual les pires fumejants on cremen els morts segons el costum confereix un aire infernal; un món irrespirable en què només el valor dels més joves, de la noia que busca feina als ferrocarrils per pagar el suborn a un policia criminal o del noi que és d'una casta inferior però que estudia per ser enginyer, permet que hi hagi un bri d'esperança.

"Trishna" també parla de les castes i de les dones, de l'oposició entre el camp tradicional i l'efervescència de Bombai, a través de la dramàtica història d'una noia protegida primer i sotmesa després per un jove de bona família, a qui els estudis al Regne Unit no li han permès oblidar els prejudicis. El film es basa en la novel·la de Thomas Hardy "Tess of the Urbervilles", escrita al final del segle XIX. Polanski en va fer una excel·lent adaptació el 1979, amb Nastassja Kinski de protagonista i respectant l'ambientació victoriana. "Trishna" transcorre en l'actualitat, la qual cosa sembla indicar que l'Índia no ha evolucionat com sí ho ha fet l'antiga metròpoli.

La versió hindú:

La versió d'en Polanski, fotografiada pel gran Geoffrey Unsworth:

LA SEMILLA DEL DIABLO

En la seva primera pel·lícula nord-americana, l'any 1968, Roman Polanski adapta una novel·la d'Ira Levin i narra els problemes d'en Guy i la Rosemary Woodhouse, una parella molt moderna que busquen un pis a Manhattan i en troben un de molt bufó en un edifici de trets gòtics que arrossega certa llegenda negra (en la ficció com en la realitat, doncs es tracta del Dakota, un dels immobles més luxosos i antics de Nova York, amb vistes a Central Park i on va viure i va morir assassinat en John Lennon).

Al cap de poc temps de la mudança, ell comença a treballar en una obra de teatre i ella es queda embarassada. A més, tenen uns veïns molt simpàtics, atents i molt ben relacionats que li busquen a la jove un dels ginecòlegs més prestigiosos de la ciutat. Tot té molt bona pinta i, no obstant això, alguns fets inquietants preocupen la Rosemary: el suïcidi d'una veïna, el fet que l'oportunitat laboral del marit hagi estat conseqüència de la desgràcia patida per un altre actor, un somni molt estrany que acompanya el moment de la concepció i els forts dolors abdominals que pateix durant l'embaràs.

Polanski introdueix hàbilment l'horror en un entorn quotidià, sempre a partir de petits detalls i adoptant el punt de vista de la Rosemary, la qual cosa -i l'actitud indiferent de l'espòs- pot fer-nos pensar que tot plegat només sigui una neurosi provocada per l'embaràs. A més, el director ja havia abordat el cas d'una noia pertorbada a "Repulsión" (1965). Però ben aviat ens adonarem que la cosa no funciona i que els veïns no són tan innocents com semblen (la situació anticipa un altre gran títol de Polanski: "El quimérico inquilino"); a més, és l'any 1966, i això dels sisos ja se sap: porten mala estrugança. I, si som espectadors espanyols, no podem pas obviar un títol més revelador que l'original, molt més neutre ("Rosemary's Baby").

Tant se val que imaginem el final: de mica en mica, el terror s'apodera de nosaltres com de la pobra protagonista (una impagable Mia Farrow, cadavèrica i amb el cabell curtíssim), podem sentir la seva claustrofòbia (una altra especialitat del director) i la impossibilitat d'escapar de l'amenaça que s'amaga rere les parets de l'apartament i que es concretarà en una revelació esglaiadora en la terrible i inoblidable seqüència que tanca el film (la vaig penjar en un post antic d'aquest mateix bloc).

"La semilla del diablo" és una obra mestra, una peça cabdal d'un gènere que, l'any de la seva estrena, va conèixer un altre títol molt diferent però igualment essencial: "La noche de los muertos vivientes", de George A. Romero. Els anys setanta ens van portar més pel·lícules sobre dimonis i sobre zombis, algunes tan il·lustres com "El exorcista" (1973) o la continuació de l'obra de Romero, "Zombi" (1978).

L'impacte del film va tenir un reflex estrany en la vida real, quan, un any després de l'estrena, Manson i els seus acòlits assassinaven en una mansió de Los Angeles l'esposa embarassada del director, la bellíssima Sharon Tate.

Terror a Manhattan:

CHINATOWN

Darrerament, hem revisat alguns títols de cinema negre, un gènere que va viure els seus millors anys la dècada dels quaranta i va renèixer transformat a la dècada dels setanta. Però "Chinatown", que Roman Polanski va dirigir el 1974, enllaça directament amb la tradició de les històries de detectius creades per Dashiell Hammett i Raymond Chandler, que el cinema va adaptar en títols com "El halcón maltés" (1941) o "El sueño eterno" (1946). Tanmateix, es tracta bàsicament d'una operació comercial, ideada pel llavors intocable Robert Evans, que s'apuntava a la moda "retro" originada en l'èxit d'"El golpe" (1973) o, fins a cert punt, d'"El padrino", del mateix productor (*), i que situava l'acció a Los Angeles, l'any 1937.

El guió -excel·lent- de Robert Towne segueix fil per randa els seus models literaris i/o cinematogràfics. El protagonista, el detectiu Jake Gittes (Jack Nicholson), viu marcat per uns fets tràgics dels quals només sabem que van ocórrer a Chinatown quan ell hi treballava de policia, i s'escuda en el cinisme. Apareix una dona fatal (Faye Dunaway), amb un passat encara més misteriós, que el condueix primer al llit i després a un conflicte moral. Una investigació aparentment rutinària al voltant d'una presumpta infidelitat matrimonial portarà a un assassinat i a la revelació d'una trama de corrupció urbanística que riu-te'n del PP valencià. En el decurs de la investigació, Gittes -com el Philip Marlowe d'"El sueño eterno"- coneixerà la misèria moral que s'amaga a les mansions opulentes de la classe alta californiana.

Però la intel·ligència del guió i la genialitat de Polanski eviten que "Chinatown" sigui una mera còpia dels títols en què s'inspira, amb els quals, de fet, marca algunes distàncies: malgrat ser una tragèdia, el sentit de l'humor és present en la història i el protagonista és més simpàtic (en la qual cosa pot haver influït la diferent manera d'actuar de Nicholson i de Humphrey Bogart); els anys setanta, la gent ja no s'escandalitzava per qualsevol cosa, de manera que el secret de la família Cross havia de ser veritablement inconfessable, i de debò que ho és; el final no és pas feliç i funciona com un malson en què el protagonista reviu el seu trauma al barri xinès de la ciutat.

Polanski utilitza el recurs de la càmera situada al clatell del protagonista, la qual cosa permet una agilitat visual que no tenien els clàssics del gènere i, alhora, que ens identifiquem constantment amb el punt de vista de l'investigador privat, compartint les seves impressions, les seves pors i els seus descobriments.

L'aparició de John Huston en el paper del poderós Noah Cross, més enllà de l'obvi homenatge al director d"El halcón maltés", resulta especialment afortunada. I Polanski es reserva el paper petit però memorable del gàngster que li escapça el nas a Gittes-Nicholson; l'esdeveniment propicia que aquest afirmi en una escena posterior que "mitja ciutat està provant de tapar l'assumpte, i ja em sembla bé. Però el cas, senyora Mulwray, és que gairebé em quedo sense nas. I me l'estimo, el meu nas. M'agrada respirar-hi".

Evans, ja en hores baixes, sense Polanski i amb Nicholson a ambdós costats de la càmera, va produir-ne una seqüela -"The Two Jakes"- l'any 1990. Bastant oblidable.

(*) Altres títols del mateix any 1974 que s'aculliren a la moda "retro": "El gran Gatsby", "Primera plana", la mateixa "El padrino II".

LA VENUS DE LAS PIELES

"La venus de la pieles" (Roman Polanski, 2013), vindria a ser una adaptació de l'obra homònima de Leopold von Sacher-Masoch plantejada de manera molt original. Wanda (Emmanuelle Seigner) es presenta a una audició per al paper femení d'una representació teatral basada en el llibre; amb l'adaptador (Mathieu Amalric), assagen l'obra i progressivament es fiquen en els personatges fins a confondre's-hi. La relació de poder entre l'adaptador i l'aspirant s'inverteix i ell passa a ser esclau de la noia, com el Severin de la novel·la del senyor que va donar nom a les relacions masoquistes i legitimació literària als vestits de pell o cuir de les dominatrix.

Polanski mou de manera magistral els fils d'una trama que transcorre en un dels seus característics espais claustrofòbics i quasi onírics, i treu tot el partit dels actors: tot i la seva edat, la Seigner resulta insultantment atractiva; Amalric, insuperable en el paper de titella, sembla un doble de Polanski i, en l'escena final, es transforma literalment en el protagonista indefens i transvestit d'"El quimérico inquilino".

OLIVER TWIST

Sempre m'havia fet una mica de mandra aquesta enèsima revisió del clàssic de Dickens dirigida per Roman Polanski el 2005. Però ara que tornen a estar de moda les adaptacions d'obres literàries del XIX -"Los miserables", "Jane Eyre"-, he recuperat aquest títol i d'aquesta manera he pogut completar la filmografia del polonès. I cal dir que el seu treball a "Oliver Twist" és impecable: conté tota la seva proverbial facilitat narrativa, no desmereix d'altres versions i brinda una ambientació al Londres victorià certament notable.

LUNAS DE HIEL (Polanski i els vampirs)

Polanski va abordar el gènere vampíric en clau d'humor a "El baile de los vampiros" (1967). Però no és la seva única pel·lícula de vampirs. L'altra és "Lunas de hiel" (1992).

Podríem dir també que és una gran història d'amor. La història d'amor d'Oscar (Peter Coyote) i Mimi (Emmanuelle Seigner), que el primer explica, en el transcurs d'un creuer, a Nigel (Hugh Grant), un anglès una mica sonso i reprimit que viatja amb la seva dona Fiona (Kristin Scott-Thomas).

Li explica com va arribar a París des dels Estats Units per convertir-se en escriptor. No va publicar cap llibre però sí que va trobar una musa de trets adolescents i mirada enigmàtica amb la qual va poder compartir una passió tan intensa que no podia acabar com les passions normals, les que es transformen en rutina o simplement desapareixen; la seva es convertí en una dependència masoquista, una relació mòrbida i destructora que Nigel no pot entendre, tot i que el relat d'Oscar encén el seu desig per Mimi.

Finalment, la nit de cap d'any al creuer, hi ha una tempesta tan desfermada com les passions a la pista de ball. La cosa no acaba com el "Titanic" però sí que hi ha un naufragi íntim.

A "Lunas de hiel" trobem un catàleg de sensacions extremes que van del plaer a la humiliació i el patiment, tant a tocar les unes de les altres com els dits d'Oscar i Mimi quan miren de trobar-se, primer en una atracció de fira, més endavant en una habitació d'hospital, quan ell sap que el contacte és un passaport a l'infern però no pot fer res per evitar-ho.

Adjuntem una seqüència fotogràfica d'una de les escenes més eròtiques d'un film fascinant i pertorbador:

UN DIOS SALVAJE

"Un dios salvaje", la darrera pel·lícula del gran Roman Polanski, és una adaptació modèlica de l'obra teatral de Yasmina Reza. El director posa la seva capacitat per moure els personatges en un espai clos al servei de l'enginyosa trama, que a partir d'un fet trivial (dos matrimonis burgesos es reuneixen per parlar d'una batussa entre els seus fills), i en to de tragicomèdia, mostra com l'educació no ens ha fet perdre els instints de quan fèiem de caçadors a la selva; i que som pitjor que la canalla.

EL ESCRITOR

Si fos, com aparenta, un thriller polític, diríem que és la primera pel·lícula d'aquest gènere en la carrera de Roman Polanski (potser "La muerte y la doncella" mereixeria aquesta catalogació però, en qualsevol cas, "El escritor" es refereix a fets de molta més actualitat); i diríem que la trama, tot i ser una mica inversemblant, és força divertida al cap i a la fi.

Però en un film tan hitchcockià com aquest, la intriga al voltant d'un ex-primer ministre britànic (Pierce Brosnan) i els secrets que oculten les seves memòries (que ha de refer un escriptor a sou, Ewan McGregor) és només el macguffin. Doncs el veritable "tema" de "El escritor" és un cel permanentment tapat i una casa al costat d'una platja, aïllada del món. Un escenari tan determinant com els carrers de Londres a "Oliver Twist" (2005), el ghetto de Varsòvia a "El pianista" (2002), una altra casa aïllada a "La muerte y la doncella" (1994), les llucanes dels edificis parisencs a "Frenético" (1988) o els seus patis interiors a "El quimèrico inquilino" (1976), els vaixells de "Piratas" (1986), "El cuchillo en el agua" (1962) i "Lunas de hiel" (1992), el xalet de "¿Qué?" (1973), els castells de "Macbeth" (1971), "El baile de los vampiros" (1967) i "Cul-de-Sac" (1966), l'edifici Dakota a "La semilla del diablo" (1968) o l'apartament de Catherine Deneuve a "Repulsión" (1965).

ESCENES CLÀSSIQUES # 2, 3, 4: POLANSKI FANTÀSTIC

Podem preguntar-nos perquè el fiscal del cas Polanski (presumpta o no tan presumpta violació d'una nena de tretze anys ara en fa més de trenta) li té tanta tírria. Es tracta només de rigor professional o també està convençut que aquest home és el dimoni en persona?

Certament, la visió d'algunes escenes desassossegadores de les seves pel.lícules podrien justificar tal prejudici.





Acabem la breu retrospectiva amb l'escena final de "La semilla del diablo" (si encara no heu vist aquesta obra mestra del cinema fantàstic, si us plau, absteniu-vos-en).