Com vaig esmentar fa temps, una altra de les llistes de "Cinemanía" va ser la de millors títols de ciència-ficció de la història, que la revista va confiar als lectors. Al número u empataven "2001: Una odisea del espacio" i "Regreso al futuro".
No puc estar menys d'acord amb aquest resultat. I no només perquè consideri que la pel·lícula de Kubrick és superior: és que "Regreso al futuro" (Robert Zemeckis, 1985) no és una pel·lícula de ciència-ficció; és... una comèdia!
Això sí, una comèdia notabilíssima que ens parla de viatgers en el temps i que, molt coherentment, ha guanyat amb el temps.
Narra la peripècia de Marty McFly, un adolescent encantador (coi, és Michael J. Fox!) amb una família més problemàtica: un pare pusil·lànime, una mare mig alcohòlica i uns germans amb pinta de ganduls. Un amic seu, un científic més aviat excèntric, ha inventat una màquina del temps instal·lada en un cotxe esportiu (el mític DeLorean) i el convida a provar-la. McFly viatja trenta anys enrere i es topa amb els seus progenitors quan tenien la seva edat i no semblava gaire fàcil que congeniessin, sobretot perquè el futur pare era molt tímid i perquè la futura mare s'enamorava del viatger temporal que hauria de ser el seu fill però condemnat a desaparèixer si no aconseguia reconduir la situació.
"Regreso al futuro" té el ritme de les millors comèdies americanes i un guió molt enginyós en què tot encaixa perfectament, amenitzat amb acudits força brillants, com quan el jove McFly troba el seu amic inventor l'any 1955 i li explica que Ronald Reagan serà president; el científic, lògicament, se'n fot i replica que llavors Jerry Lewis deu ser el vicepresident, Jane Wyman la primera dama i John Wayne el secretari de Defensa. Un altre gag antològic és quan Marty McFly toca "Johnny B. Goode" al ball de l'institut i li serveix d'inspiració a Chuck Berry.
El film va ser un èxit espectacular i va tenir dues continuacions: "Regreso al futuro II" (1989), en què Marty i Doc viatgen, ara sí, al futur, i "Regreso al futuro III (1990), en què es retroben a l'Oest, on Marty McFly es farà dir Clint Eastwood, vestint com el personatge d'"El bueno, el feo y el malo". La primera de les seqüeles té una trama molt alambinada en què un un anuari de resultats esportius que també viatja en el temps convertirà Biff, el dolent de la nissaga, en un home riquíssim; resulta quasi tan enginyosa i divertida com la primera. "Regreso al futuro III" es deixa veure però la fórmula ja sembla esgotada.
Posteriorment, l'any 1994, Robert Zemeckis va dirigir la molt cèlebre i bastant sobrevalorada "Forrest Gump". Però la seva millor etapa com a director va ser durant els anys vuitanta, en què també va signar "Tras el corazón verde" (1984) i "¿Quién engañó a Roger Rabbit?" (1988). La mà de Spielberg es nota en aquests títols dels quals era productor executiu (bé, en realitat no ho va ser de "Tras el corazón verde", però la pel·lícula protagonitzada per Michael Douglas i Kathleen Turner s'inspira clarament en les aventures d'Indiana Jones). Era l'època en què Spielberg, director o productor, monopolitzava tots els èxits comercials i dotava aquests títols d'una atmosfera molt personal, caracteritzada per l'atenció a l'entorn familiar dels protagonistes, retratat amb una calidesa que no excloïa el sentit de l'humor o la ironia.
Aquest fou el cas de "Poltergeist" (1982), una pel·lícula d'horror sobre una casa i una família assetjats per tota mena de fenomens paranormals, que va signar el recentment desaparegut Tobe Hooper amb un estil acurat molt allunyat dels excessos
gore de "La matanza de Texas" (1974), el film que el va fer famós i va llegar a la posteritat la icònica imatge de Leatherface i la serra mecànica.