EL TRIÁNGULO DE LA TRISTEZA

Continuem de vacances, però ara en un creuer de luxe, habitat per oligarques, fabricants d'armes, una parella d'influencers i un capità (Woody Harrelson) aficionat a la beguda i a les cites marxistes. 

"El triángulo de la tristeza" (2022), segona Palma d'Or per a Ruben Östlund, novament en forma de sàtira salvatge, parla dels diners i les relacions de poder. Com "The Square", potser s'excedeix en el didactisme, sobretot en el capítol final, però també conté els moments més hilarants vistos en una pantalla des de fa temps, tot i que els gags més bèsties li deuen bastant a la mítica sèrie "Little Britain" (ara mateix invisible a causa del tsunami de correcció política).

THE SQUARE

Com a "Fuerza mayor" (2014), a "The Square" (2017, Palma d'Or a Cannes) Ruben Östlund arremet novament contra la burgesia, les seves conviccions i els seus codis de conducta, tot a través de les tribulacions de l'eixerit director d'un museu d'art modern que prepara una exposició sobre el concepte d'humanitat. En to de sàtira, Östlund sembla voler fer el retrat definitiu de la insolidària societat contemporània; tal vegada les seves pretensions resultin excessives i "The Square" no és un film tan rodó com "Fuerza mayor" però sí molt inquietant i a estones original, adornat amb una posada en escena pulcra i brillant.

FUERZA MAYOR

Un matrimoni suec molt eixerit i els seus dos fills passen uns dies de vacances en un hotel luxós dels Alps francesos. Tot hauria de ser idíl·lic però una allau inoportuna posa en entredit la seva relació.

"Fuerza mayor" (Ruben Östlund, 2014) contraposa la pulcritud de la família protagonista, de l'hotel, de les pistes d'esquí, a una naturalesa imprevisible que s'amaga al darrere, que pugna per emergir no només en forma d'allau, també en forma d'instint. L'instint resulta ser l'enemic i hom hi pot conviure si accepta que les coses no són sempre blanques o negres i que no hem de seguir a ulls clucs el paper que ens assigna la societat o la tradició.

Aquesta pel·lícula bella i lúcida qüestiona la masculinitat, la fidelitat, i també altres conviccions, a través d'unes situacions i uns diàlegs que hauríen fet les delícies d'Ingmar Bergman (vaja, un altre director suec!) però sense oblidar el sentit de l'humor. La vida té aquestes coses: és tràgica i alhora còmica.