Va fer més títols importants als vuitanta, com els herois medievals de "Los señores del acero" o "Lady Halcón", però em vull detenir en un thriller que, en la línia d'"El diablo sobre ruedas" de Spielberg, presentava un individu corrent (C. Thomas Howell) que, al volant d'un cotxe per les carreteres desèrtiques de l'Oest dels Estats Units, topava amb el Mal, ara personificat en un autoestopista psicòpata. El paper del dolent va ser per a Rutger Hauer, qui reprenia la sobreactuació de "Blade Runner" des d'un inici sota la pluja que recordava visualment el famós final del film de Scott.
"Carretera al infierno" (Robert Harmon, 1986) és un film d'horror que ha esdevingut de culte (amb seqüela i remake oblidables, ja entrat el nostre segle). No és perfecte. Sovint resulta poc versemblant i allarga el final més del compte. Però cal reconèixer la seva capacitat d'inquietar l'espectador, des de la terrorífica mitja hora inicial fins al moment en què la perspectiva d'una història d'amor entre els personatges més joves -Howell i la llavors molt guapa Jennifer Jason Leigh- es veu esquinçada, literalment. Queden per al record el moment en què el protagonista troba un regal inesperat entre les patates que acompanyen l'hamburguesa, o l'estranya relació simbiòtica que s'estableix entre els antagonistes (algun crític hi va voler veure una reflexió homòfoba o una metàfora perversa de la Sida, que feia estralls quan el film es va estrenar).
No podem obviar una fotografia magnífica de John Seale, el responsable del darrer lliurament de Mad Max, una altra road-movie salvatge.